dimecres, 9 de gener del 2013

Décio Pignatari (Poeta): Beba Coca-Cola

Escollir la Coca-Cola com a símbol de la cultura consumista dominant és un clitxé que a força de gastar-lo ja recorda el croque de la catedral de Santiago de Compostela: pedra afinada a còpia del fregament continuat de mans i fronts dels peregríns. I tan cert com les columnes de la catedral també és veritat que el clitxé constata la obvietat. És un símbol i ho és del capitalisme.

Els clitxés cansen sovint més que les pròpies realitats, i sempre convé una renovació dels discurs. Ventil·lar una mica les metàfores refresca l'ambient ideològic. Però de tota manera, avui rescato aquesta filmació on el "Coro da OSESP" canta un poema de Décio Pignatari anomenat 'BEBA COCA COLA'.

Ara bé (que vol dir moro) si el poema musicat té el seu punt interessant, la realització del video és de jutjat de guardia. Jo penso que en realitat estàven anunciant Biodramina, ese otro icono.



COCA-COLA
B E B A C O C A C O L A
B A B E C O L A
B E B A C O C A
B A B E C O L A C A C O
C A C O
C O L A
C L O A C A
(Décio Pignatari)

4 comentaris:

Gemma ha dit...

Penso el mateix del McDonalds, no trobes?

etxeoquehai ha dit...

A ver, meu, que se lle nota que exerceu de turista/dominguero por Compostela: o "croque" ao que se refire vostede non é o parteluz ese que está gastado polos dedazos dos pelegríns e onde mete a cabeza ultimamente o madrileñeo (teña en conta que para nós son "madrileños" todos os que veñen de máis aló de Pedrafita, ben sexa de Madrid, de Albacete ou de Barcelona). O "santo dos croques" que disque é unha imaxe do Mestre Mateu, está xustamente do lado contrario do pórtico, ou sexa, dentro da catedral, e chámase así porque os estudantes de antes acudían alí e daban cabezazos (croques) contra dela a ver se así lles entraba a sabedoría.

Con isto dos rituais civís do xubileo ven pasando como coa cociña do Santo: que nada é o que parece.

Biquiños.

starbase ha dit...

Gemma, és exactament el mateix. Amb l'agravant que és la icona quan altres cadenes també famoses fan un producte força pitjor...

etxeoquehai, puede que quede claro que soy madrileño (que creias que me iba a picarrrrr!! Nahhhhhhhh!! :P) pero no me negará que los primos lusitanos se han portado con la pieza! (menos el ioputxa del realizador). Heh!

Anònim ha dit...

Yo no sé por qué los portugueses tienen fama de tristes. En realidad son los putos amos de la retranca y de la ironía.

El realizador debe ser pariente del rumano aquel que andaba por aquí y que no recuerdo el nombre. Ah, si, Lazarov, pero no era rumano, sino búlgaro o de por ahí, creo. Maldita memoria....

(y ya sabía que tienes asumida tu condición de madrileño)