dilluns, 14 de febrer del 2011

desconegut.

Potser arrossegats per el clichè reduccionista podriem pensar que en Thomas c. chung és una iaia que gentilment fa 'ganchillo' o 'calceta' asseguda en un menjador del mid-west americà, mentre el seu gatot vell juga sense gran entusiasme amb una boleta de llana.

Qui ho sap, si en Thomas c. Chung és un mig-aged executiu de Liverpool que durant el dia remena mil.lions de lliures esterlines amb el Financial Times sota el braç. I per la nit s'excita produint petites i toves escultures, mentre una dominatrix comunista l'insulta tota vestida de cuir.

O potser en Thomas c. Chung és un jove adolescent que viu a un petit apartament de Tribeca, i que escolta acid jazz mentre treballa com a programador de webs. Per les nits es dedica a cosir les seves obres gastronòmiques, necessitat de l'escalfor de la llana per oblidar la fredor dels bits.





No sabem pas qui és realment en Thomas c. Chung.
Però ens agraden les seves petites escultures de ganxet.

de trobada gastrobloc@ire second edition

Ja la tenim aquí, la convocatoria per a la segona trobada de Gastrobloc@ires, dedicada als calçots i als somriures. Teniu ganes de veure l'hort de Ca l'Esteve? Teniu ganes de compartir un matí entre gent de vida?...



Per a confirmar asistència apunteu-vos al event del facebook (indicant si hi voleu portar algún acompanyant)>

http://www.facebook.com/#!/event.php?eid=163221897059676

diumenge, 13 de febrer del 2011

de motius en sobren.

Motius per a no demanar el meu tradicional bocata de truita de sobrassada quan faig un esmorzar especial de diumenge.
Al loru que esto es muy fuerte, que estoy hablando de no pedir mi bocata ultra-favorito de domingo.

1. Que el xef et recomani la botifarra negra de qualitat excepcional que els hi serveix un proveidor de confiança. Em direu que dependrà de la confiança (en el xef i en el seu proveidor)xef, oi?
... doncs TOTA LA DEL MÓN és en Xesco ja que estem esmorzant al Restaurant Ca l'Esteve.


2. Que hi hagi un guisat de sèpia amb carxofa i garoines (erizo de mar) que quita el sentío.


3. Uns ceps amb foie de textura melosa, aroma profund, sabor intens i presència arrebatadora.


4. Que a la conversa hi hagi anècdotes cul.linaries, complicitats de trobada gastrobloc@ire, conjures cuina-atòmiques, ... que et fan adonar-te que si els plats són de categoria especial les persones són les que es surten de la escala.

5. Veure apasionat com en un inversemblant partit de ping-pong verbal, en Xesco i en Panxeta poden estar tres minuts (de rellotge, sujuru) parlant en un idioma que ells pensen comú a la resta de mortals, però no.
Un idioma on TOT són titols de llibres incunables, autors clàssics coneguts i desconeguts, dates, característiques, ex-libris, oportunitats, capteniment i rauxa desenfrenada.
Tres minuts gaudint on no m'he enterat absolutament de res concret. Com si parlèssin en chino.

Però gaudint i ententent una passió bibliòfila que sens dubte els acabarà portant per el bon camí. Al tiempo, you read here first.


I a sobre, hem fet feina i ja estem en condicions de fer l'anunci de la trobada gastrobloc@ire.
Un matí tremendo que m'ha permès carregar molt unes piles que la setmana havien deixat una mica sota mínims.
Gràcies Xesco, Dani i Júlia!!



de Pol Cruells experience


Ho reconec, els miserables m'havien fet perdre la fe.
Durant els darrers mesos les postures maniquees d'algunes figures de la música que s'han dedicat a pontificar, acusar, exigir i qualificar desde els seus trons situats on Horatio Cane té la feina, m'havien fet perdre la fe.

La fe, que no les ganes.
Les ganes de música no me les treurà mai ningú. Perque com tants d'altres, tinc també la meva banda sonora i els moments capturats, congelats, per una melodia, una veu, un silenci.

Així que quan aquest divendres vaig tenir la sort de poder asistir al concert de presentació del disc Passeu passeu d'en Pol Cruells (alerta gastroblocaire, el marit de la gran Gemma de la cuina de casa) no ho vaig dubtar ni un moment.

I el que em vaig trobar va ser encara millor que un concert de bona música. Heu de saber que la vetllada es va desenvolupar a la sala d'actes de la Uniò Excursionista de Sabadell. Es a dir, els que coneixeu la Gemma ja sabeu que tant ella com en Pol són muntanyers, escaladors, aventurers de mena. I la UEC és casa seva.

En Pol i la seva banda van tocar devant del que literalment són la seva gent, la seva tribu si em permeteu anomenar-ho així.
Per això quan a la primera canço unes noies es van penjar del rocòdrom amb una pancarta ja em va quedar clar que estava devant d'un concert únic i diferent.
Ja puc obrir bé els ulls i les orelles, aquí ens tornarem a retrobar amb la fe. Vaig pensar.

Aquest divendres vaig tornar a viure la cerimònia de la música en directe. Música per compartir, sense més ni menys, amb els que t'estimes. Com va comentar en Pol, no ens ha de fer cap vergonya dir que ens estimem.

La meva càmera no va grabar l'audio de les cançons. I això que em vaig currar moltíssim el mode de video-clip (amb els meus zooms estil Valerio Lazaroff, els meus escombrats laterals i les meves clucades d'ull enfocant al públic).
Per tant us enllaço un video de la actuació que ha pujat el mateix Pol i que està grabat desde el seient del costat. Concretament per la Gemma, que braç en alt mantenia la càmera ferma, el somriure obert i jo personalment crec que levitava a un milìmetre sobre el terra.


dimecres, 9 de febrer del 2011

de cos ben prim i estilitzat aquesta ceba és un pecat.

Una forma diferent de menjar els calçots és fer-los en tempura. És una proposta ràpida que he fet servir per a la carmanyola durant la setmana i fins i tot vaig tenir peticions de carmanyola per el twitter.
És una bona opció per quan estem a casa, no tenim una barbacoa al nostre abast i volem fer amb poc esforç una preparació diferent del que és habitual.

El calçot és una ceba privilegiada, o sigui, que la mimen especialment per a que tingui un cos formòs, llarg i prim. És una ceba estilitzada. Però tot i això també es pot preparar com ho fariem amb una ceba més proletaria, No?

Calçots en tempura

Ingredients:

Un manat de calçots
Farina de tempura (farina, llevat químic, sal)
Oli de girasol
sal, pebre
Aigua el més freda possible
Un glaçons de gel

Procediment

Per a fer-les en tempura, el que jo he fet és primer coure els calçots en formació de combat al forn suau, previament netejadets i polidets. Salpebrem, una mica d'oli i llestos.
El forn és suau perque jo no volia que es daurèssin a l'exterior.


Un cop fetes al punt que ens agradi (atenció, que si ens passem queden massa toves i ja no les podrem passar per la tempura) les passarem per la barreja de tempura.

En el meu cas és una farina ja preparada, es a dir que ja porta el llevat químic incorporat. Però també la podeu fer amb farina, llevat químic, sal. Algunes receptes de tempura incorporen un puntet de sucre, jo per als calçots no n'hi posaria ja que ells mateixos tenen un puntet dolç.
Jo aprox. he fet servir uns 250 grs de farina per a 150 ml. d'aigua, ha de quedar una pasta densa per a que cobreixi bé el calçot.

El més important de la tempura és que estigui el més freda possible. Com més diferència de temperatura entre la mateixa i l'oli més cruixent ens quedarà.


Finalment posarem els calçots sobre un paper absorvent per a que ens eixugui tot el greix que sigui possible.
Els japonesos, inventors de la tècnica de la tempura no volen pas que quedi molt enrossida. Ells busquen un color blanc en el recobriment escruixidor.



Jo com que tinc els gustos més occidentals he apujat una mica la temperatura de l'oli i les he fet un puntet dauradetes. Amb un look més 'a la romana'.

Salut!! :)

desde luego, mi receta es mucho más gorda monsieur

Ens fem creure que sóm el resultat d'una evolució constant i metòdica. Una progresió geomètrica, que dic geomètrica: ultramàtica. Exponencial.
L'home prehistòric es desplaçaba en tota la seva vida el que nosaltres recorrem en una setmana!

Hem canviat molt, sóm millors. Sóm els millors.
Els més alts, els més llestos, els mes guapos i els que fem més bona olor.
Cada generació millor que la precedent. Sempre endavant.



Fantàstic, els millors, però els psicòlegs i sociòlegs ja ho saben: respecte a les emocions, sóm bàsicament neandertals.
Poc hem evolucionat desde aleshores, i les nostres pulsions són les mateixes. Ja se que no us descobreixo la sopa d'all: tots sóm conscients a estones de que el primat interior governa desde el silenci les nostres accions.
No vull dir que tot sigui dolent, es clar.
Ens empenyen els sentiments -irracionals per definició- com l'amor, l'amistat, el sexe, el vincle familiar... però també la enveja, la ambició social, la agresivitat... la conquesta.

I en tots els ordres de la vida, es clar.
Si hi ha alguna experiència realment transversal aquesta és el paleoencèfal.

Ahir, tot llegint el llibre Historia de la cocina y de los cocineros (E. neirick i J-P. Poulain) em trobo dos fragments descriptius de situacions ben actuals...del segle XVII i XVIII.


"Creo incluso que no se verán aquí las extravagancias y asquerosas lecciones que el señor La Varenne osa impartir y sostener, con las cuales ha engañado y adormecido al tonto e ignorante populacho. Haciéndole pasar sus creaciones como verdades infalibles..."
L'Art de bien traiter, autor L.S.R

Vaja, ves per on. La vanguarda cul.linaria denigrada per els que representen l'statu quo gatronòmic. Fa quatre segles a ells els semblava un moment de ruptura el que als nostres ulls no és altra cosa que la evolució natural de les coses. Sempre els que fan propostes noves són fills de les propostes anteriors.
I parlo estrictament de conceptes cul.linaris, ja que per aquells temps tots aquests mestres cuiners treballen per a la noblesa i no estàn pas parlant de conceptes filosòfics: parlen de receptes.
Així que al S. XVII ja hi havia polèmiques entre la cuina vanguardista i la tradicionalista. Us sona?
Es clar que potser, el que hi ha és una lluita per el negoci. Tots volem donar de menjar als nostres fills, com a mínim seria un motiu raonable per a aquestes polèmiques inútils.

I poques planes més endavant, alerta que ara rebem els blocaires, em trobo amb la següent perla. Una petita glossa de la figura de Mounsieur Grimod de la Reynière. Del que ja vem parlar aquí també fa molts mesos:

"Los restauradores, los pasteleros, los charcuteros,... hacían llegar sus últimas creaciones, para que fueran juzgadas, analizadas y sobre todo 'legitimadas'. Las condiciones para concursar eran simples: bastaba con dirigir las muetras, libres de porte a:

m. Grimod de la Reynière

Rue des Champs Elysées num 8

Nota: las muestras que lleguen a pagar en destino serán rechazadas.
"
Historia de la cocina y de los cocineros (E. neirick i J-P. Poulain)

Al loro, que estem parlant del 1.803 i aquests senyors ja feien el mateix que fan-fem-feu-fotem-foten alguns blocaires actualment. Bé, potser és justament al revés i el que fan alguns blocaires és només la còpia d'uns patrons que paradoxalment, ens fa sentir únics

O potser, simplement, és el nostre cervell paleoencefàlic que com sempre, continua regulant les nostres prioritats i anhels.

dimarts, 8 de febrer del 2011

de lo último lo más...

A través del EXTRAORDINARI bloc betesiclicks m'assabento de la existència de Qwiki.
La darrera cresta de la darrera ona que arriba en la darrera marea de la tecnología mes cool i digital. Serà una onada que retorni cap al mar digital o es quedarà amb nosaltres?
El temps ho dirà...

L'Anna -betaclicairus excelsivus- explica com funciona Qwiki:
Fa uns dies que es sent a parlar d’un nou buscador/enciclopèdia/recurs per trobar informació, Qwiki. Es tracta d’una eina que, per a qualsevol temàtica que li plantegem ens retorna les dades que troba en forma d’un “vídeo” amb narració que ens explica d’un cop d’ull el tema que li hem plantejat, utilitzant diferents tipus de fonts disponibles a la xarxa: textos, imatges, vídeos…

De moment unes recerques de 'lo nuestro' per veure quina és la onda... podeu fer les vostres recerques a veure que trobeu que us resulti curiós!



Ojo al dato: aioli (WTF?)





Com a bonus track, betesicliks té un germanet petit gastroblocaire que comença a caminar: ollesiclicks.

decante y sirva camarero... todo menos volver a casa.

Petit etilic conte de fades

Durant els anys 20 del segle XX, els trolls es van infiltrar a la societat humana.
Van fer campanya a favor de la llei seca.
I quan semblava que guanyarien, va passar com sempre als contes de fades.
Els trolls al final perden.


Foto de membres del 'Movimiento para la Templanza'
(cartell: els llavis que toquin l'alcohol, no tocaran els nostres)