dimarts, 31 de juliol del 2012

de vida de lombriz: Masa madre de Daniel Jordà en 4 fases.

Que la fracció digital de la vida moderna no només serveix per alimentar l'ego i l'exibicionisme és una de les veritats més palmaries que m'he anat trobant en aquests més de cinc anys de blog. Darrera altres blogs i entorns digitals he acabat trobant persones extraordinaries capaces de fer més lluent el camí dels que tenen al voltant 1.0 i 2.0.
No importa que els governants s'omplin divendres a divendres de fets on el que compta única i exclusivament són les xifres, jo afirmo que en realitat lo important són les persones.


Ahir justament em vaig tornar a trobar amb un d'aquests exemples meravellosos de creativitat, enginy i inventiva. La unió del mestre (i putu Xef) Daniel Jordà de Panes Creativos i una seva apasionada deixeble que porta més entusiasme a les venes que cent Pequeños Saltamontes dando cera puliendo cera.
Cristina Sánchez, membre del Comando Maresme, seguidora molt hardcore de Delafé y las Flores azules i per sort ...encara no blocaire perque sen's emportaria tota la clientela amb aquesta inventiva i energia!! Heh!

La masa mare en la fase 3... i la seva guardia sideral pretoriana...vigilant que no vingui en Darth Baker.

El mestre Jordà va posar en marxa l'experiment de guiar desde Facebook a tots aquells que volguéssin criar a casa la seva pròpia massa mare. Un pla en quatre fases d'amor i paciència on els petits detalls marquen la diferència.
La Cristina -que és mestre d'escola- ha decidit fer-ne un resum en estètica pissarra 1.0 i compartir-ho amb la resta que no hem pogut estar atents al dia a dia però que tenim molt d'interés en la 'recepta' de la masa mare...

"A l'estiu sempre sempre porto "vida de lombriz": no poso el despertador, no li faig cas al rellotge, entro, surto, cuso, a vegades cuino... a vegades no... la vida transcorre tranquil•la...
Però aquest estiu la meva "vida de lombriz" s'ha
vist feliçment ultratjada per el putu Chef Daniel Jorda i la seva proposta de fer massa mare a través del facebook.

Set dies intensos d'amassar, remenar, barrejar, aprendre, somriure, esperar, olorar, amassar, tastar,remenar, barrejar, esperar, sorprendre, riure, compartir, escoltar, llegir, fotografiar, de guerra amb Darth Baker, esperar, somriure...


Set dies que han fet que m’apassioni molt més més pel món del pa i tot gràcies al gran Chef Daniel Jorda i tots els seus entusiastes i seguidors que han fet la massa mare!"



Clicant a les imatges les podreu visualitzar amb més detall i nitidesa.



I no us penseu que no hi tinc un interés espuri en tot aixó: aquest blog va neixer també per a ser una mena de receptari personal i ara que no tinc temps de decidar-me a criar massa mare em va bé aquest fantàstic resum diagrama per a poder-ho fer quan la vida em doni tempoxigen.
Suposo que algun dia arribarà.



Aquí us ho deixo doncs, per a que ho pogueu consultar també vosaltres i en podeu treure el rendiment que es mereix tant l'esforç generòs de divulgació del mestre com l'alegria creativa de la deixeble. Sincerament, Daniel i Cristina... sou un EQUIPAZO. Una abraçada als dos.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Un post refrescant (i friky), que fa falta!!

A la canícula estival li podem posar una mica de frescor divertit... no?

Jedi, apartate del sol. En el lado oscuro se está más fresquito.


Alerta a les combinacions de sabor...
mate&Rum per al Che Guevara i xiclet dels anys 90 per al pot de pintura en spray, heh!


Un polo infernal Montoro&DeGuindos Special Edition!!


En fí, frescor friky per a la retina...


Via Wired

diumenge, 29 de juliol del 2012

de vermuts vermells i generosos, bars i fologüers

El millor dels blocs són els blocaires, em repeteixo lleugerament -ho sé- però hi ha veritats que millor repetir i llençar a la cara d'entrada, a calzón quitao i amb reiteració.
Avui he tingut vermut vermell i generós amb lacuinavermella i cuinar és generós. Es a dir, i centrant-nos en el substancial: amb la Txell, en Kike i el Manel.


Hem fet un vermut en un bar de plaça. Un lloc on parlar llargament de les nostres alegries i preocupacions. El mestre Puyal segur que tindria una bonica expresió ben culta i nostrada per a descriure-ho -cal esmenar la parla-. Però jo que sóc un humil servidor del byte educat en la facultat de Física simplement ho puc descriure com el lloc més adhient.

Per que a veure, ara que ja ha passat la tecno-moda, i lo veritablement emocional torna a ser alló que ens fa somriure el cor. Ara que per a sentir-se afortunat de prendre una tapa no fa falta dipositar amb fervor les natges sobre una cadira de disseny signada per un dels protagonistes del Barcelona Fashion Week. I encara diria més: ara que la crisi ens té convenientment agafats per l'escrot econòmic -i apretant la filla de puta-...

Ara descobrim que el bar de sempre on prendre els seitons en vinagre i les patates braves és una joia que  cal conservar!!


I mireu, més val tard que mai. Però #nomejodas.

I també aquells que mai veu perdre les vostres essències vagi per endavant les meves disculpes. Generalitzo, o sigui, m'equivoco. Però no en lo substancial, perque el cert és que la nostra existència de nous rics ha decaigut des del cel dels estels michelinians al terrenal gastrobar. I cap problema amb els bons gastrobars, però encara hi ha tot un món que no només cal redescrobrir, un món que cal conservar.
Una dècada i mitja per l'ascens i la caiguda dels nostres obscurs desitjos gastronòmics com el recorregut vital d'aquell heroi psicodèlic: Ziggy Stardust.

Tot un sector gastronòmic que curra sobre planxes en cuines acalorades ens espera amb els braços oberts. I en aquest sentit vull també destacar i afegir-me amb tota la humilitat del món a la iniciativa fantàstica de Roberto el pingue i la seva campanaya "Hagamos algo. #fologüers" per a la reivindicació dels racons on l'autenticitat no és que es recuperi: és que mai va marxar.


Al matí de somriures i vitamina D que ens ha regalat la vida li poso una mica de música per acabar. Una cançoneta del Ziggy, el crack que tocava la guitarra amb l'esquerra i que com manen els cicles de la vida va tenir el seu ascens i la seva caiguda. Tots caurem, es inevitable. Però millor fer-ho en bona companyia i un bon vermut :)


de video recepta ¿Eh? ¿De que me hablas? ¿Eh? ¿Que receta?

Aquesta és la recepta de la butterbeer que surt a Harry Potter en versió video. Un engendre que no se si a algú li pot venir de gust preparar per als seus fills aquest estiu. En tot cas, per a valorar la capacitat didàctica del mateix, he fet una enquesta entre un selecte grup de visionat i aquests són els resultats.

Un 90% de les dones han vist el video i han entés la recepta. Els ha semblat una marranada sense interés.
Un 10% de les dones no han acabat el video perque només hi veien dos ianquis fent el capullu.
Un 100% dels homes al acabar no sabien quin era el tema del video, ni tant sols que tractava d'una  recepta i es mostraven disposats a tornar-lo a visionar: 'a veure si aquesta vegada sí que m'entero del tema del video'.

En fi, si els ianquis són capaços de promocionar la nova peli de ALIEN dirigida per Ridley Scott (director original de ALIEN!!!) amb la frase 'del director de Blade Runner y de Gladiator'...
un ja té clar quí és el poble que millor domina l'impacte publicitari visual.


de recomanació sabatina: elBulli 30 anys al Palau Robert

Avui al 365.com recomano que us feu la volteta per la exposició dels 30 anys de la revolució (en molts i molts sentits,el primer en el sentit gastronòmic) bulliniana.


Situada en la fresca planta primera del Palau Robert (sujuro que entrar de la caloreta del Passeig de Gràcia en ple estiu a la exposició ja és un primer plaer) ja no pateix aglomeracions com durant les primeres setmanes. És de mida relativament petita i per tant no necessiteu reservar tot un matí per a la visita i té prou fetitxisme points com per a que valgui la pena per als bojos de la gastronomia.



Podeu consultar la recomanació original clicant al logo, a la foto o aquí mateix. Si ho feu, please doneu-li al 'me gusta' o al twitter (i continúo considerant la opció que algú faci el mateix amb aquest superhit global del 2.0 que de moment és google+. Heh!)

divendres, 27 de juliol del 2012

de video relaxant del divendres: el 'putu amu' fent cotton candy

Si Michael Jackson ja em semblava ensucrat en se i per se. Ara arriba #Elputuamu fent cotó de sucre al ritme de la seva música. Acollonant.
Aquest és el video relaxant de divendres per la tarda... bon cap de setmana!!

d'exageradament PUAJJ

Ultra-PUAJJJ dels horrors, l'excés idiota.

L'origen d'aquest anormal i estupid comportament dedueixo que és l'abús d'allò que de vegades trobem a les ofertes: per un euro, triple de formatge. El perla del sol naixent s'ha demanat centcinquanta, o ves a saber quants. I els de Burguer King, li han venut! Qui paga mana encara que mani una obstrucció arterial!




Algunes dades de la hamburguesa amb 'extra' de bacó:

Burger Specs: Base model: Whopper (661 kcal/ 282g)
Toppings: Cheese x1000 (45,000 kcal/ 12,500g)
Total calories: 45,661kcal
Total weight: 12,782g

45.661 calories... ep, no cal patir que segur que algun dietista sense gaires escrúpols en pot fer una dieta de nom registrat amb la que vendre llibres a cabassos!. Tot arribarà.

I mentrestant, ens queda l'horror i la fascinació. Ens queda el PUAJ.

Via HuffintonPost

dijous, 26 de juliol del 2012

de sangre fresca!


Poser molón i nutricional per als no muertos.... sang 'recien exprimida', en cómodes raccions concentrades i coagulades... i ara també en llauna per portar a tot arreu. Nosferatu, digues NO! a la deshidratació.



dimecres, 25 de juliol del 2012

d'expedient a la industria lletera espanyola.

Merda, merda everywhere...

Aparaeix a la premsa la noticia que la comisió Nacional de la Competència està pentinant a les grans productores de llet de l'estat perque resulta que feien trampa negociant 'de tapadillo' els preus a pagar als majoristes. Kkabrons.

I al loro, que els que surten després ens bombardejen a la tele amb anuncis ensucrats de nens plens de pigues amb somriures ortopèdics i un fastigós bigoti blanc de greix làctic. Que per cert, no cal buscar en les seves llets en general aigualides i chirrimandúrries.

"La Comisión Nacional de la Competencia (CNC) ha iniciado un expediente sancionador contra varias empresas y asociaciones de la industria láctea en España por presunto acuerdo para fijar las condiciones comerciales y los precios de la leche de vaca que pagan al ganadero.
El expediente afecta a Danone, Puleva Food, Grupo Leche Pascual, Nestlé España, Grupo Lactalis Iberia, Corporación Alimentaria Peñasanta y Cooperativa Agrícola y Ganadera del Pirineo, además de al Gremio de Industrias Lácteas de Cataluña y a la Asociación de Empresas Láctea de Galicia."


La noticia original la podeu trobar AQUÍ o també AQUÍ. Ara a veure quan triguem en veure una noticia similar sobre el preu que es paga a pagesos per les seves patates. O també sobre els preus de la gasolina, o el preu de la electricitat...ah no, calla, que aquí hi intervenen els politics.

Merda, merda everywhere...

de Jeffrey T. Larson i els seus quadres mengívols

L'art i la cuina, deliciosa combinació que ens porta des de la música fins a la literatura per camins saborosos que van des de el sublim fins a la monserga gastro-artística. Aquest ampli ventall forma part de la diversió.

Avui el pintor Jeffrey T. Larson i els seus quadres de pintura realista, torrada i mengívola.

No se quan vaig sentir per primera vegada el terrible títol de 'Natura morta' (en castellà encara em sembla més esgarrifòs, naturaleza muerta). Deu ser que a mi em sembla justament el contrari: que la cuina i els aliments són vida i color! I per això mai he entés que al putu bodegó li diguin Natura morta. Incomprensible.

En tot cas, en Jeffrey i té la ma trencada, i si no feu un cop d'ull a les sardines fumades de mes abaix i m'ho discutiu. Natura fumada, textura i color. A aquest artista hi vaig arribar de la ma de Cook me tender. Moltes gràcies!! :))




Podeu consultar l'obra de l'artista a la seva pàgina web: Jeffrey T Larson

dimarts, 24 de juliol del 2012

de pelador de huevos duros

Estimats i estimades, amb tots vostés... el pelador de huevos duros.

CON DOS COJONES!



I WANT IT
I NEED IT
Nah...:D

diumenge, 22 de juliol del 2012

d'Autolisi, la Daniel Jordà Masterclass.

Ahir dissabte vaig tenir l'HONOR de poder fer d'ajudant ocasional un gran mestre del pa com és en Daniel Jordà del Panes Creativos. Juntament amb en Pantxeta -esa combinación de sabio gamberro- que també feia d'ajudant i amb el que vaig acordar posar-nos chaquetilla de cuiner per a donar més color -literalment- al moment panificable. Al loro, que algunos se ponen la chaquetilla de cocinero y no lo son!

 Foto: Nuni cuinetes

No us tornaré a parlar de la excel.lent feina que fa l'equip de Panes Creativos i en particular l'esperit de curiositat infinita d'el putu Chef Daniel. Ho he fet altres vegades.
Avui em centraré a parlar sobre un procés que ahir ens va mostrar devant de les nostres estorades retines el mestre de la mirada bondadosa: l'Autolisi.

Per a comprender exàctament qué és l'autolisi abans hem de fer una petita introducció -petita, I promise- sobre qué significa panificar i quin és el procés principal que permet transformar la farina en pa. Probablement tots coneixeu que l'estructura bàsica del pa ve donada per la unió de les cadenes de gluten formant una xarxa proteica. Aquesta xarxa, elàstica i resistent, 'captura' boses de gas i vapor al seu interior que un cop cuit el pa donen com a resultat les 'ulls' o forats dins el pa. A banda, la caramelització dels sucres a la superficie genera la crosta del pa.



Doncs bé, el que alguns potser ja no conegueu que hi ha dues proteines que tenen un paper molt important en la construcció de la xarxa de gluten: la gliadina i la gluteina.

La gliadina és la responsable de la possibilitat que la elasticitat de la massa: Que  pugi estirar-se: confereix la capacitat de deformar la xarxa de proteines sense trencar-se.
En canvi la gluteina és la responsable de la tenacitat de la xarxa un cop deformada: es a dir, s'encarrega que un cop hem estirat la massa aquesta retorni en part a la seva forma original.
Del equilibri entre aquestes dues proteines/forces dependrà que tinguem una massa massa fluixa (predomini de la gliadina), massa forta (predomini de la gluteina) o en el seu punt ideal.



Amb aquesta petita introducció obligatoriament reduccionista, podem entrar a explicar aquesta tècnica d'autolisi, on tot el procés d'amassar el fa la mateixa farina, autoconsumint-se i autodigerint-se (autolisi significa literalment trencar-se o digerir-se un mateix).

I es que alerta, amb aquesta tècnica només hem d'amassar 30 segons. Trenta segons i ça c'est tout!! Mondieu!!


El temps que veieu al video és el 90% del temps total d'amassat. ¿Como te quedas?

Es una descoberta fantàstica, perque el procés d'autolisi té molta relació amb la mateixa dinàmica de la vida del cereal. El mateix neixement de la planta necessita que les seves reserves d'hidrats de carboni siguin digerits i preparats per a ser utilitzats com a combustible.
En aquest sentit, guarda una relació molt llunyana amb el procés de maltejat que es fa també amb la cervesa: arrencar els processos vitals de la llavor, entre els quals està el trencament de les reserves en altres sucres i elements simples que la planta pot necessitar: el maltejat.

Però tornem a l'autolisi. La clau del procés el tenen les enzimes proteases. Aquestes petites mol.lècules s'activen en el moment d'afegir aigua a la farina i estan especialitzades en trencar les cadenes de proteina que hem anomenat anteriorment (gliadina i gluteina). De forma que apareixen fragments proteics més petits que es tornen a realiniar formant la xarxa de gluten en condicions més idònies.

Foto: Nuni cuinetes

Si ho penseu bé, és una mena de digestió: les proteases trenquent (digereixen) proteines més grans per a produir-ne unes més petites i aprofitables. Com ho fan? L'explicació tècnica s'escapa de la voluntat divulgativa d'aquesta entrada, però el resum és que ho fan trencant o impedint la formació de ponts disulfurics - enllaços covalents (compartició d'electrons per dos àtoms) i que fan servir les proteines del gluten per a unir-se les unes amb les altres-.

I la gràcia és que aquest procés es produeix sol, sense intervenció mecànica de cap mena, sense colpejar i treballar la massa en calurosos dies d'estiu. Sense suar, sense esforç. Un regal de la naturalesa.
Deixeu--me acabar dient que les proteases es poden obtenir tant desde la mateixa llavor com també per origen bacterià o de fongs i finalment alguns insectes devoradors de cereals també són capaços de produir-ne.
Si teniu curiositat per aprofundir més en el món de les proteases, podeu consultar aquest link. i si voleu veure la diferència entre un pa fet amb autòlisi i un que no la fa servir, podeu consultar aquest altre link.

Foto: Nuni cuinetes

Aquesta és la recepta que ens va ensenyar ahir el Chef Daniel per a una massa de focaccia, pizza o similar (a la foto ens veieu als ajudants fent un còc de sardines, una focaccia amb butifarra i moixernons i una focaccia amb zorza)


Massa d'autòlisi per a focaccia, pizza o similar:

Ingredients:

500 grs de farina
40 grs de mantega
350 grs d'aigua
10 grs. de llevat
Una mica de sal
40 grs d'oli d'oliva verge


Procediment:


1) Barrejar tot en un bol durant 20 segons, posar sobre la taula previament ruixada d'oli. Esperar 10 minuts.
2) Fer uns plecs sobre si mateixa a la massa durant 5 segons. Esperar 10 minuts
3) Tornar a fer uns plecs sobre si mateixa a la massa durant 5 segons. Esperar 10 minuts
4) Yatá.

Es a dir, temps total d'amassar: 30 segons. I tenim 20 minuts entre mig per anar preparant els ingredients de la pizza o focaccia. O per a abraçar-vos amb els que estimeu,  o per a explicar acudits i gaudir de la vida... 20 minuts on l'autolisi treballa per nosaltres. 20 minuts extra al nostre lifetime.

I aquestes són algunes de les petites meravelles que vem preparar durant el taller...posant topping deliciós a aquesta massa tan molona:

Focaccia de zorza:

Pizza de panceta:
 Foto: Esther Fuentes
Focaccia de botifarra i moixernons:
Foto: Nuni Cuinetes

Còc de sardines:

I com podeu veure per el nostre somriure, tots vem estar ben contents de poder participar en un taller com aquest, en un obrador de veritat i sota la batuta magistral d'un geni del pa com en Daniel Jordà. Gràcies mestre.

Foto: Esther Fuentes


dels alls màgics sorprenents

Saps quina diferència hi ha entre l'all de l'esquerra i l'all de la dreta?
(No politics here, please)


La diferència és que a la dreta i amb un calzón rojo tenim un all normal (de qualitat, aixó si, que me los traen de Extremadura via Galicia) i a l'esquerra amb calzón blanco, tenim un all de l'hort del Restaurant Ca l'Esteve. 
I en aquest hort, ja sabem que es cultiven verdures excel.lents que de vegades esdevenen quasi telúriques.


Aquests alls de Ca l'Esteve any rera any neixen amb una sola dent, una sola única, blanca, nívea i quasi esfèrica dent plena de sabor d'aliina i disulfur d'alil (les dues molècules responsables del sabor i olor de l'all).
Potens, potens!!
Em fan notar via twitter que els alls en català tenen grans i no pas dents :)


Com podeu veure a la foto, no m'ho invento. I en tinc un grapadet a  casa. Sembla ser que els sembren en termes biodinàmics sota no recordo quin estat lunar, any rera any, la mateixa estirpe d'alls... i aquí estan, sense faltar a la cita!!


dissabte, 21 de juliol del 2012

de recomanació sabatina: Semproniana menú per 15 euros

La recomanació d'avui al 365bcn té una mica de recomanació protesta. Per una banda, qui em negarà que un restaurant  com el Semproniana no mereix èsser recomanat.I si a sobre s'han hagut de reinventar -jodida crisis- i fer un menú All-in per 15 euros ... no hase falta disir nada más.


Però a banda, em serveix també per protestar una mica tímidament sobre aquesta oferta de la hamburgueseria gastronomica que en algun (alguns molts, però no tots) cas a mi em sembla que el que hi trobo NO justifica el preu que pago. No es pot comparar la complexitat d'una cuina de restaurant amb la d'una cuina d'hamburgueseria gastro i 10-12 euros per una hamburguesa ni que sigui trinxadeta a ma d'un bou del que fins i tot en saben el color dels ulls... a mi em sembla massa.



Total, que ara per ara, m'estimo més aprofitar l'esforç que han hagut de fer els restaurants gastronòmics, i dinar ràpidament de forquilla i ganivet. Cuiners i cuineres al peu del canó durant anys amb una cuina variada i que s'adapta a temporades, mercats, jodidas crisi i modes. Al final em surt per un preu similar i no té punt de comparació.

Com sempre, si us agrada la recomanació, us demano que cliqueu al logo del 365 o a la imatge i li poseu un 'me gusta' o un twitterazo o un plus de google :P #quetecuestapayo

divendres, 20 de juliol del 2012

de la pometa viatgera, bonic video de divendres tarda

El bonic video relaxant del divendres per la tarda. Una historia a favor del menjar de proximitat amb una estètica tristona i acolorida. Pobre pometa ella, es queda més tiesa que la mojama amb tant kilometratge.

dijous, 19 de juliol del 2012

descens crioscopic: l'artesania de fer gelats

La setmana passada, gràcies a la invitació de la Gemma un grup de blocaires vem poder assistir a un taller de David Lienas a l'escola BellArt. Durant el taller en David ens va cuinar un bacallà gratinat sobre risotto verd i un filet de cèrvol amb gelat de formatge fresc.


No us porto la recepta, sino la curiositat científica que em va despertar el comentari del David sobre les formes de aconseguir un gelat casolà. Com s'ho feien fa cent anys per a aconseguir un gelat abans que aparegués a les nostres vides Monsieur Zanussi?

Doncs amb gel i sal, simplement. No és la meva intenció presentar com a novetat una tècnica que molts coneixereu i que es porta practicant durant segles. Si que voldria en canvi explicar una mica quin és el procés físic/químic que hi ha darrera la mateixa.


 Foto d'una geladora de gel amb sal procedent de la cocina del huerto

Deixant de banda la petita quantitat de energia que absorveix el procés de dissolució de la sal, l'efecte més espectacular (ja em direu sino amb el nom que té) és el que s'anomena descens crioscòpic.

El descens crioscòpic és un efecte coligatiu que es produeix quan el solut que afegim a una dissolució, dificulta la capacitat de formació de cristalls de la dissolució. Es a dir, ras i curt, la sal dificulta la formació de gel o dit d'una altra manera la sal desordena la estructura regular que fa falta per a que l'aigua líquida esdevingui gel sòlid. Ja sabeu que la única diferència entre l'aigua i el gel és que en l'aigua les molècules es mouen quasi lliurement xocant entre elles, mentre que si la temperatura és prou baixa aquestes molècules s'ordenen formant una xarxa regular: el gel.
 Aquesta 'molestia' que representa tenir enmig de totes les molècules d'aigua unes quantes intruses de sal fa que sigui més dificil assolir l'ordre per a formar la xarxa regular. Es a dir, la temperatura necessaria per a es congeli sigui més baixa: el descens crioscòpic.

L'aigua amb sal no es congela als vulgars zero graus centígrads.Per això es tira sal a les carreteres nevades.

Com veieu al diagrama wikipedic, l'aigua pura (a l'esquerra de la gràfica) es congela als zero graus, mentre que si afegim solut (com més a la dreta de la gràfica) va baixant la temperatura de congelació.


La idea interessant aquí és que el gel en contacte amb la sal disminueix la seva temperatura de solidificació ... es a dir que el gel es fon!! El gel amb la sal està 'obligat' a fondre's i per a fondre gel tots sabem que necessitem aportar calor. D'on treurà aquesta energia? Del que el rodegi: l'aigua amb sal en el nostre cas.

En aquest video ho expliquen amb una veu molt sensual...


I si a sobre d'aquest sistema ultrarefredat (es pot arribar fàcil a -10º C), posem en contacte el nostre preparat per a gelats... tindrem una màquina de fer gelats sense endoll, sense motor i ben silenciosa. Una màquina alimentada amb l'enginy i una mica de ciència.




I no penseu que aquesta propietat del descens crioscopic només es feia servir abans i ara ja no forma part de les nostres vides. Deixant a banda la sal que es llença a les carreteres gelades també és habitual posar sal a les cubiteres per a refredar més i més ràpidament els vins o caves.
I si teniu pressa per a refredar unes llaunes de cerveseta... també ho podeu fer servir :)


declaro: La cultura NO és un luxe


Per motius de feina no puc anar a la manifestació d'avui a Barcelona i que està fent sentir la veu de molts ara mateix. Però que quedi clara la meva opinió.

LA CULTURA NO ÉS UN LUXE. ELS BANCS QUE ENS 'JODEN', SÍ.


I de pas els que manen i ens han conduit fins aquí, els d'abans i els d'ara, es poden fotre les seves raons de 'salvar al pueblo aunque este no quiera' pel cul. Cabrons.

de pasta per un tub, però molta pasta eh, molta.

No trobareu avui macarrons, fideus ni espaguetis. Però sí molta pasta, molta. I es que Forbes ha el.laborat la llista dels cuiners que més pastarrufa han guanyat l'any passat. Els més alts al ranking tenen unes xifres que segurament ni Messi, escolti.
Teniu l'article i la explicació de com la el.laboren aquí (una mica confús tot plegat, per cert)

Forbes' Top Earning Chefs
1: Gordon Ramsay, $38 million
2: Rachael Ray, $25 million
3: Wolfgang Puck, $20 million
4: Paula Deen, $17 million
5: Mario Batali, $13 million
6: Alain Ducasse, $12 million
7: Todd English, $11 million
8: Nobu Matsuhisa, $10 million
9: Bobby Flay, $9 million
10: Guy Fieri, $8 million

La veritat, aquestes xifres donen la veritable dimensió del negoci multimedia que alguns tenen muntat (i suposo que també currat durament en algun dels casos). I excepte en Ramsay i en Ducasse de la resta no en conec ni el nom. Probablement això només demostra que estic molt desconectat del món de la alta cuina mediàtica.

Finalment, ja he dit abans que no acabo d'entendre el rigor d'una llista que s'el.labora amb entrevistes a experts que donen estimacions i opinions sobre el nivell d'ingressos de cada cuiner. Però sobretot no acabo de veure clar de quina manera es pot deixar fora al gran Jamie Oliver, que segons aquest article del gens seriòs Dayli Star va guanyar 44 mil.lions de lliures i és el cuiner més ric del món.

Cap d'aquests d'aquí s'ha fet ric suant a la cuina, sino suant sota els focus, es clar.

d'amanida d'estiu en tons taronjes

Aprofitant l'obsequi d'uns fruits de l'hort de Ca l'Esteve, aquesta factoria natural de felicitat sàpida i cromàtica, on hi havia uns tomàquets cirerols preciosos com l'or. Ens hem preparat aquesta amanideta d'estiu en tons taronjes per a dinar. Porta bacallà o sigui que la meva felicitat palatal ha estat quasi màxima.
De segon unes sardinetes menudes com seitons, netes i desespinades passades per ou i farin que també feien impressió. Un menú humil de felicitat extrema.



Ingredients:


Bacallà dessalat
Unes endivies
Tomàquets grocs 

Un prèssec
Sal, oli d'oliva verge, pebre

Vinagre de xerès i una mica de mostassa a l'antiga


Procediment:


Tallem el bacallà en tacs a la mida que ens agradi, com veieu a la foto a mi m'ha vingut de gust fer trossos grans 'que es notin' 
Tallem les endivies, els tomàquets cirerols i el pressec.


Fem una vinagreta amb la sal, l'oli, el pebre, el vinagre i un puntet de mostassa. També podem fer servir una mica de llima si volem un toc més fresc en comptes del vinagre de xerès.

dimarts, 17 de juliol del 2012

del poder de las gomas de los pollos.

El poder de la goma de los pollos.
Una bonica metàfora del que podriem fer tots junts com a poble si ens decidim a actuar plegats.
I d'acord, també un simple video refrescant i frutívol.


de Coffe wall. El mural gegant fet de café

Art, mandanga, geni o monserga... qui sap qué és que en aquest món convuls i regirat. Si per exemple un artista fa un mural enorme amb grans de café (és com un jpg en escala de grisos, però en escala de torrats) aleshores la brújola d'etiquetar em dona voltes totalment perduda. Prescindim doncs de la etiquetadora i simplement ens deixem emportar per la sensació a la mirada.

Que mirat així no m'agrada gaire..


Que mirat així ja m'agrada més...


I que al final l'artista Arkady Kim (Rusia, mucho ruso en Rusia que deia l'Eugenio. Y mú listo, también) demostra ser un bon coneixedor de la naturalesa humana. Ehem.....


Un mil.lió de grans de cafè  en tenen la culpa. Bé, un mil.lió de grans, una cara bonica i un artista espavilat. Tot i que, sincerament, d'aquí dos mil anys no crec que estigui penjant de la paret el costat d'un mosaic de tessel.les romanes.

Els núvols no se, però... a que deu fer olor aquest mural? :P


Via designtaxi

dilluns, 16 de juliol del 2012

de sopar al GREC Gastronomia

Sr. Juez, si durante la presente crónica utilizo la expresión 'marco incomparable' autorizo al ejecutante a que me pegue un tiro virtual en las pelotas digitales. Como justo castigo y necesario a todas luces sin discusión.

Dijous passat, de la ma de Palau&VonArend(Fòrum Gastronomic) i Casanovas Càtering, un grup de Gastroblocaires vem tenir la sort de sopar en una de les terrasses més xul.les i efímeres de la Barcelona estival: el Restaurant del GREC. Convidats, per la patilla.


Situat en els jardins del mateix teatre (per cert, que de "teatre grec" rien de rien, nasti de plasti: fonts ben informades em van explicar que és una creació del 1929. Tota la vida pensant que era realment grec... #inocente #inocente), situat als jardins us deia, és un restaurant de preus continguts que només obre durant el mes de Juliol.Això és part del seu encant.
Aquest any, la concessió l'ha guanyat Casanovas Catering, que el.labora bona part de la cuina a les seves instal.lacións a Diputació i acaba els plats a les instal.lacions de Montjuic. Té força llògica, ja que en realitat l'edifici no és un restaurant amb tot el que això comporta a nivell d'instal.lacions i equipaments.

Que vol dir això? Doncs significa una cuina 'senzilla' de plats directes en general ben executats. Cuina festiva, alegre i de festival. Cuina de jardí. Cuina de feliçitat a l'alçada del marco imponderable. I un personal molt amable i eficaç, em van fer sentir molt i molt bé, la veritat.


Vem compartir taula i somriures Gastromimix, Baixagastronomia, Tiritinyam, cuinetes, Fem un mos, Rhubarb and samphire, gastronomicum 2.0 i obviament aquí yours truly decuina.net.

A continuació la part fotografiable del sopar :)
D'entrada una selecció dels snacks i platillos per a compartir, algun dels quals com els llagostins cruixents eren deliciosos. Em vaig deixar de fotografiar el salmorejo servit a la mateixa taula amb uns 'picatostes' de parmesà rodons ben curiosos i divertits.


Reitero i repeteixo: bravo per els llagostins cruixents que veieu a la següent foto. Fantàstics.


Sembla mentida, per cert, com pot funcionar fantàsticament un simple platillo de fruits secs amb parmesà. I més en una terrassa, per molt que sigui terrassa de marco impepinable.


I les patates braves... doncs massa poc braves per al meu gust personal. Una salsa golf no és una salsa brava :)


Després dels entrants jo em vaig demanar uns calamars guisats amb ceba i patata i una sopeta de maduixes deliciosa fresca, dolça i amorosa!!



Com veieu, no ens hi vem posar per poca cosa i el sopar als jardins del Teatre GREC (¡ese marco inigualable!) va ser deliciós sobre la taula i també a la conversa. Entre altres detalls, en Lluis li va fer entrega a Mar Calpena del seu trofeu per celebrar que s'ha graduat com a barwoman professional diplomada. Mireu quina carona de satisfacció que gasta!!


I es clar, en Lluis va encertar  (once again) i el trofeu era una ampolleta de ginebra més que premium (ara ja les ginebres premium ja són massa populatxeres, s'ha d'anar més enllà!). No em pregunteu la marca: no la recordo. El que compta és el detall.

I així, entre chinchorreo blocaire, converses gastronòmiques, acudits cul.linaris i plats sucosos i saborosos va transcorrer una jornada de les que alimenta l'ànima i l'esperit i et reconcilia amb una realitat gossa que sembla feta com d'hilillosh de plastilina. Sopar incomparable en un marco imborrable.

Y una vez más, con esfuerzo y dedicación, salvo las pelotas Sr. Juez.
¿Hasta cuando? Ya se verá

Restaurant GREC
Passeig Santa Madrona, 36. Barcelona. Tel. 658 954 201
Es pot accedir al restaurant sense entrada al espectacle a partir de les 22h. Millor trucar per reservar.