diumenge, 27 de febrer del 2022

de Canelons a Barcelona: nova peça a Hule y Mantel.

Canelons de llebre al Suculent

Nova colaboració al portal Huleymantel.com, per a parlar de bons canelons a Barcelona:


A principios del siglo XX, el cocinero Ignasi Domènech (1874-1956), que fue discípulo del magno Escoffier (1846-1935), bautizó como "a la Rossini" la versión canelónica de carne enriquecida con trufa, foie y sesitos de ternera. El genio musical solía rellenar sus macarrones, jeringa en mano, con una farsa similar. Domènech aumentó la medida y los cubrió con bechamel. Y de aquellos polvos, estos canelones y otros muchos que hoy encontramos repartidos por toda la ciudad. Nuestra lista combina canelones de toda la vida con algunas propuestas que exploran el formato aplicándolo a la caza, los vegetales o el mar. Eso sí, ninguno con bechamel pastosa, ese triste engrudo delator del canelón recalentado...



diumenge, 23 de gener del 2022

de llibres: La Cuina de Maria Poch Constantí. Per Glòria Mohedano i Gisela Alcón

PORTADA LLIBRE LA CUINA DE MARIA POCH CONSTANTÍ
El pas dels anys de bloc i tecla sobre jalamenta (que diu que s'escriu amb h, de halamenta, #buenuvale #alapropera) ha creat un afortunat substracte d'amics i complicitats. A la Glòria Mohedano a.k.a. 'No tot son postres' la vaig conèixer fa una pila d'anys. Al pleistocè digital, quan els blocs èren els reis de la jungla i el món comunicatiu del menjar els hi rendien pleitesía. Aquests temps han passat, es clar, i malgrat tot alguns (ella n'és un excel.lent exemple) continuem picant tecla en el nostre blog personal. Potser perque encara pensem que tenim coses a dir o potser perque no sóm capaços d'aguantar el nostre propi silenci. En tot cas, a la Glòria li dec bona part dels cocs (els bizcochos, amb llevat químic, com explica ella mateixa) i de les coques (amb llevat de forner) que hem gaudit a casa. Quan vaig saber que juntament amb la Gisela Alcón havien publicat un llibre - 'La cuina de maria Poch i Constantí' (Silva Edicions, 2021)- on es combina literatura (la Gisela ha escrit un relat un punt melancòlic i un puntàs costumbrista que permet ensumar les aromes d'una vida pairal a la Catalunya rural del segle passat) i receptes (la Glòria ha abocat bona part del receptari familiar, afortunats nosaltres que ara el podem també incorporar a la nostra cuina de casa)...de seguida vaig aprofitar l'oportunitat per gaudir de la bona estona de lectura, emoció i complicitat. GLORIA MOHEDANO GISELA ALCON CUINA DE MARIA POCH LLIBRE
Gisela Alcón, Mateu Salvat i Glòria Mohedano. Autores i fotògraf del llibre La cuina de Maria Poch Constantí.
A l'obra hi trobem els que sentim passió per la cuina una complicitat transmesa a través de la bellesa de les imatges i les paraules. He aprofitat la complicitat amb la Glòria per a fer-li algunes preguntes al voltant del llibre, que us poso a continuació...espero que us obrin la gana de llegir-lo sencer i que el gaudiu tant com un servidor! :) Com heu construït el llibre amb la Gisela Alcón
? Fins a quin punt et feia de guia la seva part literària per a triar les receptes?

La Gisela i jo hem estat companyes de feina una pila d’anys i d’aquí n’ha quedat una bona amistat. Ella escriu relats, per cert molt bonics, i alguna vegada mig en broma vam dir que havíem de fer alguna cosa per ajuntar les nostres dues aficions, l’escriptura i la cuina. Ella va escriure el relat i en un sopar de coca enramada i coca amb recapte em van engrescar a vestir-lo amb receptes.


Al principi d’aquesta aventura només volíem posar tres o quatre receptes per estació, però una vegada vaig tenir el perfil biogràfic de la Maria Poch Constantí a les meves mans vaig pensar en els plats que sempre havia vist fer a la meva àvia, de petita i no tan petita, i em vaig engrescar a complementar el relat amb el meu receptari. La part literària fa de guia, és clar, però una vegada vaig tenir clar el tema de cadascuna de les taules em vaig oblidar de la protagonista i va sortir la Pepita Penas Bové (la meva àvia) , la meva mare i la meva tieta que són els meus referents a la cuina, els seus plats i la seva manera de fer-los. També t’he de dir que no tots els plats són d’elles, però el gruix del receptari és de la família i del que hem cuinat sempre a casa.

GLORIA MOHEDANO I GISELA ALCÓN LA CUINA DE MARIA POCH
La Glòria i la Gisela, autores del llibre
Quines comarques es troben representades en els menús i menges del llibre? Creus que en descriu una cuina que encara es practica o esteu recollint una cuina que ja no és present i habita més aviat en la memòria?


Les receptes del llibre són principalment del Baix Camp, o això em penso jo perquè les hem fet sempre a casa. De ben segur que fetes igual o molt semblant es fan en altres indrets del nostre país. Només hi ha dues receptes que són del Baix Penedès i que la Gisela em va demanar que les poses: el rosco del Vendrell i la coca enramada.

Referent a la segona part de la pregunta estem parlant de les receptes de sempre, d’aquelles que agraden a tothom i que potser en algunes cases ja no es fan per manca de temps. Però quan anem a fer un menú, quan sortim de la feina,  un dia de cada dia, si ens fixem en el que hi ha als plats són caldos, escudelles, fricandó, mandonguilles... receptes de xup-xup, de cuina lenta i a foc baix, receptes que escalfaven la cuina i de pas tota la casa ja fa uns quants anys. 


A casa meva sempre hem cuinat i gaudit d’aquesta mena de receptes i he pensat que potser explicades de manera senzilla, amb unes fotografia que et faci venir gana de tastar el plat pot animar a algú a cuinar-les. Està molt de moda el sushi, el ramen, els ceviches o els tacos...però qui diu que no a un cap i pota, a un trinxat o a un suquet de peix. El llibre reivindica les nostres receptes, les de sempre, les de casa  i hem volgut  explicar com es fan. La cuina  casolana no és ni cara, ni difícil de fer, només és posar-s’hi. I perquè no passin a ser receptes antigues, de les que habiten més aviat a la memòria què millor que explicar-les, no et sembla?



Has triat receptes canòniques tradicionals sense cap afegitó o en alguna has volgut incorporar algun element personal o particular?

Moltes de les receptes tenen el meu toc personal, per exemple quan poso pebre vermell el poso de la Vera (potser perquè el meu pare era d’allí), les picades porten carquinyoli, faig servir pebrot de fer romesco enlloc de nyores. En canvi, n’hi ha d’altres que són tal i com les hem fet sempre, sense cap variació, que pel meu gust surten perfectes i no cal afegir-hi o treure-hi res És el cas del Menjablanc, del flam salat o de les olives.

MATEU SALVAT FOTOS LA CUINA DE MARIA POCH I CONSTANTÍ
Mateu Salvat en una de les sessions fotogràfiques.
És particularment curiós el cas de la escarola amb romesco... quines són les diferències amb un xató, plat amb el que té grans paral·lelismes?

Escarola amb romesco i xató. Quan vaig posar aquesta recepta sabia que aixecaria polseguera i el dia que vam presentar el llibre a la biblioteca del Vendrell ja va passar. El xató és molt més popular, però això no vol dir que la nostra escarola amb romesco sigui menys bona.El xató és una amanida d’escarola, amb anxoves , tonyina i bacallà  i la salsa es fa amb nyora, ametlles i avellanes torrades, molla de pa, all, vinagre, oli i sal. I s’amaneix al moment de servir-la posant-hi una bona cullerada al damunt que es remena en menjar-se’l.

L’escarola amb romesco, almenys la de casa, s’acompanya de bacallà esqueixat i olives arbequines. La salsa es fa amb pebrot de fer romesco, avellanes DO Reus torrades, un all escalivat, un all tendre, oli, vinagre i sal. La diferència principal està en la manera d’amanir: nosaltres barregem bé l’escarola amb la salsa un parell d’hores abans de menjar-nos-la perquè volem que es cogui una mica. I després hi posem el bacallà, també amanit amb romesco i les olives.

Ha estat una manera de donar a conèixer un plat molt desconegut i molt nostre.


Sent ganxeta...ens pots dir quins són els tres plats que podrien conformar un menú reusenc per antonomàsia i que surtin al llibre?

Podem començar per una sopa de les quatre coses perquè tasteu el flam salat (no sé si només es feia a Reus però a casa va arribar d’una de les minyones cuineres que treballava a un mas d’una família benestant de principis de segle passat i des d’aleshores és un dels plats fixos del Nadal), l’abans reivindicada escarola amb romesco, les coques amb recapte amb pebrot i ceba (coronades amb una arengada, encara que al llibre surti sense), un pollastre en escabetx de vermut (no és una recepta clàssica però si molt de Reus) i acabem amb la coca amb cireres i el menjablanc.


Parlem de Reus...com ha canviat a nivell gastronòmic des de les dècades descrites al llibre fins als temps actuals? Què heu guanyat i què heu perdut?

No crec que Reus sigui diferent a la resta de llocs. Abans es cuinava a les cases, amb el producte de la zona i de temporada, es feia cuina d’aprofitament... Per exemple la meva àvia tenia una botiga de pesca salada, i moltes vegades sopàvem truita de fesols quan n’havien sobrat o bunyols de bacallà... que segurament en altres cases no es feien tant. Cansada estic de desossar la carn del caldo per poder fer croquetes i com que, a l’hivern, de caldo en fèiem un parell de vegades a la setmana doncs de croquetes també! 


I com a casa meva, es cuinava a totes les cases. Els diumenges fèiem un extra, de tant en tant,.. anàvem a la pastisseria a buscar un tortell de nata o de crema i quan teníem algun aniversari fèiem la festa més grossa amb un pastís o un braç de gitano.


De mica en mica arriba la globalització, la propaganda, sembla que entrem a l’era de l’abundància i incorporem coses noves, però a vegades ens fan perdre les de casa. Hi va haver un moment que si menjaves i cuinaves a casa semblava que eres menys i ens vam començar a desinteressar per la cuina del dia a dia, per les receptes que quan menjaven a casa de l’àvia trobàvem tan bones, sense pensar que si no les apreníem de fer després, qui les faria? Apareixen les botigues de congelats i et venen les bajoques netes, no tan bones però netes, les croquetes fetes... perquè ens havíem d’esforçar, tot és més fàcil... però ni tan bo ni sovint tan saludable. Els nens deixen de berenar pa amb xocolata perquè tenim a l’abast rebosteria industrial.

Arriben les cuines d’altres països i tots volem saber fer ramens o sushis sense pensar en saber fer un fricandó o uns fideus a la cassola.

Amb la moda o necessitat de voler estar sans i saludables hem tornat a veure que cal menjar bé, i s’està tornant a les receptes d’ “antes” que ara han deixat de ser old fashion per passar a ser considerades fashion sense deixar de banda les noves tècniques, els ingredients i productes d’altres indrets que ens ajuden a enriquir la nostra taula.


Hi hem guanyat? Segur que sí, en abundància de productes, tècniques, mil i un aparells per cuinar, receptes d’altres cultures… Hi hem perdut? Crec que també hi hem perdut, l’autenticitat, la identitat de cada zona i això és el que reivindiquem en aquest llibre.

Hi ha unes postres que m'han sorprès especialment, els palosantos amb ratafia. És una menja tradicional? Familiar? De Reus en general?

Si et digués que a casa teníem un hort i el meu besavi hi havia plantat uns quants arbres, un dels quals era un palosantos. 

Quan els palosantos eren madurs a casa, grans i petits ens delíem per menjar-nos-els acabats de collir. I alguna vegada vaig veure a un dels homes de la casa que se’l posava en un got regat amb algun licor. Mai no el vaig tastar, però molts anys després vaig fer la prova amb moscatell, amb mistela i amb ratafia... i de les tres la que s’ha quedat com a recepta típica de tardor és el palosantos amb ratafia.

Ja veus ni tradicional, ni de Reus, ni pròpiament familiar... adaptació meva a un record d’infància.
On podem trobar el vostre llibre si ens interessa? A les llibreries locals... Reus, Riudoms, Tarragona i si ets d’una altra zona directament a l’Editorial Silva, enviant un mail a mrivera@tinet.org o per whapsApp al 658855320.

dijous, 6 de gener del 2022

de Ràdio Days: Restaurant Ambassade de Llívia al programa La Fonda de Pep Nogué

Avui al programa La Fonda de Catalunya Ràdio, dirigit i editat per Pep Nogué he tingut la oportunitat de recomanar el restaurant Ambassade (Llívia, La Cerdanya) i el seu arxi-conegut Pâte en Croûte, a més a més del magnífic soufflé i altres plats de cuina amb arrel plenament francesa. 

Aquí teniu l'àudio del programa, la secció està a partir del minut 8 :)


Adjunto també les notes que vaig portar escrites, sense redactar, per a la gravació, per si teniu curiositat:

Ambassade 
Carrer dels Forns, 15 - Llívia

 
Definició:

Un restaurant on la Catalunya del Principat s’abraça amb la Catalunya nord. Propietat de Albert Boronat i la Mèlia, que són parella. Ell català i ella francesa.

- Cuina de factura técnica exquisida i d’arrel clàssica francesa i amb la potencia de la tradició popular catalana.

- A les antípodes del món canviant de la modernitat i de la tendencia. Es el regne del classicisme.

- L’Albert ha participat a
Premis Bocuse d'Or en diverses edicions
Championnat Monde de la Llebre a la Royale 2019
Championnat Monde d Pâté Croûte 2018 on va obtenir on va ser quart classificat de tot el món i és un dels plats senyers del restaurant.

Sala: menuda i rústica, atesa per la Melia. Amb vigues de fusta vista i una terrassa amplia on si no hi dines, val la pena sortir a fer el cafè final.

- Pâté en crôute: És una preparació feta amb una farsa xarcutera embolcallada amb una crosta (la crôute) i cuita en un motlle habitualment de metall. L'Albert incorpora festucs i figues per enriquir-ne les carns (canetón, pollastre, pularda, ,lletons, panxeta, pedrers,...) i fa servir bocins grandots de la vianda que permeten degustar els diferents ingredients d'una manera més distingible. I alhora li donen un aspecte de tesel.les de mosaic.

- Crema fina de castanyes amb fetge d’ànec i suc de carn.

- Guatlles amb les que va participar al concurs Bocusse d’or del 2020. Desossades, cuites amb perfecció per a que siguin sucoses i glacejades amb suc de carn. Com a guarnició fruita rostida de temporada (raïm, prèssecs, prunes,…)



-Unes postres:
El soufflé de praliné, fet al momento clar, perque els souflés es fan al momento. Son unes postres tremoloses, golafres i càlides. Per això les contrasten amb una mica de gelat d’avellanes.

FRASE FINAL:
Si vols conèixer la cuina clàssica francesa amb ortodòxia total, hi ha pocs restaurants millors a casa nostra. L’Albert és un orfebre delicat i laboriós, basteix uns plats tan elegants com saborosos. Una ‘ambaixada’ a casa nostra, el nom ja ho deixa clar!


dilluns, 3 de gener del 2022

de Ràdio days: Restaurant Niu Nou (Bagà) amb Pep Nogué a Catalunya Ràdio

NIU NOU RESTAURANT BAGÀ I OSCAR GÓMEZ

Avui he tingut la sort de poder recomanar el restaurant NIU NOU de Bagà al programa La Fonda de Pep Nogué a Catalunya Ràdio. És un establiment carismàtic que et fa enamorar a cada cullerada. La personalitat de la Carme i en Romà que en son els propietaris (cuinera i sala) és abassegadora i es reflecteix perfectament en el que cuinen i com ho expliquen al comensal.

Audio de la secció: (minut 8 del programa)



Adjunto aquí les notes que vaig portar al a gravació de la secció. No estan redactades, només són les idees però donat que el temps és limitat per a la secció sempre va bé posar-les aquí per a poder completar la informació amb totes les idees i tenir una millor visió de la jugada :)

OUS REMENATS AMB BOLETS NIU NOU RESTAURANT

Ous de gallina feliç remenats amb pèsol negre i bolets


NIU NOU (BAGÀ)

Av. De Vila-seca,1 (Bagà)

Descripció:

Un espai deliciosament divertit: La Carme Clotet (cuina) i en Romà Revelles (sala) fa 28 anys que donen de menjar.

- ELLS ABANS ÈREN PAGESOS: es nota!

- Són un prodigi SIMPATIA I BONA CUINA

- Cuina de territori, de quin territori? Del seu, del Berguedà.

Saborosa i golafre: on trobem plats fets amb pésol negre, amb blat escairat, … amb bolets quan es temporada (aprofiteu el menú del bolet, on fins i tot les postres están fetes amb bolets).

- Practiquen l’Slow food: els dimarts quan tanquen fan la ruta per anar a buscar directament la materia primera als productors.

- Com a detall, TENEN PLATS DE LA CUINA CÀTARA I MEDIEVAL.

NIU NOU RESTAURANT AMB PÈSOLS NEGRES

Fan l’escudella de blat de moro escairat, però amb la seva mirada personal, en comptes del porc tradicional ells la fan vegetal, amb Pastanagues, chirivía, porro, ceba, apit, col i nap negre.

Un bon rostit de pollastre de muntanya, de granja, que ells acostumen a fer la volta per els proveidors els dimarts, el dia que tenen tancat. El fan rostit amb cassola de terra, bon oli, toc de canyella, all, ceba, pastanagues i prunes. Fa molta festa!

Remenat de pèsols negres amb ous de reig i ous de gallina feliç, aquest bolet d’emperadors va fantàstic amb aquest pèsol de muntanya que es deixa assecar a la mata abans de collir. A banda del Berguedà també es cultiva al Solsonés.

Al Nadal, l’allioli de codony, que a més a més s’acostuma a menjar el 24 de Desembre per la nit. Ells el fan d’aperitiu al restaurant, sobre una coca, per a que tothom el pugui tastar.

Unes postres:

POSTRES NIU NOU RESTAURANT BAGÀ

Panada de poma amb fredolics i xocolata i el pa de pessic de camagrocs amb mores


Frase final:

Atenció al momento café, hi posen molta atenció i tenen una carta extensísima amb dues dotzenes d’opcions de café d’especialitat.
Saps aquests restaurants que són com casa i saps que sempre hi pots tornar per restablir (restaurar) panxa i ànima. Doncs aixó és el Niu Nou: un espai recomfortant, càlid i especial.

diumenge, 26 de desembre del 2021

de Ràdio days: Restaurant Home dels nassos (Sants) amb Pep Nogué a Catalunya Ràdio

restaurant home dels nassos sants

Avui he recomanat el magnific restaurant Home dels nassos de Barcelona, comandat per la parella de cuiners Georgina Junqué i Robert Abella. Un espai de cuina, imaginació i poesia. Un restaurant, sobretot un restaurant, però també alguna coseta més. Adjunto les notes que tenia per a la gravació de la secció al programa de Pep Nogué (La Fonda, Catalunya Ràdio).

Podeu escoltar aquí el programa i la secció al minut 7:50 :)





L’HOME DELS NASSOS (BARCELONA)

Melció Palau, 62 (Sants)


Descripció:

Propietat de la parella de cuiners Georgina Junqué i Robert Abella.

Un dels restaurants amb una personalitat més singular de la ciutat. Un restaurant diferent que

a la cuina excelent, original i sofisticada. En les seves pròpies paraules: una

cuinagastrosalvatge. Hi ha un afegitó opcional, gens invasiu, de evocació i poesía amb textes

al voltant del plats que tú pots decidir llegir o no.

- Fan servir producte de temporada i proximitat.

- Arrels de cuina catalana amb molta llibertat creativa, de presentacions delicades.

- Sempre en format menú degustació, no tenen carta. Cada àpat és un petit viatge de 8

plats i 3 postres.

Sala:

Una sala molt senzilla, amb només 4 taules, nua sense gairebé guarniments perque el

protagonisme està sobre les taules. Son dos, una cuina i l’altre a sala. A temporades han

intercambiat els papers.

Alguns plats:

-Gallina estofada en una sopa de ceba, fumada amb romaní, brou reduït de la seva pell i

carbassa amb pebre negre cremat.

-Calamar guisat amb brou fosc de caça, pastanaga escabetxada i verdolaga marina en

salaó

-Recordo particularment la Sopa de pedres . Unplat amb còdol al fons que evoca la

rondalla de la sopa de pedres El roc es fon lentament sota el calor liquat del brou de

moixernons, descobrint l'interior cremós de crispetes escumades amb safrà, fetge gras

perfumat amb calvados i camamilla i la carnositat salabrosa de la oliva kalamata

-Postres de músic a l'estil Home dels nassos; Praliné de castanyes amb moscatell,

-Crema d'vellanes torrades, bescuit d'ametlles i farigola i mitja closca d'ou amb moscatel

Frase final:

La creativitat s'escampa més enllà del paladar, però la cullerada sempre es manté com a la

gran protagonista. Un restaurant meravellós portat per gent meravellosa.

dimecres, 8 de desembre del 2021

de Ràdio Days: L'Hostalet d'en Bas amb Pep Nogué (La Fonda, CatRàdio)

 
L'HOSTALET DE LA VALL D'EN BAS RESTAURANT


Avui he participat al programa LA FONDA de Pep Nogué a Catalunya Ràdio per recomanar el restaurant l'Hostalet, a la Vall d'en Bas (La Garrotxa). Us comparteixo les notes que portava per gravar la participació al programa i també el clip d'audio. És un restaurant sensacional, un must!

L’HOSTALET DE LA VALL D’EN BAS (LA GARROTXA)

Definició:
- CUINA VOLCÀNICA, cuina catalana tradicional desde 1981.

-Son un restaurant familiar, la cuina la comanda en JOSEP COLOM amb el seu fill DAVID COLOM.

-Cuina tradicional sí, però amb algunes pinzellades de sorpresa i innovació com per exemple els farcellets per al trinxat (de pasta fil.lo) o fer servir els naps negres en format agredolç.

-Plats de presencia contundent i alhora amb gust i presentación cuidada.

- Espectacular proposta de postres, on porta el timó en David, format entre altres a Espai Sucre i on hi ha propostes totalment contemporànies molt delicades i amb un punt important de sofisticació.


Sala:
Elegant i enorme. L’edifici ja era hostal de ben antic, té personalitat i una sala amb sostres de volta catalana amb pilars de pedra, colors càlids i un encant del rural molt cuidat i podriem dir que exquisit. Abans havia estat també carnisseria, i fins i tot encara es mantenen un ganxos al sostre d’on es penjàven les canals de bestiar i similars.

Alguns plats:
Milfulls de patata amb botifarra de Perol i salsa de ceps. Untuós i golafre, la sasa és un escàndol de bona.
Farcellet de trinxat amb naps negres, ceba escalivada i salsa de botifarra negra.
Cap i pota amb tripa acadèmic. Gelatinós i picantó. La calentor a cullerades!
Amanida de fesols de Santa Pau amb verdures confitades, vinagreta de cítrics i sardina fumada
Nyoquis de patata amb llardons i formatge serrat d’ovella de Mas Farró
Galta de porc amb salsa de ratafia, naps agredolços i compota de poma

A les postres, sorbet de llimona i romaní amb pa de pessic de nous i escuma de iogurt. Unes postres poc dolces i molt modernes.  I encara millor el gelat de mascarpone amb fonoll (sensacional) amb dues textures depoma pink lady (en melmelada deixada molt sencera, com petites gominoles de poma i també en daus simplement en cru de la mateixa poma) acompanyat de pa de pessic amb oli d’oliva.

Frase final:
Un imprescindible per a tots els que tenim la bona idea d’acostar-nos a gaudir de La Garrotxa i concretament de la Vall d’en Bas.

https://www.restaurantlhostalet.com/

diumenge, 26 de setembre del 2021

de tortillaka: O Cordobés en Praia de Razo (Galicia)

tortilla de patatas y café con leche en O Cordobés en Razo - Carballo

Tortilla & café con leche. A mi sólo me pasa en Galicia.

Tierra de patacas, en especial Bergantiños y sus Kennebec de secano. En O Cordobés (Praia de Razo, Carballo) hacen la que más me gusta a mí. Más que las de estilo Betanzos incluso. Con patata cremosa y un huevo de granja de escándalo. Tremenda.

#tortilladepatatas #Galicia #desayuno #tortilla #estiu2021 #vacasions #Razo #praiaderazo #ocordobes #omelette #spanishomelette #cafeconleche

dimarts, 21 de setembre del 2021

de video: Momentazo café con el sumiller Miguel L. Méndez (A Tafona, Santiago)

 Momentazo café con Miguel L. Méndez

La liturgia, el conocimiento y el café de Miguel L. Méndez @xinho21 en @atafonarestaurante (Santiago).
Gran momento, porque a menudo pasa que en teoría sí, pero luego no. El café está en la boca de muchos jefes de sala en restaurantes de relumbrón, pero luego no lo encuentras en sus corazones.

No es el caso de Miguel L. Méndez, sumiller al mando de sala estrellada, como nos gusta la casa de @lutafona . Si te dejas, el momento del café se convierte en un pequeño viaje a la pasión. Los cafés a veces se degustan en copazo, y no es simplemente una expresión.


Miguel L. Méndez sumiller A Tafona Lucía Freitas

divendres, 3 de setembre del 2021

de restaurante: A TAFONA, la cocina alegre y de Lucía Freitas (Santiago de Compostela)



Cada vez que visitamos A Tafona nos damos antes un garbeo por la Praza de Abastos. Es ley. Las razones son múltiples, empezando porque el mercado de Santiago es carismático y esencial. Tanto como la misma ciudad que lo acoge y como ella también sufre el turismo de aluvión, que todo lo llena. Cuesta criticar cuando uno mismo deambula entre sus arcos de piedra siendo visitante, turista es una palabra que no me gusta demasiado. Y para alguno, turista soy,. Aunque yo no me sienta identificado.

Además de la razón tautológica ya mencionada, visitar el mercado antes de sentarse en la mesa de Lucía Freitas es también una manera de predisponer ánimo y mente. De apuntar la brújula de la memoria y la expectativa hacia la coordenada norte de su cocina brillante. Te metes en la retina buena parte de lo que luego vas a encontrar. Es una forma de añadir contexto a la comida, y luego se disfruta más.

Hoy en día se habla mucho del producto. Lejos queda ya aproximación a la creación de nuevos platos basados en texturizaciones y estructuras neutras a las que al final se les buscaban sabores y aromas intercambiables. Aquella cocina bulliniana en su fase más final era disruptiva, golosa -conviene nunca olvidarlo- y emocionante. Pero no acertó en todo, pues era obra humana. Así las cosas, en la cocina de Lucía se resalta el producto porque todo es rico e identificable. La técnica aporta estructura sin convertirse en la estrella principal. Pasearse el mercado -a veinte metros lo tienes, al ladito, a tocar- se convierte así en un acto sensato, acertado y natural. 

En los platos de A Tafona hallamos muy bien representada la cocina vegetal (las cenorias, las imprescindibles cenorias que tan bien cocinan en esta casa). Esta es también una de las maneras más inteligentes que conozco de hacer proselitismo de mercado. Es una cocina delicada y alegre, donde los juegos con el color -que Lucía llama cromatismos- aportan un guiño estético que permanece siempre supeditado al sabor de la combinatoria general.

Una cocina de mirada ecléctica (se notan las incorporaciones de algunos elementos/complementos japoneses/asiáticos que enriquecen el bocado, aunque los sabores principales siguen siendo plenamente gallegos, occidentales), menús que evolucionan mutando sin pausa pero conservando el paradigma: el fondo no cambia. Aumentan los matices, se suman nuevas técnicas, algunos platos como la empanada líquida se aproximan un poquito más si cabe a la perfección (mola la versión actual, rellena de cremosa zaragallada de bacalao con pasas) y aparecen nuevas maravillas. Detengámonos un momento en estas apariciones, y hagámoslo en una de las facetas que a menudo quedan supeditadas a un segundo plano en los menús de cocina elevada: los postres.

El cromatismo negro (así se llama el postre) es un hallazgo que nos dejó lela la pituitaria y la memoria en un flash-back contínuo del recordar. Una combinación de caramelizados, tostados, ahumados, balsámicos y regalices, aromas  que los snobs llaman(mos) empireumáticos y en mi casa se llama también esto está bueno que te cagas, hasta el infinito y más allá. Juegos de textura y temperatura,  mouses cálidas, chocolates crujientes, bocados con ligera elasticidad, cremas de cacao, cardamomo, lujuria, Sodoma y Gomorra, todo en un plato. Es la hostia, de verdad.

Postre cromatismo negro Lucía Freitas A Tafona Santiago

En resumen y antes de pasar a la lista de platos, Lucía está en plena forma, en continuado crecimiento, su cocina sigue siendo delicada, fresca, sorprendente y natural. Apenas encontramos artificios, distracciones y aunque no todos los platos nos resulten sexys por igual (los gustos, siempre los gustos, ay del que se reclame objetivo y nada más cuando explique sus aventuras y gozos en un restaurante) se percibe una coherencia absoluta, tanto en el menú actual como con la continuidad y evolución respecto a los menús anteriores.

Además en sala todo funciona como un reloj, con Miguel López Méndez al mando -ya haremos entrada específica del mimo y amor que en esta casa se le dedica al tema del café-. Un equipo joven, discreto y rápido.
Notas adicionales: EXCELENTE pan, especialmente la hogaza con nueces, aunque la tradicional también es fantástica. Hay que tener cuidado en moderar su consumo (¡cuesta!) para que haya sitio para todos los platos.

Lucía Freitas A Tafona Santiago con Oscar Gómez decuina starbase

A continuación, una muestra de los 19 pases del menú ALGARABÍA que se inicia con cuatro pases para disfrutar comiendo 'coas mans'. 

Buen nigiri de hígado de rape con hoja de sisho.

Mejillón de ría sobre lámina crocante de limón (lio?) y esferas de vinagreta. Un aperitivo sofisticado, cítrico y elegante. Gran mordisco.

Este es el plato (en primer término) que no me convenció. Una col tipo kale cristalizada (fritura agresiva e instantánea, imagino) con lacón ahumado deshilado y crema de berza. Su textura me pareció estropajosa, no es mi plato.
En segundo término un ruliño de arenque en crema y huevas de trucha envueltos en rábano japonés. Grandioso again!


La empanada de bacalao con pasas (izquierda) que es un clásico de la casa y el buñuelo con morcilla dulce -típica gallega, según la zona incluso incorpora algo de miel- y manzana (derecha). Este segundo algo más pesado, quizá un punto excesivo de aceite en mi muy humilde opinión. 

La mantequilla trufada para comer con el pan. También excelente.


Ostra con manzana verde, apio e hinojo. Divertida, fresca y salina. Un must total.


Las cenorias y verduras encurtidas, con esferita de piparra (feita na casa) y el punto exacto para que los vegetales resulten ligeramente crocantes pero también amables al mordisco. Instant Clasicazo.

Cromatismo blanco, una delicia donde la coliflor toma el protagonismo en forma de crema (no me entusiasman mucho los aires, cosa personal, porque a nivel estético son super eficaces) y donde el champiñón y el piñón completan la combinatoria. Resulta maravilloso elaborar un plato tan fino y destacado con dos elementos (me refiero a la coliflor y el champiñón) a menudo denostados por ser humildes y económicamente poco cotizados.
Igual algún listo piensa que con estas incorporaciones los cocineros buscan aumentar el margen de sus cuentas, pero a ver listo, mírate el listado de platos, que son 19. No es el caso.

Cebolla y choco con su tinta. Se sirve el calamar en tartar, crudo o eso me pareció y salseado con su tinta que esta seguro que no está cruda. Encontramos también algo de aroma a curry japonés y una cebolla maravillosa (maravillosa!) que es un bomboncito vegetal. Sabores acres, cálidos, texturas cremosas, un platazo.

Longueirón de Fisterra (el longueirón es un bivalvo muy similar a la navaja) con una excepcional sopa de códium (sal, yodo, mar, la pera marinera!) y el punto vegetal perfecto con los calabacines mini (crocantes) y la flor de calabacín (carnosa y divertida)


Bonito de Burela con yema de huevo curada en soja. Otra forma de comerse el mar, con una salsa totalmente 'esencial'.


Sardina de San Xoan. Lo mejor el caldito, potente y ligero. 

Tartar de vaca cachena 


Vieira y tendones, un juego de harmonía de texturas en un mar y montaña totalmente original. Gran fondo de guiso, que es lo que convierte al plato en excepcional.


Pato silvestre con mirabeis de la huerta. Si te pones a buscar en su Instagram encontrarás fotos de la propia Lucía apañando los mirabeis (un tipo concreto de ciruela, muy redonda y particular). Salsa perfecta, carne perfecta de punto, un 10 de p(l)ato.


Melocotón de viña, albariño y saúco. Una macedonia en formato bullininano. Con sabores y texturas diversas. Un gran postre que nadie en la mesa imaginó que quedaría eclipsado por el siguiente postre, aún mejor!

Postre cromatismo negro Lucía Freitas A Tafona SantiagoCromatismo negro. Como ya he comentado, un postre espectacular donde se alternan texturas, temperaturas, sabores de tostado, caramelizado y casi 'quemado' con matices de regaliz y balsámicos. Para llorar, espero volver a disfrutarlo alguna vez más en la vida. ¿Te suena exagerado? Es lo que hay.

Café a cargo de Miguel López, infusionado en la mesa, degustado en copa. Próximamente en una entrada propia con el vídeo de la elaboración y las explicaciones de Miguel.

A Tafona
http://www.atafonadoperegrino.com/gastronomia.html
Rúa da Virxe da Cerca, 7, 15703 Santiago de Compostela, A Coruña
1 Estrella Michelin