diumenge, 29 de març de 2020

de formatge: Queso O Mouro de Cooperativa Campo Capela


Confinats
Atrapats
Tancats
Clausurats

Vem decidir obrir el formatge que guardavem per a una ocasió especial. Portat de Galicia aquests Nadals, emboscat a la nevera fins a trobar l'instant adeqüat. Un dissabte de quarentena.

El O Mouro és un formatge de la Cooperativa de Campo Capela i de la seva aposta per crear un formatge diferent als que sovint trobem a Galicia. No soc cap expert en formatges gallecs, però com que hi vaig un parell de cops a l'any sí que en tasto i disfruto força habitualment, i si per una banda em sembla que és fàcil trobar gran qualitat de una forma fàcil, ... la gama de sabors i aromes que tenen és limitada i -per al meu gust- força plana. Gairebé tots són de llet de vaca, amb curació moderada que dona un sabor làctic molt pur i una cremositat acusada.

A veure, tampoc espero a Galicia trobar gaires formatges de ovella o cabra, es clar. Però sí que trobo que en general és un ventall pla, amb molta qualitat i poca personalitat. A banda queden es clar, excepcions tan notables com el formatge de O'Cebreiro (brutal, potser el meu preferit en la categoria de frescos, amb aquesta acidesa punyent i la textura arricotada) o el fumat del San Simón. Parlo en general, molt bons i una mica mancats de propostes personals.

Ara potser algú que hi entengui em dirà que el que passa es que no conec prou els exemples artesans, i tindrà raó, ja he dit abans que no soc cap entés, però la varietat que trobo a Catalunya de forma fàcil no la he trobat a Galicia en les meves habituals estades.



En todo caso, que yo he venido a hablar de mi queso, avui volia deixar constància d'aquesta singularitat extrema del O'Mouro. Un formatge de pasta tova, de color marfil clar.
Molt cremosa i amb uns menuts ulls distribuits uniformement.
En el meu, diria que més quantitat d'aquests petits forats del que és habitual però això me l'ha fet més singular i divertit. Cremosíssim, a temperatura ambient ja es veu que fondrà perfectament a la boca. Amb sabor a mig camí entre la llet i la mantega, sense acidesa.

Si la textura (no tant el sabor) ja el fa diferent, l'escorça encara aporta un punt més d'excepcionalitat. Banyada amb cafè i canyella, color daurat fregant el marró amb petites pigues desperdigades. L'inteligent producció de la cooperativa fa que aquestes aromes d'alta personalitat quedin estrictament a l'escorça del formatge i no penetren dins les carns làctiques del exemplar. Trobem aquests perfums en el camí cap al paladar, però es fan proc presents a la mossegada. Hi son i prou, no dominen. Bravo.

Així que ja és decisió unànime de servidor i la reina del meu cor que formarà part dels imprescindibles que viatgen amb nosaltres cada cop que tornem a casa. A més a més, tot i haver-ne sentit parlar abans, no l'haviem tastat i la compra va ser una decisió d'impuls al darrer moment. Literal, adquirit en una tenda amb les maletes dins el cotxe i de tornada cap a casa.
Una victòria sobre la botzina.


Cap comentari: