dijous, 1 abril de 2010

desinteressadament

A veure, a mi no m'agraden els carquinyolis.
Ja sé que només per això en Mohammed Jordi no em parlaria mai més (Que no escolteu La Competència a RAC1? Baixeu-lo de ràdio a la carta, somriureu).

No m'agraden. Ni símbol gastronòmic català ni gaites. No.
Són durs. És com rosegar una pedra amb gust de fruit sec. Niente. Nein.


Dit això, queda claríssim que aquests carquinyolis estan fets des de el més pur carinyo per als que em rodegen. No n'he menjat ni un, vaig tastar la massa en cru com a quality test i prou.

La recepta pertany a la classe de la Mireia Carbó, que ja han glossat els compis Delicies del Rebost, La cuina de casa, El plat blanc i llepadits.
Tots ells han fet uns carquinyolis excel.lents.
I em sembla que a tots ens va sorprendre la facilitat de la recepta.

M'he passat anys pensant que els carquinyolis eren un dolç que contenia la quintaessència del mestratge pastisser tradicional.
Còm sino es pot entendre el preu que ens cobren per una caixeta si pugem al Monestir de Montserrat o si fem una excursió per Caldes de Montbui?

Bé, no és la meva intenció desmuntar negocis, però està clar que els carquinyolis els pots fer a casa amb un resultat igual de bo que si els compres fets a llocs de fama. Altres postres no, però amb els carquinyolis és claríssim.

I aquí tenim la recepta (que originalment tenía ametlla i llimona)

Carquinyolis d'anous i llima

Ingredients:

175 grs. farina
100 grs. sucre
100 grs anous
1 ou
Ratlladura de pell de llima
1 cullerada d'impulsor (llevat químic)

Procediment:

Peleu i poseu a remullar les anous, partides en cuatre troços cadascuna.
Bateu l'ou amb el sucre i la ratlladura de llima. Incoporeu la farina amb el llevat i finalment les anous. Barrejeu.

No cal amassar temps, no cal repossar, no cal ballar una dança ritual, ja està. fàaaaaacil eh?

Feu dues barres estretes amb la pasta aconseguida i coeu al forn a 180 graus uns 15 mins.

Talleu els carquinyolis al biaix per a que quedin amples i els coem 'tombats' 5 mins més per a que agafin color.






Un cop més, li hem d'agrair a la Mireia Carbó la seva simpatía i mestratge. I a la Gemma la seva feina organitzativa.

6 comentaris:

mercè ha dit...

Ja és ben veritat que a vegades fem coses que a nosaltres no ens agraden però que sabem agraden als altres!(ja se sap,"l'amor és ceg" i a vegades sense gust...).Els carquinyolis no són la meva devoció però fets per un mateix adquireixen una gràcia especial,oi? i la gràcia més gran JA,JA, és que no valen el que ens roben a les pastisseries!!A reveure!Mercà-dest.cass.

josep ha dit...

Oscar,
Lamento no estar d'acord amb tu. Jo sóc un "carquinyolaire" militant. Els que va fer la Mireia estaven boníssim i estic segur que els que tu has fet (i no has tastat) també.
Una abraçada

starbase ha dit...

mercè, justa la fusta. Aquesta ha estat la sorpresa majúscula: la facilitat i preu de fer-los a casa.

Josep, estic en franca minoría. Ser rara avis no em molesta, et diría que al revés. Fins i tot m'agrada. Jeje.
Oloraven bé, certament :)

Gemma ha dit...

No entenc com no t'agraden, si són boníssims!!!!! Ideals per rosegar, precisament per això són tan bons.
Sort que ets generós i els teus n'hauran pogut gaudir igualment ;)

starbase ha dit...

Gemma, desde petit que no he tingut 'querencia' per el rossegament. Però bé, en realitat el somriure dels que m'acompanyen em compensa...:)

surfzone ha dit...

Jo també dec ser dels pocs catalans a qui no els agraden els carquinyolis... sóc una vergonya per al Mohamed Jordi, sens dubte :-(

Això sí, si una recepta no m'agrada, no la faig... encara que me la demanin a crits a casa XDDD