dimecres, 2 de març de 2011

de Ronald Jelly Facts (in god we trust)

Darrerament estem massa descontrolats, perduts en irreflexius exercicis d'egoturisme, pantagruèlics esmorzars de cullera i futileses sobre la irremediable transparència de l'aigua.

Per això, i després d'uns microsegons de meditació i recolliment, he decidit que cal retrobar el camí de la profunditat i l'anàlisi que ens ha fet universalment reconeguts.
Ja em perdonareu, però si alguns tertulians poden estar dia sí i dia també, setmana sí i setmana també, etc pontificant, arengant, describint certeses i analitzant realitats complexes... també ho pot fer decuina.net!

Avui començarem aquest nou camí de retorn cap al bloggerisme seriòs explicant-vos la curiosa relació que va mantenir el president americà que va fer caure els soviets i aquestes llaminadures anomenades Jelly Beans.


En Ronald Reagan, va neixer al 1.911 a l'estat d'Illinois (només podia ser Illinois o Texas oi? Amb el caracter que es gastava no podia ser de Massachusets. No quadra). La seva joventut no ens interessa gaire, ja que no menjava encara Jellys de forma compulsiva...

Amb el temps i unes pel.licules va aconseguir arribar a governador de l'estat de California.
Cosa que no crec que es torni a repetir, la veritat. Passi una vegada per escollir un sheriff de pel.lícula com a Governador. Però no crec que torni a passar perque ara són altres temps.
Ara doncs caldria una mena de maquina terminadora de malfactors. Vaja, que no.

En Ronald, si em permeteu la familiaritat tot i que pugui semblar nom de payaso, per alguna raó no gastronòmica (o alimenticia per no posar-nos exquisits) va decidir deixar de fumar just quan va ser nomenat Governador.
El paio anava doncs una mica amb el 'mono' de la nicotina. Com que la gent del poble és intuitivament savia, van trobar la manera de distreure del seu líder del síndrome d'abstinencia: el fabricant de llepollíes Henry Rowland va decidir regalar en Ronald una gerra enorme plena de les Jelly Beans.


En Ronald, era una ment complexa i privilegiada, inmediatament va decidir situar aquella gerra a la taula de reunions del gavinet. Aquesta va ser una tradició que ja no va trencar fins a esdevenir president els Estats Units i més enllà.

"We can hardly start a meeting or make a decision without passing around the jar of jelly bean" (Dificilment podiem començar una reunió o prendre una decisió sense fer un 'que rule' de la gerra de Jelly Beans).

D'això jo en dic criteri i bona praxi governativa. Dona gust saber-se en bones mans, oi?

"You can tell a lot about a fella's character by whether he picks out all of one color or just grabs a handful." (Pots deduir el caracter d'un company només mierant si pren píndoles només d'un color o bé n'agafa grapats a mans plenes).

Psicologia aplicada a la gestió de grups. I ara ens volen vendre que Guardiola ha inventat la sopa d'all. I una merda!!

Però en Ronald no va parar aquí. Durant la festa de la seva elecció a President de la nació es van consumir 40.000.000 de pastilletes Jelly Beans. Una quantitat equivalent al nombre de vots que va rebre.

I durant el seu mandat encoratjava als caps de secció a prendre pastillacas de colores quan necessitessin energia. Una pràctica que així expresada...sincerament... avui en dia si l'agafen els de la Federació Internacional de Ciclisme me'l foten fora de la presidencia per dòping.
Vivim temps extranys, sens dubte.

Que el president era un home de fermes conviccions ho demostra la següent frase:

During the presidency of Ronald Reagan, Jelly Belly beans were served in the Oval Office and on Air Force One. A holder was designed for the plane so the jar of Jelly Belly beans would not spill during turbulence.
(Durant la seva presidencia, les Jelly Beans es servien al despatx oval i a l'avió Air Force One. Amb un encarregat especial a l'avió que tenia la responsabilitat de que no caiguèssin quan hi havia turbulències)


Em podreu dir moltes coses dolentes d'en Ronald. Però no podrem dir que no fos un home de principis que protegia allò que considerava important: la copa de les llaminadures.

Es per això que també es va encarregar de que fòssin les primeres llaminadures en sortir a l'espai exterior. L'any 1983 en va enviar unes quantes a donar voltes a la terra a bord del trnsbordador Challenger.
Si fòssim uns tertulians de pa sucat amb oli insertariem aquí algun acudit sobre les pindoletes, les possibles obstruccions de filtres a la tapa del delco i la perla de les bujíes que podria devenir en accident.

Segurament es per tot això que, merescudament, es va crear la Jelly amb gust de Nabius (arándanos) especialment i pilotairement per commemorar la seva elecció.
I també un retrat fet amb milers de les píndoles acolorides decora la seva biblioteca presidencial a Simy Valley.


A partir d'ara, quan me les trobi a la tenda, ja no me les mirarè igual les Jelly Beans.
De fet, prometo posar-me de peu, interpretar l'himne abans de menjar-ne i mai cruspir-me una de sabor nabius.
És una simle questió de respecte, ja m'enteneu.

4 comentaris:

Gemma ha dit...

Doncs al igual flipan quant et possis a cantar, jejej.

Muas!

manel ha dit...

realment, era un home clarivident que tenia clares les seves prioritats. però ara que has tret aquest tema, em pregunto: s'ha investigat si la trista malaltia que va patir al final de la seva vida té a veure amb menjar tantes mongetes d'aquestes?

starbase ha dit...

Gemma, amb la ma al cor, obviusly...:P

Manel, Jo quan he vist lo del Challenger m'he cagat i ja no he volgut remenar més... :D

Com Gat i Gos ha dit...

Ostres!!! I a mi que m'encanten les jelly beans... Ara cada no podré menjar-ne sense tenir un dilema ètico polític, m..da!!