Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de juliol del 2013

de nanas de la cebolla - Poesía de Miguel Hernandez



El poeta Miguel Hernandez va escriure las Nanas de la cebolla estant empresonat per el règim franquista en represàlia per haver-se allistat a les files republicanes. És una poesia dirigida al seu fill, alimentat per la mare amb els únics aliments que tenia disponibles: pa i ceba.

La preso, finalment, va costar la vida al poeta.


Nanas de la cebolla - Miguel Hernandez

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre:
escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla:
hielo negro y escarcha
grande y redonda.

En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.

Una mujer morena,
resuelta en luna,
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete, niño,
que te tragas la luna
cuando es preciso.

Alondra de mi casa,
ríete mucho.
Es tu risa en los ojos
la luz del mundo.
Ríete tanto
que en el alma al oírte,
bata el espacio.

Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.

Es tu risa la espada
más victoriosa.
Vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.

La carne aleteante,
súbito el párpado,
el vivir como nunca
coloreado.
¡Cuánto jilguero
se remonta, aletea,
desde tu cuerpo!

Desperté de ser niño.
Nunca despiertes.
Triste llevo la boca.
Ríete siempre.
Siempre en la cuna,
defendiendo la risa
pluma por pluma.

Ser de vuelo tan alto,
tan extendido,
que tu carne parece
cielo cernido.
¡Si yo pudiera
remontarme al origen
de tu carrera!

Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.

Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.

Vuela niño en la doble
luna del pecho.
Él, triste de cebolla.
Tú, satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

dimarts, 22 de gener del 2013

de poesia visual culinaria. David Ymbernon

A través del poeta Antonio Gómez m'arriba informació sobre la obra de David Ymbernon. Poeta visual afincat a Barcelona i obsesionat per el color taronja combinat amb el blanc. Només cal visitar la seva web per a adonar-se de la seva taronjització aguda.

Entre les seves obres, podem trobar aquesta poesia visual al voltant del món culinari i gastronòmic. Com veureu no és gaire clara i explicita. Les possible interpretacions van des de una simple ocurrència divertida encapsulant aliments en recipients que no els corresponen, fins a una metàfora crítica sobre la parafernàlia gastronòmica de luxe que oculta els veritables origens del que mengem. I fins i tot podriem arribar a veure una crítica sobre la quantitat de menjar que acaba descartat en la el.laboració dels plats (fixeu-vos com de cada ingredient només aprofita una fracció i la resta va a les escombraries). És poesía, per tant metàfora interpretable (als comentaris apunten que no tota, tens raó Mar).

Tot i que... que en sabré jo, que sóc un pobre xavalet de ciències.


Per cert,el tema del taronja és realment curiós. Impregna totalment la seva vida. Hostiascopón :D

dimecres, 9 de gener del 2013

Décio Pignatari (Poeta): Beba Coca-Cola

Escollir la Coca-Cola com a símbol de la cultura consumista dominant és un clitxé que a força de gastar-lo ja recorda el croque de la catedral de Santiago de Compostela: pedra afinada a còpia del fregament continuat de mans i fronts dels peregríns. I tan cert com les columnes de la catedral també és veritat que el clitxé constata la obvietat. És un símbol i ho és del capitalisme.

Els clitxés cansen sovint més que les pròpies realitats, i sempre convé una renovació dels discurs. Ventil·lar una mica les metàfores refresca l'ambient ideològic. Però de tota manera, avui rescato aquesta filmació on el "Coro da OSESP" canta un poema de Décio Pignatari anomenat 'BEBA COCA COLA'.

Ara bé (que vol dir moro) si el poema musicat té el seu punt interessant, la realització del video és de jutjat de guardia. Jo penso que en realitat estàven anunciant Biodramina, ese otro icono.



COCA-COLA
B E B A C O C A C O L A
B A B E C O L A
B E B A C O C A
B A B E C O L A C A C O
C A C O
C O L A
C L O A C A
(Décio Pignatari)

dijous, 26 d’abril del 2012

de oda al tomate, Pablo Neruda.

El poema 'Oda al tomate' de Pablo Neruda, interpretat per Jorge Drexler
Una mica de poesia per a un dijous de primavera.


La calle
se llenó de tomates,
mediodía,
verano,
la luz
se parte
en dos
mitades
de tomate,
corre
por las calles
el jugo.
En diciembre
se desata
el tomate,
invade
las cocinas,
entra por los almuerzos
se sienta
reposado
en los aparadores,
entre los vasos,
las mantequilleras,
los saleros azules.
Tiene
luz propia,
majestad benigna.
Debemos, por desgracia,
asesinarlo:
se hunde
el cuchillo
en su pulpa viviente,
es una roja
víscera,
un sol
fresco,
profundo,
inagotable,
llena las ensaladas
de Chile,
se casa alegremente
con la clara cebolla,
y para celebrarlo
se deja
caer
aceite,
hijo
esencial del olivo,
sobre sus hemisferios entreabiertos,
agrega
la pimienta
su fragancia,
la sal su magnetismo:
son las bodas
del día,
el perejil
levanta
banderines,
las papas
hierven vigorosamente,
el asado
golpea
con su aroma
en la puerta,
es hora!
vamos!
y sobre
la mesa, en la cintura
del verano,
el tomate,
astro de tierra
estrella
repetida
y fecunda,
nos muestra
sus circunvoluciones,
sus canales,
la insigne plenitud
y la abundancia
sin hueso,
sin coraza,
sin escamas ni espinas,
nos entrega
el regalo
de su color fogoso
y la totalidad de su frescura.