Els francesos són un poble
mu digno de admirá... excepte en algunes coses en que no ho son. En el tema de la jalamenta tenen un nivell mig força més exigent que nosaltres, i no parlo només de la restauració sino de les taules familiars:
són més exigents amb el seu menjar i el seu vi que nosaltres. Parlo en general i sempre desde la meva experiència personal, però n'estic ben convençut.
El Restaurant Ne quitez pas, a Tokio
Ara bé, precisament per això,
es corre el risc de caure en l'esnobisme i considerar que allò francés és bó precisament i simplement per el fet de ser-ho. I que tot el que vingui amb una boina i un foulard ha és cool, trendy, chic i barrufant. I si no, que m'en dieu dels bojos japos que paguen yens a cascoporro per poder menjar pols cuinada en diferents receptes?
Us parlo de pols, polvo, dirt, merda diminutament texturitzada, basura!!
Francesa, això sí. Importada directament desde la grandeur per a major
glòria de la gastromonserga elevada al cub i multiplicada per la
estupidesa del que és tendència i la exclusivitat.
Risotto de pols amb peix. Puaj
Xarrup de pols amb tòfona. Puaj.
Gelat de pols. Puaj.
Pols gratinada, un altre postre. Puaj.
Sabeu que passa? Que tot i que
en aquest blog en fan una critica força entusiasta, jo penso que
això és una merda punxada en un pal conceptual. Si no m'agrada gens ni mica quan es fa servir l'or com a 'ingredient' d'una recepta només per el fet de convertir-la en cara i per tant en exclusiva... qué haig de pensar del fet d'afegir i cuinar amb pols? Una basura d'ingredient i una basura de concepte. No m'hi trobaran...
Una miqueta de te de pols per a acabar?.... PUAJ!
