dilluns, 22 d’abril de 2013

del Karakia que ja no és el mateix Karakia...

Ahir va tornar un dels meus programes preferits de tots els temps, Karakia (http://www.tv3.cat/karakia), el programa de les cuines i gents del món fet sense que sembli un programa d'antropologia etnocèntrica europea. Hi he pensat una mica (tampoc gaire, que ja ens coneixem , je) per mirar d'esbrinar si la meva sensació de que Karakia ja no és el mateix està motivada per un atac de 'todotiempopasadofuemejorisme' o respon a canvis reals fets al programa. I he arribat a la conclusió que durant la passada temporada i en l'inici de la present, algú va decidir que al Karakia s'hi havia de parlar molt més de les persones i la sociologia cultural que no pas de les receptes.



Bé, són opcions lícites es clar. I fins i tot es pot argumentar encertadament que al cap i a la fi el que importa són les persones per damunt de tot. Quina és la seva història personal i quines són les seves motivacions per viure aquí (o tal com fan aquesta temporada, les motivacions d'un català per a intentar viure com ho fan a fora). Però tant licit és per part del programa fer-ho com per part meva que l'interés decaigui moltíssim fins al punt que ahir vaig acabar jo la sessió abans que el mateix programa.

El que convertia el Karakia en un programa únic i de capçalera a casa era precisament que la cuina era la gran protagonista, acompanyada amb unes pinzellades per a dibuixar una mica de context sobre la persona del Perú, de Zambia o del Canadà que ens mostrava les seves receptes. I ara és al contrari, m'haig d'esperar minuts i minuts per a començar a veure moviment als fogons. Era justament la capacitat d'apropar societats i cultures mentre ens cuinaven als morros el que el feia diferent i especial. O com a mínim ho feia per a mí.




Bé, suposo que es llei de vida, les coses canvien i les audiències també. Però crec que aquest enfoc més clàssic del programa, tot veient catalans que adopten cultures i formes de vida d'altres paisos (els han batejat com a ciutadans 'karakians') pot ser la fase final del meu entusiasme: Explicar-me la cultura irlandesa desde l'entusiasme personal d'un català -per molt simpatic que em resultés aquest propietari del pub irlandés de Cerdanyola- em deixa molt fred. tant fred com veure tanta sequència de dansa irlandesa en un programa suposadament de cuina. Jo vull que m'expliqui el mateix mentre cuina i veient plats que no conec i que m'imagino a mi mateix fent a casa!!
 
Tinc la sensació personal que al director de Karakia no és un entusiasta dels fogons. Mala cosa.

No em barrufa, este no es mi Karakia quemelhancanviado.

8 comentaris:

Marina A.F. ha dit...

No he seguit la nova temporada del Karakia. Potser per això no tinc una opinió formada. Però si això que dius és cert... tampoc no em barrufa.... pffff.

abril ha dit...

Totalment d'acord i es just el que vaig pensar ahir... Estava farta de vida dins el pub, es mes, em va semblar un publireportatge del bar, mentre que, desitjava veure receptes irlandeses.... la part Alaska va ser tractada millor... de tota manera....peruqe 2 poblacions en un programa? Abans era 1 x programa. No sé... vaig quedar-me com tu.... pensant... "quelcom ha canviat".

Gemma ha dit...

oh... ahir no vaig poder veure el programa, però ja me l'he baixat en podcast i el teu post m'ha desinflat una mica :(
Totalment d'acord, el que diferenciava karakia d'altres programes semblants era el fet que es centrava en la cuina. I això era el què el feia millor!
Bé, esperem que només sigui aquest primer programa, i que els següents recuperin l'esperit de les primeres temporades, oi?

Sara Maria ha dit...

Vaig pensar el mateix... Tampoc em barrufa!!

Jordi Beumala ha dit...

No em diguis això!!! mira que també l'esperava i ara me'l miraré destrempat...

Gemma ha dit...

No l'he vist però si és així ja no és Karakia! estic totalment d'acord amb tu. Gràcies, Oscar!

Marta ha dit...

Alaska bé, Irlanda fluix!!! I jo vaig arribar fins al final...però fent d'altres coses!!! I mentre ho mirava esperava alguna cosa qie m'enganxés...i encara l'espero!!! Per tant: no em barrufa!!!

Iris Duarte ha dit...

Totalment d'acord. Ja vam intercanviar un parell d'impressions a tuiter, però trobo que la cuina també és molt bona via per parlar de les persones, dels seus perquès al venir a viure aquí o de viure com ho fan a d'altres llocs.
Em va desinflar molt el primer programa de la nova temporada, quina llàstima! :S