divendres, 29 d’octubre de 2010

de música saborosa

Fa molts segles, jo vaig ser petit.

O com a mínim això és el que jo recordo... si es que els meus records són alguna cosa més que una farsa que m'ha implantat la CIA per a esborrar una apassionant i excitant vida d'agent secret ultra-glamouròs.

En tot cas, jo recordo haver estat petit.

Un matí despertant a la tenda de loneta blava al camping de Platja d'Aro, algún ocellet piulant de fons entre les branques dels pins i la sensació d'escalfor del sac de dormir. Envoltat de la llum esmorteida i blavosa. Una sensació de satisfacció dificil d'expressar amb paraules. Quan tens 6 anys no saps el que és l'equilibri, la tranquilitat d'esperit, la satisfacció de l'aventura compartida, la felicitat de qui no té preocupacions. No en saps res de tot això, però en pots tenir la sensació. Jo la recordo.

Una tarda, en una vella casa atrotinada a França. Estirat sobre un llit que tremola quan et bellugues, gemegant, i amb un somier que de tant que s'enfonsa sembla un forat negre, absorvint. I sobre la taula, a contrallum un radio cassete portàtil de doble pletina (només en funciona una) on una vella cinta regastada em regala la salsa d'en Ray Barretto.
Més tard anirèm a la platga d'Argelès-sur-Mer a menjar crêpes.



Ara que sóc gran, la vull borratxa amb rom i sucre.

1 comentari:

jpgine ha dit...

És ArgeleRs (de la Marenda) i no "Argelès-sur-mer" en català