dimecres, 30 de juny de 2010

de Northern Exposure

La marca Galicia està associada a productes de qualitat. Galicia Calidade. S'hi han gastat diners en que hi fem aquesta associació mental. Galicia = Calidade.


Els gallecs tenen orgull per lo gallec. I ben fet que fan, entre altres valors tenen uns productes i matèries primeres de qualitat contrastadíssima.

Fins i tot hi ha il.lustres blocaires gallecs com en Jorge Guitián capaços de plantejar com continuar un camí d'excel.lencia fugint dels muntatges cutres i sense valor gastronòmic:

En resúmen, en este pais que, al menos de cara a la galería, quiere apostar por la gastronomía, seguimos poniendo dinero público para divulgar y promover el vino peleón y seguimos considerando que eso de la cocina de vanguardia no tiene interés para la formación de los estudiantes de cocina y gastronomía.

Doncs bé, agafa un llest, al que no conec ni en tinc ganes. Munta un tinglado anomenat Maris Galicia que gira per tota Espanya. Suposadament com a mostra gastronòmica de les excel.lències galaiques.




Nosaltres hi vem anar després de fer un matí al Cosmocaixa. Tenint una galega reinant al cor, tot el que faci olor celtiña és un punt de visita obligada i un just reconeixement a la seva generositat.

Va ser la crònica d'una mort anunciada.

El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. PAM!

Nosaltres ens vem aixecar del Planetarium sabent que quan veus fum, hi trobes foc. Erem els Santiagos Nasar del dia, però......però ... i si? .... I SI?

Pues no. No, no y mil veces no. PUM!

El tinglado és una carpa enorme, trufadeta l'entrada de papers per terra i amb un kiosk per a comprar tiquets degustació.

A l'esquerra uns stands on venen pà, cervesa, pop amb cachelos i marisc apilat en un liquid que potser algún dia va ser aigua de mar. A la dreta unes taules de picnic llardoses posades com si fos el menjador de campanya de MASH. Sense respatller, enganxades a la taula, taules aptes per a la guerra de Corea, no per a gaudir d'un producte de primera qualitat.
Amb el terra brut. Sense aire condicionat. Amb plats i coberts de plàstic. De plàstic!!





dilluns, 28 de juny de 2010

de maridatges amb nota - Vol 3


Tot està connectat,

Ahir parlava de Band of Brothers, serie musicalment conduida per Michael Kamen. Músic de formació clàssica (amb perdó dels cafetaires de nit, no he sabut trobar una expressió millor) que va saber conectar amb el món de la música dura i fosca del rock més metàl.lic.


El rock no és només fosc, es clar.

Per que en realitat de rock n'hi ha molt i de molt diferent. Sovint la impostura de les formes disfressa de foscor composicions fortes i brillants. A finals dels 60, quan els Beatles van editar el seu Àlbum Blanc, el món occidental bullía entre somnis psicodèlics, flors hippies i fogueres de sostenidors.
En efecte, va ser un somni. Uns quants anys desprès el pèndul de la vida va concluir el seu viatge de tornada i va arribar l'Àlbum Negre dels Metàllica. Principi dels 90 i lletres dures, seques i contundents.

Exit light
Enter night
Take my hand
We're off to never never-land

Something's wrong, shut the light
Heavy thoughts tonight
And they aren't of Snow White
Dreams of war
Dreams of liars
Dreams of dragons fire
And of things that will bite, yeah
S'apaga la llum
Entra la nit
Pren la meva mà
Marxem a la terra del mai més
Alguna cosa està malament, encèn la llum
Pensaments de metall aquesta nit
I no són els de Blanca Neus
Somnis de guerra
Somnis de mentiders
Somnis de dracs de foc
I de coses que mossegaran, Yeah.

Tot està connectat, i el talent sovint forma xarxes i conexions creatives, també amb inevitables interessos econòmics. El mestre Kamen va enregistrar aquest disc de metall simfònic. On hi hagi un euro, hi trobareu els Metallica.
El resultat, fanboys de la duresa apart, és espectacular. La qualitat simfònica del mestre és indiscutible i sense acabar de lligar un matrimoni perfecte, la parella funciona més que de sobres.


I si la corda i el vent cuallen amb la veu prodigiosa de'n James, també ho fan l'arròs negre i les seves profunditats saboroses: suquet, sípia, ceba, músclos, mongeta tendra,...un discurs soterrat. Però l'impostura del color no pot amagar la vida: sabor, potència i també... alegría de viure.



Arròs negre (Arroz negro)

Ingredients:

Una ceba de figueres
Quatre o cinc sobres de tinta de calamar o de sèpia (que ni hagi eh, el volem negre!!)
suquet de músclos (o de lluç, o de peix de roca,...el que tinguem)
Una sèpia
Mig kilet de sèpia tallada a troçets
Mig kilet de mongeta tendra
Mig kilet de carn de músclo
Un pebrot verd i un pebrot vermell.
Arròs bomba o un arròs de qualitat que xucli molt bé.
Sal, oli, pebre.

Procediment:
Tallem la ceba en brunoise i la posem amb oli fins que es queda translúcida. En algunes zones de l'empordà l'arròs negre es fà caramelitzant la ceba fins a que estigui molt torrada. Però jo faig servir la tinta.

Posem els pebrots talladets també i quan estàn tous li posem la mongeta tallada molt petita. La fem directament a la paella, sense coure abans. També hi posem la sèpia i quan ja tenim tota la base preparada hi afegim l'arròs. Buidem la tinta i remove l'arròs durant uns segons.

Aboquem el suquet i ara tenim dues opcions: coure 18 mins a la cassola o fer 10 mins al foc i acabar amb 10 mins més de forn.

Per acabar hi posem els músclos que com que ja estàn cuits no volem que es sobrecoguin.

diumenge, 27 de juny de 2010

desembre de 1944



Alsàcia és la regió francesa que toca amb Suissa i Alemanya. Durant la WWII comptaba amb la línia Maginot com a sistema defensiu i per tant no va patir els embats inicials de l'invasió germànica. Al cap i a la fí, els alemanys van atacar i guanyar a través del famòs bosc de les Ardenes. Es a dir, van donar la volta tal i com havíen fet els mongols per atravessar la muralla xinesa. Sembla mentida, simplement vàren donar la volta.

Mentre ens menjàvem aquesta delícia, preparada per una autèntica alsaciana (la Caroline) no vaig poder evitar recordar la serie de TV que més m'ha fet gaudir. Qui té els nassos de dir que és la millor? 'Ça n'existe pas' i no gosaría posar-la per sobre dels Soprano i The wire. Però com a gaudi, com a gaudi, per a mí no té comparació: Band of Brothers.


Les guerres són una merda, en això hi estem d'acord tots els que tenim un polsim de sentit comú. Però també és cert que a les guerres hi hà amagades històries de coratge i generositat. En el regne de la mort hi ha escletxes de poesía.

Aquest pastís és dolç, molt dolç. Llaminer, tendre, melòs i potent. L'Alsacia és una regió d'hiverns durs i blancs, imagino doncs com ha d'entrar aquest pastís quan arribes de jugar amb la neu i tens la punta del nas rogenca i freda. Escoltava ahir a Ramón Lobo dient que a totes les guerres hi ha forners que fan pà, sabaters que arreglen sabates ... i perqué no imaginar que durant aquella guerra tan dura i crua algú va cuinar pastissos com aquest per als seus nets? Una escletxa de llum per entre l'horror.


Tarte alsacienne (Pastís alsacià, Tarta alsaciana)

Ingredients:

Una base de masa sablée (masa quebrada)
Un grapat de pomes de qualitat (tipus reineta són ideals, sino unes golden)
Tres ous
200 cl de crema de llet
50 grs de sucre
50 grs de mel
Canyella
Vainilla opcional.

Procediment:

Precuinem la massa quebrada al forn a 130 graus procurant donar-li una forma de flor de quatre pètals, quan està a mitja cocció (uns 10 mins) li afegim les pomes tallades en quarts i la resta d'ingredients barrejats. En realitat la tècnica és similar a la de la quiche.

Acabem la cocció uns 20 mins. més deixant-la encara tendre i sucosa. El resultat és espectacular tal i com veieu a la foto!!

Ben a prop d'Alsàcia la 101th aerotransportada, va defensar durant dies Bastogne del fortíssim contra-atac alemany cap al desembre de 1944. Els comandaments aliats van respondre a l'oferta de rendició amb un explícit 'Nuts!' que jo lliurement i metafòrica tradueixo com a 'i uns collons!'.
La història oficial diu que Patton va alliberar la bossa de la 101th però mai cap membre d'aquesta divisió ha admès que necessitèssin un rescat. Gran capitol de Band of Brothers.




La neu del 44 va quedar tacada amb la vergonya de la violència. Però la bellesa dels boscos no ens pertany i s'ha sobreposat a la nostra bogería. La podem gaudir avui en dia, tot menjant un trosset de pastís de poma a l'estil a l'alsacienne.
Esperem que la propera vegada els fills de puta que organitzin una guerra... la muntin de pastissos!!



divendres, 25 de juny de 2010

desitjos acomplerts.

Quan era petit tenía un aparell receptor monoaural, de botons sorollosos i pil.les de tamany barril Brent. En aquell aparell vaig escoltar els primers Gomaespuma, el primer Suplement, el primer Mikimoto i molts d'altres 'primers'.

De nit, de matinada, planxada l'orella contra un coixí planxat contra la ràdio. No existíen els receptors digitals, ni els mp3 i per suposat tampoc la 'teleté'. Però existíen el Let it be de matinada, en Ricardo Borriquero i aquell boig d'en Xavier Solà: vooooltaaaaaaalll!

Per això, per a mi la ràdio no és només un mitjà de comunicació. És una manera de caminar per la vida.

Quan vaig tenir confirmació de que aniríem al programa de Catalunya Ràdio 'Vist i no vist' a parlar sobre la cuina 2.0 va ser un moment d'íntima satisfacció. Els que em coneixeu sabeu de que parlo i fins a quin punt em pot commoure aquests breus minuts de comunicació oberta i hertziana. Si a sobre és en un programa com el Vist i no vist, amb un presentador que et mira als ulls i et fa sentir còmplice de la cerimònia...gallina de piel.

Només vull agrair desde aquí aquests breus instants de felicitat que l'equip del programa m'heu donat ( i al duet fantàstic vermell que causen el naixement del moment màxxic). Estic content del resultat i de com ho hem fet l'Anna i un servidor, avui us he de comfessar que s'ha acomplert un somni.





Gràcies.

dijous, 24 de juny de 2010

de summer winner is...

Ara que estèm a Sant Joan, ha començat l'estiu. Ja se que els meteoròlegs i gent de mal averany parlen de l'estiu astronòmic, del dia 21 com a començament de l'estació de la llum i el calor, que si cal fixar una data racional per a mesurar el món,....tonteríes. Ja te la fixo jo la data: l'estiu comença per Sant Joan.

Quan era 'jovens' el que m'agradaba de l'estiu eren les vacances (el dolce-fare-niente), la música, la piscina i el gaspatxo.
Ara que m'he fet més gran, he après a valorar millor les coses. El que realment m'agrada de l'estiu són les vacances (el dolce-fare-niente), la música, la piscina, el gaspatxo i les fruites.

El cap de setmana passat vem tenir la sort de visitar a la Maria, i de que ens ensenyès i parlès una estona del seu hort, plè d'arbres fruiters i herbes aromàtiques. Sembla mentida com amb aquesta constància i naturalitat es poden tenir aquests tresors al costat de casa.




La veritat, he de concedir que això és un atac profund de pixapinisme.
Gaudir tant amb uns simples arbres fruiters... de fruita n'hi ha hagut tota la vida i de cirerers, pruners, presseguers,...també (de kiwis ja no tota la vida, mira).
Però el que està clar és que per als que vivim respirant ciment, aquests retrobaments puntuals amb la tradició de la natura domesticada, però natura al cap i a la fí, són un autèntic premi.

I aprofitant que sóm a l'estiu...

Reunit ahir per la nit en convocatoria especial de Revetlla, i decidit a no caure en el que els especialistes en la matèria anomenen 'estat d'excocac constitucionari', el jurat unipersonal i presidit per molt poc honorable Sr. starbase ha decidit atorgar el títol de Canço de l'estiu a la meva cuina 2010 :





Salut!!

dimecres, 23 de juny de 2010

de costa a costa.

Tornant el diumenge de França a l'alçada de Palamós, vaig tenir un atac de tontería, aquest és el resultat.


Espero que em sabreu perdonar ;-)

Nota para los castellano parlantes: el rábano en catalán se pronuncia 'rava' de ahí la tontería con la costa casi-ídem. Y de la dorada...pues eso :)

dilluns, 21 de juny de 2010

delit de pares


Aqui teniu una video recepta, cosa gens habitual en aquest bloc entre altres coses perque normalment estic ocupat en cuinar i per tant no puc subjectar la càmera. Sóc bó, boníssim, però no tant. :P

Com que aquest cap de setmana la 'tata Marina' ens ha cuinat boníssims plats, he pogut grabar-la 'in action' i pujar aquest video per a delit dels que tingueu curiositat però sobretot dels meus pares. Viuen lluny i no la poden visitar tan sovint com ells voldríen.

Papis, si si...MARINA ALS FOGONS!!


Amb aquesta recepta participo al HEMC45:

hemc #45 - la cocina de mama

desdejuni delirant.


Coneixeu el portal del món dedicat en exclusiva al bacó en TOTES les seves possibilitats i variants? Bacontoday i el bacó de colors ideal per esmorzars surrealistes.

És simplement una estupidesa o bé una estupidesa divertida? Si li poso una capa de glicerina i un marc el puc exposar a ARCO? He pensat anomenar el quadre 'Bacó in the Sky with Diamonds'

de marche a le marché.


Ordenat, polit, comerciant i sorprenentment força catalano-parlant. Així és el mercat de Cèret, al Vallespir, a la Catalunya nord.

Millor mercat del departament (títol auto-otorgat per els mateixos habitants de Ceret), la mercadería és a preu francés, però la qualitat és universal. A destacar les flors de carbassó, el ruibarbre i sobretot unes patates de masia de hippies que són com han de ser les patates: amb textura i cós. Brutals.


Començem així la setmana, amb acordió i parades. Ja tindrèm temps per a tot incloses les receptes en aquesta setmana que comença afrancesada i acabarà verbenera!!

dijous, 17 de juny de 2010

deuce?

Aquesta foto és d'un mercat de Casablanca. La Maxi hi està vivint des de fa un any i la seva germana Paka -que és fotògrafa- va sovint a visitar-la. La Paka m'ha enviat algunes fotos del mercat avui mateix, i no m'he pogut resistir amb aquesta.


El que m'ha fet somriure és la discrepància tan bèstia entre el llenguatge corporal del venedor i la seva expressiò a la cara. Un no sap si demanar-li quilet i mig de xai, apujar els escuts d'energía o preparar-se per a fer una restada liftada i apuradeta al fons de la pista...

Com podeu veure el julivert allà encara no és un bé preuat i vendible, el posen com a element decoratiu massiu de la paradeta. De petit el julivert el regalaven a cabassos, ara als súpers el venen i a la fruiteria en regalen un que molt sovint és ben escarransit.

Ara que, no em canvio les condicions higièniques del nostre mercat per aquest. Perquè 'haveu vist' la mampara que separa la carn de la tós del personal? ..pues eso...

Nota mental: Aprofitar les oportunitats i visitar Casablanca!!

dimecres, 16 de juny de 2010

decàleg de la Coca de Sant Joan. #decuinafacts-vol1

Ara que s'acosta Sant Joan, i abans de fer al forn la meva propia coca, deixeu-me si-us-plau glosar en deu resumides frases la meravella d'aquest dolç tan tradicional.

Un decàleg fet amb visió desenfadada, fet desde l'amor sincer. Que és com sempre són els amors dels temes mengívols.




10. La coca fa que els petards i també les piules i altres elements sorollosos que ells mateixos llençen siguin més suportables.


Si n'hi hagués tot l'any no sería el mateix.

Veure la gent per el carrer amb les coques t'omple el cor de joia.

A partir de la una de la matinada no imprortra que s'haixi mullllat am unamica de cava...hips!


Teorema de l'Intermediació de Cocano:
D'una coca uniformement fraccionada en segments regulars, els valors mitjans més sucosos i molsuts s'acaven abans que els fragments extrems i secots de les puntes.


No us agraden les cireretes? Millor, doneume-les a mí!

Al matí següent sucada amb llet és com està més bona.

La coca no s'endureix, la coca 'agafa cos' per al púdding.

La millor coca és la que fa la nostre iaia, sino la que fa la nostre mama i sino la que fan a Ca Massita. ;)

No importa que n'hi hagi cada any més classes de coca:
Coca de de llardons i coca de crema, Semper Fidelis!

dimarts, 15 de juny de 2010

déntol, dentón, denté


Segons informa la Agencia Catalana de Notícies, la 'Chene' ha posat en marxa una web amb eines i utilitats per a la traducció al català de menús, plats i ingredients.
'Plats a la carta'

D'entrada em sembla una bona iniciativa, penso que les llengües han de ser eines de comunicació i molt sovint en realitat esdevenen rocs dialèctics amb els que afavorir la batussa.

Regular i exigir forma part de la civilització. Proveir eines i estimular en positiu forma part de la intel.ligència.

Aquesta cançó la conec gràcies als super-vermells i al SUUUUUPER-Martí ;), i té un fàcil resum: respecte i comunicació!


dilluns, 14 de juny de 2010

de weekend, amb grandeur!



Aquest cap de setmana gaudirèm de les delícies de la cuina francesa, aportarem la nostra cuina catalana i compartirem somriures amb la Marina!! Oh Yeah!!

Coses que ens hem de portar a la bodega del falcò mil.lenari:

Banyuls.
Galetes bretones.
Banyuls.
Rilletes d'oca.
Formatge artesà del Rosellò.
Unes cireres si s'escauen
i...
Banyuls??

diumenge, 13 de juny de 2010

de maridatges amb nota - vol III


Corríen els any 80.

Uns noiets catalans, confessem que una mica afrancesats i amb les retines plenes de verd-galícia, es desplaçen per primer cop a les terres del sud. Expectants i amb ganes de veure els colors pàl.lids d'estiu als camps extremenys. En un Renault 4 color groc canari, cotxe que és jubilarà ben entrat el segle XXI, que només aconsegueix els 120 km/h quan els seus ocupants tenen una fe absoluta en que ho aconseguirà.

Serà un estiu de descobriment, com no pot ser de cap altra manera. Per l'edat, per les persones que coneixeràn i per que la vida descobrint és molt millor que la vida descoberta. I les piscines naturals són millors que les de formigó i rajola. I les tapes a la riba del Guadiana són millors que les galetes de l'escola . I el cel nocturn de Torremejía, negre fosc, negre Pantone, és millor que la nit taronja d'extraradi.


El calor de la tarda, els fa seguidors de la migdiada cada jorn de 3 a 6 de la tarda. En un poble blanc que es congela sota la calor exagerada del sol extremeny. 40 grados y subiendo. Mañana dice que será peor.


I el gaspatxo, un vell conegut serà reconegut com a beguda fonamental. Indispensable. El que comença sent la millor de les begudes isotòniques tradicionals s'anirà depurant i sofisticant amb els anys. Gaspatxo sól, gaspatxo amb truita de patates ( a dins, con dos cojones), gaspatxo amb raïm,...

I sempre, a cada taula on apareix el gaspatxo, uns instants íntims i personals amb el record de la família prenent: el gaspatxo de la Paka a la seva cuina blanca amb despensa, al menjador de la Tita Brígida amb butaca sobre la tapa de l'antic pou, al restaurant del Valle del Jerte on em vaig demanar gaspatxo per postres,...

De fons s'escoltava la música, uns jovenets que prometen molt...com es diràn? ¡Ah si! Pata Negra.




Aquesta és la recepta del gaspatxo de la meva super-xermaneta Laia, un gaspatxo dels que més m'agraden dins d'una família on hi tenen la mà trencada en els gaspatxos!! La copio-pego tal com me l'ha enviada, hehe

Gaspatxo de la Laia

Ingredients:
2 kg tomatoes macos gazpacheros
2 pebrots verds

1,5 alls (de la gitana de Ripollet, lo ideal)

1 ceba tendra 'mitjana' (macona)

1 trosset de pa, a veure, com per un min entrepà (6 cm de llarg, perdó però es que no tinc el regle a ma)

sal i un bon raig d’oli d'oliva

Procediment:
tot això, ocupa en volum un parell de 'batidores', primer els 'colo' (ben finet, que no deixi passar les peles ni llavors...) desprès en un cassó gran barrejo les dues 'tongades' i els torno a 'colar' i al final los ponemos en los tuppers....(que no tengo, que los tienes tu en tu casa, a ver si vuelven a casa vuelven ...m’haig d’esperar al nadal ?)

...i el millor complement: una truita de patates amb ceba... talladeta en trossets, dins del bol del gazpatcho.... mmm

divendres, 11 de juny de 2010

de pollastres televisius

Ves per on, l'Àngel cuinant pollastre en una cita romàntica... m'hagués jugat un pèsol que l'Àngel era més de peix que de carn...



Nota mental: crear la etiqueta 'super quality and super natural cooking'

dijous, 10 de juny de 2010

de maridatges amb nota - Vol 2



La cançò que olora a l'Italia més canalla i alhora sofisticada. Decadent, fosca, alegre i escandalosa. Tots vem ser una mica Matt Damon a El Talentoso Mr. Ripley i tots haguèssim volgut ser-hi el dia que Sofia Loren li va revolucionar les hormones a en Clark Gable. Bé, haguèssim volgut ser en Clark...




Itàlia és moltes coses, però en bona part és pizza. Aquesta cançò fa olor de pizza i no és extrany sentir com la taralejo mentre preparo una pizza de pesto. Aquesta combinació la vaig descobrir a la 'pizzeria italiana' portada per tres alegres nois paquistanís ben a prop d'on vivía la meva cosina. A la part baixa del paralel.

Vaig trobar sensacional la barreja de formàtges amb salsa pesto i uns pinyonets per sobre per acabar d'assegurar la jugada. Quan surt del forn perfuma tota la casa amb aquesta alfàbrega potent. Visca l'alfàbrega. I els pinyons li donen un aspecte que no puc evitar que em recordi a una coca. Ara que venen les coques (per fí! que vienen, que vienen!!).

Un nou maridatge amb una boutade menys boutade que l'anterior, perque Carosone, Damon i Loren són uns cognoms de pedigrí i una mica d'aquest se li encomana a aquesta senzilla proposta.



Pizza starpesto

Ingredients:

Per al topping:

Mig got (o tres quarts, jeje) de salsa pesto de qualitat.
Una bona barreja de formatges (en el meu cas, emmental, mozzarella i una mica de barreja semisec).
Un grapat de pinyons.
Sal, oli, pebre.

Per a la base de la pizza:

Aprox mig kilo de farina.
Dos paquetets de llevat fresc (jo uso els del Mercadona)
Una cullerada de sucre
Aigua
Sal.

Procediment:

En un got poseu aigua tèbia, desfeu el llevat i poseu una culleradeta de sucre. El sucre activa el llevat.
Per a fer la base, poseu la farina sobre la taula ben neta, feu un 'volcà'. Aneu barrejant la farina i el liquid fins que pogueu amassar amb les mans. Ha de quedar una massa elàstica i ben hidratada (60-65% en pes d'aigua).
La deixem reposar (ideal dues hores). Quan ha passat el repòs li donem unes voltes més afegint la sal. La sal al final per a que no mati el llevat. Tornem a reposar una mitja hora.

Quan tenim la massa, l'estirem sobre la planxa de forn i li posem una base de formatge, per sobre posem repartida la salsa pesto i tornem a posar una mica de formatge. Salpebrem i al forn. Aprox. 15 mins a 200 graus.

Quan li falta un minut, li afegim els pinyons (no els torro, segons el que he après la salsa pesto no porta pinyons torrats per tant no tindría sentit torrar-los abans). Amb la caloreta ja agafen el punt. Quan surt del forn, acostumo a posar-hi una mica d'oli d'oliva per sobre.

Degustar-la amb aquesta deliciosa versió Jazzy és....una passada...



dimecres, 9 de juny de 2010

de-re-me-fe-sel


Ara que per fí tenim les coques de Sant Joan dibuixant perfil a l'horitzó a casa acostumem a entrar de plé a la temporada de les amanides. No sóm gaire originals en això, uns amb el biquini com a excusa i altres amb el termómetre com a raó, qui més qui menys aprofita l'estiu per gaudir una mica més de la clorofil.la amb vinagreta.

Dins de l'ampli ventall d'amanides fa temps, anys, que l'esqueixada em va robar el cor. Bacallaners impenitents, a casa sempre ha agradat molt aquesta barreja de colors i textures esqueixades. Li debem molts moments feliços. Sense anar més lluny, a la reina del meu cor li vaig arrencar un somriure la primera vegada que la va tastar. Gratitud eterna a l'esqueixada.

Per tant, amb el pas dels anys hem anat probant i tastant petites variacions de la mateixa. Sempre a la recerca del detall que ens la faci diferent cada vegada. Es clar que aleshores és molt fàcil que deixi de ser una 'esqueixada' per esdevenir una altra cosa. És cert, però quí es preocupa dels noms quan cerca la felicitat?

Avui us porto una combinació de plat+cançó. Ara que donen la tabarra dia sí i dia també amb la cançoneta de la Damm (Basté, para ja, pesat) inauguro la serie 'decuina maridatges de nota' on proposo un plat amb una cançó associada. Amb quin criteri? Amb la meva experiència vital, es clar. Espero que em perdoneu la boutade.

Boutade num1: Quan la super-xermaneta vegi que he triat una versió feta per el Canto del loco es pot desballestar de riure.Si, continuo dient que són un bunyol...però aquesta versió té un no se qué que qué se jo...és esqueixada total!




Esqueixada verda:

Ingredients:

400 grs. de bacallà dessalat.
300 grs. de mongeta tendra.
3 o 4 tomàquets vermells.
1 ceba tendra.
3 cullerades de Chimi-Churri.
Una mica d'oli d'oliva.

Procediment:

Esqueixem el bacallà al nostre gust. Sempre recordo que l'Isma Prados recomana fer-lo molt petit per a que la gelatina natural del bacallà emulsioni amb l'oli d'oliva. En aquest cas jo no li he fet gaire cas.

Rentem les mongetes i les tallem a bocins petits (veure foto). Les posem a una paella amb una mica d'oli i les anem coent lentament fins que estiguin fetes però no perdin tota la seva textura. Si, no es bullen a l'aigua i això ens permet no perdre ni un brí de sabor.

Tallem els tomàquets i la ceba tendra a dauets.

Ho barrejem tot al bol, amb el chimichurri i una mica d'oli. Podem rectificar de sal i pebre si volem. Una estona a la nevera per a que estigui fresquet i a gaudir!!

deformació friki

Nota 9/8/2010:
Un comentari anòmin a l'entrada i que agraim moltíssim ens informa que l'autor d'aquesta tira es en Fadri:
http://vixel.fadri.org/la-traumatica-infancia-de-kirby
Que posa a disposició pública gratuitament el seu talent.
Gràcies per el comentari i a l'autor per fer públic el seu talent, no se si li importa a algú més però a mi si que m'importa :)

En Kirby és una criatura de videojoc que té el superpoder d'absorBir(ejem) els poders i atacs dels seus rivals...

Via otakufreaks.com (referència original on ho vem trobar, no a l'autor que és http://vixel.fadri.org/la-traumatica-infancia-de-kirby)


dilluns, 7 de juny de 2010

d'Eureka (light)!!

Una bonica curiositat en certa manera culinaria: Qué pesa més, una llauna de cola light o una llauna de cola normal? Les dues són de 33 cl. es clar!!
Estàs segur/segura de la resposta?




Si posem una llauna de Coca-cola i una de Coca-cola light dins d'una peixera la primera quedarà situada sobre el fons mentre que la segona flotarà.

Com és possible si les dues estàn ben plenes d'aquest refresc globalitzat?
La diferència rau en que la Coca-cola de tota la vida porta sucre i la disolució de sucre fa que l'aigua guany en densitat.
En canvi, els edulcorants de la versió light fan precisament el contrari: disminueixen la densitat final de la mescla.

Per tant, i per a no portar la contraria al pobre Arquímedes (que bastant té amb 'lo seu')... si el volum ocupat per la llauna light és menys dens que l'aigua que l'envolta aquesta flotarà.

Es a dir, la llauna light pesa menys, que deu ser per això que engreixa menys que la normal, vaja, suposo, dic jo,....No?

divendres, 4 de juny de 2010

de ZAS!! En toda la boca!!

Avui, tot passant per devant del mercat de Barberà, comentàvem la meva super-xermaneta i un servidor que va ser el primer lloc del Vallés on vem veure la fusió de parades tradicionals amb supermercat dins el mateix edifici.



Tot i les meves inicials reticències, quan ho van fer a Ripollet, que és el nostre mercat de capçalera - La Boquería és el nostre mercat per a gastronomía major- la cosa no va resultar desoladora. A Ripollet de moment la gran majoría de parades continúen treballant.
A les parades es continúa somrient, com a mínim els dissabtes al matí que és quan hi anem i també quan suposo que tenen més clientela.

A tot això, i parlant del tema gastronomic, del tema mercats, de la diferència de qualitats i tracte sobre la compra a l'hiper...la nostra estimada amiga Ban (a.k.a. Vanesa) que té la barra de tenir vint-i-pocs anys ens deixa anar (així sense anestèsia ni res)...

- Home, es que les generacions joves ja no van al mercat. Les darreres generacions que hi compren són...doncs la de la meva mare....i...la vostra. Pero les de ara, ja res de res.

Sort he tingut que m'he pogut agafar del primer objecte que tenía a l'abast per no caure rodó a terra!!


Pensava que havía perdut el pastillero mentre em refeia, però no, el que passa és que l'havía deixat a casa al costat de les claus (una altra vegada). Que menys mal que estava la reina del meu cor a casa i m'ha obert ella.


Ara bé, ens hem rigut molt amb el comentari, tots tres. I demà penso anar igual al mercat. Perque si sóm la darrera generació, no podem faltar a la nostra cita amb l'història!! I sobretot, perque passejar per els mercats 'es chachipiruli' com diuen ara els 'jovens'.