Si només us explico que hi havia una festa i ho passàvem bé s'acaba el post molt ràpid i sense substància. Així que també faré alguna petita reflexió -sempre alguna coseta a dir hehehe- i així fem una mica de xup-xup.
No hi era pas sól, com a blocaire quicir, ja que també hi van assistir Mar Calpena, Silvia Soto i en Martí Sans. Com que jo em jugaria un pèsol que a alguns dels blocaires encara ens fa una mica de popó segons quines coses... vem quedar a la porta per entrar en grupet que sempre sembla que vagis amb els flancs més protegits.
La festa, en el Café Mitte del carrer Bailén 86 tenia tots els elements necessaris per a omplir la meva imaginació blogger sobre el particular:
Presència abundosa de formosos canapés i gotets (sanotes sanotes), presència abundosa de figures mediàtiques nostrades, xerrada entre xef, nutricionista i metge sobre com de malament mengem actualment en aquesta societat malalta.
I fins i tot una amabilíssima presentació per part de la Nuria Coll on va voler destacar la presència dels bloggers com a mitjans de comunicació.
Deia el cafre cabrón i mestre propagandista dels nazis que repetir una idea moltes vegades dona bon resultat, i era cabrón però no era idiota. Així doncs jo tornaré a repetir la meva idea per alló de picar pedra conceptual: els blogs tenen menys importància de la que sovint sel's atribueix desde la resta del món no blocaire.
Com a mínim jo considero que els blogs individuals en tenen molt poca de influència (ho sento, eh! que jo també en soc!! ), i una altra cosa seria ser capaços d'evaluar la capacitat d'influir del col.lectiu global si hi hagués una acció coordinada -cosa que no té gaire sentit, perque ser blogger és en essència una activitat ben individual-.En tot cas i al respecte d'aquest tema us enllaço aquest interessant article del blog Marketing Guerrilla.
Retorno al motiu de la trobada i em deixo de metabloggerisme autofel.latori. No és el tema principal.
Ets el que menges és una proposta clara i transparent en la que jo coincideixo en el plantejament global i on segurament tindria algunes discrepàncies obvies en alguns punts concrets: no practico la alimentació ultra-saludable que ells proposen i que a més a més proposen amb molta vehemència i passió .Com ha de ser.
Cap problema amb les discrepàncies, perque en realitat la seva aposta ferma els està portant per el bon camí: creixen, ja són més de vint persones al projecte i han obert linies d'assesorament de comunicació empresarial, càterings saludables i consultoríes dietètiques.
Obviament el seu model funciona i mostra una vitalitat exuberant. I també obviament coincideixo amb ells en que les grans multinacionals alimentaries no tenen cap altra interés que satisfer la voracitat (pun intended) dels seus accionistes donant de menjar el que faci falta per engreixar (ejem) els seus comptes de resultats.
Probablement un debat que podria ser enriquidor està en la gran quantitat de tons intermitjos que hi ha entre la negror del capitalisme alimentari salvatge i la puresa d'alguns plantejaments alimentaris que fan feredat -i ara ja no estic parlant concretament d'Ets el que menjes, sino que tots sabem que hi ha pirats que són alimentariament talibans insuportables-. És cert que hi ha molta alimentació excessiva i enfermetats associades a la mateixa, però també ho és que vivim més temps que cap altra generació previa d'homo sàpiens i l'alimentació én un factor que hi té a veure.
Però la ocasió no era pas un debat alimentari, sino una festa i una celebració d'aquesta aventura que des de un esperit festiu i modern redefineix vells paradigmes macrobiotics, ecològics i de sanitat alimentaria d'una forma molt desenfadada i moderna. Maybe someday en podrem parlar llargament.
Felicitats doncs Nuria per la part que et toca, felicitats a tot l'equip Ets el que menges per l'èxit aconseguit i també felicitats a la Mireia Anglada que com a responsable del càtering va triomfar com la Coca-Cola! Aix (nota: mirar de canviar l'exemple final. Heh!)
