Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esmorzars de forquilla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esmorzars de forquilla. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de juny del 2023

de TARRAGONA M'ESBORRONA, cinc imprescindibles per gaudir de la Tarragona poc habitual.

Les cuineres del Bar La Rosa i en Roger, cambrer. Quin esmorzar, quin descobriment!

TARRAGONA M’ESBORRONA. CINC IMPRESCINDIBLES PER GAUDIR DE LA TARRAGONA POC HABITUAL

Tarragona és famosa per moltes coses bones, com l’herència romana, tenir un port carismàtic (el Serrallo), una catedral que als tontets de fora ens sembla escapçada, una zona alta digne de ser molt passejada, un balcó mediterrani i un reguitzell extra de virtuts que ni cal –de fet, em fa mandra- recopilar. També ho és per algunes coses dolentes, bàsicament la presencia inquietant del complex petroquímic, visible des de nombroses zones o punts d’alçada de la ciutat. Com que això no te remei fins que no canviïn les circumstàncies socioeconòmiques, o sigui, que s’acabi el capitalisme com a forma de ordre social, de moment als tarragonins els toca exigir i lluitar millores i seguretats. Toca aguantar.

Però, sempre hi ha un però, ¡ha! Tarragona té també moltes altres coses bones que no són tan conegudes tot i que aporten moltíssim valor social a la ciutat. Sovint les ciutats són icòniques per el seu centre, però expressen millor a les perifèries  la seva personalitat real. Perifèries que poden ser físiques, com per exemple els barris de Torreforta, Bonavista o Sant Pere i Sant pau, i que també poden ser econòmiques i socials. En totes elles trobem valors i identitats, per suposat també de caràcter gastronòmic. Ves per on, d’això és del que ens agrada parlar.


El bon ambient i bona cuina del CUP VELL.

No es menja el mateix en un bar d’extraradi que en una taberneta turística al centre de la ciutat. I no cal buscar sempre males intencions ni classismes, simplement al turista no li interessa –parlo en general- demanar un plat de tripa, uns calamars en salsa i una amanida de seitons envinagrats. Els propietaris del negoci ho saben, i ells necessiten fer negoci, esclar. Amb això justifico les males practiques, la baixada de qualitat o els enganys? No. Només cal revisar la frase per veure que una cosa no té a veure amb l’altra. En això, punt i final.



Aprofitant un viatge organitzat per Turisme de Tarragona, vem voltar la ciutat enfocant la mirada en aquests establiments de barri, en els mercadillos populars. Així que us porto algunes propostes que a mi em van resultar engrescadores, personals i on US JURO QUE NO ÉS MÀRKETING, ESTIC DIENT AIXÒ EN MAJÚSCULES PERQUE HO VULL CRIDAR: EL MÉS INTERESSANT VAN SER ELS AMOS I TREBALLADORS D’AQUESTS LOCALS. Es que la seva personalitat, professionalitat, retranca en alguns casos i alegría en altres va ser gairebé igual de plaent que els plats i platillos que hi vem menjar.


1. EL BARRI DE TORREFORTA

Situat en un área que abans era zona de cultius i hereva del nom de la torre fortificada que tenia missions de defensa i vigilància –i que encara existeix-, aquest barri va començar a ser edificat cap al 1946, experimentant un creixement exponencial a la dècada dels 60 del segle passat. És un barri humil de carrers tranquils -o així m’ho van semblar a mi-. Afortunadament amb força presencia d’edificacions baixes i cases, i en una d’aquestes cases hi pots trobar el local LA ROSA. Un bar, un restaurant, un temple dels esmorzars.




BAR LA ROSA: CALAMARS EN SALSA I CALLOS DE LLEGENDA
Carrer de l'Ebre, 9, 43006 Tarragona
Tel. 977 55 15 20

Gumersindo i Encarnación
van obrir aquest temple de l’esmorzar el 1956. Ja al 1976 en Jesús Andreu, actual propietari, els ajudava sent un pre-adolescent. De casta le viene al galgo. Actualment a la cuina hi ha la Jose(fina) i la Paqui que, és la seva cunyada, juntament amb l’Angelina i la Pili. Cuatre cuineres és  molta tripulació, i demostra la potencia d’aquesta cuina que treballa a tot drap: El bar és gran i està de bot en bot. A sala en Jesús i en Roger, el seu fill, no donen l’abast i sovint alguna de les cuineres passeja plats i copes entre les taules, vestida amb bates i mandilons acolorits (mira la primera foto d’aquesta entrada, je). És un goig aquest bar de terrassa gran i memorable. Un jardí dels esmorzars i dels sentits.


El cartellet de taula reservada amb la Fanta. Es que me lo quiero llevart!

Son famosos els seus callos, es a dir , tripes. Amb molta salsa i sense gens de cap ni pota. Darrerament és moda mesclar el cap, la pota i la tripa. A La Rosa no. Tripa pura, tendre i flexible, sense xoriço ni altres entrebancs afegits. I ens van enamorar els seus calamars en salsa. Una salsa contundent i profunda, de coloratura cardenalícia. Meravella. També vem menjar musclos, ensaladilla, patates … va ser un gran esmorzar de forquilla, cullera i fins i tot un bon café que va venir amb galeteta. En un bar, cafè acompanyat de galeteta: és un detall que diu molt de la intenció de fer les coses bé i cuidar als parroquians.

EL MERCADILLO DEL DISSABTE AL BARRI DE TORREFORTA

Cada dissabte al matí fan també un mercadillo, just a la entrada del mercat fixe, que és petit, la veritat. El mercadillo en canvi es força eixerit i val la pena donar-hi un volt per tastar la fruita i verdura, a bon preu i de temporada. Han caigut les primeres cireres, groses i molsudes com picotes del Jerte però aquestes tenien pal. Dos kilets per cinc euros. No está mal, veritat?




2. EL BARRI DE BONAVISTA, DE BAR EN BAR Y TIRO PORQUE ME TOCA. QUINA BARBARITAT!


Amb l’arribada dels immigrants de la resta de l’estat cap als anys 60, es va començar a aixecar l’actual barri de Bonavista. En aquell moment la zona encara pertanyia al municipi de La Canonja, posteriorment incorporada a Tarragona. És un barri de (molt) alta personalitat, on molts carrers tenen nom de número, com a Manhattan. I amb una quantitat abassegadora de bars de tapes. És un espectacle passejar-hi i veure plenes les terrasses. El seu mercat de diumenge és un dels més grans d’Europa, una festa bulliciosa i popular.


BAR GÓMEZ
Carrer Vuit, 12, 43100 Tarragona
Tel. 606 75 14 77

Fa 37 anys que Cecílio va obrir el bar Gómez, en Manuel és el fill i és qui està ara al capdavant. A la cuina trobem a la seva dona, na Susana, que broda unes braves descomunals. Em sincero amb el Manuel i li dic que són les millors braves que he tastat en els darrers 28 anys. Ell es riu, crec que ho sap que son ben bones, però li agrada que li diguin. Quan li pregunto quins ingredients porta la salsa, somriu i em contesta que m’ho dirà quan arribi amb la pasta i li compri el bar.

La seva carta està enfocada als entrepans i les tapes, amb molta fritura i no gaire guisat. Molt bons els seitons, ben equilibrats de vinagre i també bons els calamars fregits andalusament, gens oliosos, ben tendres, els tornaria a demanar. L’espai és nu i pragmàtic, la terrassa ocupa l’espai d’un carrer peatonal i el cambrer Antonio porta una retranca a sobre que no se la pot aguantar. Quin gran bar.




BAR LUCENA
Carrer Cinc, 52, 43100 Tarragona
Tel. 977 55 10 17

Que siguis conegut per una amanida de seitons en vinagre ja diu molt de tú com a bar, oi? Em sembla una forma de conquerir el món molt encertada i digne d’admirar. Fixa’t en la foto, un platàs d’amanida amb els seitons colocadets per sobre en 360 graus. Si t’agraden les aventures del paladar, demana’t la asadura, es a dir, els menuts del menut. Les tripes, el pulmó, el que gairebé ningú ja demana. Doncs al Lucena el fan!




PARAISO
Carrer Set, 40, 43100 Tarragona
Tel. 977 54 72 89
https://www.barparaiso.com/


El Paraiso es el transatlàntic del barri Bonavista, nascut al 1978 de la ma de Gracia Pedrosa i Francisco Carmona. Actualment amb ampliacions i nou local han assolit una mida important, i donen de halar bé a moltíssima clientela. La foto és del Paraiso II, el nou local.
Curiosament, al Paraiso vam menjar lacón, coses de la galleguitat de la reina del meu cor i de que estàvem avisats de que era de bona qualitat. Bacallà arrebossat, molsut, sucós i ben
daurat. Bons cargols i bona fritura general.



EL MERCADILLO DELS DIUMENGES
El mercat a l’aire lliure de Bonavista és el més gran de l’estat, hi ha moltíssimes parades on pots trobar algún petit productor, uns quants venedors de fruita de tros i … també contenidors vinguts de Mercabarna, la veritat. Cal destriar, però si fas una mirada i passejes abans de comprar, l’encertes segur perque hi ha bons preus i molt bona fruita i verdura en quantitat. També hi ha roba i menatge, però no sé que va passar, que no hi vem passejar. Quines coses, oi?



3. EL MERCAT CENTRAL DE TARRAGONA

Sentiments contradictoris: a la estupenda feina en tenir un mercat ben xulo, modernitzat i amb una coberta de fusta que fa molt de goig, amb parades obertes, força activitat i un horari extès que cobreix tots els dies matí i tarda de dilluns a dissabte… hi ha la petita pega de que el centre del mercat, el centre de l’espai, el cor visual de tot, està ocupat per unes rampes mecàniques que comuniquen 
amb el supermercat de la planta inferior. I no és tant un problema de que hi hagi supermercat, però que el cor físic estigui buit, foradat, enfonsat… em va fer una mica de pena.




HERMINIO PEIXATERÍES AL MERCAT CENTRAL
Dentro Mercado Municipal, Pl. de Corsini, s/n, 43001
Tel. 977 89 79 89
https://www.peixherminio.com/

Una de les parades que fa goig al Mercat Central de Tarragona és aquesta. Porten quaranta anys despatxant peix, així que la toquen. Ens van mostrar l’espineta de una tonyina fresca, la pots veure a la foto superior. Els moderns actuals raquen aquesta carn amb cullera per fer-ne tartar. Però la manera tradicional de cuinar-la és fer espineta amb cargols. Bon peix de la llotja tarragonina, que convé anar a buscar d’hora perque la gent se l’emporta i quan s’acaba, s’ha acabat. Mireu quines sípies i quins lloritos. Crec que m’estic enamorant.



4. UN BON CAFÉ BARISTA I UN ESMORZAR DOLÇ



CASA QUADRAT
de canyelles, 3, 43001 TarragonaTel. 683 22 50 14

David Ballesté i la seva parellaYana (del Kazajstan, són kilòmetres) estan al capdavant d’aquest local on el cafè es broda a les mans baristes de la Yana i on també preparen esmorzars, àpats i sopars. Fan una cuina senzilla i efectiva, on ens va cridar l’atenció la presencia de coques de recapte: en un món on la pizza s’imposa, ens fa feliços trobar el corresponent equivalent nostrat. Bona massa i bones verdures escalivades. La coca de ceba també estava molt bona, però em quedo amb la recapte per motius sentimentals. Atenció al assortiment de vins catalans, amb algunes ampolles de personalitat singular.

En aquest video podeu veure la Yana en acció! >> 
https://www.youtube.com/shorts/SyL_ha5kwt0



VELVET PASTISSERIA
Av. de Ramón y Cajal, 49, 43005 Tarragona
https://www.velvetmgl.cat/

Fa gairebé set anys que Velvet va obrir al costat del mercat de Tarragona, ara han canviat d’ubicació per tenir més espai a l’obrador i per a atendre més i millor als clients. Al capdavant hi trobem al jove pastisser Marc Garcia, tarragoní de mena que com veieu a la foto ens mostra un pastís de Chartreusse. Si no fas alguna cosa amb Chartreusse, et foten balcó del Mediterrani cap baix. A part d’aquesta crema feta amb el licor, també tenen coques de cirera, que és un altre dolç que cal associar amb les terres del Camp de Tarragona (jo personalment el tinc associadíssim a la Glòria, ganxeta que el broda i en fa senyera constant). 




Molt bon coc, abrioxat, suau, tendre i amb la gràcia de que les cireres són naturals, amb pinyol i tot. Així que els que no us agraden les cireres en almívar, no patiu: aquestes no tenen res a veure. Fan moltíssims New York rolls, que a mí no és el que més m’agrada de la pastisseria, sovint m’embafen. En canvi, el seu praliné pur de pistatxo, que el pots gaudir en un roll d’aquests, també està disponble en format petit croissant. Aquí m’hi trobareu més, la mossegada es menuda però esclatant, aquest praliné de festuc és intens i espectacular.


5. SOPAR AL RESTAURANT CUP VELL. UNA MICA DE TENDÈNCIA TAMPOCO NOS VIENE MAL.
C/ d'en Ventallols, 8, 43003 Tarragona
Tel. 698 32 00 78

Aquest restaurant, és cert, no té res de perifèria. De fet està situat al rovell de l’ou i és un dels locals més ‘de moda’ de la Tarragona actual. D’una informalitat ferotge, amb la cuina vista i una de les taules altes situada just al davant per poder gaudir de la dansa dels cuiners en ple servei. A mi m’encanten aquestes coses de voyeur, les disfruto molt i sempre que puc intento aprofitar.



No tenen carta, treballen amb menú degustació que canvia cada jornada. Segons els que tenen, cuinen i ofereixen als comensals. El que si admeten és que facis una mica més o una mica menys llarg aquest menú, així que en això si que pots adaptar –llògicament també el preu puja una mica o baixa segons si els fas més o menys escurçat-. Alguns plats de la nit van ser el pithivier de colomí, preparació clàssica francesa de colomí cuit dins un cofre de pasta fullada. La porchetta amb espàrrecs blancs i salsa holandesa.

Bons musclos amb aromes thai de lemon grass i coco, interessants porros confitats amb pop. Excel.lents bombes de patata, amb una salsa estil ketxup molt bona, casolana, de dolçor molt controlat i que va convertir aquesta mossegada en la que més recordo de tot el sopar.


https://www.youtube.com/watch?v=6q4O77cGY7c

Disclaimer:
Aquest post ha estat el.laborat amb el material obtingut en un viatge organitzat pel Patronat de Turisme de Tarragona: https://www.tarragonaturisme.cat/es 
 



dimarts, 21 de febrer del 2023

de vegades escric coses: BAR IBERIA a Cata Mayor (EL Periódico)

 

bar iberia cata mayor


El Bar Iberia, o restaurant Iberia, del barri de La Marina de Port (Zona Franca) és un dels meus preferits per a esmorzar a Barcelona. Els germans Alvarez ho peten moltíssim amb una cuina tan tradicional com de qualitat. N'he fet una elegía a Cata Mayor, centrant-me en la seva truita de patates que a mi m'agrada demanar amb la tripa. El resultat, alta cerdez. M'encanta.

Pots llegir la peça complerta aquí:

https://www.elperiodico.com/es/cata-mayor/restaurantes/20230220/bar-iberia-barcelona-tortilla-patatas-callos-desayuno-83270571

"La Marina del Port (Zona Franca) es un barrio que cocina verdades como puños. Uno de esos barrios donde Barcelona todavía es Barcelona, y no una ciudad bastarda y turística con poco corazón. Cada vez que visito el Iberia no puedo -no quiero- resistirme a combinar estas cucharadas de 'cerdez' y colágeno con su tortilla de patatas.

Puede sonar algo loco, pero déjame que te explique, por favor. Es una tortilla gruesa y cremosa, jugosamente cuajada. 10 huevos por kilo de patata y un poco de cebolla pochada, así el mordisco resulta aún más lúbrico sin aportar matices dulzones. Este plato no deja de ser un combo de huevo, patata y cerdo con el añadido de la ahumada personalidad del pimentón. Esta tortilla con casquería es mierda de la buena, es puro amor."

dimarts, 8 de novembre del 2022

de Barcelona, Buena y Barata. Casa Axín, el desayuno feroz a Cata Mayor (El Periódico)

 

oscar gómez cata mayor el periódico casa axín

Estreno col.laboració a Cata Mayor convidat per Pau Arenós a explicar experiències gastronòmiques assequibles i encigaladores. Per començar, avui he explicat com em vaig convertir en llop per devorar un cap de corder al singularíssim CASA AXÍN del Poble Sec.

"No sé si fue culpa del perfume braseado, la suculencia de la salsa de las albóndigas, el oro rebozado del 'bacallà a la llauna', del todo junto o de algo más. Pero tuve un momento de repentina revelación. Me vine arriba y me sentí un lobo. Decidí desayunar cabeza de cordero braseada. Una delicia atávica de carrilleras ultra melosas, lengua elástica y sesos que acabaron siendo un montadito de crema ahumada sobre rebanada de pan."

Podeu llegir la peça complerta al link:

https://www.elperiodico.com/es/cata-mayor/restaurantes/20221108/restaurante-casa-axin-barcelona-78258752




dimarts, 23 d’agost del 2022

de hule y mantel: EL BRUNCH (CASI) NO EXISTE

collage hule y mantel de Carme Alcaraz

 
Avui a Huleymantel.com defenso que en realitat, els bruncheros són minoria atronadora, i que els que omplim bars i restaurants per esmozar de forquilla som majoria i anem guanyant:

Los comedores están llenos de parroquianos. Si no madrugo y llego prontito, me toca esperar. Es lo que hay y yo contento, entusiasmado. Los brunch son cuquis y no niego que son ricos los aguacates, las "chisqueics", los bollitos, las granolas y los bagels. Pero me tenéis hasta los benedictinos. Vuestro mundo no es real. Sois minoría, aunque vuestros mensajes se escuchen tan alto. No tengo nada contra el brunch, pero nosotros vamos ganando.


Pots llegir la peça complerta en aquest link:

https://www.huleymantel.com/cuchillo/queridos-amantes-brunch-sois-minoria_100712_102.html


dissabte, 15 de juny del 2019

de en cap cap cap un cap com un cabàs


Mea culpa.
Fins fa un any mai havia menjat un cap animal. La mirada cuita de la bèstia sempre havia pogut més que la meva curiositat, la cultura mastegada del pais durant la segona meitat del segle XX no era pas favorable a les excursions amb cullera escurant per dins els cranis.

Tot va canviar fa un any. Estàvem entaulats amb la reina del meu cor a Granja Elena.
En Borja Sierra va aparèixer portant un cap de garrinet. Sense avisar, com es treu un esparadrap a les criatures, però en versió te voy a dar una carne que lo vas a flipar.
Era un cap menut, fregit i daurat. Un cap d'or cruixent.


Ens el va desfer devant la cara. I vaig mossegar una de les carns més tendres i saboroses que mai he disfrutat. I d'això, avui, fa un any.

A casa la mare ha menjat tota mena de caps tota la vida. Els conills, els xais... tots amb la mirada cuita, els ulls queden com plastificats, perden la lluentor del vidre. Li agrada escurar a la mare, les galtones són una delicia apustuflant.
Servidora fins fa un any els cervellets els havia menjat només camuflats dins la caricia tubular dels canelons. La ignorància sovint és poderosa.

Avui fa un any, i sense haver-ho planificat he tornat a menjar cap.
De xai. Rostit. Obert per la meitat a la accessible cullerada, com a una peli d'Indiana Jones.
Al Bar Iberia de la Zona Franca s'esmorza de meravella. I en Borja Sierra, amb el que  -joder cómo es la vida- esmorzava avui que ja fa un any, em diu:

"Suca el pa en la substància, esten l'all escalivat com si fos un paté. Afegeix unes patates rosses i a sobre posa-hi part del cervellet". Un pintxo de la hòstia. Una mossegada espatarrant. Tan bó com quan he menjat bon fetge-gras en sales fines d'alta volada. Igual de bó, untuós, impressionant. Però a preu rasant i sense tovalló de tela.



La vida mola, tant si és menjant cervellets com si és menjant fuá.

diumenge, 26 de novembre del 2017

de matí a Olot: peus de porc, mercat i visita volcànica


Resum visual de la visita matinal a Olot, amb motiu del Fira Origens 2017.

-Esmorzar ultra poderós al Bar Club Pelaio (quins peus rostis!!!!!!),
-Passeig-xerrada amb els paradistes del Mercat d'Olot (una gran reforma, 21 parades d'alta gamma. Gràcies Jordi Vilarrasa per l'atenció) i
-Pujada al volcà del Montsacopa per a dinar al Restaurant acabat d'obrir al capdamunt, amb Olot als peus.

diumenge, 5 de febrer del 2017

de la sopa. De la ceba.



"En su origen, la sopa era una rebanada de pan sobre la que se vertía caldo, vino, una salsa o una preparación líquida. Hoy en día, la sopa es un caldo, ni colado ni ligado, aunque a menudo espesado con pan, pasta o arroz,..."
Larousse Gastronòmic. 

La enciclopedia és bastant reduccionista en la definició.
Però m'agrada aquesta associació amb la llesca de pa que tant adient sembla amb les sopes humils, que amb viaix romàntic jo associo amb la menja de pastor.

M'identifico més en el maximalisme conceptual de Luis Bettónica:

"Quizás fue la sopa la primera recta culinaria que conoció la humanidad. el hombre primitivo obser-vo - por ejemplo- que la trompa de mamut se comía mejor tras hervirla en agua. Luego probó el líquido resultante tras la cocción y comprobó que era apetitoso. A partir de entonces la sopa -desde el caldo al potaje- tomó carta de naturaleza en la civilización."
Luis Bettonica. La mesa en la historia.

Avui en Xesco ens ha recomfortat la conversa amb sopes de ceba  a l'#Esmorzardeforquilla de Ca l'Esteve. Li he capturat la recepta a peu de taula. Segur que amb inexactituds (pero qué has apuntado ahí, muchacho!!?!?!)  i amb la incertesa de quantitats indissolublement lligada a la saborosa cuina de pobre. 

Sopa de ceba tradicional.
Ceba, molta ceba. Juliana i confitat en oli amable.
Brou de calçot, aquí hi ha la llibertat dels aromatics suposo. (Dubte. és aquesta una Voll-sopa de doble ceba? je). Lleugera cocció de la ceba en el brou.
Pa sec, no cal torrar. Posat per sobre.
Formatge per gratinar, i gratinat.
Chimpun, no mistery but all mistery.

El mestre ens explica que feta crema -digui-li texturitzada si ho vol més epatant- és encara més triomfadora sobretot si atresora un ou poché a l'interior. Com gairebé sempre, compro!.



diumenge, 6 de desembre del 2015

de carxofes a l'esmorzar de forquilla. Nohasefaltadesirnadamás.

Producto patatín, producto patatán. Que si lo que más miramos es el producto, que si el producto esto y que si el producto lo otro. Ho sento constantment a quasi tot arreo. I de vegades em fa 'callo' a les oídes. Avui, ha aparegut aquest plat de carxofes a l'esmorzar de forquilla a Ca l'Esteve.
Fetes directament tocant brasa, amb el cul lleugerament cremat.

I no ha calgut discurs ni polles -amb perdó-. Silenci, respecte i a mastegar.
SIDERALS. Siesquenohasefaltadesirnadamás.





Justament ahir vaig estar veient Star Trek XI (una de les de J.J. Abrams, una de les bones), vet aquí la nau romulana:








diumenge, 1 de novembre del 2015

de migas i madejas. Esmorzar de forquilla Novembre 2015 a Ca l'Esteve

Migas i madejas, grans protagonistes de l'esmorzar de forquilla que ens ha preparat avui el Mestre Xesco Bueno (amb el permís de la mongeta de desgranar, a.k.a. la forma catalana d'entendre una pocha i els calamarsons farcits amb tòfona).  Protagonistes -entenc jo- en homenatge a la cuina que l'ha vist creixer. Una cuina ferma i popular, per cert. Un sospita que és de les millors maneres de conèixer una persona: som o no som el que mengem i per tant el que hem menjat? :D


"Uno de  los platos más antiguos aragoneses son 'las migas', y Domingo Gascón ha inmortalizado la fórmula de las de Teruel. Se pueden preparar de diferentes maneras, pero siempre cortando los pedacitos de pan muy pequeños, del tamaño de un garbanzo.
Tengo por cierto que lo comían ya mis paisanos cuando el el siglo XI hirieron al Cid en las puertas de Albarracín"
"El libro de la cocina española" Néstor Luján y Juan Perucho. Ed. Danae

El mestre les cuina amb abundant proporció de longaniza portada directament del seu paradís particular: Munébrega, també xoriço de pobre i greix de pernil. Sucoses (ha generat conversa aquest punt de cocció) i una autèntica delicia.


Com també de Munébrega son les madejas (zarajos en zona riojana, on acostumen a envolcallar alls tendres o fins i tot una branca de vinya que servien originalment per a subjectar-los sobre la foguera).

Les madejas són estomac i budell prim de xai lletó, molt nets i enrotllats (madejas!). A Munébrega els fan amb greix de xai envoltat del budell i el seu gust és molt potent i un cop cuites s'acostumen a llescar i fregir per a daurar-los i regar amb una picadeta d'all i julivert.  Segons la literatura, eren una de les tapes estrella d'Aragó i malgrat que els temps no són favorables a les menjes de veritable personalitat...encara es troben en alguns establiments de bon criteri.


L'Esteve ens ha regalat una sorpresa: una mistela del Priorat portada directament de celler i de la que si no he entés malament només hi ha unes quantes dotzenes d'ampolles a tot el món. Una perla fragant i dolça que ha acompanyat el moniato amb anís a les postres. Golazo!





dilluns, 13 de juliol del 2015

del esmorzar de forquilla #38. Final de curs.

Darrer esmorzar de forquilla del curs a la terrassa de Ca l'Esteve, al Septembre més es clar.



Ens quedarà durant l'estiu el record d'un esmorzar molt fresc (tomàquets de l'hort de Ca l'Esteve collits a les 22h de la nit anterior), una vichissoise divertida i un empedrat amb mongeta del ganxet (lúju). I també molt peixater: hamburguesa de salmó molt espectacular de gust i textura, pescaíto frito para todos i unes broquetes d'emperador per a  reblar el clau.








I setze blocaires amb ganes de xerrar, perque la veritat... va ser un non stop. As usual.

diumenge, 1 de febrer del 2015

d'esmorzar de forquilla - Gener 2015 - i llibres del segle XVIII

Amb l'any començat, tornen els esmorzars de forquilla a Ca l'Esteve. Una ocasió aproximadament mensual per a entaular-se a gaudir de la bona cuina del mestre Xesco i de la conversa animada per la energia positiva. Avui ha coincidit amb una trobada de cotxes 600, costa molt ser adorable si estàs fet de ferro però aquestes màquines ho aconsegueixen una miqueta.

600 a ca l'esteve

I també hi ha hagut sorpresa per al cocinillas, que ha rebut de part de la Gemma i en Jordi una caixeta de clics que li aniran molt bé per al proper Nadal...

manel cocinillas i els playmobil

El menú ha estat tran frugal com sempre, amb una truita de patata i ceba, uns encurtits amb olives de la casa...
truita de patates ca l'esteve esmorzar de forquilla


encurtits ca l'esteve esmorzar de forquilla


Tot seguit uns calçots -que a Ca l'Esteve fan 'nets'- amb una salsa densa i untuosa.

calçots ca l'esteve esmorzar de forquilla

Unes carxofes farcides amb cranc:

carxofes amb cranc esmorzar de forquilla ca l'esteve

Unes costelletes de cabirol arrebossades i pintades amb una salsa de mostassa i mel:

costelles cabirol esmorzar de forquilla ca l'esteve

Un arròs de cap-i-pota amb gambes, què voleu que us digui, ja estàvem en modo festival...

arròs de cap i pota i gamba esmorzar de forquilla ca l'esteve


I per a postres una crema catalana amb carquinyoli, tot molt etèri.

crema catalana esmorzar de forquilla ca l'esteve

La Marina ens ha portat unes galetes amb forma de bicicleta que ens hem cruspit en el moment cafetó. Tan maques com els 600 de fora o més encara. I hem pogut conèixer a l'Arlet, la filla d'ella mateixa i el Manel generós

galetes bicicleta marina tapat de tapes

I a la sobretaule, en Xesco ens ha mostrat alguns dels seus exemplars històrics bibliogràfics. Entre altres un Arte Cisoria escrit per Enrique de Villena l'any 1423 i publicat al 1766. I un Juan de la Mata del 1741. El millor no ha estat veure aquetes joies de paper sino les explicacions del mestre al voltant de les mateixes. El coneixement ens mou tant o més que les viandes.

xesco bueno mostrant llibres arte cisoria esmorzar de forquilla ca l'esteve

llibre juan de la mata xesco bueno esmorzar de forquilla ca l'esteve

Nota: foto curiosa ja que de fons es veu al Manel fullejant el meu exemplar de Arte cisoria... del 1967, que per contrast semblava un alegre jovenet pre adolescent... tot i haver nascut abans que servidor. Grans moments!