A cinc minuts de la sortida del teatre, Celler Cal Marino està ple d'una parroquia mescla de visitants i public local. Quatre notes improvisades, per capturar la mossegada i el disfrutar.
Posat el colze en la barra, hem tingut sort: vint minuts espectaculars en un raconet privilegiat abocat a la cuina i l'espai on l'Edu regala somriures. Te una descomunal habilitat per combinar el dispatching eficaç amb l'amabilitat personal.
Sobre el nostre cap pengen copes i un pollastre de plàstic. Tal qual.
A la paret la carta amb cinc croquetes per triar. Triar és de cobardes, una de cada i endavant. No son fetes al moment (impossible!) però la de botifarró amb poma és de les que fa tornar.
Per la barra surten una darrera l'altra papas canaries amb salsa de mojo i almogrote (amb formatge, tosca i medieval, al Sent Soví ja es parla d'una preparació similar). Aquesta capa de sal externa ha de ser fantàstica per a fer anar amb ritme els barrils del local.
I demanem cecina. LA CECINA. Les hem tastat per diversos locals de Barcelona i com aquesta..poques o cap. Que ningú s'enfadi, tampoc les coneixem totes, es clar. Una cecina tallada amb la mida justa perque la cecina no és pernil, i el tall no pot ser igual. D'un sabor espectacular, umami en diem ara els atontats. Adictiva. Em pregunto si és tan dificil que a Barcelona hi hagi locals com el Celler de Cal Marino. On els turistes i els locals trobem productes d'altíssima qualitat, una proverbial capacitat de crear complicitat i en fi, llocs on et sap greu haver trigat tant en tornar.
Celler Cal Marino funciona, i estava ple, i vem xalar. La demostració que una altra Barcelona és posible. El que passa és que cal pencar.
