dissabte, 29 d’agost del 2009

depre post vacances? No gràcies!!

Si fa poc eren els estimats veïns els que teníen el poble de festa major, en aquests dies és a Ripollet on tenim la festa muntada.

Ahir va esdevenir l'acte central familiar de les nostres festes majors: LA BAIXADA DE CARRETONS.
Un festival de carretons de les més variades formes que aprofiten l'orografía del centre ripolletenc per a fer una esbojarrada carrera 'con sus locos cacharros'.

step1:


step2:


Personalment m'estimo més els carretons fets per provocar somnriure (a destacar aquest any una llençadera de la NASA que regaba amb aigua al públic assistent).



A part tenim el mercat 'medieval' de cada any on per exemple ens volen vendre pà gallec (A NOSALTRES, JAAAAAAAA) o prendre un té calentet a plè sol. No ens hi trovaràn gaire estona.

I per agafar forces abans d'anar al ball nocturn (Sabor Latino, uhm... No m'he avergonyir de res jo??..uhm...):


Pebrots de california farcits d'arròs integral i verdures amb salsa d'anxoa.

Ingredients:

6 pebrots vermells (tipus california si els voleu individuals, o en realitat del tipus que us dòni la gana).
300 grs. d'arròs integral.
Una ceba
Una dent d'all
Un carbassò
Uns xampinyons
Formatge mozzarella
Un brou de pollastre o de verdures.
Oli d'oliva

Per a la salsa:

Unes anxoves
Una salsa de tomàquet ja preparada
Una cullerada de xerès


Procediment:

Fem un sofregit amb la ceba picada (una estoneta fins que es posa transparent, podem optar per caramelitzarla una mica si volem un gustet més torrat. El plat ho admet), l'all i les verdures talladetes en brunoise.

A part, treiem el pedúncle dels pebrots i els posem en un plat apte per a microones amb una mica d'aigua al fons. Els tapem amb film i un parell de foradets per a que escapi el vapor. Els fem fins que queden 'al dente' prou ferms per a mantenir la forma però ja cuits.

Afegim l'arròs a les verdures i el coem amb el brou. Trigarà quasi el doble que l'arròs normal ja que hem de coure la clofa. Al acabar, farcim els pebrots i els hi posem una tapa de mozzarela.
Al forn a gratinar.

Per a la salsa, tallem les anxoves molt petites i en un cassó les posem amb una mica de mantega. Afegim el xerès fins evaporar-lo i finalment la salsa de tomàquet. Ho podem passar per el túrmix o no (jo no la passo).

En fi, excepte per les anxoves i la mantega un plat quasi vegetarià que a nosaltres ens agrada molt i que ens va servir per a gaudir encara més del dia de festa del poble.

En fí, que ens estem plantejant muntar un lococacharro per a la edició 2010!:

diumenge, 23 d’agost del 2009

desde Portugal.

Explica en el seu blog l'admirat Gourmet de provincias que a Portugal estàn en perill de caure en el classisme i l'esnobisme cul.linari: A punt de separar l'alta cuina de les seves arrels.
I sincerament, si ho diu ell em penso que serà veritat. La seva opinió ja fa molts pixels que ens ha demostrat ser de fusta noble i sincera.

Però vet-ho aquí que no tot a Portugal és alta cuina esnob!!

La setmana passada vem acomplir amb una tradició familiar del que sóc principal instigador (alguns membres de la família poden pensar que sóc pesat instigador...heh). La tradició en questió és una visita anual a Elvas (Portugal) per disfrutar d'una mariscada acompanyada de Bacalao dorado.

És clar que aquest és el títol oficial. Jo personalment l'anomeno 'Tenhen camaraös? Queiro dos moi pouco feitos'.
Els camaraös són uns llagostins GEGANTS que estàn boníssims i que has de tenir la precaució de demanar poc fets, els portuguesos fan el marisc fins que es pot comercialitzar com a xiclet amb sabor a iode.

Aquí a dalt els teniu al costat de les llagostes i com veieu son enormes.

Aquest any vem anar al primer restaurant que va obrir a Elvas per a servir marisc als Espanyols que creuen la frontera per Badajoz: El Cristo.



Com veieu per els comentaris de les imatges, tot va sortir molt bé. El Cristo continúa sent exàctament el que se suposa: un restaurant on menjar marisc sense cap altra pretensió.
Normalment per postre demano la cericaia, però aquest any em sentía transgressor i vaig demanar el Molotov. Un merengue molt poc fet i per tant molt lleuger i gens sec que acompanyen amb salsa de vainilla i ametlla.
Està bé, però aquest pecador la propera tornarà al camí de la cericaia.

Si no heu probat mai el bacalhau dorado us el recomano vivament:

Bacalhau dourado:

Ingredients:

500 grs. de bacallà dessalat.
500 grs. de patates.
1 ceba.
4 ous mitjans o 3 ous grans.

Procediment:

Esqueixem el bacallà dessalat.
Pelem les patates i les tallem tan fines com sigui possible. Han de ser molt fines tal i com surten a la foto.
Piquem la ceba i la passem per la paella fins que està transparent (no fosca, no volem el gust caramelitzat). Hi afegim les patates i les fregim. Quan ja estàn fetes afegim els ous batuts i ho retirem abans que quedi sec.
Jo no hi poso sal, perque el bacallà ja en porta.

En fí, una nit memorable.
Salut!!

decombag - la alegre tornada a casa.

Retornats de les vacances, nomès podem entonar un Bon dia!! i somriure a la vida.



Aquests són els trofeus que m'he portat del safari extremeny:

-Caixa de dolços de Torremejía, artesans i comprats a la Trini. 2kgs!! jeje. Contenen 'desenfados' i 'madalenas de aceite'.
-Pot de tramusos que porto per tradiciò i que em menjo veient partits del Barça.
-Pot de pimentón de la Vera. The best pimentón of Spain.
-Orenga fresc comprat al poble, assecat a la terrassa dels meus pares i desgranadet amb les 'manitas Feber' familiars. Si tens obert el pot un minut l'aroma desborda la cuina i omple tota la casa de calidesa. Intensíssim.
-Llauna de Zurrapa de llom.
-Melons comprats directament al pagès, a Torremejía. I quan dic directament vull dir directament, els cull i els posa al remolc del tractor: 10 melons per 10 euros.
-El millor llom que les meves papil.les han tingut l'honor de tastar, fabricat artesanalment per la carnisseria 'Isidro' a peu de la carretera per el mateix 'Isidro'. Igualment estàn fabricats el xoriço blanc i el xoriço vermell.
-Una garrafa d'oli d'oliva verge de la cooperativa del poble, que no surt a la foto.
-I finalment els dolços de la Zarza que triunfen molt a Extremadura i que a mi m'apassionen per la seva dolçor i perque no són tan secs com la resta de dolços extremenys : 'roscas de hojaldre' (les de la glassa color taronja) i les sultanes (fetes amb coco i que són devoció de la meva germana Laia i del meu avi Juanito).

No està malament, oi?
Bon dia!!!!!Avui diumenge horitzontal i demà a mossegar fort a la feina!!

dijous, 20 d’agost del 2009

deute pendent saldat, ja només queden 9.999 deutes.


Heu vist la serie 'Me llamo Earl'? Aquesta on el protagonista té una llarga llista de deutes que saldar per aconseguir anivellar el karma i compensar totes les maleses anteriors?

Jo no tinc cap llista de maldats (NO M'HE D'AVERGONYIR DE RES, JO!!).
El que sí tinc és una llista enorme de llocs (vull dir plats) que encara no he visitat tot i que en un moment o altre m'he proposat fer-ho.

Ja fa anys que tenía el deute de visitar Sevilla, aquesta ciutat que enamora als visitants i sobretot enamora als que hi viuen. Mai he trobat uns habitants més entusiastes amb la seva ciutat que els sevillans.
Això ho dic com a compliment, perque no imagino cap cosa millor que estimar tot el que t'envolta.

Així doncs, vem agafar el cotxe i vem visitar la molt heroica, molt noble, molt leal i molt mariana (heh, que ho posa al seu propi escut. Amb dos collons):

L'escapadeta nomès porta horeta i mitja en cotxe desde Torremejía -tot en autovía i sense peatje, ejem ejem- per anar a aparcar just al costat de la Torre del Oro, suposo que va ser la sort dels principiants.

De tot el que vem veure, que va ser molt, us destaco en el tema gastronómic aquesta petita freiduría del barri de Santa Cruz on veníen 'pescaito frito' al pes. Però a 42 graus de temperatura no em venía gaire de gust menjar-ne.

Com que no té sentit deixar que aquest producte s'acabi estovant en un maleter de cotxe, no en vem comprar.
Però em va agradar que la cuina la teníen totalment oberta i a la vista -no photos, sorry-.

La idea, la presentació i la decoració em va encantar.
Es clar que no se si vaig ser víctima d'una trampa per a turistes.
Ara ja tinc un altre de deute: menjar pescaíto frito a Sevilla, que per alguna cosa en té la fama.

I si voleu riure, passejeu-vos per la capital andalusa amb una samarreta del Betis. Ara que han baixat a segona divisió vem veure diferentes conyes a crit pelat entre els partidaris del 'Beticihgmo' i els del 'Sevillihgmo' ben divertides.

Una ciutat preciosa amb molta calor, molts turistes, molta conya, molts cavalls (i molta 'petjada' de cavall)...100% recomanable.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Desde Mérida II

Museu Nacional de Arte Romano de Mérida.

starbase preguntant-li a la galega 'reina del seu corasson' si li sembla bé comprar una gerro de fang XXL. -'Para servirles aceitunas a los invitados'.


Aquí Laia Clauida Julia (Emperor's Sister) assenyalant quina de les cases vol del futur eixample d'Emérita Augusta.

-'Esta casa de los barrotes me gusta'.


I aquí l'esmortzar de Torremejía interpretat per el abuelo Juan:

Tostada de Torremejía.

Ingredients:

Pà de Torremejía.
Oli d'oliva verge.
All
Un abuelo fora de sèrie si es vol fer perfecte. Jo en tinc un i l'aprofito.

Procediment:
S'agafa una barra de pà de Torremejía (fet a la llenya) del dia anterior com a mínim.

Es talla per la meitat i en troços d'uns 10 cm. Se li fan unes incissions en forma de quadrats.

Es torra el pà,

Es posa oli d'oliva ben calent a la paella i s'hi submergeix el pà uns 5 segons per banda. Es serveix amb una dent d'all per fregar com a complement opcional.

Com veieu, un esmortzar 'suave suave'.

dijous, 13 d’agost del 2009

desde Alange

Ahir per la tarda vem anar a visitar un racò familiar on procurem anar com a mínim un cop a l'any.

És el mesón restaurante Trinidad, a la localitat d'Alange.

Alange és coneguda per tenir uns banys romans dels temps d'Asterix, d'altra banda aquí per Mérida això tampoc és una cosa excepcional.
També hi tenen un embassament força gran, i un castell una mica descuidat però que no deixa de ser impressionant perque està al capdamunt d'un turò força punxegut (hi vem veure ahir mateix gent fent escalada en la cara que dona al embassament):



La raò familiar per a fer la visita anual no podía ser cap altre que una raò gastronòmica: las ancas de rana -sobretot- i las 'puntillitas'.



Com veieu, no vaig tenir temps ni de fer la foto de les granotes amb el plat sencer!!


Les puntillitas són uns calamarsons diminuts, arrebossats i fregits amb maestría. Boníssims.

En fi, que un cop més les estones de familia al voltant d'un bon menjar són un dels grans regals de la vida.

Salut!!

dimecres, 12 d’agost del 2009

Desde Mérida con amor.


Continuant l'estela de personatges peliculeros, millor ser James que Ethan. Entre altres coses perque està per veure quina classe de menjar ràpid engoleix el segòn i tenim nombroses probes de la categoría i classe d'en James al respecte.

Aquí teniu una mostra de gastronomía que segurament en Bond no ha tastat mai però que jo en la meva sabiduría no nomès he tastat sino que he repetit repetidament.

Sardines en 'Escabeche':

Ingredients:
25 sardines grans.
1/4 de litre d'oli d'oliva.
150 grs. de farina.
6 dents d'all.
llorer.
1 branca de farigola.
1/4 de litre de vinagre de xerès.
1 cullerada de pebre vermell dolç.
sal.

Procediment:

Netejem les sardines, els treiem l'espina i les aletes. Les assequem i passem per farina.

Posem una paella al foc i fregim les sardines fins que es daurin. Les retirem i possem en un recipient fondo si pot ser de fang.


Amb l'oli de la paella fregim els alls tallats, la farigola i el llorer. Quan els alls estàn, afegim el pebre vermell i ràpidament posem el vinagre per a que no es cremi.



Ho bullim uns minuts i cobrim les sardines amb la preparació. Ho deixem refredar i estàn de conya al dia seguent.



La cuinera aquest cop ha estat la meva mare, que té una traça espectacular als fogons i tots ens n'aprofitem una mica i disfrutem molt. NO ME D'AVERGONYIR DE RES, JO!! :)


I aquí perqué en Bond sempre es menjarà a Ethan Hank amb pà i tomàquet. Barbara Carrera està fent esquí aquatic, surt disparada per una rampa i acaba frenada als braços d'en Bond.

- "Oh! How reckless of me, I made you all wet."
(Oh, patoleia de mi, t'he deixat completament moll)

James Bond
- "Yes, but my martini's still dry."
(Sí, però el meu Martini encara està sec)

(Never Say Never Again)
Atenciò al minut 1 amb 55 segons.


dilluns, 10 d’agost del 2009

de zurrapa a rilletes, una excusa per estar agrait.


Quan diem sovint que el mòn es petit, ho diem amb tota la raó. I tambè ho és en el terreny gastronòmic o si us agrada més el terreny alimentici. Que d'això va aquesta moguda: de disfrutar alimentant-nos.

Estic passant uns dies a Mérida i avui he conegut la Zurrapa de lomo:

Se llama zurrapa de lomo al lomo de cerdo que frito en manteca de cerdo y sal se va deshilachando y al que, opcionalmente y dependiendo de cada cocinero, se le van añadiendo determinadas especias como ajo, orégano, pimentón, etc. También puede incluir algo de vinagre. Una vez cocinado tiene una consistencia de pasta para untar, parecido al paté pero más fibroso. Se pone en un envase y se le cubre con manteca de cerdo y de esta forma se presenta en la mesa.

Tiene cierto parecido con los rillettes. En semiconserva se puede encontrar también zurrapa de hígado o zurrapa de sobrasada.

No deixa de ser casualitat aquesta afortunada coincidencia ja que el primer post d'aquest blog anava precissament dels rilletes i del enorme regust emocional que tenen a la meva vida.


Són moments familiars complicats i la veritat és que ara que ens hem ajuntat uns dies no té gaire importància si menjem zurrapa o si menjem un plat d'arros bullit.
Però seguint ferms en l'esperit de la familia, hem volgut acompanyar l'acompanyament i compartir una zurrapa de llom i gaudir junts del record de qui durant tants i tants anys ens han donat tones i tones de somriures, afecte i tendresa.


Ara que ens queda l'alegria de tants anys d'afecte amb aquesta cuissor de la pena,
Ara que gaudim del regal de la calidesa i la companyía,
Ara que ens queda el record de les croquetes més meravelloses del mòn,

Ara,
GRÀCIES Abuela MARIA.

dijous, 6 d’agost del 2009

de pressa Ethan, de pressa...

Quan aquest dissabte sortía a les 11h del matí per a fer una barbacoa ja sabía que el dia sería gran, en el sentit gastronòmic i en el sentit social.

La barbacoa, feta a Llinars del Vallès va tenir tots els ingredients que se li pot demanar a un esdeveniment d'aquest tipus: riure, natura, llenya, fum, més fum, botifarres, xai, més botifarres, cendra, més fum i molt bona companyia.

No importa que siguis conscient que per la nit has gosat quedar també per sopar,
no importa que segons el planning la cosa estigui perfectament engrassada ni que et sentis un Ethan Hunt de la vida:


Al final, la trista realitat s'imposa i en realitat descobreixes perquè t'agrada tant la crema de pastanaga:

Un cop rebut GPS-ajut telefònic (eh, ja estava a dos carrers del Rosal 34!!) quan vaig arribar al sopar els estimats gastroblocaires ja havíen sopat i tot!!.

Aquí teniu la crònica del gran Tiritiñam.
Aquí teniu la crònica de la gran Nuni.
Aquí la crònica calenteta de la Sara María , que tambè es gran però fa repetitiu...

He de dir que no em va avergonyir el timid aplaudiment que em van dedicar quan vaig entrar per la porta, tampoc el fet de sopar mentre els altres ja ho havíen fet,... NO M'HE D'AVERGONYIR DE RÉS JO!!! :)

Els plats els podeu veure a les cròniques, jo personalment vaig levitar amb les escopinyes amb fruita de la passió. Senzillament el millor punt de cocciò d'escopinyes que he provat a la vida:



I també el flamet de postre, amb gelat de gingebre. Molt aconseguit:


Foto dels blocaires no en tinc, demaneu-li a la Nuni que en té una boníssima quan ja hi erem tots, fins i tot els vermells que van venir al café per afegir-se als riures.
I la Sara María ha penjat un àlbum: Followthelinktoalbum.

Un dia sensacional desde el matí fins a la nit.
Gràcies.

dilluns, 3 d’agost del 2009

d'entrada: gràcies.



Fa uns dies vem anar a visitar a la Maruja i en Paco.
La Maru és la mare del nostre amic Francesc, fa poc que li van practicar una operació i ara està a casa agafant 'carrerilla'.

Com sempre que es necessita un somriure la Maru te'n dona un de seguida, vem aprofitar que està a prop de la feina i li vem fer una visita.

El Paco és una força de la natura que igual t'aixeca una paret que et posa un sostre. Així com qui no vol la cosa.

Quan vem arrivar ens vam trovar un hort que entre els dos han cultivat i que ha donat uns resultats espectaculars.
Tomàquets grossos i bonics (i en quantitat), pebrots inmaculats i unes esbergínies d'impressió.

Total, que quan vem acabar la visita ens van obsequiar amb pebrots i esbergínies per a que ens fessim un platet ben sà i natural. Nosaltres, els hi vem dir que posaríem el resultat al blog per a que el poguessin veure.

Un cop més, les paraules que ens surten cap aquesta dona són totes d'agraiment.

Aquest és el resultat:

Esbergínia farcida de gambes i alls tendres amb melena 'a lo loco'.

Ingredients:

Unes esbergínies grandetes (s'han de poder farcir).
Uns pebrots amb pedigrí (com els de la Maru i el Paco).
Unes gambetes cuites al punt.
Uns allets tendres.
Una cullerada gran de Torta del Casar.
Una mica de pebre vermell de la Vera.
Una ceba tendra.
Sifó i farina per arrebossar el pebrot.
sal, oli i pebre.

Procediment:

Primer de tot tallem les esbergínies en troços 'de racció' als que els hi treiem la carn amb un estri que en castellà es diu 'sacabocados' o 'sacabolas' però que em nego a escriure com 'treumossegades'.

Agafem la ceba, la piquem i la posem a daurar molt lleugerament, quan ha agafat una mica de color li afegim l'all tendre tallat a trocets i ràpidament li afegim la carn d'esbergínia. Ho cuinem uns minuts fins que la carn estigui tova.

En aquest moment hi afegim el pebre vermell, la sal, el pebre i la Torta del Casar.
Desfem el formatge i finalment tenim el farcit preparat.

En aquest punt podem fer dues coses (cuinar les esbergínies al microones o bé arrebosar-les i fregir-les amb oli). Nosaltres, curosos obsessius com sóm de la nostra alimentació (Ja!) les vem fer al micro.

Les farcim i les coronem amb una melena boja feta de tires del pebrot salpebrades i arrebossades amb una tempura de farina i sifó.


Un cop més, notareu que la fotografía és dolenta, nois i noies espero que el que no fa el talent ho millori en breu la Nikon que hereto de la meva mare. Ja és hora de jubilar la càmera HP amb piles que arrosego.

Una abraçada