diumenge, 28 d’agost de 2011

del temps aturat: Chocolates Mariño

Fa unes setmanes vem poder tastar les xocolates 'Creo' fetes a Tortosa en les que un dels ingredients és la farina d'arrós (original post here).
Durant aquella visita, la reina del meu cor ja va esmentar que a Carballo (Coruña) hi ha una familia que produeix també xocolata artesana desde fa dècades. Així que aprofitant aquests dies els vem passar a fer una visita.

La veritat és que aquest tipus d'establiment tan petit, tan específic i familiar té una flaire especial. I no em refereixo a la inevitable oloreta del cacao, ni tampoc al perfum de les veles (alguns veritables velots de tamany king size) que per alguna curiosa raó que no vaig atrevir-me a preguntar, també venen...


Aquest ambient, aquesta atmòsfera és la del temps aturat.
Perque tot i que ara les rajoles venen també protegides en una funda plàstica -diria que juntament amb la calculadora a piles la única concessió a la modernitat en un mostrador que em jugo un pèsol que no ha canviat en 50 anys- la resta és com entrar en una película del cine espanyol dels 80: un viatge visual al passat de la posguerra.

La fàbrica/establiment està regentada per la mateixa família desde el 1927, i el Sr. Severino Mariño ens va explicar com el seu pare feia servir 'fariña de algarrobo' per a fabricar la xocolata durant els durs temps de la cartilla de racionamiento de posguerra.
Per això no es va sorprendre que uns tortosins actualment ho facin amb farina d'arròs, tot i que ells fan servir farina normal de blat per a espessir la xocolata a la taça.

No diria orgull, però sí que hi havia una innegable satisfacció en el somriure d'aquest home, ja gran, quan explica la història familiar que també és la història del negoci.

Em va encisar veure com els quatre membres de la família preparen parsimoniosament (a mà doblegant mica en mica les cantonades) els papers on hi aniran les rajoles. Tallant, doblegant, marcant,... tot en una taula darrera el mostrador. A la vista, sense pressa i sense pausa.
Com ens van dir ells mateixos, "avui preparem tots els envasos i demà fem la fabricació. A modo, porque a toudo a vés non chegamos."



Són temps difícils per a tots, i també per a aquests establiments artesans que encara perviuen. I més aquests que ho fan lluny del -de vegades- esnobisme de la gran capital. Per cert, un esnobisme que pot salvar algun d'aquests negocis tradicionals, no tot ha de ser negatiu a la capital.
A base de paciència i anys d'ofici, sense revisionismes ni recuperacions de cap tipus. Simplement, sent com sempre han sigut.

La xocolata a tot això, ha resultat ben bona. Aromàtica, densa (això per la meva proporció de llet a la tassa, es clar), no gaire dolça i amb el resulton punt de la vainilla.
I menjada a lo bèstia, en rajola, també està molt bona. Amb aquesta textura terrosa fantàstica!!



Es clar que ja sospitava que no podia ser de cap altra manera. Estic segur que per a fer una xocolata dolenta no s'hi posen. Un bon esmorzar de diumenge per enyorar una mica Galicia.

Els vaig demanar un email per enviar-los aquesta entrada, com a petit homenatge. No tenen email, així que les hi haurè de comentar en persona, a la antiga. Com si s'hagués aturat el temps.

Chocolates Mariño
Rúa Cervantes, 1
15100 Carballo
981 700 305

Es clar que si parlem de temps aturat, també es podrien citar altres exemples que en 
comptes d'alegrar-te el dia et fan venir mal de panxa...

11 comentaris:

LA COCINERA DE BETULO ha dit...

Es fa extrany una empresa sense mail, tindràs que escriure una carta com fa uns anys i que segueixi el seu curs.
El carrer.... sense paraules.
Petons.

Visc a la Cuina ha dit...

Quin cobriment veure aquesta placa en un carrer! El que expliques sobre aquesta xocolata, sensacional, m'encanten aquests llocs!

Dolça ha dit...

De tant en tant en trobes de llocs com aquest... cada vegada menys... com plaques de carrer com la que has fotografiat (per sort!)

PTNTS
Dolça

josep ha dit...

Òscar,
Com pots veure, quan el temps s'atura, s'atura de veritat i en tots els aspectes. Una botiga entranyable sens dubte.
Una abraçada

Mglòria ha dit...

MARE MEVA!!! I QUINA XOCOLATA!!!
Fa dos anys que provem d'arribar a Galícia.. però rés noi, a la que sortim de l'autopista, concretament a Logroño, ja agafem nacional o carretera secundaria i mai arribem al destí previst -la culpa la té el paisatge, els bons plats, la frescó.. i un llarg etc..- m'agradaria arribar-m'hi a coneixer-ho, i m'ha agradat molt la forma de les peces de la xocolata. Deu ser interessant veure el procés darrera el taulell, i la olor.. segur que acabaria per comprar tot l'estoc!

CUATRO ESPECIAS Por ELENA ZULUETA DE MADARIAGA ha dit...

No conozco esta marca de chocolate y tampoco me suena de verla por estas tierra, ni siquiera que la lleven los proveedores, pero gracias a ti, se de ellos.

besos

Teresa ha dit...

No conec aqueta marca, sembla com la xoxolata a la pedra de tota la vida, com dius tu, al paladar, terrossa... de petita a casa en feien la xoxolata desfeta, i què bona! De plaques, noms de carrers i places com aquesta encara en queden masses!!
petó

Massitet ha dit...

Ei,crack!
Ben bé que és una xocolata ben semblant a la que fan a CREO! Per cert, que la xocolata a la pedra ques es feia a Vinaròs... es feia espessa amb farina de garrofer!! Quines coses, oi!

Gran post i gran xocolata, segur!!

P.S.: Sense comentaris sobre l'avinguda... :-P

Anna Hallado ha dit...

Tot un luxe poder visitar llocs així.
El teu relat... brodat!
Una abraçada

starbase ha dit...

Anna, es que és una familia i una forma de viure. Literalment. I no els interessa gens això del internet...

Visc a la cuina, mes em valdria no haver-ho descobert, la veritat :(

Glòria, justament com que són expècie en extinció val la pena enfocar-los de tant en tant :)

Josep, es congela de vegades. Quina fredor... :-P

starbase ha dit...

MGlòria, doncs quan hi arribeu us asseguro que continuareu trobant paisatges bonics i bon menjar :D

Elena, viendo su stock, dudo mucho que se venda en muchos sitios mas allá de su própia tienda :)

Teresa, justament és una xocolata de pedra de tota la vida. Ni més ni menys. Sobretot ni menys!!

Massitet, segons Mr. Severino ells ho van fer amb garrofes per culpa de la posguerra... igual és que a Vinarós era per vici? ahhhh... qui sap el que pot pensar un vinarossenc... :-P

Anna, moltes gràcies!! :)