dimecres, 18 d’agost de 2010

decibelios

Els cosins portuguesos tenen la gran virtud de semblar als meus ulls el més proper a un educat japonés que et puguis llençar a la retina dins la nostra decadent europa.

Permiso, obrigado,...la cortesia feta europeu.
I a sobre sense estridències, aquests cosins parlen tal i com canten.



Música suggerida per la sempre sabia Mar


Dona gust estar sopant a una terrassa on de cap manera pots seguir la conversa de les taules del costat (bé, la de més enllà sí, que són visitants desde España com nosaltres...:P). Molt pocs decibèls, molt confort.
Fins i tot les criatures mantenen un tó amable i sense estridències. Gent civilitzada.

I saben cuinar bé. No sempre hem encertat a les nostres visites lusitanes. Aquesta vegada pleno al quince: Varchotel. Situat entre Elvas i Estremoz a la comarca de l'Alentejo (léase alenteixo).

Els cosins ens van obsequiar ahir amb dos plats memorables en punt de cocció i sabor:

Un llom de bacallà a la brasa al seu punt just, suculent i gens sec. Amb uns allets laminats per sobre. Un 10 en punt de cocció.


Un arròs de polvo (pulpo) sensacional, amb una quantitat per a que sopin tres persones i d'un sabor intens i profund. Amb el toc del coentro picadet per sobre (coriandre/cilantro). Com diu en Roger..'de llàgrima'


També hi va haver temps per a una mica de llepolía portuguesa: os pasteis de natas. Unes pastes fetes amb pasta fullada i farcides de crema amb canyella que són la reostia (ho se, però és que vaig dir al tastar-los)


La reina del meu cor no va dir res, per que tenia la boca plena.


I també per portar un petit lot de productes làctics, bacallà (a 5 euros el kilo, nengs) i una Fanta de maracuià que ... que...no m'haig de justificar pas jo!! :P

11 comentaris:

Mar Calpena ha dit...

Guau! Quina envejeta!!!

El futuro bloguero ha dit...

El tema de los decibelios, me supera, efectivmaente.

Menuda se montó en mi blog en la crónica que hice de un viaje al jerte (hace dos entradas) y pregunté al respetable si se debe ir a los restaurantes con niños o sin ellos...

cuando viajamos por ahí, siempre se reconoce a los españoles, los que mas voces dan y menos respetan a los demás... es una pena.

No me extraña que hayais disfrutado de la educación portuguesa, y de ese espléndido bacalao y pastel de nata.

Un abrazo para ti, y besitos (de chorizo picante-dulce) a la reina de tu corazón.

Laura (Recetas Trucos y Tips) ha dit...

Et dono tota la raó amb que és un plaer menjar a un lloc on no s'escolten la conversa de les taules del costat.

Aquests plats em semblen autèntiques delícies... el que més m'ha agradat ha estat el bacallà a la brasa, se'm fa la boca aigua de la bona pinta que té!
salutacions

eSedidió ha dit...

Obrigadinho pela minha quarta parte portuguesa :-).

Estoy totalmente de acuerdo con esas dos virtudes que mencionas: la cortesía y sobre todo el volumen sonoro. Aunque todo haz tiene su envés: las primeras veces que, ya de mayor (de crío no cuentan, que sólo estaba interesado en las miniaturas inglesas de coches, que de este lado no había) iba a Portugal, me sorprendía que, cada vez que un camarero pasara a mi lado dijese algo así como "czzzzz bzzzzzzzz", una y otra vez. Entre lo cumplidos que son y lo bajito que hablan escuchaba el sonsonete docenas de veces. Me costó años comprender que estaban diciendo "com licença" (con permiso).
Bien por la música, aunque Amalia no está entre mis preferidas he de reconocer sus enormes valores. Pero abre bien las orejas cuando andes por ahí: en mi opinión en Portugal desde hace ya años se está haciendo la mejor música de la península en muchos de los palos (ya conocerás mi manía por atronar las orejas de ims lectores con mis "musiquiñas": muchas de ellas son versiones de temas portugueses). El problema es que aplicamos a la música portuguesa el mismo principio que a la relación general, consistente en hablarles despacio y a gritos, con lo que el interlocutor entiende que les tomamos por sordos y por gilipollas. Y para un escritor que leemos vamos y pretendemos adoptarle: lo de definir al Saramago como luso-español es como para mear y no echar gota.
Nada más, como no sea confesar que aborrezco el bacallau de cualquier manera y en cualquier sitio. Es como comerse la momia de Nefertiti pasada por remojo :-).

Visc a la Cuina ha dit...

Quins plats més suculents, i això de poder sopar sense soroll de fons, fantàstic, això són vacances!

mercè ha dit...

Esteu fent una ruta gastronomico-familiar de nassos!, quina enveja!, aquest bacallà em crida...(molt bona la foto de la reina del teu cor,un resum descriptiu de com esteu gaudint!.Gaudir d'un àpat a un restaurant sense sorolls s'agraeix, sobretot si és un sopar, però també cal tenir en compte que les families amb nens també tenen dret a dinar a restaurants, sempre que mantinguin uns mínims de omportament.Nosaltres hem anat amb les 3 nenes i mai ens han cridat l'atenció, al contrari, però una mica d'enrenou sí que faran i els altres han de tolerar-ho una mica, no?(he fet un míting?, espero que no!)PASSEU-VOS-HO GUAY!!!

starbase ha dit...

Mar, dona si pogués et portaria un tàper :)

futuro bloguero, lo se porque yo participé en el diálogo y basicamente diciendo que niños sí siempre que estén bajo control paterno. No vale que nos tengamos que fastidiar los demás por los niños ajenos.

Laura, estava sucós sucossíssim. Un punt de cocció perfecte!! :)

eSedidió, os primos portugueses tenhen toda o miño reconoçemento. Cada volta que vou gustame mais ese pais e sentome mais cómodo con a suas xentes.

De la seva música es un aspecte pendent ja que quasi bé només conec el tema fados així que obrirè les orelles tal i com em recomanes. D'altra banda, lo del bacallà = momia rehidratada ...és una frase genial jajajaa, PERO HAXE QUE COMER DE TOUDO!! incloses les mòmies ricas ricas XD

Visc a la cuina, és un luxe que em passa taaaant poques vegades :)

merçè, estic a favor que els nens vagin a un restaurant, sempre que els pares es facin responsables i entenguin que no poden tenir les criatures cridant i corrent 'per que son criatures'. Sí, ho són, però son les seves criatures.
Em sembla que amb les teves no tindria CAP problema. :)

Francesc ha dit...

Això de l'educació i els decibels és tot un descans. A casa nostra, això no sol passar. Alguna cosa falla a nivell social i particular. Quina sort poder menjar eixes coses tan bones i tan ben fetes. M'agrada tot el menú que expliques, sobretot el pastís!!! El comprar productes bons al lloc que visites és una bona tàctica per tal de poder continuar gaudint-ne una vegada has tornat a casa. Jo també hauria fet el mateix que tu... i a eixos preus!!! Salutacions

surfzone ha dit...

Caram, a mi em semblava que cridaven com nosaltres o com els italians xDDD

Sobre el tema dels nens i el xivarri, jo tremolo quan haig d'anar amb les meves a menjar a fora: encara no he aconseguit trobar on tenen el volum ni el botó "Mute"!

starbase ha dit...

Por cierto eSedidió, mi naranja entera galega me acaba de botar una bronca sobre lo mal que he escrito el mensaje 'galego'...le ha faltado azotarme los morros con un periódico jajajaj

Vale, nunca más diré 'miño' donde quiero decir 'meu'

starbase ha dit...

Francesc, és una bona manera de gaudir dels viatges quan ja han acabat jeje

surfzone, però si tu ets dels pares que es preocupen no hi ha problema. El tema és amb els que dimiteixen de l'assumpte...buffff :)