dimarts, 15 de març de 2011

depression cooking

94 anys i la Clara porta tres temporades de showcooking online explicant receptes i solucions que va degustar i patir durant la Gran depresió dels anys 30 del segle passat.

Potser la Clara patís la depresió econòmica però està clar que tant ella com el promotor de la idea (un tal Christopher) no tenen cap intenció de tonar a passar-ho malament: ja hi ha a la venda els DVD i el llibre.
I canal al Youtube (no oblidem que l'origen precisament és el de programa de cuina online)

En tot cas, no deixa de ser encomiable veure a la dona de 94 tacos currant-se les receptes devant la càmera i també va bé gaudir de tant en tant del muntatge de video lent i assossegat que requereix l'amfitriona.

Ara a tots nosaltres també ens envolta la crisi, una crisi dura que mentalment està resultant llarga i que apreta a amics i families. En molts casos ens obliga a cercar ben endins per trobar les ganes i l'alegria de sortir a menjar-se la vida per el mati.
No passa res, no podràn amb nosaltres.
Encara que de vegades ens haguem de seure uns instants per recuperar forces.

Als 'programes' de la Clara no hi trobarem acudits vascos, ni paraules cultèrrimes Pradenques, ni ninots mecànics xerraires Oteizians. Hi trobarem la Clara, la seva cuina de la depresió (potser, per a alguns, depresiva?) i una idea que malgrat la mercadotècnia (inevitable?) m'ha resultat agradable per la seva senzillesa.
Una idea que recull -aquesta vegada sí i en primera persona- una memòria cul.linaria i popular.
Una memòria ianqui, certament. Però conectada d'alguna manera amb la gana que van passar alguns dels nostres avis i pares.



El meu pare m'ha explicat moltes vegades com al barri d'el Polvorín -dir-li barrio de aluvión és poc- menjàven les flors que trobàven al camp, les pells de plàtan de les escombraries dels rics i com n'hi havia que vivíen de llogar els òssos del pernil per quarts d'hora.

La gent llogava l'òs per a tenir-lo una estoneta al caldo, per extreure'n la substància, l'aroma.
Infusió de pernil.
El nom de l'ofici, una genialitat del populatxo: el sustanciero.


Cuina de la depresió. Amanida de dent de lleò



I si algú tinguès els collons de muntar una proposta amb les nostres receptes de pre-guerra i post-guerra? Nah, no caerà esa breva.

10 comentaris:

Sara Maria ha dit...

A casa l'àvia feia aquesta salsa de tomàquet, que encara faig jo, i que sens dubte era una espècie de romescu de crisi i serveix (per això la faig jo) per aprofitar els tomàquets madurs.
http://delicies.blogspot.com/2007/03/salsa-de-tomquets-madurs.html

Mai ha dit...

Això mateix li he comentat avui a una blocaira en parlar de recptes que han sorgit de la mancança i de la gana , receptes amb enginy i amb pocs mitjans sense tanta maquinària i amb molt d´amor, en podríem fer un bon recull.
Jo et segueixo.
Mai

Anònim ha dit...

Avui en dia encara a alguns petits pobles del Pirineus hi ha gent gran que recullen les cosconilles (surten als Prats al retirar-se la neu) per fer amanides, tenen un punt amargant semblant a l’escarola
Miquel

MaryLou ha dit...

Ja,ja,ja... ja havia sentit parar del sustanciero!!!
La meva avia feia una truita amb farina, per atipà al personal quan havia molta gana i poc que menjar!
I quasi tots els "potajes" que feien portaven moltes coses però res de carn.
A l'escola que hi anava la meva mare, les monges menjaven las taronges i les peles les confitaven per a les nenes!!
Petonets

ELENA ZULUETA DE MADARIAGA ha dit...

ESTUPENDA ENTRADA, COMO CASI TODAS LAS QUE PONES, AUNQUE DEBO RECONOCER QUE ME HA COSTADO UN POQUITO ENTENDER TODO.
QUISE DARLE AL TRADUCTOR PARA LEERLA EN CASTELLANO, PERO NO FUÍ CAPAZ.

BESOS

Carmeta ha dit...

buff, llástima que em falten les dos àvies, pero n'havia sentit a parlar de les peles de plàtan, i de menjar garrofes. Lo del os de pernil no ho havia sentit mai, però lo de repartir-se un ou entre molts, si...,De les cosconilles que diu l'anónim a Cerdanya en diuen "xicoies", i es fan en amanides, un regust amarg semblant a l'escarola.
Menjaven del que trobaven al camp, i per estirar el caldo, un rajolinet més d'aigua i arri¡¡, com diu la Mai amb molt d'enginy sen van sortir. M'apunto a la iniciativa, qui l'engega? Fer un recull de receptes de post-guerra, cassolanes i de tota la vida. Compteu amb mi.
Carmeta

el taller de cuina ha dit...

A Cuba pel periodo especial es va crear un "aliment" que també es deia sustancia. Fan hamburgueses de sustancia i coses així. No se sap del que està feta però fa passar la gana!

starbase ha dit...

Sara Maria, les receptes pràctiques de l'avia: imprescindibles!

Mai, la idea es teva. Si ho vols fer endavant i si no doncs ja ho proposarem desde aquí. Però vaja, en aquest cas soc jo qui pensa en seguir-te a tú!! :D

Miquel, no les he tastat mai... com tantes altres coses properes que no trobem als lineals :(

Marylou, la meva avia també feia unes truites de farina jejeje.

Elena, ¿No te ha funcionado el traductor o no se entendia el texto? En todo caso gracias por las amables palabras :)

Carmeta, si la Mai ho proposa ja som dos a seguir-la oi? :)))

Taller de cuina, al final ens fotran el soylen-green de la peli del Charlton Heston hehe.

Com Gat i Gos ha dit...

Una història encantadora.... a totes les cases el bon ofici del qui cuina ha sigut una de les claus de la economía familiar, nosaltres sóm fans de les receptes "d'aprofitament"...desde les croquetes a la sopa de pa....també de tota la gastronomía sorgida d'ingredients "trovats" que avui en dia considerem gourmanderies: cargols, musclos, bolets, fonoll, espàrregs de marge etc, etc
uanabraçada

surfzone ha dit...

Jo tinc un llibre de conserves que l'exploto al màxim... quan hi ha la fruita i la verdura molt barata (i a punt de fer-se malbé), en compro i em dedico a fer-ne conserves per a tot l'any :-)

És el primer cop que sento a parlar d'aquesta senyora, però és ben bé que té carisma!