M'hagués agradat que la història comencés en un carrer fosc de matinada, amb un desconegut (va, posa-li desconeguda que no fos dolenta però que l'haguéssin dibuixat així) que t'apropa un sobre misteriós. Com que no soc pas militant de cap partit ja sabria que a dins no hi trobaria pas calerons, però potser una seductora carta manuscrita convidant a passejar per la ruta Carvalho Barcelona... hagués estat bé.
No va anar així, perque els temps 2.0 tenen misteris però no pas de carrerons estrets i gabardina pujada sino de bits i bytes que de vegades regalen moments de 'pujada molt forta' (es diu així subidón?). Vaig rebre el correu de
viemocions.com tot convidant-me a recòrrer el Raval amb aquesta dona adicta a explicar i divulgar la nostra cultura gastronòmica: Carmen Alcaraz (
@bonavivant,
CulturaGastro). Els carrers, el barri i les barres on Manuel Vazquez Montalban va viure i erigir la seva obra monumental...
no ho vaig dubtar ni per un picmicronanosegón2.0.
Count me in, hasta el infinito y más allá.
La devoció familiar per Carvalho y Montalbán ve de sèrie. Tatuada ves a saber a quin ADN cultural i petrificada a les neurones a través del meu gran llibre fetitx:
La ruta s'inicia al costadet de la font més injustament carismàtica de Barcelona, la font de Canaletes. No importa, perque la prosa ilustrada de la Carme despulla amb dades i anècdotes la tristesa de la font i vesteix de gala l'inici de la ruta i em fa oblidar el papanatisme social dels títols guanyats amb calça curta. Alerta, que jo soc del Barça, però crec que amb el que tenim... en fem un gra massa.
La ruta fa la primera parada a la coctelería Boadas -algun dia la moda tornarà i aquest aspecte vintage tornarà a ser tendència, segur- on poder gaudir del còctel de cava que apareix a les novel.les carvalhianes.
Mes ruta i dades per el Raval passant per l'antic Hospital, edifici amb pati interior i noble veí de La Boquería. Amb parada i més explicacions cultes i alhora divertides i evocadores.
Per continuar caminant fins a la casa natal de MVM -de rodillas! de rodillas he dicho!!-.
I d'aquí fins al
restaurant Can Lluis no hi ha ni quaranta metres. Un local de presència modesta on gaudir de bunyols saborosos i impregnat de vazquezmontalbanisme fins a les angonals: menú Montalbán, fotos Montalbán i en definitiva un temple més per a la peregrinació dels fidels.
Foto:
tiritinyam
Tenim la sort de coincidir a Can Lluís amb un grup de tertulia literiara on el cap visible de la Barcelona Negra i Criminal ens fa una improvisada xerrada sobre Carvalho i el seu impacte en la literatura negra mediterrània: hi ha altres detectius que menjen -bé- a la novela policiaca del Mare Nostrum. Però detectiu que cuini, detectiu que cuini només hi ha un!!
Acaba la ruta amb un sopar esplendorós a Casa Leopoldo, on vem tenir el privilegi de comptar amb la presència a la taula de la propietaria Rosa Gil. Amiga personal del autor i figura iconoclasta, les seves anècdotes són incomptables i inacabables. És talment parlar amb un troç d'historia viva del barri.
Memorable la cua de bou, tendra i melosa com poques coses en aquest mon...
Foto:
tiritinyam
M'agrada una especialment aclaridora i que dibuixa molt bé la hipocresia burgesa de la nostra ciutat. Aprofitant la foscor de la primera ària de l'òpera, els marits burgesos abandonàven a la dona amb el querido als palcs del Liceu per a venir a sopar amb la querida a Casa Leopoldo... tot mentre durava la òpera. Ara entenc la querència wagneriana de la burgesia barcelonina.
Com veieu per les nostres cares de felicitat, la ruta de la Barcelona gastronòmica de Pepe Carvalho ens va deixar ben contents i satisfets. I no només per la cua de bou o l'arròs brut de carxofes i sepietes, sino per aquest intima sensació que a molts ens produeix encara
pensar en Vazquez Montalbán i la seva presència a la nostra ciutat: vem ser uns privilegiats.
Gràcies a
viemocions per acostar-nos aquesta ruta carvalhiana i a la Carmen Alcaraz per guiar-nos per els carrerons del Raval tot llegint fragments literaris i per bé... sobretot per ser com és!!!
