diumenge, 7 de febrer de 2010

d'algunes converses ens poden sorgir records.

Fa pocs dies vaig tenir una breu però interessant conversa sobre l'edició de llibres gastronòmics.
L'efectisme actual, sovint sacrifica la funcionalitat o la qualitat del contingut amb una voluntat d'estèril efectisme.

Vem revisar un parell de llibres actuals i mentre els fullejàvem em van venir a la memòria uns llibres que de petit em van captivar. Vaig callar, perque ja no em quedàven gaires forçes, però aquests dies hi he tornat a pensar sobre els llibres de gastronomía i el model de llibre que trobem actualment.


La història familiar està estretament vinculada al món editorial. El meu pare va començar a treballar amb trezte o catorze anys com a caixer tipogràfic. Empès fora de l'escola en uns temps on els alumnes marxàven quan ja sabíen més que el professor.
Va ser molt d'hora, massa. Era la posguerra i era el barri del Polvorín. Un barri popular creat als anys 50 per encabir alguns dels nouvinguts de la resta d'Espanya.

Durant la meva infantesa he viscut entre galerades, tertúlies polítiques i desenes de llibres que s'editaven on treballaven els meus pares. El pare, vinculat a la generació de la impresió Offset -que va catapultar a Barcelona al capdavant de la industria editorial de tot el món llatí-.
La mare, desde la vesant administrativa, però també dins el món de l'edició.

Entre això i la militància política, vaig tenir la sort de coneixer molts personatges bohèmis i interessants. Entre els escriptors compromesos, pintors maleits, cenetistes irredents i demès fauna en perill d'extinció avui us parlarè de l'ilustrador Joan Selva.

En Joan vivía al barri de Gràcia (primer minipunto para Joan) tot i que el meu record més vívid és la casa que va llogar a Cadaqués durant una temporada (segón minipunto).
Temporada on ens va mostrar les làmines dels llibres que us esmento i on el vem anar a veure en un dia d'estiu que cremava les pupil.les.


Recordo el fum del tabac de pipa i recordo com vem pescar eriçons de mar a la platja de Cadaqués. Amb una canya i desde el moll, els hi donàvem la volta i els punxàvem per a capturar-los.
La idea va ser meva, i si ho fèssim avui aniriem al cuartelillo dels Mòssos. Eren altres temps.

Ens va ensenyar les làmines i vem gaudir de la seva visió entregada de la vida. Les làmines ere més grans que el llibre final publicat, aquells originals eren una meravella. Teníen un paper gruixut i amb una textura suau, com de vellut.

Tot a mà, analògic. Mólt segle XX.


Les receptes èren escrites per Georgina Regàs, i al 1992 Planeta en va continuar l'edició en Castellà amb un nou ilustrador: Julio Ibánez. En Joan ens va deixar abans de veure el fí de segle i ens van quedar el record

Jo en tinc uns quants a casa:

Les 30 millors amanides de l'àvia. Les 30 millors sopes de l'àvia. Els 30 millos plats d'aus de l'àvia. Els 30 millors plats de pasta de l'àvia. Els 30 millors pastissos de l'àvia. Els 30 millors plats d'ous de l'àvia.

I el meu pare m'ha escanejat avui mateix les imatges que veieu del llibre de perfumería que també pertany a la sèrie.

Avui he passat una bona estona repassànt-los i adonant-me que tinc unes joies a l'estantería de casa. Tant per les ilustracions com perque estàn fets a l'antiga: lluny d'efectismes tecnológics i fugint de l'impacte buit.

Són llibres de cocció lenta. Equilibrats i potents. Artesans.

I a sobre ben encuadernats: COSITS Òstia!! No enganxats amb aquesta encuadernació americana de merda que trobem per tot arreu!!


Aquesta setmana tinc seleccionades dues receptes per a fer. Senzilles, directes, gustoses i aptes per a carmanyola. quin millor homenatge pot tenir un llibre de receptes. No?

8 comentaris:

Massitet ha dit...

Òsties, quin post més guapo Òscar!
I quins llibres! Ara, de tot plegat em quedo amb el record familiar d'olor de pipa, tocant paper de qualitat i parlant de política amb personatges bohemis...

Fantàstic!

La cuina vermella ha dit...

Tens un tresor, estimat Òscar, tan les vivències, els records, aquests llibres cuinats a foc lent...
Un petó gran, com tu amic.

guspires que viatgen amb el vent ha dit...

Doncs tens tota la raó però això ja s'ha acabat i ara, en l'era d'internet no et dic res! Conserva'ls que són un gran tresor.
Salut!
Gemma

starbase ha dit...

Gràcies Josep Angel!! :-)

Vermells, tenir tresors aportats per els pares està bé. Trobar-ne per un mateix encara està millor. Com quan hem compartit estones amb vosaltres: tresors.

Guspires, permetem que et parli amb el 'diminutiu' ;-). tens un bloc ben interessant i amb una activitat tremenda. Et poso al blogroll, que et vull seguir la pista. Gràcies per el comentari :-)

Anònim ha dit...

Amb en Joan Selva vàrem projectar una granja de cargols, que malauradament no fou possible dur a terme.
Una altra amistat, la Manuela de Pedroche (Córdoba), fot un arròs amb cargols perfumats amb romaní que t'hi cagues, i no cagarrines precisament.
Parlant de l'arròs de la Manuela, el seu company Àngel Cervera, pintor amb qui comparteixo records barcelonins (concretament del Raval, que nosaltres déiem barrio chino encara que aleshores no s'en veien gaires de xinesos al barri), reivindica el plat com a originari del seu poble (Montalbán, Terol). En tot cas, nosaltres ja hem acordat de fotren's un tan aviat podrem fer-ho.
Bernardo Gomis

starbase ha dit...

Bernardo... si es que ese es tu verdarero nombreeee....

Lo de la granja de cargols també ho he sentit jo a les tertúlies de casa. Curiós.
Qui recorda ja la idea de posar filferros electrificats per a que no fugíssin...

Aquest Ángel Cervera i muller, no seràn uns republicans irredentos que tenen la nevera del pati decorada amb la bandera tricolor?

Es que tot això em sona, Bernardo.



....


Si es que ese es tu verdadero nombreeee......

EVA M.SELVA ha dit...

Hola, sóc l'Eva, la neta d'en Joan, a qui tant vaig estimar i qui fou per mi com un segon pare. Els escrits que l'anomenen m'han fet reviure molts moments, jo també vaig estar a Cadaqués, i ara el recordava dibuixant, pintant, conversant...El meu avi era un gran home, plè de bondat, cult, intel.ligent i amic dels seus amics. Recordo quan jo i el meu germà David anavem a pescar al port de Cadaqués i és precisament allà on vaig aprendre a ballar sardanes, au! ves tota sola! Em cridava...Una abraçada a tots aquells que el van estimar.

starbase ha dit...

Hola Eva, m'algegro que hagis trobat aquestes línies de record al teu avi.

Ja veus que també a mí em va deixar petjada. :-)