de recepta: nyoquis amb bolets i stracciatella de burrata

Aquesta combinació de nyoqui+bolet+stracciatella de burrata com a salsa la vaig tastar al Dos Palillos en un sopar a cuatre mans amb el cuiner Massimo Bottura. La seva era una versió molt més sofisticada, amb tòfona laminada en comptes de fredolics i millor cuinada que la meva. Però desde aleshores apareix sovint al menú setmanal de casa, perque és molt fàcil de fer i el resultat és molt bó, amb el toc làctic de la burrata com a salsa i la potencia umami dels bolets.

La recepta: nyoquis amb bolets i stracciatella de burrata

Ingredients:

400 g de nyoquis
200 g de bolets, en el nostre cas, fredolics
2 burrates amb el cor ben liquid
Sal, oli d'oliva verge, pebre
Porradell opcional

Procediment:

Coem els nyoqui en aigua abundant i bullent fins que suren. Retirem i tan aviat com sigui possible els posem en una paella ben roent amb oli d'oliva. Es  tracta de daurar-los bé per fora, així no s'enganxen entre ells i afegim un sabor torrat i caramelitzat molt agradable.
Saltem també els bolets, que salpebrem al gust.
Finalment posem la part central de la burrata (stracciatella) en un bol i acabem amb els nyoquis saltats i els bolets.
Porradell opcional talladet i endavant les atxes.

de tàrtar de llagostins (recepta vacacional)

Aquest tàrtar ens va acompanyar un vespre vacacional, asseguda la familia a la terrassa torradeta en ma i gas a fondo que se acaba.
La idea neix de combinar la carn del llagostí amb la seva essència cabuda i coràlica, expremuts els caps com a amaniment natural. A banda, s'acompanya amb pebrot escalibat, tàperes, cibulet, un rovell d'ou afegit al moment final, salsa Perrins i rajolí de suc de llimona per a acidular.
Mosegando que es gerundio.

La recepta: Tàrtar de llagostins

Ingredients
800 g de llagostins
Un pebrot vermell
Mig potet de tàperes
Un grapat de porradell
Dues cullerades de salsa Perrins o de Tabasco
El suc de mitja llimona
Sal, oli d'oliva verge extra

Procediment
Pelem els llagostins i de les cues en treiem el fil intestinal per a que doni textura de sorra. Piquem a ganivet a troços que ens agradin (jo els vull notar clarament a la boca) i reservem.
Expremem, aixafem i atonyinem els caps dels llagostins per extraure la salsa essencial, que mesclem amb les carns netes i picades. Guardem a la nevera, ha d'estar fresquet.

Escalivem el pebrot vermell, pelem i tallem. També tallem les tàperes per la meitat. Ho afegim al conjunt juntament amb el cibulet tallat ben menut.
Amanim amb la salsa picant, el suc de llimona, el rovell d'ou i l'oli d'oliva. 
Tastem i acabem de posar el punt de sal.

Guardem a la nevera fins el moment de consumir.

de cachuela en cachuela y tiro por que me toca.

El cuiner Luis Alberto Lera (Rtnt. Lera) amb els pedrers de colomí que seràn las cachuelas guisadas.

Una de les coses xules de viatjar amb la mirada gastro oberta és copsar com els noms de les coses canvien segons els llocs, o com les mateixes paraules poden designar coses diferents. Que s'assembla però no és el mateix. Sovint, en aquests canvis s'endevina una relació, un nexe d'unió que si ens posem estúpids en podem dir conceptual. :D

Aquest estiu del 2018 la reina del meu cor i servidor hem esmorzat sovint cachuela extremenya, i vem sopar en una meravellosa vetllada a Tierra de Campos (Castella) unes espectaculars cachuelas de pichón.

Segons la RAE, la cachuela es:

1. f. Guisado extremeño de la asadura del cerdo.

2. f. Guisado que hacen los cazadores con las vísceras del conejo.

3. f. molleja (‖ estómago de las aves).

Queda clar doncs que tot gira al voltant dels menuts. I així la cachuela extremenya que hem esmorzat és una mena de proto-paté fet amb llard de porc i fetge de ídem. Condimentat amb abundant pebre vermell (de la Vera, es clar), pebre, comí, clau d'olor, all i ceba. 
Te una textura una mica tosca, sabor pronunciat a fetge i és francament interessant per començar el dia en modo aquí estoy yo. També n'he sentit anomenar a la gent gran dels pobles com a 'caldillo' i l'avi fins i tot el va arribar a fer a casa.

Ara ja es compra feta la veritat, poca gent es fa el caldillo  casa.

 Torrada amb cachuela. Al Trasiego de Mérida

 Torrada amb cachuela al Pestorejo Mesón, de Mérida.

En canvi, la cachuela del Restaurant LERA que ens va preparar el magnific cuiner Luis Alberto Lera és un guisat de pedrers de colomí. De sabors també potents a entranya i un punt sanguini. Carn ferma domesticada per un xup-xup suau i perllongat. Plat típic dels caçadors. Tremendo

Cachuelas de pichón. Restaurante Lera.

De cachuela en cachuela i tiro por que me toca. Barrufen les vacasions.