de la maquina final per a fer pizza a casa. ¿La simplicidad ante todo?

Te tienes de reír :P

Via Microsiervos

de pastís de pizza, o la pizza loquísima.

Tot sigui que ara comenci  la loca carrera per  veure qui fa la pizza més alta,  com ha succeit amb  els gratacels.  Jo en tot cas no  les  tinc totes  sobre com es pot fer que fongui el formatge dels pisos del mig sense socarrimar elsuperior. Pizzius,  altius, fortius.

Bonus track, la pizza-taco o  la taco-pizza. Comodíssima.

Via http://www.brandeating.com/2014/04/this-pizza-chain-will-offer-pizza-cake-if-you-vote-for-it.html

de Domenico Crolla, pizzero o dibuixant?

Seguim amb les entrades d'Agost sobre troballes a la xarxa, aquesta de dissabte versa sobre en Domenico Crolla, el pizzero que fa pizzes dibuixades. Ni idea de si són bones, perque en realitat això va d'un tipus que en comptes de vendre les seves pizzes per el seu sabor, les ven per els seus dibuixos. Dona que pensar, però en tot cas el paio les treu força ben decorades....

  

de pizza de llagostins, ceba i llagostins. He dit que porta llagostins?

Una pizza que em va servir per a ensenyar als pares com funciona l'amassat per autòlisi (veure aquí la descripció complerta) i de pas gaudir en un dissabte de vacances en familia. També vem fer una pizza de verdures igual de bona, però aquesta queda millor a la foto. Vivim en un món dominat per la imatge, ostia!!

La gràcia, a banda de fer servir l'autòlisi i observar sobre la teva cuina com la massa es fa 'sola' sense  pastar pràcticament gens ni mica, -la gràcia, deia- és aprofitar per una banda tota la fotuda essència marina que porten aquestes bestioles amb cap d'Alien el octavo passajero justament dins el cap.

Separar, daurar, bollir i reduir aquesta essència és la clau del sabor final a la pizza. A banda, vaig afegir també una mica de dolçenc sabor de ceba caramelitzada i atenció al detall final: un parell de cullerades del suc dels caps dels llagostins sense cap mena de processat. Li donen un sabor excepcional.

Pizza de llagostins, ceba i llagostins.

Ingredients:

Per a la massa (surten dues pizzes grans):
500 grs de farina
350 ml d'aigua
10 grs de llevat de forner
40 ml de mantega
sal i oli

Per al topping:
700 grs de llagostins (de fet jo en vaig posar 1000 grs, perque de fet soc molt del llagostí)
Dues cebes
Un bon grapat de ceba caramelitzada
Formatge (jo he fet servir emmental francés)
Unes cullerades de tomàquet triturat
Sal, oli, pebre

Procediment:

Per a fer la massa, fem servir el procediment autolític. Barrejem els elements durant uns trenta segons en un bol ben gran i quan tenim la massa molt enganxosa i gens treballada la deixem descansar sobre el marbre ben pintat amb oli. La pintem amb oli per sobre per a que no s'assequi.
La deixem descansar 15 minuts, li donem dos plecs a la massa i li donem la volta. Tornem a deixar 15 mins més de descans i repeteim la operació. Així tres vegades i al final tindrem una massa elàstica i ben formada.

Separem els caps dels llagostins, treiem el suquet interior de quatre o cinc caps i el reservem. La resta, a una cassola amb ceba i oli per a daurar. Quan estan daurats afegim aigua per a fer una cocció d'aprox. 20 minuts. Al final colem i aixafem be els caps per extraure tota la substància.

Tornem a posar aquest brou al foc per a reduir-lo fins que tenim una salsa espessa. Alerta, no posem la sal fins al final perque al reduir tant ens podria quedar salat.

Treiem el budell al cos dels llagostins i els passem per una pella amb una mica de mantega. Foc molt fort i 20 segons en grupets de 10 llagostins. Volem que estiguin daurats per fora i crus per dins.

Finalment procedim a muntar la pizza estirant la massa, posant per sobre una capa de formatge (separa la humitat de la massa), una mica del tomàquet i els llagostins. Per sobre escampem la salsa molt reduida i la ceba caramelitzada. 
Acabem amb una mica més de formatge per sobre i al forn a tope  per sota. En el meu forn en uns 12 mins està feta. Acabem repartint per sobre el suc en cru dels caps de llagostí que haviem reservat.

I ca ces't tout, que no està pas malament i que personalment és una de les pizzes que més m'agrada :)

deu en potència

Al cotxe, mentre tornava aquest divendres cap a casa per sopar una pizza de 'La tomate magique'. En aquells moments, embriagat per l'aroma de la pizza que colpejava la pituitaria sense compassió, només em podia concentrar en lo llargs que èren aquells deu minuts fins a casa.

Aquesta pel.lícula que us encasqueto avui ja te uns anyets, però continua sent una de les millors que conec per a posar en contexte què representem en un univers gegantí i alhora preciosament complexe en els seus detalls. I tot en potències de deu. Deu metres, cent metres, mil metres, ....

La pizzeria està situada a tan sols deu minuts en cotxe de casa nostra,.Només deu minuts que un cop recorreguts proporcionen plaer creixent de forma exponencial. I aleshores vaig recordar aquest recorregut per l'univers en salts quantitzats.

Com al mític programa de La Clave,...
Primer la peli.

I després el plasta.

La figura de'n Denis va apareixer a les nostres vides de la mà de la Txell i el Kike, que d'aquests tantos ja en porten uns quants.

Va ser durant la fira de Gallecs dedicada a les llavors i l'espelta. En vem fer un post i va ser la primera vegada que vem veure en Denis. Aquest homenàs francès va venir i va pastar no-se-quants kilos de farina d'espelta amb la mateixa facilitat que els mortals gastem per a fer un ou ferrat. L'ofici i el mestratge en tota la seva grandeur.


Aquest passat divendres, i amb les paraules elogioses vermelles dins els nostres records, vem decidir fer una visita a La tomate magique per a emportar-nos a casa una de les seves pizzes.

En Denis és un pastisser d'ofici que des de fa uns anys va posar en marxa aquesta pizzeria. Va començar fa uns 11 anys però en porta 4 a la seva ubicació actual.
Quan entres per primera vegada et trobes amb la presència imponent del forn, que ocupa el lloc preferent de la pizzeria ( de fet des de el carrer el que es veu és el forn). En Denis treballa en una petita barra al costat del mateix, preparant i coent les pizzes a la vista dels clients, que pacientment esperen a que la seva delícia estigui preparada.

'Quienes nos conocen saben que tardam0s "quince minutos más" y quienes no nos conocen...ahora ya lo saben'
Aquesta frase que és tota una declaració d'intencions, penja de la barra ben a la vista. És impossible no rebre el clar i contundent missatge. A La tomate magique les coses es fan bé, prenent el temps que fa falta per assegurar un producte de qualitat i sense prèsses.

Ara bé, que això no us faci pensar que en Denis treballa a poc a poc o amb una tranquilitat de mestre rellotger. Va a tota mecha, muntant, preparant i coent les pizzes devant dels seus clients i alhora parlant amb amabilitat als mateixos.
Molts dels quals es nota que són clients fidels i dels quals en coneix no només els noms, sino també algunes de les petites històries.

Durant els 40 minuts que vem poder parlar (el temps que va trigar la nostra pizza, ja que no la teniem encarregada) en Denis ens va explicar com la crisi ha afectat també, com a tothom, al seu petit negoci de pizzes. De com lluitar per oferir un producte artesanal que inevitablement és més car que la pizza de cadena industrial.
Vem poder parlar sobre la influència de la moda i l'alta cuina en el món de la pizza (ese campeón del mundo pizzero :-D ) i només vaig tenir temps d'endevinar que en Denis, fa de pizzero -i ho fà molt bé- però en realitat ell es considera un pastisser-.

I valga'm deu, quin passtisser!!


Quan vem arribar a casa. Quan vem tornar a recòrrer aquests deu minuts de tornada al nostre particular paradís...de nou les potències de deu: la pizza amb massa d'espelta, pollastre, tomàquet sec i pebrot escalivat ens va el.levar al cel.

Ens haureu de disculpar, quan em vaig enrecordar de la foto ja era tard. Així que la he hagut de fer model 'Carles Francino' quan aquest feia les presentacions de nits electorals a TV3...però en aquest cas només quedàven els 'formatgets' o 'cunyes' de la minoria...


I de postres, ho vem FLI-PAR tant o més amb els pastissets de xocolata que el mestre prepara. Uns pastissos de potent gust de xocolata. Dolça però no empalagosa. Potent i alhora lleugera... una autèntica barbaritat!!


Així que si viviu a prop de Mollet, si no us importen aquests deu minuts, si sou 'de vida' ja sabeu que a La tomate magique teniu una aposta segura per a menjar pizzes que són realment de luxe sense ser luxoses ....i uns pastissets de xocolata que són un luxe potencialment perillós per a les vostres dietes.


Post Data:
La Carme està organitzant una trobada de vins&blogs per al dissabte 20 de Novembre. Excursió, tast de vins i d'embotits, blocaires,....¿Se puede pedir más?
La info la trobareu AQUÍ.

de maridatges amb nota - Vol 2

La cançò que olora a l'Italia més canalla i alhora sofisticada. Decadent, fosca, alegre i escandalosa. Tots vem ser una mica Matt Damon a El Talentoso Mr. Ripley i tots haguèssim volgut ser-hi el dia que Sofia Loren li va revolucionar les hormones a en Clark Gable. Bé, haguèssim volgut ser en Clark...

Itàlia és moltes coses, però en bona part és pizza. Aquesta cançò fa olor de pizza i no és extrany sentir com la taralejo mentre preparo una pizza de pesto. Aquesta combinació la vaig descobrir a la 'pizzeria italiana' portada per tres alegres nois paquistanís ben a prop d'on vivía la meva cosina. A la part baixa del paralel.

Vaig trobar sensacional la barreja de formàtges amb salsa pesto i uns pinyonets per sobre per acabar d'assegurar la jugada. Quan surt del forn perfuma tota la casa amb aquesta alfàbrega potent. Visca l'alfàbrega. I els pinyons li donen un aspecte que no puc evitar que em recordi a una coca. Ara que venen les coques (per fí! que vienen, que vienen!!).

Un nou maridatge amb una boutade menys boutade que l'anterior, perque Carosone, Damon i Loren són uns cognoms de pedigrí i una mica d'aquest se li encomana a aquesta senzilla proposta.

Pizza starpesto

Ingredients:

Per al topping:

Mig got (o tres quarts, jeje) de salsa pesto de qualitat.
Una bona barreja de formatges (en el meu cas, emmental, mozzarella i una mica de barreja semisec).
Un grapat de pinyons.
Sal, oli, pebre.

Per a la base de la pizza:

Aprox mig kilo de farina.
Dos paquetets de llevat fresc (jo uso els del Mercadona)
Una cullerada de sucre
Aigua
Sal.

Procediment:

En un got poseu aigua tèbia, desfeu el llevat i poseu una culleradeta de sucre. El sucre activa el llevat.
Per a fer la base, poseu la farina sobre la taula ben neta, feu un 'volcà'. Aneu barrejant la farina i el liquid fins que pogueu amassar amb les mans. Ha de quedar una massa elàstica i ben hidratada (60-65% en pes d'aigua).
La deixem reposar (ideal dues hores). Quan ha passat el repòs li donem unes voltes més afegint la sal. La sal al final per a que no mati el llevat. Tornem a reposar una mitja hora.

Quan tenim la massa, l'estirem sobre la planxa de forn i li posem una base de formatge, per sobre posem repartida la salsa pesto i tornem a posar una mica de formatge. Salpebrem i al forn. Aprox. 15 mins a 200 graus.

Quan li falta un minut, li afegim els pinyons (no els torro, segons el que he après la salsa pesto no porta pinyons torrats per tant no tindría sentit torrar-los abans). Amb la caloreta ja agafen el punt. Quan surt del forn, acostumo a posar-hi una mica d'oli d'oliva per sobre.

Degustar-la amb aquesta deliciosa versió Jazzy és....una passada...

desde Rúsia con amor

Disclaimer: Com ens recorda la Mar, quan va caure el mur manava el Bush pare, i no en Reagan. Com que és un blog gastronòmic i no d'història no penso dimitir (si no ho fa en Camps...).Per a mí de tota manera, l'autèntic mestre que va doblegar el genoll sovietic va ser el marit de la Nancy Reagan.
Lo del Busch pare ja només va ser seguir l'estela: gimnàstica. L'artista era el cauvoi.
Però que consti i brilli la veritat, en tot cas. Perqué si ha de brillar la meva memòria...xD

Fa 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. I per això hi ha hagut homenatge pizzero a la commemoració: Pizza als dos blocs with Check Point Charlie.


Que ja tenim una edat és quelcom que les lumbars ens recorden de tant en tant. No sé vosaltres, que hi haurà de tot, però el dia que els petrodolars van tombar el mur de Berlín jo vaig anar a dormir més tranquil.


La joventut no ho sabeu (ara si el blog fós subvencionat us faría una disertació sobre la Guerra Civil Española. Però com que no tinc amics al Ministerio us parlaré de la guerra freda).
Bé, com us deia, la joventut no ho sabeu. Però va haber una època en que el món estava a puntet d'anarse'n a fregir espàrrecs.
Si algún dels dos liders mundials tenía el dia tonto i s'asseia sobre el maletí amb el botó nuclear...PUM.

A l'esquerra del quadrilater teníem la URSS, amb multitud de joves liders escollits per votació popular lliure, universal, lliure i dirigida: els Premiers.

A la dreta del quadrilater teníem als Presidents 'made USA' més carismatics i telegènics del món. Sovint sortits de prestigioses carreres universitaries com la collita del cacahuet o les pelis del Far West.

I fa 20 anys, que teníem 20 anys aprox, manava Ronald Reagan.
La llibertat de premsa d'USA va permetre que es conegués el moment en que va perdre el cervell. Aquí el veieu caigut 'a la seva dreta'.


Doncs Reagan tenía una forma de veure el món ben guanyadora:

- De les quatre guerres a la meva vida, ninguna ha estat per causa de que els U.S. fós massa fort.

Al mateix temps, la URSS havia aconseguit arribar al super-home més nihilista aprofitant els caps dels ciutadans per a tatuar els mapes i que els nens aprenguéssin geografía mentre eren educats als telenotícies:


I va passar que tants anys de plantofades no es podíen aguantar i en Gorvachov, que era molt més pusil.lànime que en Reagan va decidir que plegaba i que val, que a partir d'ara tots seríem del mateix bàndol.

I en celebració de que ara potser ens fregirem lentament però ja no ens fregiran amb bombes nuclears he fet una pizza dividida en dues parts.
La part vermella: bacó i xoriço.
La part guanyadora: porro i bacallà.

En resum us dirè que la pizza de bacallà amb porro és boníssima i que us la recomano. Ara posarè els passos per a fer una pizza - que suposo que us agradarà més que les tonteríes anteriors-. Pero recordeu: alguns ja tenim una edat.




Pizza de bacallà i porro:


Ingredients:

25o grs. de bacallà dessalat.
Dos porros mitjans.
Un all estofat al forn.
Sal, oli, pebre i orenga.

Per a la base de la pizza:

Aprox mig kilo de farina.
Dos paquetets de llevat fresc (jo uso els del Mercadona)
Una cullerada de sucre
Aigua
Sal.


Procediment:

En un got poseu aigua tèbia, desfeu el llevat i poseu una culleradeta de sucre. El sucre activa el llevat.
Per a fer la base, poseu la farina sobre la taula ben neta, feu un 'volcà'. Aneu barrejant la farina i el liquid fins que pogueu amassar amb les mans. Ha de quedar una massa elàstica i ben hidratada (60% en pes d'aigua).
La deixem reposar (idel dues hores). Quan ha passat el repòs li donem unes voltes més afegint la sal. La sal al final per a que no mati el llevat. Tornem a reposar una mitja hora.

Mentres resposa, tallem els porros finets i els daurem a la paella. Tallem el bacallà en daus i quan ja tenim els porros ho afegim un minut. Com que deixa anar aigua, retirem el bacallà i reduim el liquid per a que no ens deixi la massa xopa al posar al forn.

Finalment, agafem la massa i la aplanem amb el corrò. Li posem per sobre els porros, el bacallà, el formatge i una cabessa d'alls escalivats al forn. Orenga per regar el jardí i al forn.
Aprox 15 mins a 200 graus, però això dels forns es anar controlant el que teniu a casa.

Et voila! Vull dir... et Glasnost!



Salut!!