descobrim que serveix realment l'ambaixador...

Inocencio Arias, Ex-ambaixador d'Espanya a la ONU:

"En las cenas diplomáticas de la ONU hay muchos alimentos prohibidos, como el cerdo. Sería gravísimo equivocarse así que en casi todas las cenas nos ponían salmón. Así no se corre ningún riesgo. Siempre salmón.
Para educar a mi hijo me he tenido que poner de salmón hasta las trancas"

dels errors que són homenatges

Aquesta és una recepta d'homenatge a la Carme Ruscalleda. I en els homenatges val la pena posar quelcom d'un mateix per a posar-los més en valor.

Molta és la polèmica que rodeja als cuiners mediàtics, molta i de vegades escandalosa. Hom sospita que forma part del show i per tant també forma part del negoci. En canvi, mai he sentit a parlar de la 'Rusqui' en cap d'aquestes polèmiques mediàtiques. Flota al seu voltant una espècie d'aura positiva que la fa caminar per aquest món mediàtic com surant sobre les aigües. És una questió de màgia sens dubte. Màgia dels fogons. Màgia de les persones.

Així que he agafat la recepta de pastís de formatge (aquí la teniu al rebost de la Sara Maria) i li he fet dos canvis: afegir-li unes cireres confitades que el meu esperit llaminer troba irresistibles i (oh, sacrilegi) escurçar el temps de cocció a la meitat tot doblant la temperatura del forn.
Va ser una casualitat, un error, un 'despiste'... però es que el resultat m'ha agradat més que quan el faig amb els paràmetres originals.

Anatèma? No! la meva fe en el talent de la gran Carme continúa sent total.


Pastís de Formatge de la Carme Ruscalleda (lleugerament modificat) i extret del blog delícies del rebost.

Ingredients:

- 100 gr. de mantega
- 125 gr. de sucre
- una branca de vainilla
- 3 ous
- la ratlladura fina de la pell de mitja llimona
- 50 gr. de farina de blat
- 500 gr. de formatge fresc (tipus Quark)
- paper de forn per foldrar el motlle
- 100 grs de cireres confitades

Procediment:

Barrejar la mantega tova, com una pomada, amb el sucre i la polpa negre de l'interior de la branca de vainilla.

Afegir-hi els ous (a temperatura ambient), i la ratlla dura de llimona.
Afegir-hi la farina passada pel sedàs. I per últim, el formatge fresc.
Ha de quedar una mescla molt fina, homogènia i lligada.

Abocar-ho en un motlle rodó, d'uns 20-25 cm, folrat amb paper de forn. Abans d'enfornar li posem repartides les cireres. No us preocupeu que al pujar el pastís ja les 'enfonsarà'.

Ha de coure 45 mins hores a 200ºC. (modificació meva. L'original és 100 graus i 120 mins. ehem)

delirant, la nova cuina irracional.

Neix la nova Cuina Irracional.
La primera recepta:

"Pi de pollastre amb patates".
(De moment, en raccions úniques i no divisibles).

de nou en Jamie!!

El riu Guadiana té el simpàtic costum d'aparèixer i desaparèixer a la vista dels mortals.
El veiem o no el veiem, però sempre hi és, soterrat i fent camí.

En Jamie periòdicament apareix per aquí.
Per que el cos ens ho demana.Per que el cor, ens ho demana.

Passejant per la Biblioteca em vaig trobar amb el seu darrer llibre: Jamie Oliver Escuela de cocina i no vaig dubtar ni un segon en agafar-lo. Amb aquesta absurda sensació interior de 'corre, agafa'l ràpid no sigui que vingui algú i l'agafi mentre el mires'.

Ja! les biblioteques no són precisament la cua histèrica per a fer-se una foto amb David Bisbal. No cal patir, doncs.

El nou llibre d'en Jamie recupera el moviment divulgatiu popular que va posar en marxa el Ministeri del menjar (nom literal, Ministry of food) durant la Segona Guerra Mundial. L'objectiu era informar a la població com optimitzar el que menjaven i com fer-ho millor en una època de carències i fam.

Amb aquest esperit en Jamie ens ha portat un llibre de tècniques bàsiques, receptes molt senzilles i que no amaga el seu objectiu: aconseguir que gent que no té ni idea de cuina pugui convertir-se en fogoners solvents en poc temps.

El moviment 'pásalo' està al centre d'aquest nou llibre: si aconseguim ensenyar a quatre persones que no han cuinat mai unes receptes i aquestes quatre n'ensenyen a unes altres quatre també...ràpidament creem una onada de coneixement que millorarà la vida de les persones.
Una filosofía molt Oliveriana. Jo me'l continúo creient a aquest noi.

Com a efecte secundari de la lectura i donat que l'enfoc és totalment anglocentrista, també aprendreu alguns plats que són clàssics imprescindibles dins la cuina anglesa (com per exemple el Tikka-Massala, cuinar a la Wellington i evidentment com fer una bona hamburguesa).



En definitiva, un llibre recomanable que pot servir per a qui no en té ni idea i també per als que ja portem unes quantes hores de fogó però mantenim les ganes de repassar i millorar alguns conceptes de base: No només hi ha receptes, ens parla dels estris imprescindibles, dels hàbits higiènics, de l'estacionalitat dels aliments...

Un llibre a l'alçada del Jamie. No hi busqueu alta cuina o cuina creativa, en aquest llibre hi trobareu mes aviat sabiduría popular. Que no és cap tontería.

deglutint paraules sàvies.

"Comer bien o comer mal es una cuestión cultural.
Comer o no comer es una cuestión de dinero.
No lo olvides nunca".

Historias de política ficción.
Manuel Vazquez Montalban (Serie Carvalho)

desde una galaxia muy muy lejana...

Aforismos Jedi - la verdadera cocina de las estrellas.

1. "Un cocinero Jedi debe fabricar su propio sable cerámico para ser aceptado como tal"


2. "El socarrat tan solo es el lado oscuro de la paella"

3. "La cocina tecno-molecu-Jedi es tendencia y es vintage"

desde Asturias als USA passant per Cala Montjoi.

Un petit apunt/curiositat.
Aquesta setmana Jose Andrés ha estat protagonista d'un reportatge dins el prestigiós 60 minutes de la CBS. Quin accentassu, Jose :P

dentro de dos semanas

D'aqui dues setmanes (si no ho vaig entendre malament a l'entrevista que li va fer en Clapès a John Sistiaga) en el programa de reportatges REC -Cuatro- es faràn la pregunta:

¿Sabemos lo que comemos?




Evidenment no ho sabem, i alguns dies senars de lluna plena sovint penso que no sé si m'agradaría saber-ho. El que sé segur que es que no m'agradarà el que trobi quan ho sàpiga.

En tot cas, pot ser un reportatge interessant sempre que es faci desde un punt de vista no sensacionalista. En la mesura que això sigui possible, certament.

El punt que em fa desconfiar és que el mateix Sistiaga anunciava que ens explicaràn que hi ha de veritat i de mentida en el mitiquíssim mail on ens avisen que els tetrabrick de llet tenen un número amb la 'quantitat de vegades que han repasteritzat la llet un cop caducada'...

Hi ha teoríes argumentades sobre la oportunitat o no de prendre llet de vaca, pero aquesta del repasteuritzat no és una d'elles...
Mal començem si el 'ganxo informatiu' del reportatge és una llegenda urbana que està a un clic de google per a ser descoberta.

Esperem que només sigui un error de 'conceto marketin esbiachado' i que tot sigui una mica més seriós.

De moment tenen un espectador (una mica desconfiat) asssegurat.

desde la focaccia, cinc segles ens contemplen.

Fa pocs díes li llegia al Roger aquesta recepta de focaccia. I em va despertar la curiositat sobre l'origen del cosí norteny de la pizza.

L'origen, com tantes vegades està relacionat amb l'inventiva i la economía de mitjans. Origen compartit amb moltes preparacions d'origen humil que han perdurat fins als nostres dies. La practicitat és un valor, i el moviment es demostra caminant.


La focaccia més famosa i amb més pedigrí és la focaccia de Recco. Aquesta localitat del nord d'Italia i propera a Gènova era atacada molt sovint per pirates sarracens.
La violència, aquesta forma d'explotació tan comú durant els segles anteriors al segle XXII (com a mínim) va fer en aquesta ocasió que la població hagués de refugiar-se durant llargues temporades a les montanyes. On només teníen farina, oli, sal i formatge que obteníen dels pastors.

Així que van tenir prou enginy per a el.laborar aquesta recepta d'un 'pà' amb l'afegit del formatge i els aromes de les herbes locals que es cuinava sobre una pedra de pissarra escalfada al foc.

El cosí norteny de la pizza (creada a Nàpols en la versió que coneixem avui en dia) va neixer de la necessitat i l'enginy. Es clar que no té el mateix glamour que el cosí napolità. Ni de lluny.

Ferdinan I de Borbò (ep!) rei de les dues Sicilies va ser un enamorat de la pizza, que es considerava menja popular i de baixa categoría. Tant és així, que la reina Maria Carolina s'enfadà molt quan el seu marit la va incloure al menú de la cort.


Ara, per sort (o per desgràcia), a la reialesa ja no se li demana que mengi diferent de la resta. Els hi poden portar a palau qualsevol coseta que surti per la tele i els agradi, en un Telediario per exemple.


La focaccia de Recco porta formatge i la Rogerenca no en porta.
La millor solució quan et pregunten si t'estimes més al papa o a la mama sempre ha estat, és i serà dir que als dos per igual: he fet una barreja de les dues focaccies respectant les proporcions de farina, aigua i llevat de la recepta del Roger i afegint una mica de tomàquet 'doppio concentrato', nous i formatge a l'interior.

Us poso la meva versió de la recepta treta de Cuina amb Compte , he afegit alguna cosa pero el texte està quasi íntegre.

Focaccia a la meva manera:

Ingredients:

- 350 grams de farina (de la panificable/de mitja força, si no de la normal)
- 310 ml d’aigua tèbia
- 25 grams de llevat fresc (que és el tamany de les càpsules que venen a alguns supermercats). Si és llevat del sec, serà 1/3 de la quantitat)
- 1 cullerada rasa de sal
- Romaní (jo avui he posat orenga, romaní no en tenía)
- oli d’oliva bo
- 75 grs. de tomàquet doble concentrat.
- Un bon grapat de nous.
- Uns daus d'un bon formatge (sospito que de cabra ha de quedar boníssim).

Procediment:

Primer dissolem el llevat dins l’aigua tèbia. L’afegim a un bol gran (cal que hi sobri un bon espai, ja que la massa creixerà bastant després), amb la meitat de la farina i ho remenem una miqueta (sense matar-se) amb una espàtula. Ho deixem reposar un parell de minuts. Afegim la sal, el tomàquet i la resta de farina i ho mesclem bé amb l’espàtula. Ja tenim la barreja preparada, no serà una cosa consistent com molts pans que treballarem, és molt més liquida, però no cal patir, que no caldrà manipular-la (gaire) amb les mans.

Tapem el bol amb un plàstic i triem una opció:
A) Gent sobradament preparada i planificadora: La barreja la fem amb temps i ho deixem unes 12 horetes a la nevera. 2 hores abans que vagi al forn la deixem a temperatura ambient. Fa gràcia veure com creix i s’omple tot de bombolletes, senyal que el llevat ha fet bé la seva feina.
B) Improvisant a última hora. En comptes de 12 hores a la nevera, ho deixem un parell d’hores, tapat, a temperatura ambient.
En principi amb la opció A, més lent i a la nevera, s’hauria de notar una millora en el sabor.

Fet aquest creixement de la massa, posem a precalentar el forn a 230 graus, dalt i baix, una mitja horeta. Mentrestant, traiem un motllo i l’untem bé d’oli -tampoc ens excedim!-. Després aboquem la meitat de la mescla al motlle i amb les mans (untades d’oli, així no s’enganxarà) l’acabem de distribuir una mica.

Hi distribuim el formatge i la meitat de les nous. Acabem de posar la resta de massa per sobre tapant-ho tot i punxant amb els dits els hi fem uns clots per tota la massa. Per sobre li tirem un bon rajolí d’oli, les nous que falten i fulles de romaní, que li donaran molt bon gust. Tampoc ens passéssim, que l’olor del romaní és penetrant i no cal embriagar.

Ho posem al forn i hauria de tardar uns 20 minuts. Pujarà de volum i ha de quedar torradeta per dalt, però vigilant de no passar-nos amb el temps que sinó quedaria massa seca.

Gràcies al Roger per la idea (i per el post)!!