decuina, quart aniversari.

Fa 4 anys que vem obrir la paradeta. I m'hagues agradat ser capaç d'escriure una entrada tan maca com la cançó dels Manel.

ANIVERSARI.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar
una veu comentava: "ai, que guapa està"
i jo en el fons m'acabava el culet de la copa
decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit,

per un cop empetitit sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets,
i amargar-me entre un tap de suro i la paret.
Just a temps que no mengi el collons de gatet.

I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i amb un saltiró
enganxar-te un cabell, impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal,
ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap.

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres d'ajuda, discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.

i en un núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que ho sento, però ja mai viuràs
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on desapercebut
estirar-me una estona i per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran
mentre fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Tus ojos se perdían buscando un deseo
las velas quemaban
y algunos de tus amigos te enfocaban con cámaras de foto

Una voz que comenta: que guapa está
y yo en el fondo me acabaria el culín de la copa
decidido a encontrar un rinconcito adecuado
para hacerme pequeño pequeñito
del tamaño de una mosca
del tamaño de un mosquito

Para una vez menguado bajo los taburetes
y la mesa alargada por los caballetes
abrirme paso con prudencia por un entramado
de zapatos de invierno y confeti chafado
-
Y esprintar maldeciendo la longitud de mis nuevos pasitos
y esconderme entre un tapón de corcho y la pared
justo antes de que me coma el jodido gatito.

Y escalar las cenefas de tu vestido
y clavar el pie izquierdo en un descosido
y llegar a tu espalda y sentarme en un botón

y coger un pelo suelto y de un solo tirón
agarrar un mechón e impulsarme
con un último salto final
y conocer tu deseo,
atravesando la pared del lagrimal.

Ahora un pie, ahora un brazo, el tronco y cabeza.
Y ya dentro del deseo, ver si hay buen ambiente
repartir unas tarjetas ser amable con la gente.

Y con maneras de joven discreto y educado
presentar mis respetos a la autoridad
escuchando con atención batallas curiosas a los viejos
haciéndome fotos graciosas con otros ilustres viajeros

y con un hombre con corbata que no se quien es
y una nube de sueños que aún podrán llegar a ser
y otros que lo siento pero ya nunca serán

detectar un camino que me aleje del grupo
o una sombra tranquila, donde desapercibido
estirarme un ratito y por fin
relajarme
celebrando el placer indescriptible
que es estar contigo
hoy que te haces mayor
mientras fuera las velas se van apagando

721 posts i 1460 dies després et comfesso que escriure al blog em continua posant burraco. Molt.

Així que no ho farè llarg: Gràcies per la vostra complicitat, gràcies amics. I sobretot gràcies a la meva super-xermaneta i a la reina del meu cor que m'aguanten i amb paciencia pateixen en primera persona les meves idees, bromes i propostes blocaires.

de McReality BurguerBytes (con queso)

Van neixer alhora.
Aplegats per l'instant del rellotge i separats per les implacables diferències de classe.

Les mans que els van acaronar mentre creixíen no eren pas les mateixes.
Mans castigades i aborrides per al pobre desgraciat. Mans que li donen l'imprescindible per a que ningú no els hi pugui retreure manca d'atenció. Ningú vol que l'acusin de negligència.

Per al ric, mans de manicura sempre perfecta, que l'acaronen i mimen per a que acompleixi el seu destí d'estel fugaç. Llum, color i esteroids de paper couché.

I no va passar com al conte, on algú confòn bressols i el jove princep acava vivint existència de pagesot mentre el rei es pregunta d'on diantre ha sortit un fill tan rude i maldestre. Aquí la roda va girar rodona, l'engranatge social va fer clic!. Sense fisures.

El McRoyal afortunat, il.luminarà els rètols de fluorescent lascivia calòrica, maquillat, inflat, entrenat, operat amb botox, silicona i el que fagi falta.
Mentrestant el McRoyal proletari acabarà esmicolat sense cap remordiment entre els queixals d'un 'quepassanen' de la vida. I a sobre mastegarà amb la boca oberta, el guarro.


Aquí podeu trobar un esplèndid blog (en anglès) on s'han dedicat a fer fotografies amb els productes reals servits a algunes de les cadenes de menjar ràpid comparant-los amb els seus propis anuncis.
I atenció, que el tema és transversal. Aquí no es tracta de colpejar el baixventre del omnipresent pallasete del McDonalds. També n'hi ha per al Burquer King i Taco Bell.



Fins i tot es pot veure que si per aquelles coses de la vida et servissin ún amb els acabats tal i com s'anuncíen... probablement no hi cabria ni a la seva mateixa capsa...


Sabem que els actors i actrius van maquillats, que ningú no està tan bó. Però que la rossa massissa (o rubiazo marmóreo, que también vale para el caso) de carns sucoses acabi sent una pellofa esllangueida i trista... no és de rebut.
I es que els guapos són els raros, ho sap tothom però no ho diu ningú.