dissabte, 29 de novembre del 2008

d'ingredients estèm parlant...

Quin és l'ingredient principal d'un bon sopar?

Sense cap mena de dubte l'ingredient més important és la persona que t'acompanya.

Ja tenim una edat i hem estat a sopars on la companyia converteix en mediocre qualsevol plat magistral. I també hem estat a sopars on l'alquímia ha convertit una miserable llauna de sardines en veritable or gastronòmic.

Per tant, el primer que destacarè del sopem en bloc v 2.0 d'aquest divendres passat és el bon ambient i la bona companyía que em vaig trovar - una altra vegada -.

Quan vaig arrivar a les 9.00 puntual com un Dandy anglès més de la meitat de blocaires ja hi eren. Això t'estalvía aquell moment una mica apurat de ser el primer i estar observant la porta cada cop que s'obre cercant la cara coneguda.

El restaurant està bé, en una zona molt bona per als que venim desde el puebluuu i hem d'aparcar el cotxe: a 30 metres de la plaça de la catedral. Ferpecto.

Vem seure i (primer moment I'm a little freak de la nit) van començar a sortir càmeres de foto com si fòssin bolets 11 díes després de la primera pluja de la tardor. 'Sujuro' que hi havía més càmeres que persones.

Vaig demanar asseure' m de cara a la porta adhuint una parida de que ho havía vist a El Padrino i la mafia i jo que se... el resultat es que vaig acabar assegut de cara a la porta amb el Sr. Cocinillas devant meu, la Sara María a l'esquerra i la Mar Calpena devant de la Sara María. A la dreta ningú, era doncs 'cap de taula compartit'.

Vem riure -ja no vem parar- i es van escollir els vins de la nit. Un de blanc i un de negre per alló de la paritat. Me: water, my friend.

Ens van portar la tapa: Petxines de pelegrí amb crema de patates.




De primer va caure un milfulles de verdura, que no se perqué collons li diuen milfulles (jo m'esperava una pasta fullada amb verdures, estic anticuat).
Després de la corresponent sessió fotogràfica, vem procedir a tastar-lo.

La verdura estava senzillament perfecte en el punt de cocció i la salsa de butifarra negre hi lligava molt bé.

De segòn, un PEDASSSO D'ÀNEC CONFITAT que em va fer flipar. Potser sigui una forma poc lluida d'expressar-ho. Pero VAIG FLIPAR.
Confit d’ànec rostit i peres aromatitzades amb ratafia:


La pell estava perfectament cruixent, pero no seca. La carn, melosa i tendre, plena de gust.
Una passada.

A sobre, entre l'anec i el postre vem tenir temps de criticar una mica Esperanza Aguirre, que sempre fa baixar bé el menjar. Tot seguit vaig començar a sentir parlar de futbòl (4 pericos de 11 comensals són molts pericos) i em vaig asseure a la grada per disfrutar amb el jóc en curt d'un autèntic 'pelotero': Tiriti. Un crack.

De postres, l'altra sorpresa de la nit, una extraordinaria crema anglesa gratinada amb.... Pebre de szeechuan!!


Per fí, mira que portava temps darrere de tasta aquest pebre tàn especial (la Mar i la Sara María em van dir on es pot trovar a Barcelona, gràcies).


A aquestes alçàdes del sopar, mentre portaven el ví de gel (un altre ítem tatxat de la bucket list), la companyía de tothom havía convertit la trovada en un autèntic èxit.
Un plaer que el cuiner i el personal van saber acompanyar amb els plats i serveis (bueno, al Tiriti no li van portar el café perque la cafetera ja era neta... però és la única pega que recordo).
Arrivats a aquest punt de la nit em vaig retirar perque el dissabte trevallava, però alguns van continuar la festa camí d'un piano bar 'cuyo nombre no recuerdo'. I ven fet que van fer, no creieu?
Un plaer que segur repetirem!
Ens veiem al sopem en bloc v 3.0

dimecres, 19 de novembre del 2008

de tant en tant: trobada.

Aztualizaciónnnnn de dijous per la nit.

Jack Bauer makes Chuck Norris cry.
Fin de aztualizaciónnnn.


La setmana que vé hi ha convocada la II Trobada de bloggers gastronòmics (catalans i dels que vulguin venir).


Si sou blocaires i teniu gana, apunteuvos-hi!!


Salut!

de nou al restaurant



Doncs sí,

Cosa extranya en el meu dia a dia, he tornat a passar per un restaurant aquesta setmana.
'L'afortunat' (?) es diu Tikú, al Carrer Pau Casals de Ripollet.

Segons ens va explicar l'amo-maitre-cambrer-senyor molt simpàtic 'Tikú' és la segona paraula que va pronunciar el seu fill (la primera va ser 'mama') i que actualment li diu tikú a les galetes.
No és mal nòm, vaig pensar.

Fan una cuina 'catalana' (¿Pero esto que es?) moderneta i molt ajustada de preu (menú diari d'11 euros i menú especial de cap de setmana per 18, 25 o 35 euros).

Vaig prendre una Escalibada amb arengada, que malgrat la cacofonía era molt bona. Les patates que acompanyaven eren fluixes, només bullides i amb pebre.

De segón, un bacallà amb mel. El bacallà m'encanta i amb mel tambè.
Tot i que jo el faig afegint-hi també mandarines i em queda més bó.
Estava correcte i potser massa salat. Li faltava un puntet de bany al bacallà.

De postre una crema catalana, senzillament correcte que no estava a l'alçada del sorbet de llimona que es va cascar la meva germana.

També vull destacar les gambes a la planxa que va demanar la reina del meu cor. Al punt i molt gustoses.

Com veieu, no és cuina experimental, però si que està ben feta, té bon preu i el tracte és amable i amatent. Una bona elecció per a menús de creuer.
Salut!!

deliciós






Un pudding(meu) sempre és una sorpresa.

Si bé els considero un tipus de 'flans amb assegurança' (els hi poso la mateixa quantitat de ou que a un flam però el pà assegura que no quedi 'plofff' ni 'plunk'. Repeteixo, ni plofff ni plunk.) Tenen un punt que permet l'experimentació: se li poden afegir troços de coses.

Dit així no queda clar, però el que vull dir es que un pudding admet troços de poma, troços de pera, panses, coco, anous, ametlla, cireres confitades,...

I també admet rom, whisky, ratafía, Pedro Ximénez,...

I per tant, la quantitat de variacions permet afirmar que en el meu cas mai he fet dos puddings iguals.

El darrer és aquest:
Pudding de poma, panses i rom blanc.

Ingredients:

Quatre pomes (en el meu cas tipus Starking).
Un bon grapat de panses.
7 ous.
650 ml. de llet.
100 grs. de sucre
Dues cullerades de mel de canya.
Dues cullerades de mantega.
Una cullerada de sucre per a fer caramel.
Una cullerada de sucre per a la poma.
Una branca de canyella.
Tres o quatre llesques de pa de motllo que no sigui d'avui ni d'ahir (que tingui una mica de cos, jo faig servir el de Bonarea).
Un rajolí de rom.

Procediment:

Pelem i tallem les pomes en daus d'un cm. aprox.
Les saltem amb la mantega i el sucre. Reservem.

Coem amb la canyella en branca fins que començi a bullir.

Mentrestant, barrejem els ous, el sucre, la poma, les panses i el rom.
Li aboquem la llet mica en mica (no volem que l'ou qualli).

Ho posem al bany maría a 140 graus fins que al punxar amb un ganivet, aquest surt net. Jo aprox. trigo una horeta en el meu forn.



divendres, 14 de novembre del 2008

desdelueguuuuuu....



A Ferràn 'le mola' el McDonald's


Pero Ferrànnnnn, como me haces esto hombreeeeeee.....

Aquesta és la reacció majoritaria a les paraules sobre la relació qualitat-preu del Superxef. A mí mateix em surten quan el sento.

Després le remiro i resulta que diu una cosa que jo porto anys dient: les mchamburgueses estàn bones (les patates fregides no, parlo de la McRoyal Deluxe). Són dolentes per la salut però estàn bones.

Es clar que jo mai no tindrè un acord comercial per posar el nom a una cervesa -diuen que mediocre-, ni tampoc em veuràs promocionant hamburgueses...
Segur que ho ha dit sincerament, sense pensar en les conseqüències...

Li haurà dit a Pilar Urbano?

dissabte, 8 de novembre del 2008

demecum


Aquest trist títol (avui no dono per més) es refereix al nom d'un restaurant que fa temps volía recomanar tot i que jo no hi vaig gaire sovint als restaurants. Ni en sé ni tinc plans de saber-ne gaire de crítica restaurantera.

He estat fent memòria (avui no dono per més) i crec que en efecte no he arrivat a fer el post corresponent. So, here we are.

Es tracta del restaurant Vademecum de Sant Feliu de Llobregat, on he anat uns quants cops per motius de feina i on fan un excel.lent menú de 12 euros on pots gaudir de plats senzills, però molt bén elaborats i una presència molt bona.

Decorat 'a la moderna', amb un tamany acollidor i un tracte amable al client, sempre trovo aquest plat diferent que busco quan demano que em donin de menjar. A sobre, tenen exemplars del Descobrir Cuina dins de les revistes de l'entrada i això em permet de fullejar-la mentre em porten el primer!!
No em direu que no és un detall.

Tenen un gelat de poma verda boníssim, per al final de l'àpat és un autèntic milagro antigrasa.

Hi aniría més si no estigués a l'altra banda de Barcelona.
A veure si es gira feina i m'hi haig de quedar algún dia per dinar, que no tot a la vida ha de ser disfrutar...

dijous, 6 de novembre del 2008

d'afrancessat.


S'escriu així?

Afrancesat?
Botifler?

En tot cas, quan vaig estar voltant per la Catalunya nord a.k.a França sud no vaig poder resistir d'entrar al súper i agafar algunes conserves de les que aquí no tenim.
Una de les coses que vaig agafar van ser unes qnelles de salmò que han resultat força potables.

Les he fet servir per a preparar la carmanyola a la meva estimada (unes mongetes tendres, uns allets tendres, les qnelles de salmó i una mica de llima).


A aquesta alçada m'haig de confessar amant de la cuina francesa tot i els seus excessos de crema de llet.
Crec que hi té molt a veure haver passat a França llargues estades d'infantesa. Això marca molt.

I que voleu que us digui, aquestes petites llaunes de rilletes, qnelles i preparacions similars són una forma (una més, tindrè un trauma amb això del temps?) de tornar a temps on somriure era un estat natural.

Aix, quins temps.

Li agradaràn a la reina del meu cor?...

dissabte, 1 de novembre del 2008

de pinyons, gràcies.

La vida és plena de moments en que hem de decidir.

Pit o cuixa?
Carn o peix?
Jordan o Magic?

Si actualment si un marcià es pasejès per una pastisseria catalana un dia 1 de Novembre podría pensar que els catalans hem d'escollir entre una munió de panellets diferents (de café, de xocolata, de fruites,...). I hem d'escollir en igualdat de condicions entre ells.

És la socialització dels panellets!! Los inmorales nos han igualao!!

I no és aixo companys, no és això.


Tots els panellets neixen iguals? NO!!

Jo soc anarquista de salò, pero una cosa us he de dir. Desde aquesta plana proclamo que entre els panellets hi ha classes. No són tots iguals, no neixen tots iguals. Concretament hi ha dues classes:
el rei i els altres.
O el que és el mateix, el de pinyons i la resta.
Com s'atreveixen aquest pastissers a posar en igualdat aquets panellets arrivistes i nou-rics amb un clàssic aristòcrata com el de pinyons?.

Siguem seriosos, i siguem -per una vegada- gent d'ordre. No hi ha tria possible, en els panellets el de pinyons és el rei.

Panellets de casa meva:

Ingredients:

500 grs. d'ametlla ratllada.
500 grs. de sucre.
200 grs. de patata.
Un bon grapat de pinyons.
La pell de dues llimes.
Tres d'ous.


El.laboraciò:

Fem la patata al forn o al microones. Es tracta d'evitar que la patata agafi aigua, cosa que és probable si la coem bullida. La fem purè i la barrejem amb l'ametlla i el sucre.
Ho tornem a barrejar, perque ha de quedar molt ben barrejat.
La patata ajudarà a que quedin més tendres, per això es posa.

Li afegim la ratlladura de pell de llima (llògicament també val llimona, que és la recepta tradicional i per tant més autèntica). A mí m'agrada més la llima, que hi farem.

Hi ha gent que posa rovell d'ou a la massa. Hi ha gent que diu que això tampoc és tradicional i no li posa. Jo li he posat per a donar-li una mica més de complexitat al sabor.

Fem 'tubets' de massa embolicant-los en paper film i els posem a la nevera. Així agafen una mica de cos i és més fàcil la manipulació. Un cop han passat unes hores els treiem i els podem acabar.

Per als de pinyons, he batut les clares, he passat els pinyons per les clares i aixì s'han enganxat bé als panellets. He pintat per sobre amb rovell d'ou i al forn 200 graus sis o set minuts.

S'ha de vigilar molt, perque els panellets no han de coure, només s'han de daurar. Per al meu gust aquest any s'han daurat massa.

En fí, sempre viatgo uns quants anys enrere quan faig panellets. Son un gran lifting culinari.
Salut!!