dilluns, 2 d’agost de 2010

des de lluny sembleu cosins germans!

Fa uns dies vaig coincidir amb un cuiner dels que cria les seves pròpies gallines (i per tant els seus ous), els seus tomàquets, carxofes... i compra la carn directament a proveidors locals, però que molt locals.
Innocent de mi, vaig pensar que allò que sentia era una filosofia de treball absolutament paralela al moviment de slow food. Li vaig comentar i la seva resposta no va deixar cap mena de dubte que en realitat no li agradaba aquest moviment.


La meva (escasa fins ara) relació amb el moviment slow food va començar de debò a l'estany de Gallecs en una trovada de difusió de l'espelta. Aquella anècdota que em van explicar els vermells sobre uns pebrots cultivats a Holanda portats fins a Itàlia per a la cuina, mentre als camps italians es plantaven tul.lipans en comptes de la varietat tradicional de pebrot em va semblar colpidora.


Ahir en Martí que per motius obvis (treballa a una cuina de restaurant) coneix a cuiners i ha parlat amb ells del tema també va confirmar que l'opinió que ha copsat en el col.lectiu dels fogons no és gaire favorable.
Sembla ser que els partidaris del slow food són vistos per molts cuiners com una mena de hippies sectaris, pesats i repel.lents. No parlo de tots els cuiners, parlo dels que he tingut ocasió de saber-ne l'opinió.

Jo no sóc cap expert. Ni en slow food ni en cuina professional. I diria que realment en res.
Però quan sento parlar a uns i als altres per separat, trobo que en realitat les postures essencials estàn molt i molt properes. Però que molt properes.
Al darrer Fòrum Gastronomic de Girona l'Isma Prados i altres cuiners ens van delectar durant hores amb receptes de proximitat i 'kilòmetre zero'. Si allò no era molt proper al moll de l'òs del slow food no sé que era.

Estic convençut que tenim entre tots un problema de comunicació.



Bé, jo no per que com us dic no sóc ni de l'slow food ni sóc cuiner professional. Jo mateix vaig sentir molta simpatia inicial per el moviment però les meves ganes de tastar sabors de la resta del món sense necessitat d'agafar un avió em recorden que cal fugir dels essencialismes.

Crec que la imatge sectaria que de vegades es projecta des de alguns sectors del moviment per una banda. I la prevenció del que es juga les garrofes i no vol que li vingin a posar segells d'autenticitat sobre la feina (no tocarem el tema dels egos, ehem ehem...). Tot plegat marca distàncies entre dos móns que en essència són cosins germans!!

I sempre hi ha un 'matón del barrio' dolent dolentot al que combatre plegats.


O no?

10 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Com tu sento simpaties pel moviment, però tampoc m'agrada deixar de provar nous gustos. Quan vaig al mercat compro els platans canaris i no peruans, o les peres d'aquí a Catalunya i no de fora, quan més a prop millor. Però per això no deixo de comprar ocres, mangos, cols xines i altres coses més rares que ens venen de fora.

mercè ha dit...

Amb tú sempre s'aprèn alguna o moltes coses...jo només ho havia vist a la samarreta de Pep Nogués i intuïa que es tractava de cuinar amb bons productes, poc a poc i amb coherència, però no sabia res més d'aquesta "filosofía"...(gràcies pel link,m'ha quedat una mica més clar). Estic dacord amb tú i a més crec que ho has expresat perfectament. No crec que s'hagin d'adoptar DOGMES ni a la cuina ni enlloc. Ni ser tradicional vol dir no agradar-te coses innovadores, ni ser respectuós vol dir no gaudir d'oportunitats que se't ofereixen...No es pot ser tan rígid, i a Catalunya tenim una bona mostra de grans cuiners que ho són precisament perquè saben què és l'equilibri entre diferents formes de cuinar, pensar, aprofitar, presentar...Segur estic molt més aprop d'aquest moviment que del menjar ràpid, és clar, però sense dogmatismes ni exageracions.Gràcies per tota aquesta informació.A reveure.

manel ha dit...

tens tota la raó, essencialment és el mateix, es digui kilòmetre zero o slow food. o no es digui res, i consisteixi a anar a la carnisseria que han mort el seu propi bestiar, i baixar a plaça i comprar directament al pagès.
el problema? que això que jo puc fer amb relativa facilitat si disposo de la pasta suficient, vivint a ciutat no es pot fer, i aleshores apareix algú que popoularitza una etiqueta rere la qual et venen el mateix pollastre tres vegades més car, i per comprar una carxofa acabes demanant un crèdit. o bé vas al mercadona i no mires d'on és el pollastre ni la carxofa i amb una mica de gràcia a la cuina et queda un guisat acceptable.
amb els restaurants passa igual, si compren els productes locals i els paguen, te'ls faran pagar a tu, i només hi podran anar uns quants; si volen ajustar preus, hauran de recórrer a altres proveídors.
és obvi que no té cap sentit que ens mengem els enciams d'almeria i els espàrrecs del perú, però el capitalisme és així, no és un sistma pensat per a les persones, sinó encarat al negoci, i la qualitat i els bons productes són només per als qui els poden pagar. la resta, o anem al súper o, la majoria del món mundial, passa amb el mínim per anar sobrevivint.
coi, quines reflexions que em provoques!

Petita cuina ha dit...

Jo en realitat no tinc cap opinió definida al respecte o sigui, que només pasaba a saludar...jajjaja.
Petons!
Núria.

eSedidió ha dit...

Hola. Espero haber entendido bien tu post, que el catalá no es lo mío. Yo también compartía tus dudas, hasta que me puse a enredar por ahí, leyendo todo lo que pude y encontrando cosas totalmente inefables, como el contenido de SF News, más parecido a Atalaya (órgano oficial de los testigos de Jehová) que al portavoz de un movimiento supuestamente dedicado a la dignidad alimentaria. En fin, una buena parte de lo encontrado está en mi blog (aviso que en gallego), en un serial de 5 capítulos (vaite amodo, slow food) y tb en su versión castellana (ve despacito, Slow food). Hay algún otro post relacionado, concretamente dedicado a la apertura del convivium gallego (titulado "todos a cuberto, veñen os esloufudis") y la traducción de un atículo muy interesante de la prensa USA.
Mi conclusión es que, después de un porrón de años y de una deriva un tanto curiosa, SF no es más que un tenderete comercial con bastante cuento y demasiado apoyo mediático, especialmente de los empeñados en que la cocina tiene que "despertar emociones", sea eso lo que sea.
Si tienes (tenéis) paciencia, échale un vistazo y estoy seguro de que te resolverá algunas dudas.
Unha aperta dende a Galiza.

Xesco ha dit...

Yo alucino, ¿eSedidio por aquí? Se nota que está al tanto de quien le visita y quién le lee.
Al loro con su blog, no deja títere con cabeza y dice verdades como puños.
Abrazos van!!!

starbase ha dit...

Sara Maria, mercè, manel, Núria. Us contesto col.lectivament i us convido a mirar la informació que ha treballat eSedidió. IMPRESIONANT.

eSedidió. Bienvenido y gracias por tu aportación. Que sepas que hoy he invertido (y muy bien) unas buenas horas de mi vida leyéndote y que como le he comentado a Xesco por el facebook tienes un nuevo seguidor. IMPRESIONANT.

starbase ha dit...

Xesco, eres culpable colateral del descubrimiento. Quedas pues marcado a gratitud. Que-lo-se-pas.

eSedidió ha dit...

O único que sinto é non poder respostar en catalá a tanto halago. Eu vivín un tempiño en barna hai moito tempo pero ao único que cheguei, desgrazadamente, é a entendervos sen necesidade de karaoke.

Y la culpa de haber llegado a este tremendo blog es del propio Starbase y sus comentarios en otros espacios. Sólo otra cosa. Esta es tu casa, y preferiría que me contestaras en tu idioma, que ya me ocuparé yo de enterarme de lo que dices :-). A ver si entre todos conseguimos quitarle la razón a tanto "túzaro" empeñado en que la riqueza lingüística ibérica es un elemento disgregador de no se sabe qué.

Xesco ha dit...

No diguis culpable, jo també he aprés molt d'aquest bloc i ja veus que eSedidió et culpa a tu i al teu bloc tremendo :)
Ens veiem aviat, una abraçada.