de bellesa dominical

Estàs de vacances? Bellesa dominical
Acabes les vacances? Bellesa dominical
Le vacances, això què és? Bellesa dominical

Cooking with Bella Cucina from Bella Cucina on Vimeo.

de la cuina, l'art, el disseny i el meu garbuix mental

La cuina i el disseny, el disseny i la cuina. 

Al voltant de la estètica i la funcionalitat es pot muntar un debat bonic i interessant on analitzar desde el legitim negoci del que ven fum en forma de plat fins a la sublimació conceptual comestible. Un debat en el que sospito hi ha arguments poderosos en totes direccions: ningú és jutge acreditat per a imposar limits creatius. Però també és cert que tots sóm o podem ser jutges del que obeeix al sentit comú: el sentit comú sembla indicar que allò que triomfa ho fa perque té una funció. Això vol dir que tot allò que és un èxit ho és per bones raons? No ho se, que li preguntin als mil.lions de panolis que van comprar la PowerBalance.

Aquest garbuix del paràgraf anterior és tan sols un reflexe de les meves contradiccions internes mentre visualitzo el video de la inauguració de la mostra de disseny aplicat al menjar del Museu d'Art modern i contemporani de Trento. El cuiner Daniel Facen ofereix desde una cuina-aparador el show del disseny esferificat fet cuina i hem de suposar que en aquest cas també saborós.

Reconforta saber que la primera sala de la mateixa està dedicada al llibre de Bruno Munari sobre les pràctiques del 'bon disseny' on es defensa la necessaria dimensió pràctica en complement a la dimensió estètica que sovint és la predominant en el món del 'disseny'.Però hi ha quelcom en aquest video, en l'actitud general de la escena, en l'esperit del showtime general tan allunyat de la taula i del fet alimentari que a mi personalment em provoquen una certa incomoditat. 

Deu ser que he complertat la meva transició mental personal, ara ja estic segur que en la meva opinió, la cuina no és art. Ni ho ha estat, ni ho és i tal com jo la entenc tampoc no ho serà mai. Tot i que ahir mateix em va arribar un mail/nota de premsa on Lolita Flores assegura que 'la cocina es un arte'. Com que estic convençut que ella sap cuinar i gaudir de la bona taula, potser sigui la definició de qué és o no és el fet artistic on estigui la clau de la qüestió.

O això o que una vegada més, tothom vol que alló al que es dedica professionalment sigui o bé un art o bé una ciència. Y eso no.

de Moroccan modern kitchen amb Tara Stevens

(For a english version just click on the google translator located on left column)

Aquesta setmana passada, Delishop em va convidar a un dels seus tallers en el Cooking Space. Ho dic per la imatge que tinc abaix a la esquerra del Código Cociña.

La classe era de cuina marroquina, de la ma de la escriptora gastronòmica Tara Stevens (Nast Traveler, The Guardian i Scanorama i ara un llibre propi: Recipes from a modern Moroccan kitchen). Com veieu, nivell curricular.

La classe va ser llarga i participativa. I donat l'equipament que tenen al Delishop es va donar la circumstància que la Tara va començar amb el micròfon wifi ultramatic que li veieu a la foto. Però en la meva opinió encertadament, els amfitrions van tenir bona visió de la jugada i va acabar a veu pelada i 'mondada'.

Per a mi un sistema molt més proper i comunicatiu quan la persona la tens a dos metres ben escasos i on es pot sentir perfectament les seves instruccions i indicacions.

Us he dit que era participativa la classe oi? Perque voluntaris com en Sergio i en Manel -que te crònica sobre la classe- no n'hi van faltar...

 

La Tara ens va preparar (mentre altres, els que ens vem escaquejar una mica, ens preníem unes olivetes al curry i uns vinets servits per els amfitrions -jo aigua, puntualitzo-) cinc plats diferents de cuina marroquina. Durant la el.laboració dels mateixos vaig poder apuntar unes quantes notes de curiositats o si més no petits detalls que a mi em van cridar l'atenció.

Zaalou - Amanida de alberginia i menta.

Com veieu, al marroc les amanides son plats amb les verdures cuites. Ens va explicar la Tara que hi ha molt poc plat de amanida crua tal i com ho coneixem aquí. El toc de menta també és seu ja que li encanta. A mi també em va encantar però hi va haver companys que el van trobar massa dominant.

Amanida de pastanaga, taronja i comí

Aquesta és curiosa, perque la pastanaga es cou en suc de taronja  i no es posa la taronja directament a la amanida.

Shalda del barba, amanida de remolatxa amb formatge de cabra.

Més amanida amb verdura cuita, ja que la remolatxa està cuita al forn a 180 graus durant uns quaranta minuts, ben amarades de comí i anís triturat al moment amb un morter i un bon raig de llimona i aigua de taronjer just al sortir del forn que fa el paper de la vinagreta. Brutal.

Tagin de pollastre, llimones confitads i olives

Al marroc no acostumen a daurar el pollastre previament tal i com fem nosaltres, normalment tot va 'en cru' al tagín -aquest curiós recipient amb forma de volcà pensat per a contenir la calor i els vapors saborosos dels aliments-.
La Tara en canvi, sí que va daurar el pollastre previament per donar-li aquest toc torradet extra de sabor. I no vem poder afegir-li al final la mantega fermentada que és típica d'allà.. llàstima :)

 

Tot plegat acompanyat de dos tipus de pa, en els dos casos per a esqueixar amb les mans i fer servir com a acompanyament per a portar els aliments cap a la boca.

També hi havia postres, tot i que jo vaig marxar sense tastar-los perque ja eren les onze passades i el despertador no perdona ni enten de delícies berebers.

Pastís de formatge amb dàtils i taronja.

Tot i que no el vaig tastar, sí que tinc les fotos abans i després de passar per el forn. Feia una oloreta...

Com a curiositat de postres, la Tara ens va explicar que per a fer les porcions dels postres molts cops es banyen les mans amb aigua de taronjer per donar un perfum als mateixos. Un detallasso interessant.

En resum, una gran vetllada de cuina marroquina on vaig aprendre moltíssim, gràcies a la Tara per la seva simpatia i coneixements!! :)

Bonus track radiofònic:

Fa uns dies i per casualitat vaig descobrir un programa a Radio Santa Perpetua dedicat al món gastronòmic. Aprofito per recomanarvos que si teniu ganes li feu un cop d'orella :)

Són gent jove, amb ganes i empenta. Es nota.
No és un programa 'de receptes' sino un programa 'Gastronòmic'. Hi ha de tot i això és el que més m'agrad.
Si els voleu escoltar, no importa que no sintonitzeu la emissora: tenen podcast.
http://www.staperpetua.org/podcast/index.php?p=episode&name=2011-10-26_deixam.mp3

de fet a casa és millor

Unes fotos minimalistes i precioses del llibre que IKEA va editar amb el nom 'Hembakat är Bäst' (fet a casa és millor) i que va realitzar el fotògraf Carl Kleiner.
Són els ingredients de cada recepta en delicioses composicions geomètriques.
Gràcies Anna!

de pell suau i personalitat seductora.

El fetitxisme gastronòmic és que t'agradi més el recipient que el contingut? Perque aquest cap de setmana que hem passat a la regió del Rosellò ha estat un festival de colors i sabors, però el que ho peta tot és aquesta cocotte...

Meravellosa, enorme. Aquesta cocotte de ferro amb porcellana. Seductora et crida les pupil.les, t'atrapa les retines i t'encadena la voluntat. No pots deixar d'imaginar quantes bèsties i acompanyaments s'han rostit dolçament a les seves entranyes. El somni dels justos no se, però el somni dels tendres i sucosos... sense dubte.

Deu tenir tres dècades, i les porta ben marcades a la pell. Us asseguro que en quan apareix a la cuina, no deixa ningú indiferent. Magnetisme? Diguem-li per el seu nom de veritat: sex-appeal culinari.
Aquesta cocotte posa catxondo.





pd: Àlbum per als papis, familia i curiosos: Atenció a les patates mini-wini que ens va posar la Marina, sensacionals!!

de bellesa cautiva.

Una foto meravellosa de Mihnea Turcu

Cliqueu AQUÍ PER A VEURE-LA AMB MÉS RESOLUCIÓ. Val la pena.
(Vista a http://ibytes.es/blog_fotografias_alma.html)

de casa en casa y cazuela por que me toca

La Laura tenia set anys i somreia en la penombra de l'habitació. Al seu àtic de Sots-director General de Serveis de la Chene, els pares havien convidat a uns pocs amics i a uns molts compromisos a sopar. Com sempre que hi havia un sopar d'aquest tipus, havia vingut aquell cuiner menut i eixerit, sempre carregant els estris dins una enorme maleta i que li picava l'ullet només entrar per la porta.

Els pares, nerviosos i preocupats, parlàven sobre els darrers detalls del menú mentre el cuiner anava tallant, reduint i trinxant els aliments fins a transformar-los en plats que sovint despertaven els Ohh! entre els acomodats assistents.

Abstreta del soroll de riures, copes trencades i cassòles remenades a la cuina, la Laura somreia a la penombra de la seva habitació. Demà, com cada vegada que venia aquell cuiner menut, es trovaria a la porta de l'habitació una petita figura delicadament tornejada sobre un vegetal. Un ànec de carbassa, un gat de patata, una tortuga de moniato, un come-cocos de llimona,...




Durant l'any 2010 els restaurants 'clandestins' van ocupar durant un temps les nostres pantalles blocaires i sobretot les pantalles catòdiques en reportatges d'españadirectos i altres programes de similar perfil.
Suposadament amagats, aquests restaurants donàven per la televisió adreçes, localitzacions i contrasenyes de pa sucat amb oli per a poder-hi accedir.
Devant el contrasentit, només quedava el somriure comprensiu amb l'empresari que fa el que pot per superar la tirania dels números a final de mes. Implacables.

Però hi ha altres iniciatives que són ja relativament comuns a la resta del gastromón occidental, no tant a casa nostra i que també són propostes de xefs, cuiners o empresaris dels de suor i pala.

Potser no han sortit a la tele, o potser sí, que jo en veig poca de tele. Un d'ells és amic meu, i aquest post parla de la seva proposta. És amic meu, es cuiner i cuina com els àngels.


Va ser el darrer diumenge quan em vaig assabentar que en Dani, desde fa cinc anys juntament amb el seu soci Eugen, es dediquen a cuinar menús a cases particulars a través de la proposta chefencasa.com
Venen a casa, fan inventari dels teus mitjans i et proposen un menú per a la data indicada. Quan arriba el dia, t'ho cuinen i si tens ganes i curiositat t'expliquen tots els processos i truquets de professional que fan servir.

Nosaltres els blocaires potser no sóm el public objectiu per a aquesta parella de cuiners, ja sabem que nosaltres ens ho jo-guisamos i ens ho jo-melocomamos bastant. Sino, quina gràcia tindria lo nostre, oi?

Imagineu la quantitat d'anècdotes i vivències que han acumulat aquest parell durant cinc anys cuinant a les cases dels clients. Deuen haver vist de tot no? Desde qui pot però no vol fins a qui vol però no pot.
Els hauran contractat algun comiat de soltera? Potser això exigiria un canvi de chaquetilla per samarreta de tirantes de chulazo i catxondeo general durant la vetllada?

En tot cas, va ser un descobriment divertit coneixer de primera mà detalls sobre aquests serveis i també que mica en mica es va estenent aquesta costum a casa nostra.
Acavarem sent europeus a temps o quan nosaltres aconseguim ser europeus ...a Europa ja seran xinesos?...

El temps ho dirà. Endavant els cuchillos cebolleros Dani!!

depression cooking

94 anys i la Clara porta tres temporades de showcooking online explicant receptes i solucions que va degustar i patir durant la Gran depresió dels anys 30 del segle passat.

Potser la Clara patís la depresió econòmica però està clar que tant ella com el promotor de la idea (un tal Christopher) no tenen cap intenció de tonar a passar-ho malament: ja hi ha a la venda els DVD i el llibre.
I canal al Youtube (no oblidem que l'origen precisament és el de programa de cuina online)

En tot cas, no deixa de ser encomiable veure a la dona de 94 tacos currant-se les receptes devant la càmera i també va bé gaudir de tant en tant del muntatge de video lent i assossegat que requereix l'amfitriona.

Ara a tots nosaltres també ens envolta la crisi, una crisi dura que mentalment està resultant llarga i que apreta a amics i families. En molts casos ens obliga a cercar ben endins per trobar les ganes i l'alegria de sortir a menjar-se la vida per el mati.
No passa res, no podràn amb nosaltres.
Encara que de vegades ens haguem de seure uns instants per recuperar forces.

Als 'programes' de la Clara no hi trobarem acudits vascos, ni paraules cultèrrimes Pradenques, ni ninots mecànics xerraires Oteizians. Hi trobarem la Clara, la seva cuina de la depresió (potser, per a alguns, depresiva?) i una idea que malgrat la mercadotècnia (inevitable?) m'ha resultat agradable per la seva senzillesa.
Una idea que recull -aquesta vegada sí i en primera persona- una memòria cul.linaria i popular.
Una memòria ianqui, certament. Però conectada d'alguna manera amb la gana que van passar alguns dels nostres avis i pares.



El meu pare m'ha explicat moltes vegades com al barri d'el Polvorín -dir-li barrio de aluvión és poc- menjàven les flors que trobàven al camp, les pells de plàtan de les escombraries dels rics i com n'hi havia que vivíen de llogar els òssos del pernil per quarts d'hora.

La gent llogava l'òs per a tenir-lo una estoneta al caldo, per extreure'n la substància, l'aroma.
Infusió de pernil.
El nom de l'ofici, una genialitat del populatxo: el sustanciero.

Cuina de la depresió. Amanida de dent de lleò

I si algú tinguès els collons de muntar una proposta amb les nostres receptes de pre-guerra i post-guerra? Nah, no caerà esa breva.

de tornada a les nostres pantalles!!

Un bon amic del blog (Alfredo Yañez) m'ha passat el xivatasso (gràcies Neng!!):

Tornem a tenir l'Isma Prados a les nostres pantalles!!

Però contrariament al que havia passat fins ara, no el tindrem a TV3 sinó que ha fitxat per aquesta ennorme factoria de programes fogonaires i acolorits que és la productora Bainet, cuinada i conduida amb gran èxit per la mà de Karlos Arguiñano.

L'Isma serà el conductor del programa 'Hoy cocinas tú' (La Sexta 2) que fins ara era presentat per la germaníssima, Eva Arguiñano. Aquesta passa a presentar un nou programa a Antena Nova que es dirà Cocina con sentimiento.

Com a fans i admiradors del cuiner més modernet, estilòs i ditxaratxero del panorama estem molt contents.
Segurament per horari no podrem seguir les seves propostes. A veure quines solucions trobem via Podcast...

Enhorabona a l'Isma (del que ja hem escrit diversos posts i fins i tot al 2.007 una de les entrades que més afluencia va tenir al blog durant anys va ser aquest 'L'Isma, el crim de TV3') i molta sort en aquesta nova etapa.

declaració d'intencions: humor, cuina, vida.

No hi ha millor manera de començar un any gastronòmic que declarant la passió per la vida i l'amor per el somriure.

Si entre tots podriem acordar que la gastronomia és una de les formes de depurar i sublimar el plaer de viure, de transformar en alegria la necessitat també estarem en general dacord que de plaers de vida n'hi ha tants com persones.

Recordo una vella radio vuitantera de cantonades cromades i d'angles rectes, amb botons que fan CLOC sorollosament quan els pitjes. Sona 'son tus perjúmenes mujer, los que me sulibellan'.

Perjúmenes que sulibellan?

Ángel Rosenblat nos recuerda que Cuervo señalaba en Bogotá el término perfumen y que encontró en una edición española de 1704 el plural perfúmenes. Nuestros campesinos dicen perjúmenes ("Son tus perjúmenes, mujer" dice la canción recogida por los "Bisturices Armónicos"). Se trata de un cambio fonético (/f/ por /j/), fenómeno común en el habla popular de Nicaragua, como ajuera (afuera) o el antiguo forano (rústico, huraño, hombre del campo) que diptongado da fuerano y que generalmente pronuncian juerano.

Des d'aquell dia, han passat aparells receptors, mobles sobre els que colocar-los, parets, rajoles, pintures i estucats... però ha quedat la companyia de la ràdio. I amb els anys, hores acumulades d'aliment vital. Anys de somriures.

Un dels meus programes favorits és el Versió RAC1 que condueix en Toni Clapès. En Toni és un periodista de raça que ha sabut arrebossar el seu magazine en un deliciós equilibri que aporta informació, entreteniment més lleugeret i sobretot molts somriures. Ja us en vaig parlar en altres entrades.

I de tant en tant, ens regala perles gastronòmiques. El mateix Gran Diví de la cuina mundial va ser durant unes temporades col.laborador del programa abans de que el seu temps valgués, i crec que es podria parlar literalment, més que l'or.

I al Versió sempre tracten en Ferran amb respecte. Però no per això deixen de treure-li punta a les parts més caricaturitzables del personatge i sobretot del seu model de cuina (i de negoci).

Per això, per a començar l'any, res millor que deu minutets de radio, deu minutets de somriures de la mà del Ferran Adrià del Versió RAC1 i de les seves propostes (ojo al dato, basades en les receptes reals de la web del Bulli).

d'arrel.

Talls nets d'arrel.
Ja fa uns dies que aquesta joia sonora em volta per el cap.

A la vida ens trobem sovint amb talls i punts de no retorn, de vegades en l'aspecte personal i de vegades en l'aspecte professional.
Ara bé, si aquests punts de tall seràn nets, es a dir talls d'arrel o si seràn ferides que ens couran durant molt de temps sovint depen de com ens hi enfrontem nosaltres mateixos, a la vida.

Per això, quan ahir conversàvem amb en Dani a la terrassa del seu local (Xiringuito) situat a la fira Mercantic de Sant Cugat del Vallès, vaig recordar aquesta cançò. En Dani és un cuiner al que trobareu somrient el 95% del temps, tremenda actitud per a uns temps de crisi que estan resultant (massa) durs i llargs. Ah! i també és co-autor del blogazo gastromimix.
Com tants d'altres cuiners joves i de talent, la crisi els va tallar un somni i una aventura professional. Però estic segur que la seva bonhomia i actitud vital el va permetre recuperar ràpidament el somriure i fer que el tall, fós net d'arrel.



Ara el podeu trobar de nou al peu del canò al Xiringuito, on fan menú de migdia de dimarts a divendres juntament amb el seu soci Edgar i un encarregat de taules que es diu Alex i és la mar de salat. Els caps de setmana, obren la parrilla i reben reforços de personal -entre els quals la seva parella que també és una gran cuinera-. El éxito es lo que tiene : necessiten més gent per que s'omple el xiringuito.
El cap de setmana en Dani es posa al costat de la parrilla. Com ell mateix ens deia, ja tornaràn els dies en que feien un micuit que quitaba el sentío.
Ara el seu somriure ha sabut canviar el xip i gaudir d'un tipus de negoci on l'important és la proximitat del client, la qualitat de les carns i... el puntent de cocció a la parrilla, es clar!!

A part de les carns parrillades, tenen altres plats que estàn en la linia d'un xiringuito amb personalitat: provolone deliciós i unes croquetes cruixents per fora i tendres per dintre que són tremendes. Atenció al nou model que estrenàven ahir de croqueta de bacallà, dins d'un gran àpat on vem gaudir d'allò més... el claro triufador de la jornada per al meu paladar.
I sincerament, tot a un preu molt i molt raonable.

Crec que la millor manera de que capteu l'ambient, la bonhomía, la tranquilitat de la terrassa i l'amabilitat d'en Dani són aquest minut i mig que vaig capturar des de la taula millor col.locada del local: la reina del meu cor devant i el mestre cuiner treballant ben aprop.
Tan a prop que diverses vegades es va acostar a donar-nos explicacions i detalls sobre el pa, els talls, la cocció,... impagable.

El més gratificant de tot, va ser la xerrada amb aquest cuiner positivista, que creu en la feina i que transmet l'il.lusió dels que saben construir graons amb les branques escapçades.

Per cert, reservant-ho també et poden obrir el xiringuito per les nits i muntar un sarao amb decoració d'espelmes d'allò més espectacular.

Si us agrada el menjar desenfadat fet amb ganes i carinyo, si no us importa embrutar-vos una mica les mans amb salses i pans amb tomàquet al Mercantic teniu una opció molt bona.
A la propera visita dels pares hi penso portar al meu, que és carnivor declarat i acabarà aplaudint amb les orelles.

Això si, no li pregunteu la recepta del mojo criollo a l'Alex per que no us la dirà...hehehe.

d'històries personals

Estem que ho petem. A una setmana (de fet són setmanes) que és molt exigent a nivell professional s'hi ha afegit una agenda culinaria intensa i fins i tot una excursió de títol cultural i realitat festiva.

Hem baixat a Barcelona per a compartir una estoneta amb super Calpena mentre gaudíem de les obres de l'escultor Frank Plant a la Galeria Contrast.
Hom sempre procura no perdre del tot la fina capa de barnís cultural, que amb el diari fregament perd lluentor i purpurina.
Però sincerament, compartir una estona amb la creadora de baixagastronomía és la veritable bateria que ens ha fet aixecar el cul del nostre formigó per anar al formigó comptal.

Tot i així, l'obra de Plant és de les que m'agrada, accesible en lo estètic (no fa falta anys d'entrenament per a gaudir-les, són maques a primer cop dels meus ulls) i no exempta d'una certa reivindicació pop. A la cap i a la fí sóc fill dels Beatles que és tant com dir que sóc fill del pop.

Just abans de sortir en direcció al cavall de ferro han arribat els meus pares de la seva estada a França.
I han vingut amb collita. Collita vegetal amb unes mongetes fines fines d'un verd maragda molt bonic i la sorpresa d'uns fonolls que estàn actualment en un estat límbic a l'espera de ser tastats i pujar al cel del paladar o bé caure de cara a la brasa de l'infern.

I també ens han portat Banyuls, formatges i vi muscat (vi dolç natural).


I per acabar de reventar les cireres aquest cap de setmana, hem decidit cuinar un parell de cocs de sardines (recepta de Vinarós) per a gaudir el diumenge. Hem parlat amb el tito Diego al que no li agraden les sardines i ens ha transmés que té ganes de tastar-los.

#MASNOSEPUEDEPEDIR.

La cançó pop que em voltava per dins la neurona ahir veient obres pop en dia laborable...

després d'una dècada, ja el tenim aquí!

Finalment després de molts anys d'incompatibilitat horaria aquesta temporada podrè tornar a gaudir del cuiner més salat de la tele.


No em canviarà la filosofía culinaria, però m'entretindrà i aprendré cosetes noves. El que més m'agrada d'ell és que ha sabut evolucionar i no quedar-se repetint un model indefinidament. Que no us sembla que ha evolucionat?... Doncs busqueu videos dels primers anys i veureu moltes diferències.

Aupa Karlos.

Teniu una entrevista complerta AQUÍ

de polzada en polzada

Ahir per la nit vaig tenir el plaer de compartir sopar amb Xesco Bueno, Francesc Chicon, Serjo Magicien i Philippe Regol.
El sopar va ser molt entretingut i potser faci la crònica dels plats ja que tinc les fotos. Es clar que amb la companyia (que també va fer fotos) i l'autoritat moral que els hi dono...fa com coseta no?

Coseta? Val, acabo de decidir que aquesta nit ho faig.

Això si, veient en Xesco, sentint en Philippe, escoltant l'Iñaki (el xef del restaurant 'Biblioteca' que és on vem sopar)... em venía a la ment de forma recurrent l'escena de la pel.lícula 'Un domingo cualquiera' d'Oliver Stone.

Realment, és un món dur aquest de la cuina (a tots els nivells).

déntol, dentón, denté

Segons informa la Agencia Catalana de Notícies, la 'Chene' ha posat en marxa una web amb eines i utilitats per a la traducció al català de menús, plats i ingredients.
'Plats a la carta'

D'entrada em sembla una bona iniciativa, penso que les llengües han de ser eines de comunicació i molt sovint en realitat esdevenen rocs dialèctics amb els que afavorir la batussa.

Regular i exigir forma part de la civilització. Proveir eines i estimular en positiu forma part de la intel.ligència.

Aquesta cançó la conec gràcies als super-vermells i al SUUUUUPER-Martí ;), i té un fàcil resum: respecte i comunicació!