Quan la publicitat era més ingènua i més sincera (1er anunci de KFC a Australia):
Menjar escombraría i nens 'gordos'. En Jamie estarà content.
I ahir, veient un partidet de la NBA per internet, em trobo amb el nou invent de KFC: el sandwich de pollastre sense pà.
Indignant. Una autèntica 'chapussa'gastronòmica, un truño nutricional!!
Un cop comences el camí de la destrucció gastronòmica, el més llògic sería fer un sandwich de pollastre sense pà i sense pollastre!! S'han quedat a mitjes!!
Em queda el dubte de si un bocata sense pà és tecnoemocional. Perque alguna cosa ha de ser...I no estic convidant a una tempesta d'idees, O sí?
La carxofa és una flor meravellosa, que ens ha donat motius per a disfrutar grans moments del cine documental d'ara i sempre. Moments amb música escaient (que recorda 'Bonanza') i amb una locució de luxe que haguèssin envejat els editors del No-Do.
Sensacional.
Un cop més he volgut fer un arrosset de carxofa i donar-li un punt diferent. Per això he pensat que quedaría bé combinar-la amb unes anous.
Risotto de Carxofa i Anous.
Ingredients: 5 carxofes del Prat 100 grs. d'anous pelades 200 grs. d'arròs de la millor qualitat que tinguem. Unes herbes aromàtiques Aigua o brou suau de pollastre (jo faig servir aigua per a tenir el gust pur de la carxofa) Sal, oli i pebre. Uns 100 grs de mantega.
Procediment:
Pelem les carxofes i les tallem en bocinets d'aprox 1,5 cm de costat. Ens assegurem de retirar els pels que tenen al centre i que amarguejen. Les posem a la cassola amb una mica d'oli. Les saltem fins que s'estoven lleugerament. També hi afegim les herbes, la sal i el pebre. L'objectiu és que al final de la cocció amb l'arròs les carxofes quedin fetes però no toves en excés. Per això no les fem del tot, només les estovem. Afegim les anous tallades a bocins (jo de cada anou en faig 4 bocins). Donem unes voltetes i aboquem l'arrós. Torrem el midó exterior abans d'afegir l'aigua, ho farem durant un parell de minuts. Afegim l'aigua/brou de mica en mica remenant. La quantitat de liquid ha de ser sempre la justeta i anem remenant. Conforme 'demani' més liquid li anirem afegint.
Ho coem uns 17 mins fins que l'arròs estigui fet i al final ho retirem del foc i li afegim la mantega per amororis-lo. Un toc de parmesà ratllat per sobre al moment de servir li dona el tóc final perfecte.
Els camins de la recerca són imprevisibles. I cercant documentació per a elaborar formatge casolà pots acabar descobrint el disc de la quinzena. Discazo. Formatge (la recerca inicial):
Formatge (el resultat final Google mediante):
El crack: Richard Cheese . En Ricard Formatge és un crooner irreverent i humorista genial especialista en fer versions swing de clàssics del pop, rock, heavy i fins i tot punk. En voleu proves? Benvinguts a la jungla (better than original!!):
Aquest proper 24 d'Abril hi ha gastroquedada blocaire al restaurant Àtica de Barcelona. El nom oficial d'aquesta trovada és 'bloquejem l'Àtica'. Jo, insubmís irredent, l'anomento 'bloguejem l'Àtica' que em fa més gràcia.
Si us voleu apuntar, dirigiu-vos al blog d'Olleta de Verdures on estàn totes les instruccions i descripcions serioses de l'assumpte.
Nota: Aquesta entrada no admet comentaris per evitar confusions :)
No serà aquesta la primera vegada que llegeixis que la cuina acosta a les persones. És un tòpic, i és veritat a mitjes. La cuina acosta les cultures i el menjar acosta les persones.
Jo em pregunto que passa amb els que cuinem i menjem plegats. És pot estar més acostat a algú? En tot cas, i manllevant el concepte Umbralenc no és aquest el llibre del que venía a parlar.
Deixem per tant el tema persones i parlem de com les cultures sempre han intercanviat receptes, mètodes, ingredients i llegèndes sobre còm i perqué menjen el que menjen. És cosa sabuda.
Que a Catalunya hi tenim barreja de moltes cultures diferents també és conegut. Però de vegades, veient els esforços d'alguns per separar i dividir, no està de més recordar que sovint no cal sortir de la família per veure estupendes interaccions i barreja de cultures.
I qué voleu que us digui, en aquests casos, el total SEMPRE és major que la suma de les parts. Veient amb alegría la gran quantitat de mones que han florit per aquests blogs de Déu durant la setmana santa, em vaig decidir a fer-me unes torrijas que són un dolç que no pertany a la nostra tradició stricto senso. Però que estàn boníssimes (sobre gustos quí vol discutir,...) i són ben senzilles de fer.
La primera vegada que en vaig fer, crec recordar que va ser amb el mitiquíssim llibre de Carmencita o la buena cocinera. En edició original absolutament matxucada, arrugada i plena de taques, com ha de ser en un llibre de batalla.En definitiva i abans que el dissabte assepari les Espanyes en dos territoris irreconciliables durant un parell d'hores... aprofitem per acostar-nos, que les torrijas molen molt. Personalment estic contentíssim de poder gaudir de tres tradicions diferents a la meva cuina i si entre tots ens esforçem en sumar segur que al final del dia/mes/any serèm més feliços.
I en efecte, no aconsegueixo treure'm aquest tó cursi avui...però no m'importa!!
Torrijas:
Ingredients: Una barra de pà del dia anterior. 1l aprox de llet1 branca de canyella. 6 cullerades de llet condensada (aquest és el meu toc personal, en comptes de sucre). 1 pell de llimona ratllada (també val taronja) 2 ous Oli per a fregir.
Procediment: Tallem la barra en llesques d'aprox. 2 cm de gruix. Bullim la llet amb la canyella i la pell de llimona. Quan bull la colem i li afegim la llet condensada. Remullem les llesques amb la llet un cop freda o tèbia. Han de quedar ben xopes, les podem deixar uns minuts. Les passem per ou batut i les fregim per a que estiguin daurades. Les treiem a un plat amb paper absorvent per a que xucli l'excès d'oli. Finalment hi posem una mica de sucre per sobre.
Acabades de fer i tebiones són per perdre el sentit.
Quan vaig decidir ser abstemi ja sabia que la renuncia implicava la pèrdua d'un plaer. Amb els anys, he anat ampliant aquesta certesa acumulant opinions, informacions i exclamacions d'amics que no en són, d'abstemis.
No sóc cap integrista, de vegades prenc alcohol. Deixant a part els brindis familiars amb micro-glopet de cava, el moment més sonat va esdevenir en un sopar organitzat per la Facultat de Traducció de la UAB. Vàrem ser convidats un grup d'estudiants (es un decir) de Física. El ratio era de 105 dones per 12 homes!! Uau.
Així que en el moment d'anar al karaoke, devant d'un públic que ja el voldria Alejandrito Sanz, i amb l'ànim d'evitar acolloniments de darrera hora, em vaig fotre un copazo de Kiwi amb Seven'up. Sí, Kiwi amb Seven'Up. Un horror.
Ho vaig fer aconsellat per un amic del que ara sé que no tenia criteri organolèptic. En tot cas, suficient per sortir a cantar un 'Yesterday' dels Beatles enmig d'aquell bé de Deu de dones.
Exitasso.
La millor versió que he escoltat mai:
Vaig tenir clar des d'un bon principi que aquí no es tracta de posar un pecat original en cap producte. Entre altres coses, per que no hi crec en els pecats originals. Així que sempre he fet servir el ví, la cervesa i els licors a la cuina. Quan tinc ocasió, els pastissos són borratxos, que molen més. I tampoc li dic que no a un Pedro Ximenes per acompanyar els postres. Sería de molt mala educació.
I ja fa anys que em vaig fer fan del vi d'Oporto. Un producte sensacional ple de complexitat i matisos que em té el cor robat. Així que quan elcocinerofiel va penjar una recepta de pollastre a l'Oporto no m'ho vaig pensar!
Jo he canviat el gotet de ví normal que ell li posa per unes cullerades de balsàmic i la pell de mitja llima. Penso que li aporta també un punten àcid però a mi m'agrada més que posar-hi el v. Ho trobo tot plegat més refrescant. I també he posat el pollastre ja dessosat. M'agrada que els trossos al plat siguin grandets tot i ser dessossats.
Vet aquí la recepta:
Pollastre a l'Oporto
Ingredients: 1 kg de contracuixes de pollastre 400 ml d'Oporto Dues fulles de llorer Una cullerada d'herbes de provença Pebre negre Tres dents d'all. Mig got d'oli Sal Una cullerada de vinagre balsàmic La pell de mitja llima.
Procediment:
Dessosem el pollastre i el posarem a marinar amb el ví, el llorer, les herbes, la sal, l'all (petat per a que surti el sabor), el pebre i l'oli. Jo l'he tingut 18 hores.
Colem i posem el pollastre en una cassola amb oli. El daurem.
Quan està daurat, tornem a posar el suquet i deixarem que es cogui tapat fins que estigui ben tou. Jo l'he tingut uns 30 mins a foc suau. Un cop està, treiem el pollastre i els entrebancs i reduim una mica la salsa fins que tingui la textura que ens agradi.Se li pot posar una culleradeta de balsàmic, jo ho he fet.
Per a acompanyar, un cop treta la salsa, he posat unes patates per desglassar i les he fregit per a aprofitar tot el gustet. Han quedat bones.
Just al moment de servir, hi poso una mica de pell de llima ratllada per aportar frescor.
Vet aquí una recepta de conill amb pastanaga. A la antiga, 100% producte, producte i producte. No trobarem esferificacions, només amor per la materia primera tal i com és al natural.
(I amb maridatge musical. No es pot demanar més per menys)
A veure, a mi no m'agraden els carquinyolis. Ja sé que només per això en Mohammed Jordi no em parlaria mai més (Que no escolteu La Competència a RAC1? Baixeu-lo de ràdio a la carta, somriureu).
No m'agraden. Ni símbol gastronòmic català ni gaites. No. Són durs. És com rosegar una pedra amb gust de fruit sec. Niente. Nein.
Dit això, queda claríssim que aquests carquinyolis estan fets des de el més pur carinyo per als que em rodegen. No n'he menjat ni un, vaig tastar la massa en cru com a quality test i prou.
La recepta pertany a la classe de la Mireia Carbó, que ja han glossat els compis Delicies del Rebost, La cuina de casa, El plat blanc i llepadits. Tots ells han fet uns carquinyolis excel.lents. I em sembla que a tots ens va sorprendre la facilitat de la recepta.
M'he passat anys pensant que els carquinyolis eren un dolç que contenia la quintaessència del mestratge pastisser tradicional. Còm sino es pot entendre el preu que ens cobren per una caixeta si pugem al Monestir de Montserrat o si fem una excursió per Caldes de Montbui?
Bé, no és la meva intenció desmuntar negocis, però està clar que els carquinyolis els pots fer a casa amb un resultat igual de bo que si els compres fets a llocs de fama. Altres postres no, però amb els carquinyolis és claríssim.
I aquí tenim la recepta (que originalment tenía ametlla i llimona)
Carquinyolis d'anous i llima
Ingredients:
175 grs. farina 100 grs. sucre 100 grs anous 1 ou Ratlladura de pell de llima 1 cullerada d'impulsor (llevat químic)
Procediment:
Peleu i poseu a remullar les anous, partides en cuatre troços cadascuna. Bateu l'ou amb el sucre i la ratlladura de llima. Incoporeu la farina amb el llevat i finalment les anous. Barrejeu.
No cal amassar temps, no cal repossar, no cal ballar una dança ritual, ja està. fàaaaaacil eh?
Feu dues barres estretes amb la pasta aconseguida i coeu al forn a 180 graus uns 15 mins.
Talleu els carquinyolis al biaix per a que quedin amples i els coem 'tombats' 5 mins més per a que agafin color.
Un cop més, li hem d'agrair a la Mireia Carbó la seva simpatía i mestratge. I a la Gemma la seva feina organitzativa.
