divendres, 30 d’abril de 2010

desde la més pura propaganda!!


Companyes i companys gastroblocaires,
Avui és el dia del treball i no estem per subtileses:

Bon dia del treball i els que sigueu patronos que se us talli la maionesa!!
A les botifarrades!!

dijous, 29 d’abril de 2010

del color de la primavera (I)

Colors de primavera.

Chapter One:

Un bon grapat de maduixes
Una taronja i mitja
Un xarrupet de Coientrau
Dues cullerades de mel
Un iogurt de maduixa
Un got de llet
Un polsim de canyella
Unes cullerades de nata muntada.




The clouds roll by and the moon comes up
How long must we live in the heat of the sun
Millions of people are waitin' on love
And this is a song about people like us

Els núvols roden i la lluna s'acosta
Quant de temps hem de viure en la calor del sol
Milions de persones estan esperant en l'amor
I aquesta és una recepta(!) per a la gent com nosaltres.


de microrelats - 'Lo importante'.





Sense voler, Roy va condemnar al planeta Terra a la aniquilació quan, volent ser amistós, va agafar al seu lider pel cap i el va sacsejar vigorosament.

Acudit extret d'aquí.




dimarts, 27 d’abril de 2010

dilluns, 26 d’abril de 2010

despedint l'Ángel.

L'Ángel tenía una nevera de bar pintada amb els colors republicans. Jo sortía de la modesta piscina en plenes vacances d'estiu, obria la nevera tricolor i agafava una llimonada. De fons, les seves bromes i la seva veu que ens ha deixat per sempre.

Jo només era un au d'estiu, fugissera i privilegiada. Per als meus pares era moltes més coses, es clar.

Així que us poso la recepta dels Hornazos extremenys explicats tal i com ho explica una mestressa extremenya. Ho faig perque em recorda a l'Ángel, als meus pares i tota la meva familia extremenya. Als que m'estimo molt.


HORNAZOS EXTREMEÑOS EXPLICATS PER LA MEVA TIA BRÍGIDA.

para 7-8 kgs de harina:
2 litros de aceite
1/4 litro de vino blanco
1/2 kg. de manteca de cerdo
1 kg. de azucar. ella me ha dicho al paladar - esdecir que si eres hurón (goloso) pues le pones mas.
3 naranjas, su ralladura y su zumo
3 limones, su ralladura y su zumo
3 sobrecitos de anises.
1 bote de canela molida
1 vasito pequeño o taza de café de anís o aguardiente.
2 sobres de levadura
A veces tambien le ponian los chicharrones frescos del guarro recien matado. No creo yo que encuentres eso en BCN.

Los dos litros de aceite se ha de freir un poco con cascara de naranja.
El anís -el de los sobres- se ha de cocer con el vino blanco.
cuando ya está se hecha sobre el azucar para que este se disuelva.
y se van agregando todos los ingrediente y se amasan bien.

Si no liga bien esque le hace falta o aceite o manteca.
La cosa va a gusto: es decir lo que admita ni más ni menos.
Hay a gente que le gusta que la masa quede aceitosa hay otras personas que no.

Se hace la bola, se chafa y se le pone el huevo crudo con cascara previamente lavado en el medio. despues le pones de tiras por encima quedando en forma de cruz.

En lo de la coccion tambien va a gustos , Hay personas que hace la pelotita más grande o la chafa menos, porque así queda un poquito crudita por dentro.

Mi abuela , la madre de mi madre le apasionaba lo siguiente.
Con la masa de la bolla hacer una empanada.
en la parte de abajo ponia un trozo de chorizo colorao en un extremo en el otro extremo un trozo de chorizo blanco y en medio dos huevos crudos con cascaras previamente lavados, se tapaba, se le hacia el encaje y al horno.

Parece ser que estaba buenisimo.
Nosotros hemos probado con chorizo el hornazo y estaba muy bueno.

Ala no te quejarás.

PD: com bé diu la meva estimada germana, en català no es diu 'despedir' sino 'acomiadar'. Però acomiadar m'he pres la llicència llinguística (amb 'elle' hehe)...

diumenge, 25 d’abril de 2010

d'una (bona) impresió a una altra. Bloguejem l'Atica.


No puc ni vull fer una crònica al ús.
No vaig portar la Moleskine. Ni la de paper ni la mental.

Ahir va ser una vetllada d'alegría.

Deia en Cecile B. de Mille que 'las películas deben empezar como un terremoto y luego ir subiendo'. Doncs aquí el yours truly va baixar a Barcelona en cotxe amb els vermells. Nuff Said.

I si a sobre aparques devant un bar on passen per la tele el Barca - Yerez. ¿De donde dises que eress?
Com que mai en tenim prou, alguns vem anar a fer la coca-cola prèvia mentre es feien les 21.30h. No la vaig poder acabar. Em sembla que xerro massa.
I aleshores vem peregrinar a aquesta pagoda particular gastroblocaire: l'Àtica.


El format era nou: totum revolutum al voltant d'una barra exclusiva per a nosaltres. Tastets de sabor a l'abast de la mà, copes, gots... i paraules generoses.

Les converses esdevenen pinzellades, petits bocins de minuts que posats tots plegats dibuixen un paisatge saboròs. Si en sabés, faría una crònica impressionista.

El meu talent ha aconseguit aquest encuadrament fora de serie, on el pobre cuiner sembla Sleepy Hollow. És un dó que tinc.


Incapaç de trovar el menú sencer als mails us dirè que en general estava tot boníssim.
El meu favorit de la vetllada: el foie arrebossat amb fruit secs, segón lloc per al salmó.
Nivell molt alt, però el sandwich de xampinyons(?) i formatge necessita millorar. Que no prengui tant el sol la propera vegada :P


La gran Mar Calpena, i parlo desde l'admiració, va tenir la pensada de fer un amic invisible.
Un amic invisible! Casdascú treia un paperet on estava el nom del blog 'obsequiador'.
Invisible? rien de rien.

Rient, rient.

Em va tocar un motllo per a fer bombons (dels Café de nit, sonaràn a Mozart els bombons?) que serà l'alegría de la reina del meu cor, xocolatera ella!

Un sensacional Lluis, divertidíssim com sempre, li demana a la cambrera més cianur, 'perque vol morir enamorat'.
Ella li omple la copa amb el sensacional Airam, ví dolç de bodegues l'Espelt.

No he fet fotos, ho sé, però no vull parar, a la merda els clicks.

La Txell serveix desde darrera de la barra, si volgués dominaría el món. L'Iban ens explica que moderar un fòrum és un aprenentatge. Aprendre és un dels regals de la vida.

Els nous coneguts (gemmota, Petroglifa, 3o4 al dia, menja sa, cocina para emancipados,...) em semblen molt macos, no he tingut prou temps per xerrar prou temps amb tots.

La nit tan sols comença per a alguns. Per altres són altes hores de la matinada.
Em faig gran o sempre he estat tan poc noctàmbul?
No importa, perque en realitat durant la resta de la nit i al matí seguent encara segueixo a l'Àtica.

Somriures.

PD: gràcies a olletadeverdures.cat per proposar i organitzar. :)

dijous, 22 d’abril de 2010

després de Les Clandestines...

... doncs a dinar!!


Vem agafar els cotxes i vem desfilar cap a Vilaplana. Si hagués de tornar a fer el camí m'hi perdría. Era la meva primera excursió per aquelles terres i vaig perdre totalment el sentit de l'orientació. No importa, la Marta ens guiava amb mà ferma.

Quan vem arribar a Vilaplana ens vem posar a mirar com la Gemma feia escalada a la Mussara. El que passa es que hi havía una mica de boira i no la vem acabar de veure del tot bé...

Aquesta visió de la Mussara es la que tenen a la porta del restaurant Ca La Peirona.


Un cop entaulats, la Marta ens va fer sentir mooooooolt 'malament' perque ens va regalar aquests meravellosos muffins...i es clar... a sobre que ho organitza tot, s'ho curra a saco, ens regala un muffins i nosaltres doncs.... no li havíem preparat res!!
Marta, això no es fà :-P

Els plats fòren entrants (amanida tèbia amb molts pinyons! I love it!) i farcellets de porc i bolets.

Desprès cadascú va escollir un plat, la Marta un bacallà amb panses, el Manel i la Cris ànec confitat i un servidor va quedar com un vulgar Carpanta demanant la mega-parrillada de carn amb all-i-oli.
Uns cafetons (jo no podía ni pensar en un postre, em vaig haver de rendir!!) i una infusió per al yours truly van completar una deliciosa sobretaula.
Nota: També teniu la crònica del Manel a la vostra disposició.

I per a completar el dia, ens vem trovar amb la Glòria, el Manel generós i la Fina per donar una volta a la fira Hostelcat de Reus. Aquí teniu la foto de l'equip a l'entrada de la fira.

La fira no era gaire gran, amb un centenar aproximadament de stands de productes de la terra. Molt vi, alguna cervesa (hi vem trovar Les Clandestines en algun expositor, hehe) i alguns formatges i flequers.

No faltava la zona de cuina-taller amb el pirat blocaire fent fotos. De debó que aquesta gent es colen per tot arreu amb les seves maquinetes.


I finalment també hi havia una zona de productors artesans on vem comprar una confitura de pera amb Juanolas (yes, has llegit Juanolas) i una gelee de menta (que penso fer servir per a acompanyar un gelat de xocolata dedicat a la reina del meu cor).


I com a resum, a l'espera del post on expliqui com hem xalat amb les cerveses que tenim en reserva i amb la confitura de peres amb Juanolas, de nou li vull agrair a la Marta la feina de muntar i organitzar les coses. I a tots els blocaires amb qui vem compartir una estona de bon rotllo i gastronomía el passat diumenge.

dimecres, 21 d’abril de 2010

de roca massissa!!


Quan era petit a casa hi van haver moltes tertúlies polítiques. D'esquerres, que per alguna cosa la família vé de l'anarcosindicalisme (el que no està clar és cap a on va...heh).

Però ep, una cosa sería ser un anarco amb patilles (m'hagués agradat més posar hippie pollòs, però aquests cenetistes no teníen temps de ser hippies) i l'altre no saber que el whisky com està més bó és 'on the rocks'.
Així que recordo al meu pare fent la brometa de 'ponme un whisky en las rocas' moltes vegades.

Doncs papa, aquí els imperialistes ianquis ja venen glaçonets de roca massisa. Són totalment fashion, no et rebaixen la beguda i segurament són ecològics i tot!!

Encara no entenc com no venen 'auténticos cubitos del muro de Berlin'...
S'estarà estovant el capital?

dimarts, 20 d’abril de 2010

dilluns, 19 d’abril de 2010

desde la clandestinitat (II)







Nota: Venim d'aqui.

I començem fortets: fer cervesa és en essència fer-te una infusió i desprès deixar-la florir.
Ep, R-E-S-P-E-C-T, sona fort però bàsicament es tracta de fer això en condicions controlades. I els mestres cervesers són uns cracks en el tema.

Tal i com ens va explicar en Xavi de Les Clandestines, la primera fase de la fabricació comença escalfant 380 litres d'aigua filtrada fins a uns 80 graus. Aquesta aigua s'aboca en una enorme olla alhora que hi afegim la malta. El fons és enreixat i per tant, ens fa de filtre.

Es important no remenar al fer la barreja. El remenar fa que el resultat sigui tèrbol. I no la volem tèrbola la cervesa, oi?
A la foto veieu en primer plà el recipient de fons enreixat on fem la infusió a 80 graus i de fons l'olla on es fa l'ebullició i reducció del most. Al final tindrem un xarop dens ric en sucres que serà la sopeta per als llevats.


Un cop fan recircular el líquid per aquest enreixat i ja surt ben 'clarificat' el posen a l'olla de nou i el fan quasi bullir. Matarem els ferments i bacteris que porten per després posar-hi els que ens interessa.

És el moment d'afegir el llúpol i tornar a infusionar. El llúpol és molt amargant, per tant aquí és on es decideix el grau final de E.B.U. (European Bitter Units, que van de 0 a 100). Els mestres clandestins en posen diverses vegades, un primer llúpol per donar caràcter i amargor, i abans d'acabar de bullir per donar sabor i per a donar aroma. En aquest moment final també s'hi pot afegir la planta que es vulgui per a que deixi anar els olis essencials que donen l'aroma. Per exemple, farigola.

Un cop 'bullit' i 'reduit' fins que pràcticament és un xarop, s'enmagatzema en el recipient on es fermenta. S'hi posen els llevats i a esperar. En funció de si fermentem a alta temperatura o baixa temperatura serà cervesa tipus 'ale' o 'lager' respectivament.

Els llevats es menjen els sucres i produeixen alcohol i gas carbònic. Per això a la foto es veuen les bombolletes. No feia 'blup blup' però la flaireta era per sortir volant.



Finalment, i un cop fermentada es filtra el resultat i s'enmagatzema. Qualsevol ferment espontàni o bacteria ens pot espatllar el preparat, així que es fa servir la presió amb unes tapes especials expandibles que no deixen que hi hagi aire dins el contenidor.


La gran diferència entre una cervesa industrial i una artesanal podría ser la seguent: les industrials en aquest moment són pasteuritzades i posteriorment s'hi afegeix gas carbònic. En canvi les artesanals no es pasteuritzen. Una porcio petita del llevat queda dins l'ampolla i per això hi trovem pòsits i el gas és totalment el produit per la fermentació que continúa a dins l'ampolla.




La cervesa clandestina té una durada aproximada d'un any i cada xapa porta la data d'el.laboració per a que sempre sapiguem si estèn dins dels paràmetres de qualitat o no. Sincerament, amb la feina que fan els clandestins no es questió d'espatllar l'experiència final per un calendari mal portat.

Va arribar el moment de fer el tastet. Mireu quines carones que tenen tots.


Vem tastar la rossa (suaveta i fresca, ideal per tardetes d'estiu a la fresca), la quatre maltes (potent i ferèstega), la de farigola (no vaig notar la farigola, però estava molt bona) i la negra (amb tocs de regalèssia i que era massa forta per aquest humil abstèmi).
Si a sobre et posen unes olivetes arbequines, unes butifarretes (blanca i negra) i unes patates rosses per acompanyar....doncs 'no hase falta disir nada más'.

Has arribat fins aquí? Quin aguante que tens nen/a.
I en el proper post : el dinar i la fira Hostelcat de Reus, bonica població on em vaig deixar els ulls buscant l'Andreu Buenafuente :-P

De nou vull donar les gràcies als clandestins i en especial al Xavi per la seva companyía, les excel.lents explicacions i per fer-nos passar un matí sensacional.
Aquí teniu un fan abstèmi. Abstèmi però fan? Doncs sí, perque el ser humano es molt contradictorio.

diumenge, 18 d’abril de 2010

desde la clandestinitat (I)







Gran dia avui a les comarques Tarragonines amb la Marta, El cocinillas, la reina del meu cor, Manel el Generós, la Glòria i una amiga seva no blocaire molt simpàtica, la Fina.

Començo per la visita a la productora artesanal de cervesa 'Les Clandestines'. Dues hores de vibrant bombardeig: dades, aromes, temperatures, llúpuls, maltes i passió per un producte.

Totes aquestes coses les ha posat en Xavi, un dels tres socis de Les Clandestines. A ell li ha caigut el dubtós honor de rebre quatre visitants un diumenge al matí per explicar com es fà una cervesa artesanal. I escolteu, ho ha fet amb una simpatía i passió enorme. Per sobre del que es pot esperar i molt menys demanar.

Com que un té passió per el caos controlat, deixeu-me que inserti aquí un GRÀCIES ben gros a la Marta per organitzar la visita i tota la jornada. I a sobre ens ha obsequiat amb uns muffins sensacionals... i ara estem totalment en deute amb ella!!


La visita ha començat amb l'arribada a Montferri guiats per l'amable pero impersonal veu del TOMTOM. Montferri és un poble petit, molt petit. Tan petit que el mapa situat a la plaça m'ha semblat entranyable.

La fàbrica està situada en una de les cases del poble, i com ens ha explicat en Xavi, s'ho han fet tot ells. Tot. Van anar a buscar les 'olles' amb una furgoneta a Anglaterra, han pintat el terra, han instal.lat les conduccions. Tot.

Els tres socis són afeccionats a la cervesa i com els sól passar a molts afeccionats a alguna cosa, van començar fa uns anys a fabricar-se la seva afició al seu gust. També es fan el ví, la mel i moltes altres coses. Imagineu-vos si són emprenedors, s'han fet la seva pròpia fàbrica.

Durant uns anys la cervesa que feien va tenir tant èxit que els hi demanaven a festes, botigues i entre els coneguts. Així que van decidir donar el salt a la professionalitat però mantenint el nom que defineix els seus inicis: les clandestines.

El procés d'el.laboració d'una cervesa és simple però consta de moltes operacions.
No cal ser molt llest per a deduir que com més operacions tens en un procediment, més possiblitats de cagar-la. I la cervesa és molt i molt delicada: qualsevol llevat 'salvatge' o bacteri 'volador' dels que constantment ens envolten i que no ens causa cap problema la pot espatllar.

Segons ens ha explicat en Xavi, precisament la introducció del llúpol a la cervesa es va produir perque uns perspicaços monjos es van adonar de les seves propietats bactericides: la cervesa durava mesos en comptes de setmanes.

El llúpol és el que dona amargor a la cervesa, aquí en teniu una flor de les que cultiven ells mateixos ( a España només es pot cultivar sota permís especial i/o per a consum intern de un productor de cervesa).


El llúpol és un dels quatre ingredients bàsics de la cervesa.

El segón ingredient són els cereals maltejats. El maltejat és un procediment per a que els cereals germinin i posin a disposició del brot germinat tots els sucres i midons que guarden a la llavor. Un cop germinats, s'interromp la germinació (assecant-los o torrant-los) i tenim els sucres llestos per donar de jalar als llevats.

Els llevats, tercer ingredient en discòrdia. Són de la mateixa família que els llevats del ví o els del pà. Segons en Xavi, tot i que no ho ha provat, els llevats del pà produiríen cervesa tot i que al no ser especialistes probablement no siguin capaços d'obtenir una cervesa de grau i acabat adeqüat.

I el quart ingredient és l'aigua. L'aigua! que segons la zona produeix un tipus de cervesa o un altre. Les característiques de mineralització de cada aigua donen com a resultat una cervesa diferent segons la zona. Les Clandestines s'el.labora amb aigua de pou convenientment filtrada.

I amb aquests cuatre elements ja podem tenir una cervesa. La gràcia està en les quasi infintes combinacions que en podem fer (maltes més torrades o menys, malta d'ordi o malta de blat, o altres maltes, llúpol d'un tipus o d'un altre, quantitat de llúpol,..) Si la cervesa que el.laborem només té aquests ingredients estèm devant d'una cervesa que respecta la llei de puresa alemanya per a la cervesa. A Alemanya les cerveses no poden tenir CAP altre ingredient.

Peró en Xavi ens ha explicat que per exemple els Belgues són amants d'incorporar altres aromes a la cervesa. Els clandestins han volgut incoporar aromes de la terra i per aixó tenen dues cerveses especials. La primera que porta farigola i una segona que porta mel. A les seves cerveses més 'standard' també hi posen una mica de civada.

I com que veig que això s'allarga i encara queda molt per explicar. Ho continuarem demà, espero que no us sembli malament...

Next stage >>

divendres, 16 d’abril de 2010

deu ser culpa dels altres!! hehe

Hi ha dies on el món està conxorxat per provocar-te una mirada bruta. Deu ser això, culpa dels altres i no pas meva...


-¿Adonde me llevas hoy a comer cariño?
-'A MINABO'

Bé, segur que aquest anunci del facebook té una explicació japonèsida perfecte que elimina la possible mirada bruta. Però no deixa de sonar a restaurant amb final feliç.

Es clar que si t'agrada la carn i el peix sense cap connotació sesuarl aleshores segurament es que t'agrada la cuina japonesa:




Els inventors del 'palillo amb tres punxes' i el 'palillo que talla'!! Genials.
Cada cop admiro més a l'Oriol de Balanzó i al Guillem Dolç, els guionistes de La Competència. I si de tant en tant ens fan un gag 'gastronòmic' doncs això que ens enduem!!

dijous, 15 d’abril de 2010

de la reinona de los mares.

Ahir va coincidir el cuinar i el veure el Barça. Teníem tres orades netejadetes i llestes per a fer al forn amb unes patates. Traditional style.

Mentre el forn fornejava, el Barça golejava. No vem arribar a 'tova', que són quatre gols. Però no feia falta, perque teníem només tres orades. Una per cada gol.

Les orades són un peix que ha arribat tard a la nostra vida. A casa sempre havíem estat més de mare de lluç, lluç i bacallà. És clar que de tant en tant feiem una truita, un rap, un llobarro,... però no tinc cap record d'orada quan era petit.

Però les coses canvíen i un cop em vaig fer gran vaig trobar meva taronja sencera. I amb la taronja va venir la passió per l'orada. Vini vidi vinci per a la Sparus Aurata.

Aquest espàrid, autèntica reinona dels mars. Coqueta ella, es maquilla el rostre amb reflexes daurats d'alló més atractiu.
I per qué ho fà? Doncs perque és una presumida.
L'orada neix mascle i quan passa dels 500 grs digievoluciona cap a femella. Una autèntica Sea Queen de colors ben extremats.
Algú podrà pensar que aquesta transició és l'evolució natural cap a millor...es clar que jo no ho veig igual, heh.

En tot cas, aquí està la recepta absolutament simple i bàsica amb que ens hem dinat avui. És simple, però la llima (o llimona), l'oli i els alls sempre és una combinació guanyadora.



Orada al forn.

Ingredients:

Una orada per persona.
Dues patates per persona.
Una cabeça d'alls.
Una llima.
Sal, oli i pebre.
Un sobre d'espècies per a peix (jo he fet servir la barreja que venen al Mercadona)

Procediment:

Pelem i tallem les patates una mica gruixudetes. Les posem a una safata del forn amb oli (forn precalentat a 180 graus) juntament amb la cabeça d'alls. Salpebrem.

I les anirem vigilant de tant en tant per a que no s'enganxin. L'objectiu és que es coguin i caramelitzin lleugerament donant un tó torradet ben bonic.


Netejem i treiem l'espina de les orades. les salpebrem i les freguem amb una llima. Quan les patates ja quasi estàn, posem les orades per sobre amb una mica de la llima i les espècies.

Ho posem de nou al forn i ho vigilem molt per a que no s'assequin les orades, en 10 mins pot ser suficient, aneu probant.

dimarts, 13 d’abril de 2010

de deliciosamartha a Jamie a Dan Barber

Avui llegint el blog de la deliciosamartha (perque l'he fet servir per a la recepta del pastís de poma i perque és un blog sensible i preciós) hi esmentava la conferència que va fer el gran Jamie al TED. I he recordat aquesta altra conferència també molt emotiva de Dan Barber.

Les paraules Dan Barber les vaig sentir per primera vegada al Martí al Fórum Gastronòmic de Girona. Em va comentar que estava impressionat i li havía agradat moltíssim la seva ponència.
No hi vaig tornar a parar atenció fins que durant la visita a Els Casals va tornar a sortir el nom d'aquest xef senyer en la producció pròpia de matèria prima.

Reconec que no dono per gaire, però si ja m'ho diuen dues vegades i amb l'autoritat de les fonts esmentades...no vaig tenir cap altra opció que buscar informació. Em va encantar. Si llegui el post de la visita a Els Casals tindreu una bona aproximació a les tesis d'aquest gran cuiner (aproximació feta desde una òptica catalana, o sigui que encara és més entenedora per a nosaltres).

I tot això (de deliciosamarta>Jamie>Dan Barber) ho explico perque fa poc Mr. Barber es va lluir amb aquesta conferència del TED on explica perqué i com es va enamorar d'un peix.

(Recordeu que es poden activar els subtítols)






Pastís de poma (recepta de deliciosamartha)

Ingredients:

- 100 grs. de sucre
- 100 grs de farina
- 8 grs.de llevat
- 2 ous
- 1 pessic de sal
- 125 grs. de mantega fosa
- 2 pomes grans


* Barregem la farina, el sucre ,el pessic de sal, el llevat i els ous amb una barilla (com la que es fa servir per batre els ous)
* Fonem la mantega (millor al bany Maria sinó es pot cremar) i li afegim a la barreja
* Un cop tallada la poma a daus grossos també li incorporem a la massa junt amb les anous
* Fornegem a 180º durant 30-35 minuts
* Quan estigui fred, es pot servir amb una mica de keffir

dilluns, 12 d’abril de 2010

d'excursió el proper 18 d'Abril.

de lorzas commercial historical spot.

Quan la publicitat era més ingènua i més sincera (1er anunci de KFC a Australia):




Menjar escombraría i nens 'gordos'. En Jamie estarà content. 

I ahir, veient un partidet de la NBA per internet, em trobo amb el nou invent de KFC: el sandwich de pollastre sense pà.

Indignant. Una autèntica 'chapussa'gastronòmica, un truño nutricional!!
 
Un cop comences el camí de la destrucció gastronòmica, el més llògic  sería fer un sandwich de pollastre sense pà i sense pollastre!!
S'han quedat a mitjes!! 




Em queda el dubte de si un bocata sense pà és tecnoemocional. Perque alguna cosa ha de ser...I no estic convidant a una tempesta d'idees, O sí?

diumenge, 11 d’abril de 2010

definint els estàndars de gran documental: La carxofa.

La carxofa és una flor meravellosa, que ens ha donat motius per a disfrutar grans moments del cine documental d'ara i sempre.
Moments amb música escaient (que recorda 'Bonanza') i amb una locució de luxe que haguèssin envejat els editors del No-Do.




Sensacional.

Un cop més he volgut fer un arrosset de carxofa i donar-li un punt diferent. Per això he pensat que quedaría bé combinar-la amb unes anous.

Risotto de Carxofa i Anous.



Ingredients:
5 carxofes del Prat
100 grs. d'anous pelades
200 grs. d'arròs de la millor qualitat que tinguem.
Unes herbes aromàtiques
Aigua o brou suau de pollastre (jo faig servir aigua per a tenir el gust pur de la carxofa)
Sal, oli i pebre.
Uns 100 grs de mantega.

Procediment:

Pelem les carxofes i les tallem en bocinets d'aprox 1,5 cm de costat. Ens assegurem de retirar els pels que tenen al centre i que amarguejen.
Les posem a la cassola amb una mica d'oli. Les saltem fins que s'estoven lleugerament. També hi afegim les herbes, la sal i el pebre.
L'objectiu és que al final de la cocció amb l'arròs les carxofes quedin fetes però no toves en excés.
Per això no les fem del tot, només les estovem.
Afegim les anous tallades a bocins (jo de cada anou en faig 4 bocins). Donem unes voltetes i aboquem l'arrós.
Torrem el midó exterior abans d'afegir l'aigua, ho farem durant un parell de minuts. Afegim l'aigua/brou de mica en mica remenant. La quantitat de liquid ha de ser sempre la justeta i anem remenant. Conforme 'demani' més liquid li anirem afegint.
Ho coem uns 17 mins fins que l'arròs estigui fet i al final ho retirem del foc i li afegim la mantega per amororis-lo. Un toc de parmesà ratllat per sobre al moment de servir li dona el tóc final perfecte.

divendres, 9 d’abril de 2010

descobrint un nou formatge.

Els camins de la recerca són imprevisibles. I cercant documentació per a elaborar formatge casolà pots acabar descobrint el disc de la quinzena. Discazo.


Formatge (la recerca inicial):


Formatge (el resultat final Google mediante):


El crack: Richard Cheese . En Ricard Formatge és un crooner irreverent i humorista genial especialista en fer versions swing de clàssics del pop, rock, heavy i fins i tot punk.
En voleu proves? Benvinguts a la jungla (better than original!!):

dijous, 8 d’abril de 2010

de gastroquedada a tutti plen.

Atenció, gastrosfèrics habitants.

Aquest proper 24 d'Abril hi ha gastroquedada blocaire al restaurant Àtica de Barcelona. El nom oficial d'aquesta trovada és 'bloquejem l'Àtica'. Jo, insubmís irredent, l'anomento 'bloguejem l'Àtica' que em fa més gràcia.

Si us voleu apuntar, dirigiu-vos al blog d'Olleta de Verdures on estàn totes les instruccions i descripcions serioses de l'assumpte.

Nota: Aquesta entrada no admet comentaris per evitar confusions :)