dimecres, 30 de desembre de 2020

de llibres: Entrevista Matilde Alsina i Genís Arnàs autors del llibre Boqueria 1840 -2020 (2a part)

 

GENÍS ARNÀS I MATILDE ALSINA AUTORS BOQUERIA 1840 2020

Aquí tenim la segona part de la entrevista que vaig fer amb Genís Arnàs i Matilde Alsina, autors del llibre -imprescindible per als curiosos sobre les coses del menjar- Boqueria 1840-2020. La primera part d'aquesta entrevista la podeu trobar en aquest enllaç: Pimera part entrevista Genís Arnàs i Matilde Alsina.

-Com heu escollit la foto de la portada?

Ara que sembla que els barcelonins s’han desentès de la Boqueria, que no la consideren ‘seva’,sinó ‘territori turístic’, una de les premisses amb què treballàvem era que el mercat és un microcosmos que reprodueix en petita escala el que li passa a la ciutat. D’alguna manera, tot el que viu Barcelona té el seu reflex a la Boqueria. Per això ens va semblar tant adient aquesta imatge, que fa referència a una vaga, la de la Canadenca del 1919, que va deixar Barcelona sense llum i amb moltes dificultats per al transport i el proveïment. Creiem que explica aquest fet de manera molt gràfica.

T’hem de dir que en general, la selecció de fotografies del llibre, és un altre aspecte al que vam dedicar moltes hores de treball, perquè teníem pre-seleccionades pràcticament el doble de les que finalment la maquetació del llibre ens va permetre publicar.


-Tot i que alguna de les nissagues de paradistes són també protagonistes al llibre...és un món encara no prou explorat? Donaria per a una segona entrega del llibre?

Segur que sí. Hi ha famílies que porten 3 i 4 generacions al mercat, que poden parlar-nos de moltes Boqueries. Alhora els seus testimonis també ens descobririen diferents maneres de comprar i vendre i la transformació que s’ha viscut i, sobretot ara amb els mitjans telemàtics, s’hi està vivint.
De fet donaria per una segona i una tercera entrega, perquè la Boqueria la pots mirar des de tants prismes que seria tant interessant donar veu a aquestes nissagues de comerciants, com també al de famílies, cuiners i restauradors que han tingut la Boqueria en l’epicentre del seu proveïment.

Un tema pendent, sobre el que només hem pogut fer una lleu pinzellada, és l’estudi de l’evolució del petit comerç en els últims 180 anys a Barcelona.


-En el llibre apareix l'atemptat de les Rambles del 2017, que narreu com un més de la sèrie històrica d'atemptats on La Boqueria ha tingut paper d'escenari tràgic. Us ha costat enfocar-ho des de un cert historicisme i fugir de la natural implicació emocional?

No ha passat prou temps per enfocar l’atemptat del 17 d’agost des d’un punt de vista històric. No hi ha prou distància i això impedeix acostar-s’hi amb perspectiva. I si una cosa teníem clara és que volíem tractar els temes del llibre des d’un punt de vista històric i professional, però només et pots acostar a un tema tan pròxim en el temps des del punt de vista periodístic i això ja ho ha fet la premsa. Per això ens va semblar que era preferible incloure’l en la crònica negra del mercat d’una manera discreta.

Evidentment, no el podíem obviar, però deixa’ns fer una reflexió: tots els atemptats són terribles, per descomptat, però potser la proximitat d’aquest del 2017, el fet que el visquéssim, el magnifica. I l’impacte que va generar en la ciutadania no té perquè ser més gran que el que el 1905 va matar les floristes Rosa i Pepita Rafart, que va commocionar la ciutat fins a l’extrem que el seu enterrament va ser multitudinari.


contraportada llibre boqueria 1840 2020

-En una Barcelona que es va rendir al turisme d'una manera que molts consideràvem ofensiva,s'ha demanat a La Boqueria un comportament diferent i de resistència que no s'exigia a la resta de la ciutat?

Creiem que sí. Si la Boqueria hagués adoptat el paper de resistent i li hagués tombat l’esquena al turisme, se l’hauria qüestionat per ‘no ajudar’ a fomentar riquesa a la ciutat. Com que va acollir els visitants -cosa que per altra banda, no podia evitar perquè és un mercat públic i no pot impedir l’entrada al recinte a ningú-, hi va haver certs col·lectius que ho van veure com una ‘traïció’. No ho van veure igual amb la Pedrera, posem per cas, i diem aquest edifici perquè encara té veïns, hi viu gent, no és un simple espai museístic, o fins i tot amb altres espais que van canviar totalment la seva essència com ara la plaça de braus de les Arenes, que ara és un gran centre comercial. 

Potser aquí la reflexió està en què els ciutadans veuen els mercats com una cosa seva, i en el moment que, moguts per les circumstàncies, adopten actituds que no els agraden, els tomben l’esquena. També és veritat que molts dels qui qüestionaven la Boqueria ni n’eren clients ni hi havien posat mai els peus. Es limitaven a repetir una sèrie de tòpics com que era caríssima o només tenia productes per als turistes sense haver-ho comprovat en persona. 


-En la vostra opinió...la indentificació sentimental del barceloní amb La Boqueria pot tornar als mateixos nivells que fa unes dècades?

M.A. Jo crec que no. Però no perquè sigui la Boqueria. Tampoc no ho tornarà a ser amb el Parc Güell o les places de Gràcia, per exemple. Barcelona s’ha vist sotmesa a un allau turístic brutal i a un procés de gentrificació que n’ha expulsat bona part de població a altres barris més perifèrics o a altres ciutats. Els que han quedats’han hagut de protegir i potser una de les eines que han trobat ha estat ‘desentendre’s’ de certs espais ciutadans. Casos clars són la Rambla, el Barri Gòtic o el Port Vell.

El barceloní hi ha deixat d’anar per no haver de lluitar amb els turistes, però també perquè ja no els reconeixia com a seus. Si et van tancant les botigues o transformant en reclams turístics els locals que formen part de la teva educació sentimental, si en un espai no hi veus vida, veïns, barri, només ‘postureo’ i ‘selfies’, et defenses mirant cap a una altra banda, buscant altres horitzons. I no em vull allargar, però també s’ha de tenir en compte que la gent ha canviat la seva relació amb el menjar.

A la gent li agrada menjar, i si pot ser bé, millor. Però no li agrada cuinar. I no sap comprar. Anar als linials del súper, a agafar un paquet de galetes que només es diferencia de l’altre en els colors de la caixa, et deixa sense formació per enfrontar-te a un taulell ple de peixos, dels quals no en saps ni el nom ni què fer-ne quan els tens als fogons de casa. I aquest canvi és un obstacle perquè el barceloní recuperi la identificació sentimental amb el mercat. Si no coneixes els productes, vas al mercat amb la mateixa actitud que vas a un museu, a escoltar l’audioguia i sortir-ne amb cert aire satisfet que has après alguna cosa.

Però un cop acabes de veure obres de Picasso al museu, no tens cap obligació de reproduir-les a casa. En canvi, un cop marxes de la Boqueria amb el cistell més o menys ple, has de fer alguna cosa amb tot allò a casa. I com que saps que no en saps, vols evitar la mala experiència. I per on comences? No anant al lloc on et trobaràs amb aquesta trampa.
 

G.A. Jo crec que la Boqueria és patrimoni de Barcelona, i la veiem com a molt nostra, per això tenim aquesta estranya sensació que no ens agrada que altres vinguts de lluny se l’apropiïn, però en el fons no és gaire diferent del que ens passa sobre el que s’ha batejat com a comerços històrics de la ciutat, dels que tenim un enorme disgust quan llegim que un d’ells tanca o que es transforma perquè no pot assumir un nou lloguer, però en canvi pràcticament no hi hem anat mai o no hi hem comprat res des de fa anys.

I dic el mateix que vaig dir ara fa uns dies en unes jornades sobre com afectaria la pandèmia al comerç i si s’hauria de transformar. Doncs no, la Boqueria no s’ha de transformar, la Boqueria s’ha de seguir transformant, com fa cada dia des de fa 180 anys.

 

Cap comentari: