Ahir va tornar un dels meus programes preferits de tots els temps, Karakia (http://www.tv3.cat/karakia), el programa de les cuines i gents del món fet sense que sembli un programa d'antropologia etnocèntrica europea. Hi he pensat una mica (tampoc gaire, que ja ens coneixem , je) per mirar d'esbrinar si la meva sensació de que Karakia ja no és el mateix està motivada per un atac de 'todotiempopasadofuemejorisme' o respon a canvis reals fets al programa. I he arribat a la conclusió que durant la passada temporada i en l'inici de la present, algú va decidir que al Karakia s'hi havia de parlar molt més de les persones i la sociologia cultural que no pas de les receptes.
Bé, són opcions lícites es clar. I fins i tot es pot argumentar encertadament que al cap i a la fi el que importa són les persones per damunt de tot. Quina és la seva història personal i quines són les seves motivacions per viure aquí (o tal com fan aquesta temporada, les motivacions d'un català per a intentar viure com ho fan a fora). Però tant licit és per part del programa fer-ho com per part meva que l'interés decaigui moltíssim fins al punt que ahir vaig acabar jo la sessió abans que el mateix programa.
El que convertia el Karakia en un programa únic i de capçalera a casa era precisament que la cuina era la gran protagonista, acompanyada amb unes pinzellades per a dibuixar una mica de context sobre la persona del Perú, de Zambia o del Canadà que ens mostrava les seves receptes. I ara és al contrari, m'haig d'esperar minuts i minuts per a començar a veure moviment als fogons. Era justament la capacitat d'apropar societats i cultures mentre ens cuinaven als morros el que el feia diferent i especial. O com a mínim ho feia per a mí.
Bé, suposo que es llei de vida, les coses canvien i les audiències també. Però crec que aquest enfoc més clàssic del programa, tot veient catalans que adopten cultures i formes de vida d'altres paisos (els han batejat com a ciutadans 'karakians') pot ser la fase final del meu entusiasme: Explicar-me la cultura irlandesa desde l'entusiasme personal d'un català -per molt simpatic que em resultés aquest propietari del pub irlandés de Cerdanyola- em deixa molt fred. tant fred com veure tanta sequència de dansa irlandesa en un programa suposadament de cuina. Jo vull que m'expliqui el mateix mentre cuina i veient plats que no conec i que m'imagino a mi mateix fent a casa!!
Tinc la sensació personal que al director de Karakia no és un entusiasta dels fogons. Mala cosa.
No em barrufa, este no es mi Karakia quemelhancanviado.
