diumenge, 6 de setembre de 2009

de Chronicle series: Els Casals

Aquesta crònica comença fa mesos i fins i tot dirè que fa anys:
Quan els cuiners vermells descobreixen gràcies al boca-orella un lloc diferent amb una filosofía circular molt especial.

Aquesta primera visita del Kike y la Txell (tanto monta monta tanto) és el primer pàs per a que unes cuantes baules després la cadena de la causalitat acabés ahir visitant unes instal.lacions on hi vaig trobar quelcom més que un restaurant d'alta gamma.

Hi anàvem 7 samurais que lluny de buscar brega (mai busquem brega nosaltres, sóm samurais-anyell) anàvem cercant disfrutar d'una jornada especial en tants sentits com fós possible.

Aquí el que pensàvem els 7 dos dies abans de llençar-nos a l'abisme:

Samurai Sara Maria, samurai Mar Calpena, samurai Cocinillas, samurai Roger Compte, samurai Txell, samurai Kike i samurai starbase.

El dia va començar amb el millor pròleg: esmorzar típic vallesà (Oriental, por supuesto) a la cuina vermella (tambè coneguda com The Sanctuary). Una coca de vidre tallada per la meitat, fregada amb tomàquet + oli + sal i farcida de pernil o de botifarra d'ossets (es deia així, vermells?).
LA CANYA.

Tot seguit, vem agafar el cotxe i plens d'esperit festiu ens vem trobar a la C-16 amb la resta d'expedicionaris. La Mar ens portava com a sorpresa unes galetes de té verd, delicioses (no foto, sorry).

Ens vem plantar a les portes del paradís cap a les dotze.

En deu minuts ja teníem guía per a la visita de La Malla. L'explotació familiar on produeixen les verdures i la carn que fan servir al restaurant. En Lluis ens va fer de guia extraordinari i ens va amenitzar la visita amb un munt de dades molt interessants (em va encantar una varietat de tomàquet japonès que han plantat per primer any i que s'ha mostrat una mica rebel):

Amb vosaltres el tomàquet mini-wini:


També el.laboren embotits que comercialitzen per els voltants, de moment els que vivim a Barcelona i rodalíes no tenim una forma propera d'aconseguir-los. Crien els animals amb pinso totalment fet amb els productes de l'explotació. I van demanar al formulista de pinsos que els hi muntés un pinso 'lent'. Es a dir, al revés de la resta del món: un pinso on els porcs creixin lentament i donin al final una millor qualitat.

Si us fixeu en la foto, els porcs tenen taquest més fosques que es deuen al creuament entre porc ibéric i porc blanc.

El que busquen amb la seva feina i esforç: aconseguir produir i comercialitzar els productes amb un cultiu biologic i d'alta qualitat. Ells en diuen tancar el cercle.

Un cop visitat l'obrador dels embotits i havent vist la col.leció de peces de llonganissa posada a assecar ens vem despedir del Lluis agraint-li la seva extrema amabilitat, un crack.

Ens vem dirigir al restaurant on ja ens esperàven.
Vem tenir temps d'un aperitiu al super-porxo amb un ventet d'allò més estimulant.

Taula preparada i en David que és l'encarregat de sala ens va atendre molt bé.
Ens va recomanar dos vins excel.lents i que a sobre no eren cars per el que acostuma a trovar-se per els restaurants. Només recordo el primer, un picapolls que no es trova a botigues i que a tots els consumidors els va semblar excel.lent. L'altres era un ví negre francès que va trionfar més que el Messi el dia de la Champions.

Vem decidir que no ens diguèssin els plats amb antel.lació i que fos sorpresa cada vegada, tot i que teníem una xul.leta per aquells (i no ho dic per la Mar...) que no se'n poguéssin estar.
Crec que portats per l'alegría del moment, erem la taula més sorollosa del local (aixó si, quan ens portaven els plats hi havia uns instants de sil.lenci sepulcral mentre els tastàvem, jeje) i aquest va ser el menú:


Cornes de lleugera:
Bitxos de l'hort:
Sobrassada de la casa amb pa amb tomàquet i bresca de mel.
Aquí haig de cridar:
LA SOBRASSADA D'AQUESTA FAMILIA ÉS UNA COSA SOBRENATURAL. BRUTAL, SENSACIONAL. PER PLORAR.


Tomàquet pit de monja amb verat flamejat al llorer.
Aquests tomàquets també es coneixen com a 'cor de bou'. Acabats de collir per el matí, sense passar ni un microsegon per un frigorific. Com va dir la Txell: quina pena que haguem de flipar per el gust de un tomàquet.
Doncs si, vivim temps difícils.

PD: El verat, al punt just de cocció.

Mongeta tendra amb patata, cansalada i rogers.
Ja estàvem em plé festival de cuina de producte, alhora moderna i creativa. La patata en escuma, el roger finissim i perfecte, les flors de la mateixa mongetera, la cansalada tan bona que semblava pernil,...

Ceps saltats amb botifarra negra.
Aquí em permeto dir que per a mí el plat va ser botifarra negra amb ceps. La qualitat d'aquesta botifarra negra em va fer volar i els ceps -tot i ser molt bons- van ser secundaris. Potser junt amb la sobrassada el millor del día.


Pularda de la casa rostida en cocotte:

Aqui la coccote:
I aquí la pularda: Les pulardes son això.
Molt fina i saborosa. Va ser un plaer coneixer-la tot i que l'encontre va ser breu, com acostumen a ser aquests encontres...


La nostra macedonia (amb gelatina de menta, gelatina de farigola, gelat de gerds, gerd liofilitzat, boleta de meló,...)
Flam amb nates (una muntada i l'altra gelada). Un flam molt fí.


Els caballers civilitzats prenem una infusió per a atemperar els ànims exaltats per l'euforìa d'un àpat com aquest:
-Observeu com ho serveixen, en una 'tetera' que és com una locomotora i pesa com a tal. Boníssim.-


I quan alguns havíen cedit al vici d'aspirar pol.lució (a las pruebas me remito) ens van obsequiar amb uns sorbets i uns carquinyolis amb avellana. També, com no, boníssims (crítica constructiva: el sorbet una mica massa fred i per tant una mica dur, val a dir-ho).


Arribats a aquest punt va sortir de la cuina en Martí, aquest entusiasta estudiant de cuina que ens fa gaudir a tots desde el seu bloc i la seva simpatía. Vem poder xerrar una estoneta fins que va tornar per a posar-se en marxa per al torn del sopar.
Ser cuiner és una feina ben sacrificada, val a dir-ho.

Al final, amb algun petit incident amb la batería del cotxe vem marxar cap a Barcelona amb un somriure que no ens el treien ni amb dobledosis de CillitBang.
Un projecte que involucra tota una família que inclou un cuiner excel.lent però que supera l'àmbit de la restauració clàssica. Aquí hi ha més coses, aquí hi ha una forma d'entendre el món i de fer un camí plegats per part d'una família.

Un dia que recordare per sempre, per que va superar expectatives i és una fita dins d'un camí que no sé on em portarà pero que cada vegada em regala un millor paissatge.

8 comentaris:

Mar Calpena ha dit...

What a day it was.

Marta ha dit...

...i jo al meu món cambrilenc...i fins i tot us acompanyava el sol que a Cambrils no feia!
Resignació!
Ptnts

starbase ha dit...

Mar,
So, it was a stop making sense day.

Marta,
La bona notícia és que la vida és com els jocs de rol: sempre hi ha més tirades de daus fins que s'acaba la partida.
A la propera espero puguem gaudir de la teva companyía!

Cuinetes ha dit...

Oscar, magnífica crònica!!! Molt ben explicat!!
Cada vegada em sap més greu no haver pogut venir-hi... no us ho podeu imaginar...
Bé, me n'alegro moltíssim de que us ho passessiu tant bé i els Casals veig que és un gran descobriment!
Quan vinguin temps millors serà una visita obligada!
Una abraçada!

La cuina vermella ha dit...

Òscar ens has fet passar una gran estona llegint les teves Cróniques Casalsianes. El teu sentit de l'humor i bonhomia és una de les millor coses que ens emportem de dissabte.

Llàstima que no vingués Cristiniña: la propera vegada a veure si tenim sort!

PS. Precisió: l'embotit típic del Vallès Oriental que vas menjar és diu Ventre d'ossos

starbase ha dit...

Ventre d'ossos, butifarra d'ossets....ja anava encaminat ja...

Gràcies per les amables paraules. :)

margot ha dit...

Te ha quedado genial tu reportaje.
La fotos geniales.
Una abraçada .
margot

Juan de Elche ha dit...

Hola, ¿me podrías facilitar la dirección del blog de Martí?. Seguro que merece la pena seguirlo.
Gracias, y un saludo.
juanfranciscohuertas@gmail.com