de festa de la Mar (momento terraza)

Moment bitàcola (juraria que en Jean-Luc Picard es va passar nou temporades dient bitàcora, però no es pas el que pensa el corrector de català).
El que us vull dir és que avui no hi ha entrada estrictament gastronòmica, sino una petita entrada amb funció d'album de fotos on per cert també hi surten altres gastroblocaires.

Si us poso la foto que indicava on es celebrava la festa segurament alguns podreu deduir quina blocaire pot tenir aquest sentit de l'enginy i de les referències icòniques gafapàstiques (sense ser-ho estrictament, de gafapasta, vull dir).


En efecte, la Mar ( que és blocaire) es molt més que una gafapastes. Perque acumula la seva pàtina cultural, la dobla i quadruplica però alhora es desfà sense miraments del snobisme que domina l'habitual sector modernacu de la ciutat comptal.

Ens va convidar al que serà probablement el moment de la meva vida més similar a un anunci de Martini: Terraza enorme de colores, con vistas a vestidos de verano, banda que toca canciones i... goig de viure.

Allà vem coincidir amb il.lustres blocaires, com podeu apreciar a la foto (Massitet and kisumenja, Pilar and Josep M., enRoger, la Maida, en Francesc... i a la foto també la reina del meu cor i la meva super-xermaneta). Per cert, que els massitos van portar coc de Vinaròs, així que vem tenir regal doble: festa i coc.
Com diu la joventut d'ara... tkgas.


La festa estava tan ben organitzada, que van tenir el detall de posar gots de litro per als ansiosos com un servidor. No em direu que potser no és el summum de la fisneria, i que aquest detall mai sortirà a un anunci de Martini.
Pero no importa, perque sincerament... mireu-me i digueu-me si jo tinc tampoc cap possibilitat de sortir-ne, a un anunci de Martini... no soc precisament un representant del putu luju.

Per cert que la Pilar ens va portar un cava excel.lent de 30 mesos en rima que va ser una autèntica delicia provar mentre escoltavem les serves explicacions expertes sobre les diferències que hi ha entre el cava i el xampany, sobre que és la rima (repòs després de la segona fermentació), guerres comercials entre marques, etc... Aquest sí, un putu luju.

O sigui, que vem riure molt, vem gaudir molt i a sobre a la Mar, perica comfessa i militant algú li va regalar no una sino dues piruletes de gominola amb forma de l'escut del Barça...


Moltes felicitats Mar, i gràcies per la invitació a una vetllada tan maca, divertida i amb tan bona companyia!!

I per continuar amb la bona energia de la nit, una mica de música positiva d'un grup que va sortir ahir parlant amb el Josep Angel i la Susanna!!

de blocus legio regia campanyae (I)

Gràcies Manel.

Que quedi clar, el primer és donar les gràcies per el generòs esforç de muntar la sortida, cercar els motius i complicitats, organitzar i coordinar. Gràcies Manel.

Un cop deixat clar el que ha de quedar clar, començem amb les bogeríes i les cròniques històricament inexactes de la realitat.

Dies Saturni V Frebuarius MMXI

Crònica de l'historiador Anfibius Blocarius Màximus, escriba de la segona legió blocaire de l'imperi dels sentits.

Com sempre que l'exèrcit inicia una nova campanya per a major glòria de l'imperi, una extranya excitació tensa recorre les tropes just abans de la batalla. Disposat a tot, el legionari blocaire s'adreça cap al punt de trobada per a començar les hostilitats.

El dia comença fred, però hem sacrificat a l'altar de la dehesa de la boira un bon cafè amb llet i una madalena. Esperem la seva clemència i que Helios - deu del sol- guii les nostres passes. Així serà.

Reunits al parking d'armes, el clic-clic de les càmeres esmolades es confòn amb els crits d'ànim dels blocaires.

La regia legió, per a demostrar la superioritat tècnica i tàctica divideix el seu front en dues seccions per a practicar la tàctica 'la envolvente'.

Mentre una primera cohort ataca les mermelades d'El Rebost de l'Empordanet sota les ordres del general Manu i la centuriona Rosita, un segón grup practiquem 'la envolvente' rodejant les instal.lacions de Mas Alba on produexien els seus fantàstics formatges.

Prima batalla cova forensis máxima.

La formatgeria de Mas Alba és una instal.lació situada a la part baixa del mateix mas, que fa també les funcions d'allotjament rural. Rural sí, antiquat no: la llet arriba directament desde els estables on viuen les cabres, situat a uns 300 metres. De forma que el cicle de la llet pateix la mínima manipulació i el mínim contacte amb l'aire.

A les mateixes instal.lacions, mentre contemplem una remesa de formatges reposant un cop acabada la fase de quall, en Martí -un dels tres germans que gestionen Mas Alba i el responsable de la producció de formatges- ens explica que el quall es fa sempre entre les temperatures de 22º a 32º.

Hi ha diversos tipus de quall, desde el quall vegetal fet amb herbacol (una mena de carxofa silvestre), fins al quall bacterià (de llarg el més lent i per tant el més arriscat) passant per el quall animal (fet al extracte d'enzims del quart estòmac dels cabrits).

Per a que us feu una idea, el formatge més fresc i que quallen amb bacteris triga unes 36h en quallar i reposar. En canvi el formatge cremòs que ells fabriquen el cuallen amb herbacol i el procès triga només 13-14 hores.

Els formatges un cop quallats són passats per 'la lira' i premsats. En funció del tipus de maduració que se li vulgui donar es premsen més o menys i es granulen amb la lira també de forma diferent.

Si volem un formatge cremós tipus torta, amb la lira ho treballen fins que queda un tamany de gra com una faba. En canvi, si volem fer un formatge tipus clàssic manxego (el de Mas Alba s'anomena 'Terròs') el gra ha de quedar del tamany de l'arròs.

Una cosa curiosa que funciona al revés de com jo havia imaginat és que un cop està treballada la massa, s'ha de premsar i com més temps ha de madurar el formatge, menys xerigot (menys aigua, en definitiva) ha de tenir. El xerigot dona un tóc amargant amb el temps. Per això en formatges de maduració llarga cal que n'hi hagi el menys possible. Els formatges així els premsen a 8 vegades més presió que els frescos per extreure'n tota la humitat possible.

Un cop el formatge està premsat baixa a la cova per a fer la seva maduració. La cova és totalment natural i està situada fora del mateix mas. Té els seus propis ferments de manera que acaba donant un gust particular als formatges que s'hi maduren.

Un cop visitada la cova, és el moment de coneixer a les cabres que produeixen la llet per a fer aquests deliciosos formatges. Les cabres viuen a uns 300 metres del mas en unes instal.lacions força grans a ull d'aquest humil escriba urbanium extraradii.

Les cabres són totes de color negre, de la raça murciano-granadina. No és la més productiva en quantitat de lleto però dona molta qualitat de la mateixa.

El que em sorpren al arribar és el sistema de classificació de les mateixes en collars de colors segons l'estat civil de la cabra: soltera, embarassada i mare recent.

Els cabrits van i venen sense por de les persones i les cabres em resulten uns animals curiosos i encuriosits: en comptes de fugir com habitualment fan les ovelles (inserte aquí su chiste verde al respecto), s'acosten per mirar-te d'aprop!!

Les cabres no seràn l'animal més inteligent de la terra, però són capaçes d'aprendre certes rutines, així que ja saben que si volen menjar gra del bó han de passar per la sala de munyir. Allà els espera un sistema on un cop fiquen el cap per menjar, ja no poden sortir fins que en Llorenç, l'altre germà -que fa de pastor- les allibera un cop la maquinaria les ha munyit.

Quan s'hi posen els dos germans, triguen unes tres hores en fer el proces complert. Són 250 cabres que de mitjana donen 1,4 litres/dia de llet cadascuna. Parlem de mitjana ja que quan acaben de neixer els cabrits cada mare pot fer fins a 2,5 litres. Aquesta quantitat baixa paulatinament amb el temps i en total cada cabra dona llet uns 7 mesos a l'any.

Per això tenen aquest sistema de regulació per colors: per assegurar que tenen llet durant els dotze mesos de l'any.

Alimenten les seves cabres amb producció propia de palla i cereals. Tenen una aposta en aquest sentit ja que els cabrits mamen de les mares en comptes d'alimentar-se de llet en pols tal i com es fa a moltes explotacions més intensives. 'Perden' un 20% de la producció de llet però guanyen en qualitat dels cabrits (entre altres coses, és més dificil que es posin malalts).

Ara aquest escriba es pren un descans, que no vol tenir el síndrome del escriba-carpiano de tant escriure sobre el papirum. Fins aquí us he explicat la primera part de l'excursió i alguns petits fragments de video.

A la propera la batalla de les mermelades, el dinar, el celler Espelt,...

Potser hem guanyat una batalla, però encara tenim una guerra per disputar!!

Next chapter:

deixeu-me fer un doble homenatge

Igual que el millor que li pot passar a un croissant és que lo unten con mantequilla el millor que li pot passar a un blocaire és coneixer un altre blocaire.

D'aquestes connexions, quasi sempre en surt energia positiva.

De la mateixa manera que les connexions sinàptiques entre les neurones són la clau de l'eficacia de la nostra ment, les connexions entre blocaires són la clau de volta que permeten que entre tots anem construint un ambient maco i enriquidor.

Dins de les connexions que he establert en aquests quasi quatre anys de decuina avui tinc un doble motiu per a fer un homenatge i per a estar content.
En Martí -aquest jove tot terreny ple de talent- ha estrenat aquesta setmana el seu projecte personal de web fotogràfica. I en Xesco i en Pantxeta -també coneguts per ser els mestres que cuinen al blog gastromimix- es van convertir en blocaires mediàtics amb una entrevista al programa de l'Àngels Barceló (Hora 25, a la Cadena SER).

Per això avui els destaco i homenatjo. No són els únics que han fet mèrits.

Vosaltres ho sabeu i jo també. Però a veure qui és el guapo que es capaç de dir que aquest trio no s'ho mereix!!

Projecte fotogràfic d'en Martí Sans (i aquí el seu bloc de cuina)

A part de les seves fotos algunes de les quals són realment espectaculars i preciosistes, en Martí també hi ha inclos un bloc on anuncia que té la intenció de fer entrades amb un contingut 'tècnic' sobre la fotografia. Es a dir, que a part de gaudir com a garrells amb les fotos en aquesta web aprendrem cosetes per a fer millor les nostres pròpies fotos. Homenatge? Es mereix un petit monument digital aquest paio!!

Audio de l'entrevista dels Gastromimix.

Del duet fantàstic poca cosa fa falta afegir al mateix audio, en aquesta entrevista els podem trobar en la seva vessant bibliòfila, potser de la cara més personal i íntima del seu poliedric perfil blocaire.
I com sempre, l'Àngels Barceló fent molt bé la seva feina.

Martí, Xesco, Dani... sou collonuts i em sento orgullòs de compartir bits, bytes i somriures amb vosaltres.

detengan el mundo que me bajo (un rato nada más)

Reality Bytes.Nyam#1

Viatjo en el metro, de camí a la reunió amb l'Oriol. Linia4.
A la parada de Maragall puja una dona amb la seva filla, calculo que tindrà uns 9 anys (la filla).

- Mamá, hoy en el cole hemos tardado más de media hooooraaaa en callarnos, jajaja. No nos calláaaaabamos y al final la seño nos ha hecho quedarnos media hora más al final. Castigados.

- Pues el siguiente dia le dices a la profa que tu te tienes que ir a la hora.

- Se lo he dicho, pero nos dice que no podemos porque no nos hemos callado y nos tenemos que quedar.

-¿Si? pues no puede ser!! Y si no te deja salir te borro y te llevo a otro!!

Conclusion nyamber uan: cria padres que te cuervarán los hijos.


RealityBytes. Naym#2

Es força conegut que la única zona d'Espanya on es comercialitza bon pa de forma generalitzada és Galicia. Els gallecs han sabut mantenir les farines, les receptes, la paciencia que als altres ens va faltar als anys 70 i 80. Quan ho vem perdre tot i ens vem quedar amb el xiclet amb crosta. Parlo del pa de consum general, que ja sabem que a tot arreu hi ha bones fleques, encara que siguin poques. Sempre hi ha massitaexcepcións...

Però encara amb el regust del fracàs ni-ni a la retina, arribo a casa i la reina del meu cor m'ha portat de la verdor celta unes barres de pa d'espelta que 'quiten el sentío'.

Sembla que els pares deixats i els fills indolents queden més lluny mentre tallo les llesques.
Ho farem en formato 'pa amb tomàquet', obviament.

Conclusion nyamber chú: Ferràn aprieta pero no ahoga, siempre queda un cuscurro de pan al que agarrarse.