dimecres, 31 de març de 2010

demano assistència urgent (conya)


A la farmacia!! Ara hem de menjar truies deshidratades liofilitzades en pols reconstituides al microones??

Igual m'estic tornat un ent culinari, un antic, un carca...

...NI DE CONYA. És un simptoma aberrant de cretinització colectiva.

desde el aire, al final del episodio, Gideon says...


Passar-se amb el vinagre és gravíssim. Motiu de cese.
El tema important aquí és el següent: Jason Gideon és Iñigo Montoya!!



Pero que graaaaaaande.

dilluns, 29 de març de 2010

desastre total


M'he quedat sense pebre vermell de la Vera. O sigui, sense pimentón de la Vera.
He anat al super a comprar i m'han venut un pot que per l'aroma és paret de guix rascada i tacada amb colorant vermell...

I ara qué fem fins d'aquí set setmanes que arriba la nova remesa?
Hola, em dic starbase i sóc adicte al pimentón de la Vera.


Recepta 'Bienmesabe'. La vaig tastar per primer cop aquest estiu i trobo que el nóm és sensacional.

Bienmesabe:

Ingredients:

- 600 g de cazón.
- Medio litro de agua.
- 1 vaso de vinagre.
- 2 dientes de ajo.
- Una cucharada de Pimentón de La Vera, otra de orégano y
otra de comino.
- Aceite, sal, harina y huevo.


Procediment:

Machacamos en un mortero los ajos junto con el orégano, el Pimentón de La Vera y el comino. Diluímos estos ingredientes con el agua y el vinagre y lo sazonamos con un poco de sal. Cortamos el pescado en trozos y lo dejamos macerando en el adobo preparado durante unas 8 ó10 horas, dándole unas vueltas de vez en cuando para que tome mejor el sabor.
Rebozamos con harina y huevo y freímos en abundante aceite caliente.



La recepta està treta de la web de la D.O. pimentón de la Vera

divendres, 26 de març de 2010

desde Barcelona a Tudela

Nota previa para los amigos de Tudela: he incorporado un traductor en la barra lateral :-)


El silenci és absolut. Tres quarts de dotze de la nit.


Les parets d'alta tecnología els aïllen completament de l'exterior i només el reflexe d'algun far aconsegueix dotar de cert moviment el gran vestíbul. Mentre ell i el company fan guardia en el vestíbul de disseny, a la planta 25 s'estàn posant les botes.

No és novetat. Sól passar durant els darrers dos anys cada quinze díes.

Ni tan sols l'escàndol dels plats xocant quan són introduits ens els fregavaixelles, els coberts xisclant agudament, els gots i copes tocant a campanades.

Res. No s'escolta res que no siguin les seves passes o les del company quan fan les rondes.

A la planta 25, sopar per presentar a Barcelona les jornades d'exaltació de la Verdura de Tudela.
Set plats d'alta clorofil.la i un postre centenari. Vuitanta convidats per Tudela, vuitanta privilegiats.


El vigilant s'aixeca de la cadira, s'ajusta l'uniforme i ja disfruta amb el que passarà d'aquí una estona, quan marxin els convidats.

Ell i el seu company soparàn un menú de luxe. S'obrirà l'ascensor i com cada quinze díes desde fa dos anys, un dels cambrers els hi acostarà un sopar fet de les exquisiteses que han sobrat.

Un somriure i altre cop el silenci de les dotze.


Aquí el que us escriu, mentre estudiava la carrera es va passar els caps de setmana vigilant motos a la fàbrica de la Derbi a Martorelles.
Així que ahir, quan vaig sortir abans que la resta de convidats i em vaig trobar amb els dos (amables) vigilants del vestíbul, no vaig poder fer res més que desitjar interiorment que algú els hi baixès uns platets dels que havíem estat gaudint nosaltres a la planta 25.

La història va anar així:

Fa un parell o tres de setmanes vaig rebre un correu desde gsr produccions gastronòmiques on m'invitaven a un sopar organitzat per la localitat de Tudela per a presentar les seves jornades sobre verdura. Jo crec que no vaig trigar ni 30 segons en acceptar (i demanar lloc per a un acompanyant, que no va ser possible jeje).

Encara avui tinc el dubte de com he arribat a entrar en aquesta llista. El que vaig trobar al sopar van ser molts periodistes de mitjans de comunicació i altres blocaires molt consolidats a nivell de tot l'estat. Un honor, en tot cas.

Entre altres coses, vaig tenir la gran sort i gran alegría de coneixer en Bertus, la parella genial de Gastronomiaycia, la laboriosa grastronomicae i també la Maribel (que ens va donar detalls sobre la seva ciutat Tudela i es va preocupar durant la vetllada de que ens sentíssim molt bé).
Vaig coincidir de nou amb dos megacracks als que admiro, a cadascún per motius diferents: en Txaber i en Roger Compte.

Amb aquesta alineació, qui pot perdre el partit? Ningú!

Tornant al fil del sopar, va ser una passada poder pujar a la torre així de nit, il.luminada que mola més. Espero que m'entengueu si us dic que aquella nit em sentía assegut sobre tota Barcelona.

L'acte va estar bén organitzat. Àgil tots i els inevitables parlaments dels polítics i representants (sempre hem de pagar un peatje, Heh!).
La única pega es que no et podíes seure amb qui volíes. Havíes de buscar la teva cartolina i creuar els dits. Jo vaig tenir molta sort, la veritat. Fins i tot els dos executius de la taula i de qui no recordo el nom (ho sento, no dono per a més) eren molt simpàtics.
A en Roger li va tocar la taula presidencial. Tots 'trajats', amb l'alcalde, el representant d'Agbar i altres autoritats.
Pero bé, ja el coneixeu. Va estar 'rompedor'!

Els cuiners ens van sortir a explicar els plats per parelles. Això estava molt bé, perque ens explicaben algunes dades de com era l'el.laboració (a destacar les 12 hores de cocció a baixa temp. de la patata en oli de 'codillo' per agafar el gust i mantenir l'estructura!).


Els plats estàven tots fets amb verdura de primera qualitat. Els espàrrecs per exemple, eren collits del dia anterior i els 140 kilos de favetes eren molt i molt tendres. Si, 140 kilos de favetes a repelar!! I el meu plat preferit va ser la bleda farcida d'una beixamel de marisc i altres verdures que estava ES-PEC-TA-CU-LAR.

El ví no el vaig tastar, només el del postre que sí em va agradar. Com a abstemi tampoc m'atreveixo a donar més detalls, heh.

I en definitiva, un gran sopar on vem poder tastar unes verdures delicioses, de qualitat altíssima i que al menys per la meva part m'han deixat convençut de que a Tudela no només saben cultivar i cuinar verdura. També són molt simpàtics.

Vull tornar a agraïr a la Maribel la seva atenció i sobretot als blocaires amb qui vaig compartir xerrada. Sempre, sempre, sou el millor de la velada.



Menú:

-Espárragos asados con brasa ahumada y aceite de cardamomo negro.
Restaurante Remigio.

-Cebollitas estofadas con ajetes escabechados.
Restaurante Sent Sovi

- Láminas de patata confitadas en aceite de codillo de jamón con tallos de borraja y sus cremitas.
Restaurante 33

- Hoja de acelga rellena de su penca, otras verduras y suave crema de marisco.
Restaurante Trinquete

- Alcachofa blanca de Tudela confitada sobre crema de tirabiques y vuelo de ibéricos.
Restaurante L&ele

- Habitas tiernas, su clorofila y un toque ibérico.
Restaurante Beethoven

- Pochicas de Tudela
Restaurante Remigio i Restaurante Sent Sovi

Postres:
- Costrada 1870
Pastelería Sambúa

Ví:
- Príncipe de Viana Chardonnay fermentado en barrica 2009
- Principe de Viana 1423 reserva 2004
- Vino dulce vendimia tardía de Chardonnay 2008

Finalment, i perdó per tot el totxo, gràcies a Tudela i gsr per convidar-me a un sopar tan espectacular i gràcies als que van compartir-ho per fer que la nit fós tan i tan maca.

dimecres, 24 de març de 2010

destruint mites

Ja fa un temps que parlant d'en Jose Andrés explicava que amb ell vaig aprendre que és falsa la creença que 'daurar la carn segella els sucs al seu interior'.

Aquí teniu una gran explicació de Heston l'alquimista. Aprox. al min 2.25.





Sempre que veig en Heston el recordo 'inflant' un ànec per separar-ne la pell dins de la seva sèrie 'searching for perfection'. Ell inflaba i al desinflar-se l'ànec feia un renec que semblava que estigués viu.

Quin poc glamour, però quin gran cuiner.

dilluns, 22 de març de 2010

descoberta la Joselitització

Tan sols 24h després de la inauguració oficial del nou sincrotró ALBA situat al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, s'anuncía el primer gran descobriment protagonitzat per aquesta instal.lació d'alta energía que accelera electrons fins a límits relativistes.

"Ha estat una passada" deia en Joel, estudiant en pràctiques del sincrotró. "M'he deixat el bocata de pernil dolç amb formatge un momentet al costat del conducte de radiació. I quan l'he anat a menjar s'havía convertit en un entrepà de pernil ibèric Joselito".


Els investigadors estàn ara mateix cercant la manera d'aprofitar aquesta nova alquímia tecnològica.
Tot i que ha s'han trobat amb una nova dificultat: el bocata ha desaparegut misteriosament quan era conduit al despatx d'un catedràtic.

diumenge, 21 de març de 2010

de visita obligada.

Fellini.

Mentre camino entre les finestres al passat, les notes em colpejen.
Observant Anita Ekbert, més de marbre que les estàtues.

Entregó su amor de folletín
al sinvergüenza Mastroianni.

Marcello, Marcello, no me dejes así,

lo he dado todo, muero por ti.




Fellini.
A la Roma alliberada dels feixistes Fellini té una tenda on fà caricatures i els soldats graven en un disc un missatge per a la família.
Els soldats americans ho envíen a casa. Deu ser un dels primers missatges multimedia populars.
El disc, de material de baixa qualitat, només es pot escoltar una vegada.

Com quan cuinem per als que estimem. Missatges d'amor efímers que queden a la memòria.

Amarcord, 1973




Excel.lent mostra de Fellini al CaixaFòrum.




Pastís de taronja, Oporto i xocolata.

Ingredients:

Per a la massa:
200 grs. de farina.
200 grs. de mantega.
200 grs. de sucre.
4 ous L.
Una mica d'aigua.

Per a la cobertura:

100 grs. de xocolata de cobertura.
100 grs. de mantega.
30 grs. de sucre glass. (Em mola dir-li impalpable com a sudamèrica)

Per al farcit:

Confitura de Taronja (si és la confitura casolana feta per la Caroline de Ârles
Un gotet d'Oporto i un gotet d'almíbar.



Procediment:

Barrejem els ingredients de la massa. S'ha de treballar bé i molt bé per a que no quedi cap grumoll. Folrem un motllo de paper de form (jo faig servir paper d'alumini) i li passem una mica de mantega, no volem que s'enganxi.

Posem la massa al motllo i al forn precalentat a 180 graus. Aprox. 25 mins. Jo vagi provant i com sempre: si surt el ganivet net és que ja està.

Per a l'Oporto, jo sempre el faig bullir 5 mins per a treure-li l'alcohol, desprès el barrejo amb un almibar si no el vull massa potent de sabor.

En bany maria desfem la xocolata, la mantega i el sucre per a fer la cobertura.

Quan el pastís està fred, el tallem per la meitat, i l'anem empapant per les dues cares amb l'Oporto. Tapem i li posem la cobertura per sobre. Posant el pastís en una reixeta per a que caigui la xocolata sobrant.

Confessarè que la darrera vegada que vaig voler cobrir un pastís em vaig passar tant amb el grossor de la xocolata que era incomestible. Nunca mais.

divendres, 19 de març de 2010

desdoblant Pep Nogué

Alguna vegada heu vist al mestre cuiner Pep Nogué i a l'historiador Jaume Sobrequés a la mateixa habitació? No!
I sabeu perqué? Doncs... perque són la mateixa persona.

És el que es coneix com a efecte Marty McFly.

Si coincidíssin a la mateixa habitació hi hauría una disrupció en el contiunuum espai-temporal.
Per això i no per cap altra raó, mai hi és en Jaume Sobrequés quan veiem cuinar en Pep Nogué.

És pura llògica!

dijous, 18 de març de 2010

de quita y pon.

La crisi del totxo ha tingut conseqüències desastroses. Algunes les coneixem i altres mica en mica van sortint a la superfície.
Legions d'arquitectes (probablement molts dels quals són els millors en la seva feina, heh) han tingut temps per imaginar i compartir el seu talent amb la resta de mortals.
Una passada.

Aquí els arquitectes que teníen poca feina. Hauràn probat de prendre una sopa am amb la seva pròpia cullera?

I aquí una recepta que tampoc canviarà el món, però que és força resultona per entre setmana.


Risotto de carn.

Ingredients:
200 grs. d'arròs arborio
350 grs de carn picada barreja de carn de porc i de carn de vedella.
Un porro mitjà i mitja ceba tendra.

Tres dents d'all.
Un bon fondo de carn, si no en tenim, podem fer servir un cacito Knorr de carn per exemple (és el meu cas, entre setmana no tinc temps de fer-me un fondo en condicions).
150 grs. de barreja de bolets.

200 ml. de crema de llet.
Sal, oli, pebre.


Procediment:


En primer lloc, tallem l'all en làmines i el daurem lleugerament en oli. Lleugerament.

Hi posem la carn picada i li donem voltes fins que es fà. No ha de quedar seca, només que no estigui crua. Reservem.


En la mateixa cassola per aprofitar el gust de la carn, daurem la ceba i el porro tallats a una mida que ens agradi. Jo la tallo petita per a no trobar-ho en boca.

Quan està dauradet, aboquem l'arròs i li donem voltes un parell de minuts.
Li posem el fondo de carn i aigua. Coem l'arròs els 18 mins de rigor afegint aigua a mida que es va quedant sec.

Quan ja està quasi acabat, li posem la crema de llet i el treiem del foc.
A banda, saltem uns bolets que posem per sobre per a decorar. Recordeu salpebrar els bolets.

Es pot emplatar amb unes gotetes del fondo super reduit. Fan maco i li aporten sabor.

dimarts, 16 de març de 2010

dilluns, 15 de març de 2010

deplorable!!

En la mesura del possible, busco sempre la cara amable i lluminosa de la vida. Ja ens ho deien els inigualables Monthy Pyton a la vida de Brian.

Com a 'homos sapiens' ens agrada pensar que aprenem dels errors i també que no girem la cara quan algú està sent tractat injustament. Sí, hem comés injustícies tals com l'esclavitud, el maltractament a la dona i la masacre dels pells-roja. Però mica en mica les anem superant. Tots estem d'acord que van ser grans errors.

Tots?

De vegades al món que entre tots hem construit hi trobem cagarros que ofenen i que demostren que en realitat, sóm una espècie de 'homos sapiens pero no tanto'.

Com en aquest un restaurant de la India dedicat a Hitler. Potser com feia servir un símbol hinduista els hi sembla que era un bon pare de familia i tal.

Una pena que aquesta vegada la brutícia estigui tan a la vora del menjar.
Estic esperant que algún fill de puta inauguri el 'Apartheid Cocktail Bar'.

Aquí hi ha més exemples.

diumenge, 14 de març de 2010

despedido

Imagineu un creatiu publicitari, amb la seva cua de cavall, la seva americana gris perla i samarreta blanca o negra. És un esteta de la vida. Un creatiu creador. Un trend-maker.
Aquest tipus s'agrada. S'agrada molt.

Ha de crear un anunci, un anunci que ens faci venir ganes de menjar galetes. Cobra molts diners per a fer un anunci que costa molts diners. Ha de funcionar. Com sigui.
No patiu, és un crack.

És evident que la millor forma d'obrir la gana és que un bitxo lleig et surti de les entranyes.




A LA PUTA CALLE. DESPEDIDO.

dissabte, 13 de març de 2010

de safari a la Boquería: Pularda i camagrocs.


Avui al matí ens hem aixecat ben d'hora (ep! valoreu que és dissabte i que per la nit hem tingut sessió NBA fins a les 5 de la matinada).
O sigui, concretant, en hem aixecat a les 8 del matí.

Quan saps que has d'anar 'de cacera' a la Boquería, t'aixeques amb un aire diferent. Esmorzes de forma diferent i surts al fred exterior de forma diferent. Vas de safari.


Nosaltres li diem anar de caçera perque de fet, anem sense cap idea preconcebuda sobre el que ens hi portarem. Tal i com fa molta altra gent, suposo.
Aquí està la gràcia, mentre passejem fem treballar la imaginació cercant combinacions i elements per a muntar plats nous.

Avui quan hi portàvem 5 minuts, ja he tingut clar que volía emportar-me cap a casa uns quants bolets.


Volíem aprofitar unes tulipes de pasta fullada que hem comprat al Lidl aprofitant la setmana finlandesa, i al cap d'unes voltes hem decidit farcir-les de confit de pularda i amb camagrocs. No he apuntat el nom de la parada on sempre comprem aquest tipus de carn (cèrvol, pularda, magret,...). En un proper post a veure si em documento, que semblo 'nou'...heh.


Al final aquests són els trofeus que ens hem portat cap a casa. La pularda és aquesta bossa del mig que el meu art i la meva tècnica ha mostrat en tot el seu esplendor: cremada per el reflexe del flash. Bravo.


La història d'amor amb la pularda ja va començar fa temps,
He de dir-vos que el confit de pularda es fà igual que el confit d'ànec, però té un gust més suau. Decididament més suau.
Aquí no es tracta d'escollir si estimem més a la mama o al papa. Però avui hem escollit pularda, potser perque no l'hem fet servir tant com l'ànec o potser perque és una passió lo nostre amb la pularda.

Boutade decuina de la setmana: Aquesta és l'enganxina que vull per al cotxe: 'Ailofpularda'.

Tulipes de pularda i camagrocs.

Ingredients (3 persones):
Dues cuixes de pularda confitades.

300 grs. de camagrocs.
Una vintena de grans de raim blanc.
Mitja copeta de ví ranci.

Sal, pebre.

Tulipes al gust, a mí m'agraden molt les de pasta fullada.


Procediment:
Començem separant el greix del confit que aprofitarem per saltar el raim. Desossem la pularda i la tallem en bocins d'un cm. aprox. Netejem bé els camagrocs i els piquem una mica per a que hi càpiguen bé a la tulipa.

Agafem un wok o paella alta, posem una mica del greix i saltem quasi tots els camagrocs a foc viu. En un parell de minuts els tenim.

Afegim la pularda i ho saltem tot afegint el ví ranci.
Ho saltem tot i rectifiquem de sal i pebre. Ho reservem quan encara no està sec, necessitem una mica de humitat (només una mica). Pelem el raim i el tallem longitudinalment. Treiem els pinyols i els pelem. Saltem el raim amb el greix que ens queda del confit i li afegim la resta de camagrocs. Salem bé, per a que faci bona combinació amb el dolç del raim i li posem unes herbes de provença (o farigola, o la que més ens agradi).


Reservem i posem les tulipes 2 o 3 minuts a 200 graus al forn. Amb la tapa cap a amunt.
Un cop calentetes, les omplim i servim.

La veritat és que estàn molt i molt bones. Amb aquests ingredients és una combinació de valor segur!!

divendres, 12 de març de 2010

de magical mistery 6 ingredients circus.


Una recepta de 6 ingredients que dona un resultat 'màgic':

Bacallà a la mitja dotzena.

Ingredients:

Bacallà dessalat.
Porro.
Fideus gruixuts.
Brou de verdura.
Oli.
Salsa d'ostres japonesa.


Procediment:

Tallem els porros en rodanxes. Jo en vaig posar tres grandets.
Els posem a daurar suaument a la paella amb una mica d'oli. El porro es crema molt ràpid, així que hem d'estar atents i anar rementant.
Quan el porro està tou, afegim els fideus i els saltem un parell de minuts per a que torrar el midó exterior.
Aboquem el brou de verdura i coem els fideus.
Li afegim una cullerada de salsa d'ostres japonesa.
Finalment, quan queden dos minuts, hi posem el bacallà tallat a bocins grandets tal i com es veu a la foto.


Un clàssic exemple que de vegades el total és major que la suma de les parts.
Un resultat màgic amb 6 ingredients!



Com tot al món de la màgia, hi ha 'truco' es clar. I el meu és molt més evident que el del mestre Tamariz.
Tachaaaaaaaaaaaaaaaannananaaaaaaaaaaa

de lectura esqueixada

dimecres, 10 de març de 2010

deixeu fer, aneu passant.

Tenía uns quinze anys. Quan va apareixer aquell home desgarbat, amb la pell cremada per la vida, vestit sempre de marrò i caqui. Canós. Brut.
Aquell professor d'història que només tenía una mà.

La imaginació col.lectiva va crear múltiples teoríes per explicar aquella amputació que arrodonía un personatge extrany, com dels anys 60.

-"Poseu les filmines".

Fins aleshores sempre havíen estat diapositives. Pero de 15h a 16h dels dilluns i dijous eren filmines.
En deia filmines. I jugava a ping-pong 'sacant' amb la boca.

Aquell professor ens va explicar el laissez faire laissez passer d'en Gournay.
El mercat s'autoregularà, deia el comerciant francés.
Llavor del economicisme actual dominant. Font d'on ara beuen els economistes del Proud Capitalism. Com en Sala-Martín, que ahir mateix repartía mastegots a la ràdio parlant de la nevada:
-"Tot això ha demostrat que la gestió privada sempre és millor que la pública"

Així doncs, plantat devant les patates que hem portat de França. Petites, cremoses, presumides, bufones.


Només escolto el lisèrgic mantra del vell professor, "Laissez faire, laissez passer".
I obeeixo, es clar.


Patates Laissez faire.

Ingredients:

1 kg de patates petites (grenaille en diuen els veins del nord)
6 cullerades d'oli d'oliva
3 dents d'all.
1 cullerada d'herbes de Provença (llògicament, no?)
Sal gruixuda i pebre.

Procediment:

Netejem molt bé les patates, les tallem longitudinalment (en dos les petites i en quatre les més grandetes).
Posem una safata de forn l'oli, l'all tallat el més finament possible (o triturat), les herbes, la sal i el pebre.
Aboquem les patates i ho remenem bé fins que estiguint totes xopes.

Al forn 180 graus aprox. 1h i quart. Cada forn té la seva història.

Com veieu, no és cap plat complicat. Són totalment deixades anar, es a dir, lessaiz faire.

Aquesta és una bona forma de fer 'patates grenaille', són de pell molt i molt fina, de forma que no molesta gens a la boca.

Per a acompanyar, una salsa feta de pebrot del piquillo saltadet i triturat els hi va força bé.

dilluns, 8 de març de 2010

desde luego, que quejicas sois.

Avui,
On 20 cms de neu han ofegat les nostres infraestructures, incapaçes de resistir una onada de proporcions èpiques. Que dic èpiques, en dirè Galàctiques.

Avui, on temperatures de fins a -2 graus a Barcelona, que farien empal.lidir als esquimals més avesats. Ens han colpejat de forma cruenta i despiadada.

Avui, quan una nevada que cap meteoroleg va saber preveure, ha caigut sobre nosaltres sense que ningú ho hagi avisat.
I per tant, sense que cap autoritat hagi pogut prendre mesures. Avui, deia que ens hem vist traits per l'atmosfera. Infidel traidora, la atmosfera.

Avui, puc dir-vos (com ja he fet al twitter) que ha estat un honor servir amb tots vosaltres.

Avui ens anirem a la porra.
Però ens hi anirem amb les mandonguilles calentes.


Això ens ho han de reconeixer, sempre hem sabut sucumbir amb molta classe.

Mangonguilles (calentes) catalanes.


Ingredients:

500 grs. de carn de carn picada vedella.
500 grs. de carn picada de porc.
100 grs. de pà ratllat.
1.250 grs. de patata.
4 dents d'all.
Mig pot de romesco.
Una quantitat generosa de sofregit casolà (si pué ser).
Alfàbrega, Llorer.
Sal, oli i pebre.
Una mica de farina.

Procediment:

Barrejem la carn, el pa ratllat i els alls previament sofregidets.
Salpebrem, li posem la meitat del romesco i amb la massa formem les mandonguilles.
Les enfarinem i les segellem passant per la paella una mica. El centre quedarà crú.

En una cassola, amb l'oli de fregir els alls passem uns instants les patates per a que agafin una mica de color.
Afegim el sofregit i posteriorment aigua fins a cobrir.
Posem les herbes aromàtiques i a fer xup-xup.

Quan faltin uns minuts per a que acabin, aboquem les mandonguilles per a que s'acabin de coure per dins. També posarem la resta del romesco i rectificarem del que faci falta.

dissabte, 6 de març de 2010

d'un matí de dissabte gastro-energètic.

Aquest matí hem gaudit d'un regal lluminós: esmorzar a la cuina vermella.

Qué us puc dir de la cuina vermella? Probablement ja ho sabeu, són d'aquells cats-catacracks que tota gastrosfera necessita.

Aquí yours truly fa segles digitals que es va convertir en un fan seu. Mentre el mon gira, aquesta parella de molletans (molletencs?) es dediquen a repartir llum per la vida dels que estàn al voltant. Aquesta gent et carrega les piles!!


Així doncs, avui hem gaudit del plaer de l'esmorzar:

Coca de vidre al 'pà amb tomàquet' way.
Truita 'on fire de patates i porro'. On fire, perque quan hem arribat estava al foc i per tant més acabada de fer és impossible.
Suc de taronja by Txell.
Embotits 'per si de cas teniu gana'.
Café amb llet 'my machine expresso'.

Si, un esmorzar de luxe!!

Però no us equivoqueu, no dic de luxe per el que hem esmorzat!!
Ho dic perque hem rigut mentre ho fèiem.
Riure no és un luxe, em direu.
Val, però a aquestes alçades, ser feliç sí que ho és.

Com us deia, esmorzar de luxe.

I després ens han acompanyat per fer una volta al mercat de Mollet.

Aquesta parella és una enamorada del seu poble. L'amor no sempre és cec, de fet és millor que no ho sigui, oi?.
I els vermells s'estimen el seu poble tot i que saben perfectament que hi ha coses i llocs es podría millorar. Menys plaça dura, menys ciment -per exemple-.

I aquesta estimació cap a Mollet es fa palesa quan van saludant als paradistes del mercat: fruiters, carnissers, peixeters i vinaters.
Avui també he vist com es prepara un 'tall que es pela', el Jordi de la carnissería Altayó-Ros ens l'ha preparat plàsticamet i eficient devant nostre. De fet aquest tall no el coneixía tot i que en massitet he vist que n'havía parlat.

Veure un bon carnisser preparant la carn és com veure un ballarí. Dansa afilada.
Una bona forma de fer servir el 'tall que es pela' (aleta en castellà) es fent-lo arrebossat. Ho tastarem perque és novetat per a nosaltres.

També hem conegut la parada de la Dolors, peixatera i blocaire. On segons ens diuen fonts molletenques vermelles de tota confiança pots comprar el peix amb els ulls tancats. Amb els ulls tancats, escolti!!

Del mercat de Mollet també m'he emportat la idea de comprar en breu les salsitxes de pintxo moruno. Entenc que seràn salsitxes amb Ras-el-hanout, aquesta barreja d'espècies del magreb que és tan i tan bona.

I finalment, ens hem comprat la llet pasteuritzada en una d'aquestes màquines que estàn proliferant per Catalunya amb llet fresca. Estem segurs que el seu gust ens recordarà a la llet de quan èrem petits.
La idea és fer-ne formatge fresc. Però ni a la farmàcia de Ripollet ni a la herboristeria del mercat de Mollet teníen el cuall (cuajo). Ni saben on el podem trobar.
Així que si sabeu on en puc trobar us agrairé la informació amb un kilo de bones vibracions.



Com a exclusiva, i donat el caracter de servei públic d'aquest bloc (heh), us dirè que hem estat fent un cafetó al bar més típic del poble. Hem arreglat tot el món i part de l'extranger.
I (aquí ve la exclusiva, ja vaaaaa) com qui no vol la cosa, els vermells ens han xivat el final de LOST!!:



Shhhhhhhhhhhhhhhh.

divendres, 5 de març de 2010

de qué la vols, 'carinyu'?


A casa fem truites personalitzades. Tants caps, tantes truites.
No al pret-a-porter de la truita!

Per això, com es veu a la foto, hi ha dies que per a tres carmanyoles tenim tres truites diferents.

Algunes combinacions d'aquesta la temporada tardor-hivern 09/10:

Truita de patates, sobrassada i mozzarella.
Truita de carxofes i esbergínia.
Truita de patates, piquillos i botifarra negra.
Truita de 'bikini' (pernil dolç i manxego)
Truita 'Navarresa': xistorra i formatge Idiazabal.
Truita de bacallà i porro.
Truita de mongetes amb botifarra.
Truita de patates, espinacs i beixamel.

I tenim pendent la truita 'inversa' de l'Isma Prados: Una 'patata farcida de truita francesa'.

Qui vulgui és ben lliure de suggerir noves combinacions, ja que sempre tinc ganes de tastar noves truites i les possibilitats són enormes.

I ara la raó veritable per a aquest post matiner, jeje:


dijous, 4 de març de 2010

de dotze en dotze

Ceret, Febrer 2010:

"La única manera civilitzada que conec per a menjar
òstres és
fer-ho de dotze en dotze!"
starbase

dimarts, 2 de març de 2010

de more Jamie, de less menjar escombraría.

A través d'un company de Gasólicos anónimos (gràcies!) m'arriba aquest vídeo, que ja havía vist pul.lulant per facebook, però ara amb els subtítols en castellà.

Jamie, c'est ça que j'adore!



Per la meva part, penso aplicar alguna de les assenyades coses que comenta.
Sóc culpable d'excès calóric, tot i que no degut a hamburgueses+hot dogs+pizza+pastes industrials...

dilluns, 1 de març de 2010

de passeig per el mercat.

Dins de les activitats per a fer quan es viatja, probablement la gran majoría dels que passem per aquí coincidirem que anar al mercat és una de les preferides.
A Ceret, el mercat destaca per la gran quantitat de productes vegetals diferents i d'alta gamma.

Aquest any hem tastat el 'lechocino', una planta exquisida per a amanides diferents i amb personalitat.
També sorprèn la quantitat de parades de la Catalunya Nord on venen paella ... (?) i les parades ambulants molt netes i equipades per a la venda de carn. Concretament nosaltres vem decidir fer un tallet de cavall, que la reina del meu cor encara no l'havía tastat.
Un èxit, per cert.