demecum

Aquest trist títol (avui no dono per més) es refereix al nom d'un restaurant que fa temps volía recomanar tot i que jo no hi vaig gaire sovint als restaurants. Ni en sé ni tinc plans de saber-ne gaire de crítica restaurantera.

He estat fent memòria (avui no dono per més) i crec que en efecte no he arrivat a fer el post corresponent. So, here we are.

Es tracta del restaurant Vademecum de Sant Feliu de Llobregat, on he anat uns quants cops per motius de feina i on fan un excel.lent menú de 12 euros on pots gaudir de plats senzills, però molt bén elaborats i una presència molt bona.

Decorat 'a la moderna', amb un tamany acollidor i un tracte amable al client, sempre trovo aquest plat diferent que busco quan demano que em donin de menjar. A sobre, tenen exemplars del Descobrir Cuina dins de les revistes de l'entrada i això em permet de fullejar-la mentre em porten el primer!!
No em direu que no és un detall.

Tenen un gelat de poma verda boníssim, per al final de l'àpat és un autèntic milagro antigrasa.

Hi aniría més si no estigués a l'altra banda de Barcelona.
A veure si es gira feina i m'hi haig de quedar algún dia per dinar, que no tot a la vida ha de ser disfrutar...

d'afrancessat.

S'escriu així?

Afrancesat?
Botifler?

En tot cas, quan vaig estar voltant per la Catalunya nord a.k.a França sud no vaig poder resistir d'entrar al súper i agafar algunes conserves de les que aquí no tenim.
Una de les coses que vaig agafar van ser unes qnelles de salmò que han resultat força potables.

Les he fet servir per a preparar la carmanyola a la meva estimada (unes mongetes tendres, uns allets tendres, les qnelles de salmó i una mica de llima).


A aquesta alçada m'haig de confessar amant de la cuina francesa tot i els seus excessos de crema de llet.
Crec que hi té molt a veure haver passat a França llargues estades d'infantesa. Això marca molt.

I que voleu que us digui, aquestes petites llaunes de rilletes, qnelles i preparacions similars són una forma (una més, tindrè un trauma amb això del temps?) de tornar a temps on somriure era un estat natural.

Aix, quins temps.

Li agradaràn a la reina del meu cor?...

de pinyons, gràcies.

La vida és plena de moments en que hem de decidir.

Pit o cuixa?
Carn o peix?
Jordan o Magic?

Si actualment si un marcià es pasejès per una pastisseria catalana un dia 1 de Novembre podría pensar que els catalans hem d'escollir entre una munió de panellets diferents (de café, de xocolata, de fruites,...). I hem d'escollir en igualdat de condicions entre ells.

És la socialització dels panellets!! Los inmorales nos han igualao!!

I no és aixo companys, no és això.


Tots els panellets neixen iguals? NO!!

Jo soc anarquista de salò, pero una cosa us he de dir. Desde aquesta plana proclamo que entre els panellets hi ha classes. No són tots iguals, no neixen tots iguals. Concretament hi ha dues classes:
el rei i els altres.
O el que és el mateix, el de pinyons i la resta.
Com s'atreveixen aquest pastissers a posar en igualdat aquets panellets arrivistes i nou-rics amb un clàssic aristòcrata com el de pinyons?.

Siguem seriosos, i siguem -per una vegada- gent d'ordre. No hi ha tria possible, en els panellets el de pinyons és el rei.

Panellets de casa meva:

Ingredients:

500 grs. d'ametlla ratllada.
500 grs. de sucre.
200 grs. de patata.
Un bon grapat de pinyons.
La pell de dues llimes.
Tres d'ous.


El.laboraciò:

Fem la patata al forn o al microones. Es tracta d'evitar que la patata agafi aigua, cosa que és probable si la coem bullida. La fem purè i la barrejem amb l'ametlla i el sucre.
Ho tornem a barrejar, perque ha de quedar molt ben barrejat.
La patata ajudarà a que quedin més tendres, per això es posa.

Li afegim la ratlladura de pell de llima (llògicament també val llimona, que és la recepta tradicional i per tant més autèntica). A mí m'agrada més la llima, que hi farem.

Hi ha gent que posa rovell d'ou a la massa. Hi ha gent que diu que això tampoc és tradicional i no li posa. Jo li he posat per a donar-li una mica més de complexitat al sabor.

Fem 'tubets' de massa embolicant-los en paper film i els posem a la nevera. Així agafen una mica de cos i és més fàcil la manipulació. Un cop han passat unes hores els treiem i els podem acabar.

Per als de pinyons, he batut les clares, he passat els pinyons per les clares i aixì s'han enganxat bé als panellets. He pintat per sobre amb rovell d'ou i al forn 200 graus sis o set minuts.

S'ha de vigilar molt, perque els panellets no han de coure, només s'han de daurar. Per al meu gust aquest any s'han daurat massa.

En fí, sempre viatgo uns quants anys enrere quan faig panellets. Son un gran lifting culinari.
Salut!!

d'Alucina, cecina.

Avui hem rigut (quines ganes en tinc, de riure) amb la meva cosina. Que ha trevallat durant mesos en un hotel de Barbate - hotel lleugerament pijo- on una senyora es fregava les mans perque mai havía provat cecina de león.


Jabalí, Avestruz, canguro... eso sí. Pero de León todavía no he probado nada.

Y le tengo ganas, deia la esperançada dona.

de música per cuinar

Amb quina música us agrada cuinar?

Suposo que la meitat del interés que la meitat de vosaltres pugui tenir per la música que m'agrada escoltar mentre cuino es molt més del doble de la meitat de la meitat de l'interés que objectivament mereix el tema.

Però com que el blog es meu, aceptamos pulpo como animal de compañía (o on l'acompanyeu amb pebre vermell i sal gruixuda?). I per tant, he instal.lat un bonic gadget que permet reproduir cançons que m'agraden.

D'entrada, silent. El que vulgui sentir quelcom hi ha de clicar. Com ha de ser.

En fí, només us volía informar del trasto aquest del playlist que he posat al menú lateral.

Una salutació.

de Banyuls només n'hi ha un.

Aquest passat cap de setmana vaig tornar a tenir el privilegi de voltar per la part sud de França (a.k.a Catalunya nord) amb una dòna extraordinaria que desde els seus més de 80 anys de dedicaciò als demés observa la vida desde una sabiduria i una energía envejables.

Obligada a marxar d'Espanya per aquests que tan se la posen a la boca i que tan poc han respectat als que eren també Espanyols però pensaven diferent, ha viscut una vida de pel.lícula dedicada a la lluita obrera desde el moviment anarcosindicalista.

Això de per sí ja impressiona, sobretot algunes anècdotes sobre la època dels camps de concentració i situacions similars.
Però haver-la vist durant més de 30 anys que fa que la conec com a casa seva sempre hi ha hagut gent que tenía necessitat i passava temporades allotjada amb el matrimoni.
Com s'han deixat de moltes coses per ajudar als altres i com la paraula 'odi' o 'venjança' mai ha aparegut en cap de les converses que els hi he sentit.
Tot això si que impressiona.

I a sobre. A sobre. Cuina d'una forma ES-PEC-TA-CU-LAR.

A mí no m'agrada gaire preparar amanides, però la base del que sé d'amanides la vaig aprendre amb la Marina. Autèntica mestre de la vinagreta i l'all ratllat amb la forquilla.
Aquest cap de setmana vem tenir amanides, truites farcides, quiches de porro, peix amb cloïsses i rodò de porc. De tot.

Però jo venía aquí a parlar del darrer descobriment que coneixer aquesta dona m'ha permès: el ví dolç de Banyuls.


Ens ho va servir dins de l'aperitiu del dissabte i tot i ser abstèmi, el vaig voler tastar.
Un ví dolç, molt dolç. I precissament per això em va agradar.
Té però una major complexitat que el destilat de ví dolç tipus moscatell.


Banyuls és un poble situat a prop de Colliure (on vem anar a veure la tomba de Machado, que Marina i un grup d'amigues de tant en tant netejen per eliminar el verdet que s'hi fa). En una zona molt escarpada i plena de vinyes. On els Pirineus s'enfonsen al mar.

Fan diversos tipus de ví, a la web hi ha més informació, però aquest ví dolcet i amb personalitat ens va encantar. Si teniu l'ocasió de provar-ne i us agraden els vins dolços segur que aquest és un dels que tindreu ben alt a la llista.

I si no, doncs ja sereu més savis. Que voleu que us digui... :p

de propera tempesta a la dieta.

M'arriva per un avís de propera tempesta dolça: Xocolating!!

Sona bé, oi?

de pressa, que tinc gana.

Que podeu fer si un dia necessiteu fer un plat per a la família que estigui fet en pocs minuts i que faci 'festa'?

Fa pocs díes ens van venir a visitar la mare i el germà de la meva conexiò percebeira i reina del meu cor. No teníem gaire temps entre visita a un lloc i a l'altre i alhora volíem fer un platet que els hi resultès graciòs.

Finalment vem perpetrar això:

Quick 'mar i montanya' (emergency procedure for pollastre amb llagostins):

Ingredients:

600 grs. de llagostins crus congelats del Mercadona (per exemple i per adecuar-nos als temps que corren).
200 grs. de ceba i carbassò fregits.
cinc pits de pollastre.
Un all picadet.
Dues cullerades grans de mantega.
Sal, oli i pebre.

Procediment:

Separem els caps i la pell dels llagostings.
Netejem el còs dels mateixos treient l'intestí.
Posem en una olla els caps i pell amb una mica d'oli. Ho daurem a foc viu un minut i mig. Li afegim la meitat de la ceba i carbassó.
Posem un parell de got s d'aigua i ho bullim uns minuts.
Finalment, ho colem tot en el xino apretant-lo molt bé per a treure tota la 'essència' dels caps.
Li posem una mica de sal i per acabar la salsa i que quedi brillant desfem en un cassò la mantega i quan està amb color d'avellana i posem el brou. Reduim una mica fins que quedi al punt que ens agrada.

D'altra banda tallem el pit de pollastre en troços i els fem a la planxa, posem l'all i la resta de ceba+carbassò.

Quan està dauradet i sempre abans de que es quedi sec (de vegades es una questiò de segons de més a la planxa, la veritat) ho retirem.

Fem els llagostins a la planxa que quedin també tendres, que de vegades m'han posat llagostins que semblaven de cartrò- pedra.

Finalemen, emplatem el pollastre amb els llagostins i la salsa.

Tot plegat no ha de ser mès de 25 min. i és possible fer-ho en 15 mins.

I no queda malament tot i no ser un mar i muntanya fet a la manera tradicional.

Salut!!

d'excursiò!!

Doncs resulta doncs que aquest estiu em va tocar un cap de setmana doncs a un càmping escoltant el programa Versió Càmping de RAC1 (versiò estiuenca del Versiò RAC1, que per a mí és el millor programa de ràdio que es fà a Catalunya de molt llarg).

Va ser votant per Futurama com a serie millor que Els Simpson. Però això no té importància.

La gràcia és que el càmping en questiò està a Salo (camping Cal Paradís) i per tant quedaba bastant a prop de Mòn Sant Benet. Ubicaciò on ha tingut a bé la Chene i Caixa Manresa a ubicar la fundació Alícia presidida per l'admirat (per mí, of course) Ferràn Adrià.

Vaig reservar la visita (no calía, erem 9 persones a la visita) i em vaig plantar tot content a la porta un quartet d'hora abans de l'hora marcada a l'entrada. Així ho disfruto més.

Qué és la fundaciò Alicia? Un lloc on investiguen nous potingues amb els que crear textures i aquestes coses tan modernes i també alhora un lloc on s'estudía com millorar els hàbits alimentaris de la nostra societat. Més info a la seva web.

La visita dura una horeta estructurada en dues parts. A la primera et fan una volteta per les instalacions (no gaire grans, val a dir-ho) i pots veure aquestes cuines-laboratori que tan m'agraden. També t'ensenyen alguns dels tallers d'alimentació que presenten a les escoles (sabieu que un donut equival a cinc talls de melò en caloríes?).

La part que més em va agradar de la primera meitat va ser la 'Máquina d'esgsferificasió':

(la de sobre és una destiladora al buit).

A la segona part et porten a un auditori i et fan un petit taller sobre els sentits i el gust. Durant el taller podem experimentar com de vegades els sentits que inicialment estàn concebuts per a impulsar-nos a menjar les coses que ens convenen i a rebutjar les que ens són perjudicials, de vegades ens traeixen.

Podrem probar quin és el cinqué gust (Umami), podrem aproximar-nos a la sinestèsia amb el xilitol (perqué collons ho notem 'fred'?) i també podrèm menjar una mica de peta-zetas que sempre fa festa.

Ens donaràn una caixeta com aquesta per a seguir el taller:

I amb això s'acava la visita. Que és interessant però tampoc massa. On refresquem coses que alguns ja savíem i on sobretot podem sentir-nos més a prop del mon de la alimentació i la gastronomía que tant ens agrada.

I a sobre, al sortir, fem una volta per el monastir de San Benet amb la visita medieval. Aquesta visita us la recomano EN MAJÚSCULES. Feia molt de temps que no veia uns audiovisuals tan espectaculars (projectats sobre les parets de pedra i el terra del mateix monestir) . Fantàstica visita.

I això va ser la nostra visita per Alícia, que com us dic, va ser bona i molt alegre però no va ser profunda. Suposo que han de fer una visita assequible al públic general i també que així s'estalvíen molt maldecaps pensant en coses més el.laborades. En tot cas, recomanable.