dimarts, 28 de setembre de 2010

de l'ou dins de l'ou


Sens dubte aquesta revelació és un altre signe del fí dels temps: paradoxa, exocac!!


10 #start
20 definició: ou
30 function.obrir(ou) = crack!
40 si crack es igual a ou
aleshores paradoxa > error i go to 10
50 #end





Ara ja sabem que abans de l'ou no va ser la gallina, sino el mateix ou.
Manda huevos!!

Nota: els informàtics anomenen (anomenem?) un bucle infinit a un programa que queda atrapat en un bucle d'instruccions que es tanca sobre si mateix de forma infinita i sense sortida. Com per exemple que d'un ou surti un ou del que podria tornar a sortir un ou i així de forma indefinida.

dilluns, 27 de setembre de 2010

de carotens i clorofil.la en vena.


Avui al vespre m'he fet trampes al solitari, ho confesso.
Avui he jugat de nou a la gastroruleta russa però es clar, com que de la passada verema en vaig tornar amb un fantàstic lot de verdures ultra-fresques... com us dic, trampes al solitari. Així qualsevol s'arrisca a 'cuinar amb el que tinguem a casa (sense mirar abans)però un cop estigui tot tancat, quan ja no pots comprar res mes'. Aquest és el joc que a decuina.net s'anomena gastroruletarusa.

En tot cas, el que si que he hagut de fer és acabar de decidir com feia servir aquest paradís multicolor que inundava els calaixos de la nevera. Clorifila i carotens per cremar retines delicades.


Finalment, he decidit fer-ne un arròs amb verdures. Un plat saludable, saboròs i que ens anirà bé per desengreixar uns díes on li hem donat fort (potser massa?) a la proteina animal.

Per a anar fent ambient, m'he posat a cuinar anunciant-ho al facebook i al twitter per allò d'aprofitar l'energia que notava mentre estava devant dels fogons.
Com podeu veure a la foto superior, només els colors d'aquests pebrots ja carrega les bateries del més lazy-lazy dels cuiners.


I aquesta és la recepta:

Arròs de verdures:

Ingredients:
Dues albergínies
Tres pebrots verds
Dos pebrots vermells
Un pebrot groc
Una ceba tendra
Un porro
Una dent d'all
Uns 300 grs d'arròs (varietat Dolça recordatorium ;-) hehehe)
Sal, oli, pebre.
Brou vegetal (opcional brou suau de pollastre)
També opcional unes fulles de farigola, jo avui no les he posat.
Una mica de mantega

Procediment:

Primer de tot, netejem i tallem a daus totes les verdures. Si us voleu donar un puntet sofisticat en comptes de tallar-ho a daus ho podeu tallar en brunoise.

A la cassola, posem oli i saltem els daus d'albergínia amb un punt de sal fins que estàn tous. Reservem.
Fem el mateix amb els pebrots, començant per el més gruixut ja que triga una mica més en estovar-se. Un cop els tenim estovats també els reservem.

A la cassola hi posem la ceba, el porro i els alls picadets. Quan estan una mica daurats (que no agafin color) hi aboquem l'arròs i el fregim un parell de minuts amb l'objectiu de deixar-lo nacarat. En aquest moment i aboquem el brou (també es pot fer amb aigua) i li posem un terç de les verdures reservades. Aquestes verdures donaràn gust, però es quedaràn sense textura. Per això m'agrada afegir les altres al final de la cocció. Controlem el punt de sal i pebre i el deixem uns 15-16 mins.

Finalment al acabar de coure i posar-hi la resta de verdures li podem posar una mica de mantega si el volem amorosir una mica de cara a la carmanyola de demà.

Avui he tingut una sessió musical especialment plaent durant la feina, així que us deixo amb una de les cançons que he tararejat mentre cuinava aquest arrós. Ariel Rot, el puto amo. Música per als fogons!!




diumenge, 26 de setembre de 2010

de sentencia final: fabas con bacalao

Per fí hem pogut cuinar les fabas de Bergantiños que ens vem portar aquestes vacances d'estiu cap a casa. Amb la falsa polèmica que podeu observar en el post anterior, juas. Com si d'un Salvamé de la vida es tractès, uns tertulians proposaven la cuina amb bacallà mentre altres proposaven que tal cosa és una vergonya digne de 'te voy a poner una querella que te vas a enterar'.

Però amics, tot el debat és fals.


Si alguna cosa ens ha ensenyat la FDA és que el millor per a triomfar es ser jutge i part.
Vist per a sentència!!
Finalment vem decidir cuinar les fabes amb pebrot verd, porro, vi blanc, cloïsses, bacallà... en realitat tot tenia un color verd una mica desconcertant mentre estava als fogons.


I ara si, la recepta:

Fabas de Bergantiños amb bacallà.

Ingredients:

Mig kilet (aprox) de fabas de bergantiños (o mongeta del ganxet, o pochas, o...)
350 grs. de bacallà dessalat
400 grs. de cloïsses de les petites i amb sabor.
Quatre pebrots verds
Un parell de porros
Un got de vi blanc
Un parell de dents d'all
Sal, oli i pebre

Procediment:

Començem posant les fabas amb aigua, sal, oli i la part verda dels porros (opcional una pastanaga) per a que vagin coent a foc molt lent. L'objectiu és que un cop començi a bullir, abaixem el foc al mínim per a que faci alguna bombolleta molt lenta i d'aquesta manera que les fabas no xoquin entre elles i no es trenquin. Al material de primera cal tractar-lo com el que és!!

Mentrestant, tallem els porros i els pebrots i els posem a una cassola amb oli i sal. Els treballem afoc mig fins que estàn tous, moment en el que hi posem el got de vi blanc i reduim el mateix per a treure-li l'alcohol. Reservem.

A la cassola que queda lliure, hi posem oli amb l'all tallat en brunoise i quan començen a ballar els cubs d'all hi posem les cloïsses fins que s'obrin. Les reservem i també guardem el caldo que han deixat anar.

Finalment tallem el bacallà en troços petits o si us agrada més el podeu esqueixar.

Quan les fabas estàn cuites (es van tastant fins que estiguin suaus, tobes però no aixafades i amb la pell ben cuita) les escorrem i procedim al pas final.

A la cassola hi posem el pebrot i el porro amb una mica d'oli. A continuació les fabas per fer-hi un meneo. Hi posem el bacallà i el caldo acabant amb dos minutets de cocció per al bacallà.

dissabte, 25 de setembre de 2010

de syrah en syrah y caja por que me toca

-Usted no sabe con quien está hablando!!

Aquesta fuetada verbal que tant mindundi poca-cosa fa petar a la cara del que no el coneix... aquesta frase us dic l'hauria d'haber escoltat d'alguna manera el dia que vaig entrar a comentar a gastromimix.

I es que a dia d'avui encara no sé del tot 'con quien estoy hablando'.

A l'univers del blocaire compta molt el present i compta molt l'exibicionisme. Si no ensenyes no esperis que ningú ho vegi no? Doncs mireu, en Xesco és un tipus discret que porta a sobre més mili que un batallón de legionarios.
Comparteix coneixements de forma natural i li vas veient el pedasso de background que porta dins. Si us dic que ha treballat amb Subijana, Berasategui... vale no hay más preguntas, Señoría.

Però no us penseu que va explicant currículum en Xesco, com qui diu li has de treure amb ganxo. No et preocupis que no tinc pressa hehehe...

I en aquestes que avui m'ha convidat a veremar a la finca (que te digo finca por no decirte hacienda) de Ca l'Esteve. En aquesta finca hi conreuen les verdures i fruits que fan servir al restaurant, en aquest sentit són quasi autosuficients i sincerament, els seus clients gaudeixen del millor producte de proximitat que es pot tenir. Concretament 10 metres de proximitat.

I també hi tenen vinyes, el que per a mi és un petit mar de vinyes. I avui m'han deixat fer un cop de mà veremant syrah i experimentat aquesta sensació curiosa quan les mans es tornen enganxoses del suc del raim que inevitablement et llisca entre els dits.

Aquí hi ha algunes instantànies dels moments, però sincerament es queda curta la cosa respecte a les sensacions reals. En tot cas, espero que us agradi:



També m'ha fet un tour per l'hort, però això us ho explico en un altre moment. Però ja em direu si aquesta imatge no parla per si mateixa...


Gràcies per una tarda de dissabte com aquesta!!

d'avui no passa

Só é un aviso, nada mais que eso.


e estos son os seus acompañantes.


Fabas de Carballo amb bacallà, cloïses, pebrot verd, tomàquet i porro (i all, i vi blanc, i...)

divendres, 24 de setembre de 2010

de macbook

de pur si muove

Va ser en una taula envoltat de blocaires que alhora són cuiners on vaig sentir per enèssima vegada parlar de començar a moure el cul i muntar reunions i saraos mes o menys estables al voltant del món del bloc, la cuina, el menjar i la xerrada.

Si ens volem posar pretenciosos parlariem del acte i la potència. I de com la potència ha d'esdevenir acte.
Però en realitat no ens escau gaire bé aquest uniforme cultureta. Les costures em grinyolen. Per tant, us dirè que el movimiento se demuestra andando i hem mogut el cul.


Aquells cuiners blocaires i un servidor ens vem penjar l'etiqueta de 'trobades gastrobloc@ires' i algú del grup va comentar un endavant les atxes!! (per cert, sabeu que són les atxes? Igual algú s'emporta una sorpreseta si ho busca hehe).

E pur si mouve:

Trobada gastrobloc@ire #1 > Les cerveses artesanes.

Quan: Proper 5 de Novembre 18:30h
Lloc: Rest. Ca l'Esteve (Castellbisbal) www.restaurantcalesteve.com
Plànning:
Presentació per part de dos cervesers artesans de 5 de les seves cerveses (ens explicaràn com les el.laboren, que hi busquen quan les fan, per que van esdevenir cervesers,...)
Menú de 5 platillos creats i pensats per a maridar amb cadascuna de les cerveses comentades.
També hi haurà postres, es clar!!
Xerrada i esperem que diversió i somriures.

El preu és de 30 euros per persona i inicialment l'aforament és de 30 blocaires gastronòmics.

Per a apuntar-vos podeu fer servir la pàgina de facebook:
http://www.facebook.com/#!/event.php?eid=157320097621007&ref=ts



També podeu enviar un mail al correu gastroblocaries'arroba'gmail'punt'com si no teniu facebook, teniu bloc i us interessa assistir-hi :)
Si sobren places també es podrà venir encara que no es tingui bloc, però com que aquesta és una trobada muntada per blocaires per a blocaires... doncs els blocaires tenen prioritat. Espero que a ningú li molesti que ho muntem d'aquesta manera.

dimecres, 22 de setembre de 2010

de roble, picón o encina.

Fa segles, durant les vacances d'estiu del 2.010 vaig gaudir d'unes estupendes sardines a la brasa que vem prendre en familia sota un cel de roures. Va ser a Verdes (Coristanco).

Fa segles, us deia, em va venir a la ment la pregunta de com és possible que un producte com el carbó vegetal tingui molt més poder calorífic que la llenya de la qual prové?
Es a dir, com pot ser que la llenya cremada cremi més i millor que la mateixa llenya? I
si torno a cremar el carbó cremat, puc obtenir prou energia com per fondre el continuum espai-temporal?



Yes, this is la entrada setmanal de "divulgació científica" relacionada amb la cuina.


Les parides energètiques no me les vaig preguntar, obviament. Sóc un tipus seriòs excepte quan m'allibero escribint aquestes línies digitals.
Així que vaig estar investigant una mica el tema i aquest és un breu resum de com i per que el carbó vegetal és un combustible de-pu-ta-ma-re per a fer escalivades.

El carbó (mal dia per començar a patir dislèxia) és llenya cremada, si. Però no de qualsevol manera. Per començar la llenya es crema en ausència d'oxigen (procès anaeròbic).
En un 'alarde' d'imaginació el procés s'anomena carbonització i consisteix en el seguent.

Primerament es coloca la fusta aillada de l'atmosfera per tal de que no hi hagi oxigen i per tant que no es pugui cremar de la manera tradicional. Això s'ha fet sempre apilant i tapant la pila amb fang i fulles.
Un cop encesa la llenya, aquesta es carbonitza en tres fases.

1- Fins als 170 graus: pèrdua d'humitat i d'alguns olis essencials.
2- Fins als 270 graus: despreniment de gas CO2 i CO
3- Fins als 600 o 700 graus: aquest és propiament el proces de carbonització i es desprenen totes les substàncies volàtils de la fusta. El que queda, el residu, és el carbó vegetal.

El resultat de la carbonització és paradoxalment molt més potent caloríficament que la fusta original (entre 29.000 a 35.000 kJ/kg contra 12.000 a 21.000 kJ/kg.)

Es a dir, que en realitat el que estèm fent és evaporar tot el que conté la fusta i que molesta en el moment d'obtenir calor. Estem treient tot el que quan hi ha foc, no crema. Treiem l'aigua, els gasos, els olis essencials... i el que queda... bàsicament arde que te cagas.


Així que a partir d'ara, quan se us cremi la torrada en comptes de mirarla amb mala cara penseu que en realitat el que teniu a les mans és un prodigi energètic. Sembla ser que el que manava tirànicament (no com ara) a l'Iraq en tenia un parell amagades sota el coixí! Torrades de destrucció massiva.


dimarts, 21 de setembre de 2010

de fortiverd, cerveses con un par.

En Salvador és un productor artesanal de cerveses que va decidir abandonar la seva antiga vida (jefe de laboratori de gran multinacional de productes làctics) per remar contra-corrent en el despietat riu de la vida empresarial. En Salvador tenia una passió i ha decidit viure d'acord amb la mateixa.

En Salvador ho va deixar tot per a cuinar cervesa. Con un par.


I dic cuinar per que tal i com ens va explicar ell mateix durant la visita a la fàbrica fortiverd, les cerveses tenen recepta i 'es cuinen'. Literalment.

Ja fa temps us vaig comentar que la meva conclusió final de com es fa una cervesa és que es tracta d'infusionar magistralment uns ingredients, extreure'n l'essència i fermentar-los de forma controlada.
Dit així sembla fàcil, però que no us enganyin les meves paraules. El concepte és senzill, però el mestratge és una feina que porta una vida.

Fortiverd el.labora la cervesa Bleder (Drac, Foc de Drac i cova de Drac) i també produeix per a altres marques de cerveses artesanes.



Si alguna vegada teniu la ocasió de visitar una fàbrica d'el.laboració de cervesa, us ho recomano vivament.
Trobareu persones apassionades com en Salvador que us explicaràn que la cervesa no és tan sols un refresc. De fet, no es pas un refresc. O si més no, ho és tant com ho pugui ser el vi.
El que passa es que a casa nostra mana la vinya i per tant la cervesa s'ha hagut d'introduir en un moviment lateral-envolvente que l'ha fet perdre una gran part de la seva identitat.

La cervesa és (o com a mínim hauria de ser) una beguda complexa, matisada, profunda i amb incomptables variacions.
En canvi a casa quasi totes les que tenim als linials del supermercat són cerveses tipus lager molt planes i pensades per a ser consumides molt fredes, pràcticament sense matissos.


Mica en mica, la feina dels productors com en Salvador està fent canviar aquesta percepció i cada cop es poden trobar més cartes de cervesa als restaurants de prestigi. No crec que violi cap secret professional si us dic que Bleder tot just acaba de ser inclosa dins la carta de cerveses de Can Fabes i sé de mooooolt bona tinta que també està a la carta del Semproniana.
Ahí es nada!!

Ens en va donar a tastar cinc de les seves cerveses. Unes suaus, altres amb matís de dàtils, amb taronjes, amb pebres,...un festival.

Així que deixeu-me fer una aferrissada defensa dels que arrisquen, se la juguen i aboquen el seu temps i energia per tirar endavant un projecte en un territori que si no podem considerar de hostil, sí que es pot considerar com de territori Comanche.


I com a guinda de l'excursió, al sortir vem anar a sopar a la marisqueria 'El llamàntol' de Rubí.

On vaig gaudir especialment amb un arròs negre (pero que molt negre, negríssim) ben carregat de tinta que és com a mi m'agrada.
Si hi passeu, us recomano l'arròs ja que jo disfruto molt més amb un arròs ben cuinat que amb la resta de bitxos que s'han de partir, pelar, matxucar i 'xurrupar' com puguin ser perceves, boques, nècores i similars.


També vaig menjar unes trufes de la casa amb nata molt fines i saboroses.
Pst, aneu amb compte amb les cartes de postres dels restaurants en general, en Xesco es va demanar un pastisset gelat que ara no se si li diuen Santa Catalina, Santa Magarita o jo que se... però que acaba sent una Contessa de tota la vida. Pero tal i com us ho dic, una Contessa de les de tota la vida.

de música i concerts

Ja us he parlat alguna vegada de la meva afició a la banda polera. D'aqui poc, quan siguin un fenòmen mes o menys massiu ja no tindrà cap sentit parlar-ne així que aprofito una de les darreres ocasions de fotre'm el barnís de 'yo ya te lo dije' i tornar-los a recomanar. Em direu que té poc a veure amb la cuina tot això... doncs sí, però es que jo he cuinat molt amb aquesta gent sonant de fons...

Si sou per Barcelona aquest dijous 23 us recomano que mogueu el cul fins a la Plaça dels Àngels (la del MACBA) a les 21.15h (juass, ja posarè a quina hora començen realment). Un cop allà podreu moure la resta del cós amb melodies pop i lletres interessants.


La Banda Municipal del Polo Norte - Canción Optimista Nº75 (VideoClip en directo) from Deivid Tutusaus on Vimeo.


Es d'esperar que tocaràn cançons del nou disc, per que la veritat es que el repertori anterior amb només un disc... es feia curt per a un directe. Com van dir al Sidecar: 'No es que no queramos tocar más, es que ya no tenemos más'.

I per relacionar-ho mínimament amb la restauració i la gastronomia...aquí teniu el local més faxion per a conjuntar música i plast-food:

de propera inauguració

Pròxima apertura d'un nou sector a Port Aventura dedicat a les atraccions de caire gastronòmic. No lo veo claro.

dilluns, 20 de setembre de 2010

de primus inter paris

Quan fa uns anys vaig començar a arreplegar paraules per al bloc, ni en els meus somnis gastroeròtics més humits podia imaginar el que amb el pas dels bytes i les adeseeles ha acabat succeint.

Per definició, fora dels àmbits professionals, l'amor desmesurat per 'el comercio y el bebercio' esdevenia una activitat quasi individual que poques vegades creixia més enllà de la familia o un grup reduit d'amics.
Es veritat que sempre hem tingut llibres, i que també hi ha clubs gastronòmics on la gent s'ha trobat per parlar de la jalamenta. Però la gran majoria dels simples mortals, amb prou feines assolia una petita xarxa d'amistats interessada i si tenia sort i pessetes (ostia, la peseta) podia anar a restaurants on la cuina era hermètica com una reunió druídica.

Solo para iniciados, Gracias.

Per sort, vivim a la era Echelon i paguem un preu molt car (no ens enganyem, la quantitat de dades que hi tenim posades a la xarxa equival a una exploració rectal de la nostra identitat).l Però també tenim avantatges, la xarxa ens ha permés als matats de la vida establir relacions fantàstiques i meravelloses amb un seguit de gent que comparteix afició per els fogons. I arribant més ennllà, ens ha permés establir contacte amb professionals de la cuina.

Gent que són tan humans com tú i com jo però que en saben. En saben de debó. Els envejaria si no fos que la seva natura generosa i esperit positiu fa que part dels seus coneixements acavin passant cap a tú per pura òsmosi comunicativa.
No cal envejar, només cal compartir i aprendre.

Ara bé, aquestes amistats són perilloses. Per que es clar, un és xerraire de mena i de tant xerrar va deixant anar 'perles' groses com frases lapidaries de Salvamé (con acento en la é). I aleshores els que en saben entren en acció i la suau òsmosi de coneixement cul.linari esdevè un ZASCA carinyòs que cal acceptar amb gratitud.

Cas#1:
Ahir mateix per el facebook, la Francesca m'explicava que el socarrat no és simplement arros cremat per estar al fons calent de la paella. El socarrat autèntic, el bó, el que es busca, és una caramelització de la glassa i l'arròs que dona com a resultat aquesta capa que tant agrada a alguns, com el meu pare.

Cas#2:
Avui mateix, en el post anterior jo alegrement escalivaba pebrots en el meu forn de casa fins que el Xesco m'ha fet saber que escalivar només es pot escalivar si es fa la cocció sobre foc o brases. Així que lo meu són verdures al forn. Que escolta, estàn boníssimes però no són escalivades.

Zasca i zasca. Primer per la dreta i després per l'esquerra.Pim i pam.

I que voleu que us digui, jo tant content i agraït. Per que aquests cuiners no pontifiquen ni criquen, es comuniquen i de forma natural, ensenyen.

Aleshores, són o no són Mestres en Xesco i la Francesca? Eh?

desde la simplicitat a la màgia.

Si algú cerca la màgia,
si algú la busca desde la simplicitat més insultant.

Si algú vol devorar la terra a queixalades,
ho pot fer amb uns simples, potents i meravellosos pebrots escalivats.

Màgia simple, màgia de la bona.



Escalivada:


Ingredients:


Uns pebrots vermells de temporada
Un parell d'alberginies
Una ceba dolça i fina
Una cabeça d'alls de qualitat.
Sal, oli i pebre.


Procediment:

Ho rentes, ho poses a una safata de forn. Els embadurnes d'oli d'oliva verge i sal.
Al forn a 150 graus fins que la pell estigui separada de la carn i aleshores els deixes refredar.
Pelar, salpebrar i amanir amb oli.

deivid

Si pogues triar. Si per un instant tingués la possibilitat d'escollir,
m'agradaria arribar a cuinar com ha sabut cantar en Bowie.






Bruce governa el meu cor musical. Però la meva ànima pertany a Bowie.

diumenge, 19 de setembre de 2010

dessssssssup

Permeteu-me un somriure per a la tarda de diumenge.
Si l'original era genial...



La versió 'Welcome to frikyland' és també molt divertida.

dissabte, 18 de setembre de 2010

de lo que se empana no se quita

Abans de l'estiu, els fabricants de farines Santa Rita em va enviar a casa un lot de tres de les seves farines que a mi em semblen de molt bona qualitat i amb una presentació molt atractiva.

En alguna ocasió algún fabricant (no gaires, no us penseu que això em passa cada dos per tres) m'ha fet arribar algún producte a casa amb l'objectiu de que el reflecteixi al bloc. Només ho faig amb els que m'agraden, la veritat. Si no m'agraden m'estimo més guardar un discret silenci i no contribuir a les vibracions negatives generals que s'escampen per el món.



El tema és que les farines de Santa Rita sí que em van agradar. Desde el primer moment quan vaig rebre el paquet amb una nota escrita a mà per el responsable de l'enviament em vaig adonar que darrera la campanya de publicitat del producte hi havia també una cura i una personalització que val la pena destacar. Si es preocupen de que ho senti com un enviament personal, deu ser que s'estimen de debó el seu producte. No?

Per motius de vacances no m'hi he pogut posar fins ara a fer servir aquestes farines en receptes que per a mi siguin 'especials' i prou significatives com per a fer-me una idea del seu resultat.
Us presento la primera de les receptes, unes croquetes de pollastre a l'ast.

A la nostra familia, com a quasi totes les families, les croquetes són un plat emblemàtic i que a sobre està molt lligat als avis i mares.
Així que el repte no era fàcil, la veritat. Per tant, vaig decidir esforçar-m'hi molt i trobar una recepta excel.lent de croquetes.
Vaig fer servir com a base la recepta de les mítiques croquetes del Echaurren tal i com les va presentar en Txaber, però en comptes de posar-hi pollastre normal jo faig servir un pit de pollastre a l'ast (que ja he explicat que tenim la sort de fer a casa). I també he vist en alguna versió escrita que se li pot afegir un gotet de xerès sec.

Croquetes de pollastre a l'Ast amb base echaurriana.



Ingredients:

230 grs de farina (en aquest cas de Santa Rita especial per a croquetes i bechamel)

750 ml de llet

60 grs. de mantega

sal i pebre

200 grs. de pernil

Un pit de pollastre a l'ast (i tota la chicha que es queda a la carcassa)

Un gotet de xerès sec.

Un ou dur.


Procediment:



Primer piquem el pit de pollastre a l'ast, el passem uns instants per la paella i li posem el gotet de xerès sec. Ho evaporem per a que no quedi alcohol i ho reservem. Atenció, jo ho a la paella tenia també la pell sencera del pollastre per a que deixi anar tot el gustet de les herbes del pollstre 'a l'ast'. La pell es retira sencera i no es farà servir més.



Tallem el pernil en dauets que posem a la paella amb els 60 grs. de mantega. Quan han agafat una mica de color, afegim el pit de pollastre i posteriorment la farina. I ho courem per a fer la roux base durant aprox. 3 o 4 mins.



Aleshores afegim la llet en tandes i anem remenant amb unes varilles amb energia per a que no quedi ni un grumoll. Al final ens quedarà una beixamel lleugerament espessa que acabarà d'endurir-se quan es refredi.

En aquest moment, afegim la sal i un puntet de pebre i l'ou dur aixafat amb una forquilla (també es pot ratllar). Ho tapem amb un film 'a pell' per a que no hi hagi aire que ens faci una crosta sobre la massa.



Ho deixem a la nevera una nit i al dia seguent ja podem fer les croquetes. La gràcia per a que quedin més cruixents és passar dos cops per pa ratllat (o sigui, pa, ou, pa) i aleshores fregir en un oli ben calent que les dauri rapid per a que la barreja interior no tingui temps de tornar-se massa líquida i les faci esclatar.




La veritat es que les croquetes dels avis no es poden mai igualar per que porten uns intangibles que cap ingredient ni tècnica pot somiar a desbancar. Però aquestes croquetes, us ho puc ben assegurar,...estàn boníssimes.

Us les recomano!! Salut!!

divendres, 17 de setembre de 2010

de gala.


Avui ens vestim de gala per que per primera vegada compartim una recepta que ens ha facilitat un xef. La deferència ha estat per part del xef Iñaki López del restaurant Biblioteca, al barri del Raval de Barcelona.

Quan hi vem estar sopant em va agradar molt l'arrós amb botifarra negra i colomí. Tant és així que al cap d'un temps li vaig demanar la recepta i en un gest que hagués estat impensable no fa tant de temps... me la va facilitar molt amablement i digitalment.

Desde JA li vull agrair públicament el gest i també la vull compartir amb vosaltres. Sapigueu que ell em va donar permís per a fer-ho, es clar.


Arròs de colomí i botifarra negre

Per a 4 persones

Ingredients

60 gr. oli d’oliva
250 gr. ceba picada
1 dent all picat
20 gr. trompeta de la mort seca
1 nyora
2+2 dl. aigua
30 gr. olives negres d’Aragó sense pinyol i picada
50 gr. botifarra negre pelada i picada
30 gr. cansalada ibèrica tallada en dauets de +/- mig centímetre per cada costat
360 gr. arròs
2 litres brou fosc de pollastre i/o dels ossos de colomí
2 colomins desossats
sal i pebre

El dia abans :

Remullar la nyora en 2 dl. d’aigua
Remullar la trompeta seca en aigua
Desossar el colomí, confitar les potes i reservar els pits

Amb els ossos de colomí i/o les carcasses del pollastre, feu un brou clàssic d’au però marcant molt el color del ingredients a la cassola (els retalls, la ceba, pastanaga, xampinyons...). Mulleu-lo amb 2 litres d’aigua i deixeu coure’l 1 hora. Un cop fet, reserveu lo.

Procediment.

Saltejar la cansalada ibèrica i quan agafin color, afegir la ceba i baixeu el foc una mica. Tapar la cassola i deixeu coure la ceba fins que sembli compotada. Afegir les trompetes remullades colades i ofegar les. Afegir les olives i botifarra picada i ofegar les també. Mullar amb el brou, afegiu la nyora picadeta, sal i pebre i pujar el foc al màxim. Deixeu coure 40 min. més el conjunt i reserveu tot fins l’hora de fer l’arròs. No oblideu treure el greix de la cocció. Si es en fred serà més fàcil.

A l’hora de fer l’arròs, fiqueu a la paella un parell de cullerades del greix del líquid de la cocció i anacareu l’arròs (és com ofegar lo uns segons fins que queda brillant, com si fos nàcar). Molleu amb el preparat anterior (aprox. 400 gr. per persona) i coeu-lo a foc generós uns 7 min. Afegiu les potes confitades de colomí i fiqueu la paella al forn a 185º uns 7 min. més, (fins que l’arròs no es bellugui quan es mou la paella). Reserveu-lo 4 min. fora del foc i serviu-lo.

Mentre l’arròs s’acaba al forn., saltegeu els pits a la planxa i servir-los sobre el plat d’arròs al vostre punt...


La foto no és gens de gala i no li fa justícia a l'arrós... però no en tinc cap altre. Suposo que va ser l'emoció...


I si algú s'anima a fer-lo...que recordi que pot compartir amb nosaltres el que li ha semblat.

Gràcies mestre Iñaki i gràcies també als que us passeu per aquí.

PD: Si us passeu per el seu restaurant, no deixeu de demanar la tarta fina de manzana. Que és un postre que senzillament no sembla d'aquest món.
Ancruayable.

dijous, 16 de setembre de 2010

d'ensaimada assassina

El ataque de las ensaimadas asesinas.

de Volta i Volta.

Just és de tant en tant retre homenatge al feliç tubercle que ha salvat la vida a milions de persones durant uns quants segles. Ho has encertat, parlem de la patata.

PotatoPro informa:

Una empresa israeliana de tecnologia ha anunciat la bateria basada en electrodes de coure i zenc amb pont salí de patata. La notícia aquí.


En paraules vulgars, ens estan dient que la patata (un cop bullida, atención al dato que hay que cocinarla) es pot fer servir com a component essencial d'una bateria que pot tenir aplicació comercial i que podria posar a l'abast de mil.lions de persones energia elèctrica de forma barata i eficaç.

Segons els responsables de la empresa :

Los principales componentes de la nueva batería son electrodos de cinc y de cobre y un trozo de patata. Los científicos descubrieron que cocer la patata antes de usarla en la electrólisis aumenta 10 veces la potencia del dispositivo.

Las baterías a base de patatas cocidas duran días e incluso semanas, afirman sus inventores.

Fins i tot hi ha un video de Reuters al respecte. No se ara a quan cotitza l'acció de credibilitat de Reuters, abans em consta que era bastant alta, però amb els temps que corren...



Qué hi ha darrera del principi de la bateria de patata?
Doncs el mateix principi universal que hi ha darrera totes les pil.les i bateries:

La pila galvànica.


Es conegut que la materia està formada per àtoms que són elèctricament neutres. Els electrons de càrrega negativa orbiten al voltant del nucli de càrrega positiva.

En essència una bateria o pila galvànica és un recipient de dos cel.les electrolítiques on dos electrodes (usualment un de coure i l'altre de zenc) on mitjançant una reacció química s'aconsegueix que una part dels electrons abandonin els seu acollidor àtom per anar a parar a àtom diferent.

Això causa que a una banda s'hi acumulin electrons (de càrrega negativa) mentre que a l'altra s'hi acumulen 'els forats' o manca dels electrons, que els de bata blanca anomenen cations (i llògicament equivalen a càrregues positives)



Si tanquem el circuit (per exemple amb un led) els electrons tendiràn a tornar cap als àtoms que s'han quedat sense, per tornar a deixar-los elèctricament neutres. Al tornar generern el corrent elèctric que farà iluminar el led.

Veieu on posa 'puente salino' dins de la imatge? Aquest element és fonamental ja que permet que
els electrons s'acumulin en una de les bandes mitjançant la reacció química. El pont salí és imprescindible per a poder enmagatzemar separats els electrons dels seus àtoms inicials.

La gràcia del descobriment és que la patata bullida és un excel.lent pont salí i pot servir per obtenir bateries molt i molt econòmiques i amb materials fàcils de trobar.

Si voleu veure una variació més sofisticada de l'invent, us penjo aquest video en el que es construeix una bateria amb patata, sal i pasta de dents.
Jo no tinc clar si realment es pot arribar a generar tanta energia com per a fer cremar tan facilment el cotó. Potser és una exageració, o potser no és cotó sino cel.lulosa,...

El que és claríssim és que una patata i un tub de Colgate són armes tremendes en mans de la persona adeqüada.



dimarts, 14 de setembre de 2010

de gastroruletarusa #1


Ho anunciava al twitter i al facebook: avui farem gastroruletarusa.

Les regles:

El joc consisteix a que per preparar el dinar que demà portarem a la feina, en comptes d'anar a revisar les existències i stocks... ens esperem que tanquin les tendes i quan ja no poguem comprar res mes ens improvisem alguna cosa amb el que tinguem a casa.

El resultat d'avui:

Es clar, hi ha dies en que tenim moltes coses però avui hi havia molt poc stock a on triar.
And the winner is....


Amanida de pebrot escalivat i vinagreta de llima i farigola
(ensalada de pimiento asado con vinagreta de lima y tomillo)

Ingredients:

Tres pebrots escalibats a foc lent (amb la pell torrada per fora i encara amb carn hidratada a dins). Uns pebrots de puta mare!!
Tres patates.
100 grs de pernil dolç.
10 tomàquets cirerols (cherry).
Un grapat d'olives d'Aragó.
Una llima.
Una mica de farigola.
Sal, oli, pebre.

Procediment:

La cosa no pot ser més simple i estic convençut que ja sabeu qué és el que cal fer:

Tallar a tires els pebrots, reservar.
Tallar les patates en troços d'aprox un cm i mig, reservar.
Tallar el pernil dolç en daus, reservar.
Tallar els tomàquets a quarts, reservar.
Treure la carn de les olives i .... surprise!!>reservar.


Ho posem tot al bol i preparem la vinagreta amb dues parts d'oli i una de suc de llima.
Afegim la sal, la farigola i un puntet de pebre.

Finalment ho barregem i ratllarem la pell de la llima per sobre ja que és on estàn els olis essencials que donen aroma cítric i fresc.


Qué hi voleu jugar a la gastroruletarusa?
Va, animeu-vos a jugar a casa. Ja veureu que té un punt divertit.

La bonica foto de la margarita està agafada d'aquest blog de fotografia: el güertu de los limones.

d'encasquetamiento

Encasquetando un Clàssic Vintage.





declarado audible el primer grito transgénico

Coincidiendo con el lanzamiento del nuevo disco de Phil Collins, la autoridad sanitaria y alimentaria estadounidense (FDA) ha aprobado los gritos del artista como 'Gritos transgénicos aptos para el consumo humano'.


Preguntado por la prensa, con el acostumbrado rigor el portavoz de la FDA ha declarado sobre las pruebas de sangrado por las orejas a algunos de los sujetos del test de control :

'No son en absoluto concluyentes. Además, Phil es muy buen tipo por mucho que su tono de voz sea mutante o transgénico o lo que sea que le ha pasado ahí en las cuerdas vocales'

Los activistas del grupo de apoyo al medio ambiente acústico han anunciado un recurso al tribunal supremo americano ya que afirman que un niño podría escuchar los discos accidentalmente por la calle y se desconocen los efectos a largo plazo que los gritos de Phil pueden ocasionarle a un menor.

'Nuestra generación escuchó a Phil siendo adolescentes y mira en lo que nos hemos convertido. Los berridos transgénicos deben ser estudiados más a fondo y pedimos una moratoria para el disco de Phil Collins'

Seguiremos informando.

dilluns, 13 de setembre de 2010

dedicatessen ;-P

Tot sovint els que vivim a les grans ciutats o les seves rodalíes parlem dels ingredients 'delicatessen' o 'gourmet' amb aquella alegria del que sap que la única distància que ens assepara de la llauna de tonyina d'alta qualitat està mesurada en euros.

Qui més qui menys, tots tenim una tenda on proveir-nos d'aquests ingredients 'especials' que ens queda a menys de quinze minuts de casa.
Això d'alguna forma ha modificat la nostra estructura mental a l'hora d'enfrontar-nos a la cuina sofisticada. Allunyant i enterrant la preocupació d'on aconseguir els ingredients i apropant i destacant la part que potser ens sigui més divertida: les el.laboracions i tècniques.

Durant aquestes vacances vem tenir el privilegi de compartir temps amb la nostra cosina Iria, el seu company Diego i el seu fill Nuno (ja vaig posar la peli de com la criatura començava a aixecar-se i ahir em van confirmar que ja camina. El futur de la familia ja camina!!).

Perdó, torno al tema.

Ells viuen a Vejer, poble andalús allunyat de les grans capitals. La meva cosina s'ha decidit a iniciar una aventura obrint una tenda de productes de qualitat i artesans a Vejer.


Hi ha mercat? Està clar que persones interessades en el producte de qualitat hi ha a tot arreu... però està la estructura mental prou adaptada per a que una tenda com aquesta sigui viable en un poble 'petit'? Hi ha prou clients potencials?


La meva cosina creu que sí i llógicament des de aquí ho creiem i dessitjem també fermament!

Per això aquesta entrada no és pas un post de 'promoció' de la seva tenda Garum-Vejer. Es molt dificil que cap dels lectors de decuina.net agafi el cotxe per fer-se tants quilómetres i comprar tonyina o formatge payoyo.
Aquest post és un homenatge a qui amb il.lusió i empenta, s'atreveix a emprendre el seu propi camí en uns temps on sembla que quedar-se quiet i plorar sigui la tàctica majoritariament acceptada com a bona.

No us dono més la pallissa, aquesta es la tenda Garum-Vejer:
Qualitat, il.lusió, producte i amor a parts iguals. I a sobre, preus molt assequibles tenint en compte que són productes artesans.

Declaració d'intencions, un gran mural presideix la paret principal amb l'explicació pertinent de qué és el Garum. Potser no sigui la salsa més fina i delicada del món antic, però és la més carismàtica!!


La tonyina és un dels productes estrella de la zona. Barbate, seu de la pesca amb almadraba està a una desena de quilòmetres. Suposo que per això, sobre la porta d'entrada hi ha aquest cuadre amb el 'ronqueo' de la tonyina. El millor és quan vas als bars de la zona i el cambrer et va oferint el 'mormo', la 'parpatana' i la 'ventresca' en les diferents preparacions. Un quadre preciós.

I els productes exposats. Tot artesà i de qualitat, com ha de ser. A la nevera hi ha formatge payoyo del que tenim pendent encara menjar-ne una cunya guardadeta a casa, un tresoret. També hi trovem mojama de tonyina i una preparació que ara no recordo quin nom tenía però venia a ser com el bacallà salat però fet amb tonyina.


En resum, un OLÉ! ben gran per les persones que s'arrisquen i també per totes aquelles tendes que en llocs aparentment por propicis per a difondre els bons productes i la qualitat artesana hi lluiten cada dia. Tots en sortirem guanyant si ells tiren endavant.

ÀNIMOS PRIIIIIIIIIMA!!!!!!

delicios anunci frutal

Genial anunci de la marca de refrescos 'OASIS' a la recerca del sabor de l'any 2010. I aquí veient cada estiu la porqueria d'anunci del Sunny Delight i els adolescents fent el 'pavo' per la piscina...

Campanya FRUITOFDEYIR-TUTOUZANDTEN!!



I ara qué fem...., Vive la France?

diumenge, 12 de setembre de 2010

de diumenge familiar (i pantagruèlic)

Diumenge de familia de la bona. En comptes de fer una presentació de slide amb les diferents fotos, m'estimo més aquesta vegada hi poso les fotos per poder-m'hi aturar el temps que vulgui en contemplar cada imatge.

Ja sabeu que aquest és el meu bloc, però també es una mica el meu diari.



Menú: Entrants:
Carbassa caramelitzada amb sal maldon.
Síndria amb mató
Cóc de sardines (el que ha preparat un servidor de vostés)
Ensaladilla de la Paqui (my mother, que li surt brodada)
Assortiment de formatges de França
El millor paté del món: el rilletes d'oie. Titol atorgat per mi mateix, obviament.

Plat principal:
Mandonguilles amb sèpia feta al vi negre. Espectaculars i profundes.

Postres:
Dulce de batata amb formatge de tetilla galega.
Assortiment de gelats artesans

Café Nespresso i copa de cava per als que en siguin bebedors.




El menú era generós, com l'esperit d'aquesta familia.
Tres horetes per dinar ens han fet falta, i unes cinc de sobre taula per explicar-nos les coses, compartir els acudits, analitzar la situació política, tafanejar sobre la situació social, fer imitacions i xorrades variades.


En un inesperat maridatge, als postres hem tingut una variació de la coneguda combinació 'formatge+codonyat' (queso+membrillo). Avui hem gaudit d'un 'dulce de batata+formatge de tetilla galega'.
Llógicament, el somriure de la reina del meu cor era considerable a la hora del postre.... #orgullopatrio jejeje.



La meva tieta Mari s'ho curra moltíssim en els dinars (de fet el meu tiet Diego també s'ho curra, pero com que aquí parlem sobretot dels fogons, doncs la tieta és la veritable estrella del moment). Ella és una persona de seny, de senderi i ves per on, d'alguna manera, per alguna curiosa casualitat hem aconseguit fer-li la foto en el moment més inoportú....


Ya te he dicho que no y ya ves el caso que te hago, tieta.

És veritat que el següent plat de gelats correspón més aviat a un sonat sense criteri (ni tan sols cromàtic) que a un afeccionat a la cuina. Però els que hem coneixeu no us hauria de soprendre tant. Els volia tastar tots, els gelats. O dit d'una altra manera....

Why? Because I can!!


Reconec que en el sector imitacions i xorrades sóc un dels factors principals, però en alguns moments de il.luminació sóc capaç de mostrar la meva cara raonable a la familia.


I finalment us poso aquí la recepta del cóc de sardines. Un cóc basat en la recepta del fantàstic llibre 'Dolços i salats de Vinaròs' del que ja us he parlat aquí. Les meves variacions corresponen al temps de cocció de la sardina, ja que jo faig una primera cocció de la massa en solitari i finalment afegeixo les sardines durant aprox 15 mins amb l'objectiu de que em quèdin sucoses al màxim.
També he afegit uns bocins de tomàquet rehidratat i pebrot escalivat.

Espero que els massitos em sàpiguen perdonar l'atreviment, però la cabra tira al monte y el blocaire ... bé, el blocaire sol ser de natura curiosa. O no?


Cóc de sardines al Vinarós Swing:

Ingredients:

Una tassa d'oli
Dues tasses d'aigua
50 grs. de llevat fresc premsat (del Mercadona en el meu cas)
Farina de força (jo calculo aprox. 500-600 grs.)
Sal

Dos kilos de sardina
Uns quants tomàquets secs rehidratats
Una mica de pebrot escalivat
Una dent d'all.
sal, oli i pebre

Procediment

Barrejem en un bol gran l'aigua amb el llevat desfet, l'oli i li anem afegint farina fins que podem pastar (amasar) amb les mans. Aleshores ho passem al marbre enfarinat i li anem afegint farina fins que la massa queda elàstica. Jo calculo que he pastat aprox entre 10 i 15 mins. A la meitat del pastat li poso sal, que ja no afecta negativament al llevat.
Ho posem al bol i ho deixem reposar una hora.

Netejem les sardines i les desespinem. Aquesta és la part més pesada ja que jo intento treure totes les espinetes que puc i també els hi trec totes les escates.

Quan ja ha passat l'hora, agafem la meitat de la massa i la estirem sobre la safata del forn (jo hi poso paper vegetal). Posem la massa a coure al forn a 180 graus durant uns 15 mins (20 si us agrada més torrada)

La treiem i a sobre hi posarem les sardines amb un punt de sal de forma que cobreixin molt bé la superfície i es superposin una mica. Ha de quedar com una teulada, ja que al coure es fan més petites i podríen quedar forats. Afegim els trossets de tomàquet, el pebrot i l'all i altre cop al forn 13 minuts.

Finalment hi posem uns pinyons per sobre i li donem 3 mins més de gratinant per a que agafin un color. Al treure la coca i estar una mica freda, un rajolí d'oli per sobre la farà brillar per a que digui NYAM-ME!!

A mi la massa m'ha donat per a dues coques amb dos kilos de sardina:


I això es tot, que no es molt i sobre tot espero que no hagi sigut massa. Salut!!