del Mesón La Jara (Mérida)

Una ciutat com Mérida, que ens pot servir d'exemple de ciutat amb important afluència turística, els locals es poden dividir entre aquells que cerquen el public pasavolant i els que donen servei als locals -la primera gran diferència està, com no podia ser d'altra manera, en els aperitius que acompanyen les begudes de forma gratuita-. El servei general posterior també sol ser diferent, però es poden trobar bons i mals exemples a les dues bandes del terreny de joc. En tot cas, jo crec que en això les distàncies s'escurçen.

La crisi està deixant eixuta la mamella del turisme, que durant anys va ser munyida a consciència i maltractada a còpia de donar carretades de menú falsament típic, falsos pernils pata negra i encolomant xoriços coloraos plens de tendons al incaut extranger. Les terrasses properes a la pedra mil.lenaria abaixen preus i lluiten colze a colze per atreure un client escàs. Una pedra llatina que això sí, continua imponent imposant la seva llei psicològica del pulverem reverteris.
Potser ara és massa tard per als espavilats caçadors de la gamba de dues potes, no ho sé. Jo -nosaltres, vaja- som clients i visitants de locals antics i gens turístics.

La Jara és un local regentat per una familia que ja fa dècades van tenir també vida a Barcelona, currantes de la hosteleria que hi dediquen moltes hores i cuinen cada jornada plats tradicionals, tapes saboroses (amb aquest puntet pujat de sal, per a que la gent es noti assedegada) i que si els hi demanes un entrepà de pernil fet amb pa amb tomàquet l'executen amb precisó i mètode ampurdanés.

Una carn en salsa de les poques que m'agraden entre les que acostumen a servir als cellers i bodegues de la zona, uns calamars boníssims al punt, tendres i molt gustosos. Llàstima que no tinguin el meu plat fetitx per a la tapa: unes bones patates braves.

També hi podeu trobar una llonza llaminera (solomillo) tendre i preparat al punt per la cuinera i una especialitat local que jo no he trobat fora d'Extremadura: el pestorejo. Val la pena tastar aquesta careta de porc feta a la llenya, ni que sigui una vegada. Cerdo requemao li deia jo de jovenet, amb la displicència del nou ric que menysprea aquells talls que els temps magres ens han ensenyat a valorar.

No hi espereu luxes, només profesionalitat i eficàcia. I per favort, no sigueu passerells i espereu a que us portin l'aperitiu inclós a les begudes abans de demanar vosaltres el pica-pica...heh!


Mesón La Jara
Calle Santa Lucía 8
Tel: 92431147906800 Mérida (Badajoz)

de curiós efecte òptic turbohelicoidal

Una curiositat que no té relació amb la cuina. Ja us aviso d'entrada. Però que sí que en té amb les vacances i els omnipresents telèfons mòbils de X-ena generació. No us portarà més de 4 minuts o sigui que jo personalment em quedaria a llegir-la, hehe.

Això és el que aproximadament fotografiareu d'una turbohèlix (turbohélice) en moviment quan feu servir els sensors digitals que porten els nostres telèfons mòvils de bloguero militante. Com podeu veure, les pales de l'hèlix apareixen totalment deformades i curvades cap endarrera en un angle impossible i surrealista. A sota us poso la foto del motor completament aturat per a incrèduls i escèptics: no és que realment les pales estiguin deformades!!

És un curiós efecte òptic que esdevé amb els mòvils ja que al contrari que les càmeres tradicionals òptiques -que prenien tota la imatge de cop- les càmeres digitals amb sensor CMOS fan un 'escombrat' linia a linia de tot el sensor de forma que a cada linia que llegeixen les pales es mouen una mica i per això apareixen deformades. Sabeu com funciona la tele, que va escombrant desde la primera linia cap avall a molta velocitat per formar la imatge? Doncs això és el mateix però al contrari: el sensor capta la primera linia, despres la segona, la tercera, etc...

Llògicament desde que es fa la primera linia fins a la darrera les pales s'han mogut o sigui que la imatge final ens donarà cada cop una forma diferent en funció de la velocitat de captura del nostre sensor i la velocitat de gir de les mateixes.

Com a bonus impagable, la turbohèlix també et dona la oportunitat de viatjar en el temps, tornar als anys 80 i oblidar totalment qué és un finger, arrossegar la teva maleteta fins a la escala de l'avió i que allà la posin a la bodega davantera del mateix. Que torni AVIACO, per favortttttttt!!

Si us ha encuriosit, aquí teniu un bonic video del efecte turbohèlix i càmera de smartphone que han publicat la gent de Microsiervos als que també els va resultar interessant l'efecte.

d'albergínies 'apañadas' en vinagre

Les albergínies amb 'apaño' són un clàssic familiar de l'estiu. De fet, stricto senso, son un clàssic familiar del meu estiu ja que les fa ma mare aprofitant la temporada d'aquestes albergínies mini que desde 'sempre' han existit a Extremadura. Molt abans que l'alta cuina ens posés a taula les verdures mini a preu d'or.

Tot i que porten vinagre, no es tracta pas d'un escabetx, ja que no couen en una barreja d'oli i vinagre. Tot i que sí que porten un afegit de vinagre al final de la cocció.
Són famoses i conegudes les que es fan a la localitat d'Almagro, que a diferència de les que fem a casa porten pimentón de la Vera. A casa com us dic no en porten, i la meva mare les fa com les ha fet la avia María que les feia com ho va aprende de la seva mare Frasca. No seré jo qui tingui temptacions de desviar la recepta ni un mil.límetre (com a mínim aquest any ni en els teinta anteriors que porto venint a Mèrida a l'estiu. L'any que bé ja veurem, que estic muy loco).

És molt important sempre fer cas de la sabiduria popular, que en aquest plat marca la necessitat imperiosa de netejar molt i molt bé les branques de fonoll que serveixen per a mantenir la integritat estructural de la preparació i alhora donar-li un lleuger i subtil toc anisat. Aquestes branques s'agafen del camp, vora les carreteres i al poble diuen que és un arbust on els gossos tenen tendéncia a miccionar amb fervor. Es a dir, que cal netejar molt bé el fonoll perque en el hinojo se mean los perros.
Sospito que és un aforisme exagerat per a assegurar la corresponent neteja per part del cuiner, en tot cas jo ho acompleixo a peus juntetes.

Albergínies apañades a la manera Galán

Ingredients: 

Un parell de kilos d'albergínies petites de temporada
Aigua
Comí
Orenga
All
Sal
Tomàquet
Pebrot fet al forn
Unes quantes branques de fonoll (hinojo) 
Mig gotet de vinagre (nosaltres fem servir el de poma)

Procediment:

Netejem bé les alberginies mini, assegurant que treiem les punxes que solen tenir a les fulles tosques i carnoses que protegeixen el fruit delicat.

En una olla posem aigua abundant, comí, orenga i unes dents d'all matxucades al morter amb sal. 
Tallem les alberginies amb un tall longitudinal sense arribar al final, aproximadament fins a dos terços. Queden les dues meitats unides per la part on neixen les fulles protectores.
Les posem a la olla amb l'aigua i els perfums, i uns talls de tomàquet per sobre faran que les nostres estimades no surin i quedin ben submergides en el liquid element.

Ho coem tot aproximadament uns 15 minuts. No hi ha una regla fixa ja que depén del tamany variable de les albergínies. En tot cas, el més important és deixar-les un punt cruixent i senceres de textura. Ningú vol trobar una albergínia plasta i blandurria per molt bó que fos el seu sabor.

Un cop cuites, les treiem del liquid per tallar la cocció i les reservem. Al tall hi posarem un troç de pebrot escalivat o al forn i acabarem traspassant el conjunt amb un pal de fonoll. Que a banda de donar sabor serveix per a mantenir el conjunt ben fermament unit.

Quan tot està fred, li posem el mig gotet de vinagre i les tornem a posar el suc i les albergínies per a que acabin de marinar bé els sabors. Mínim 48 hores a la nevera :)

de VacasLocasWorldTour (I)

Una de les grans meravelles que té la Portugal gastronòmica és la qualitat general del seu bacallà salat. I dic bé al dir salat perque al contrari que a casa nostra, els portuguesos no tenen cap tradició de vendre el bacallà ja dessalat. Això cadascú s'ho ha de manegar a casa, amb el punt corresponent de sabor i demés.

Cal també apuntar que el bacallà portugués és força més curat i sec que el nostre. De forma que personalment mai he aconseguit rehidratar-lo de la mateixa manera que ho fan els professionals bacallaners dels nostres mercats. Normalment no arriba a aconseguir un color totalment blanc, sino que alguna altra zona encara conserva un color més semblant al nacar i també una textura més fibrosa. Saborossísim això sí, com us dic aquí el bacallà que pots comprar de 'normal' al hipermercat és molt superior en qualitat al dels nostres linials.

Per això, perque és una recepta que a tota la familia ens encanta i també perque els pares tenien la mòmia reservada desde fa uns mesos avui ens han rebut amb una esqueixada extremenya ben especial. I a sobre per sopar, per allò del procés d'aclimatació han caigut uns pebrots escalivats, un chorizo blanc i un chorizo colorao del poble i unes albergínies en vinagre.

Altres petites joies i meravelles ens esperen (espero) aquesta gira mundial de 'La Banda' que ens estem marcant... avui de moment a banda de sobre les estovalles també hem tingut altres petits moments deliciosos...

decuina Extreme-Galiza Tour

"La  banda" comença avui la gira mundial que ens portarà a actuar a escenaris com Mèrida i A Coruña. Anirem explicant la crònica de la carretera i manta corresponent. A veure si som capaços de trobar bon material fungible que mostrar-vos :P

Durant la gira la formació serà:

starbase: Teclados y pesao impenitente
Cris superstar: Agenda y temas importantes
Superxermaneta: Abanicos y coros 'uh que calor'
Salva, Paki; Juan y Glória: El mejor público del mundo
 

Contractació i bolos, al correu elèctric tradicional que teniu al menú de la esquerra.

de recomanació sabatina: La vespa de Gràcia

La Vespa de Gràcia és un just homenatge tant al local que lluita per conservar una aposta gastronòmica senzilla i humil però també saborosíssima i deliciosa, com també a una vila com és aquesta Gràcia que manté identitat i veinatge per sobre de formigons i plans urbanistics impostats.

En molt pocs dies començen les seves famoses festes de carrers guarnits, oasi mental de la infància que a cada visita em reconcilia una mica amb els congèneres i en general, amb la vida.

Hi foten unes hamburgueses d'impresió, i m'encanta l'ambient canalla i sorollòs que de vegades hi regna. Com sempre, la recomanació original la trobareu al www.365bcn.com o clicant sobre la imatge. I si us barrufa li podeu fer un 'me gusta' o un tweet... i tal i tal :P

La Vespa Burguer Bar
Calle Torrent de l’Olla, 99. Vila de Gràcia  [MAPA] | ☏ 687 12 59 22

de video relaxant de divendres:Frankenstein vs les cols de brusel.les

El video relaxant del divendres per la tarda... d'acord que avui encara no és per la tarda. Estimat lector, no sospitava que eres tan estricte amb els detalls!...és Agost, començo les vacances i per tant em sento legitimat per capgirar una mica el món i els horaris.
I de pas deixarem constancia d'una veritat que de petits intuim però que sovint anem oblidant mentre creixem... les fotudes cols de brusel.les sempre guanyen. No em pregunteu perqué, és així.

Stuff vs Stuff 'Can vs Sprouts' from Sumo Science on Vimeo.

de Rahola momentum: Cascanueces überwoman

Ens fem un Rahola momentum?

Aquestes escultures pertanyen a la serie 'Nutcrackers' de la escultora Jennifer Rubell. I com resumir-ho..., són evocadorament inquietants. Sempre cascant i cascant nous amb les seves cuixes i natges fermes i lluents.
La veritat és que m'agrada el concepte, tot i la seva inquietogènesi.

 
Segons l'autora reflecteixen tant el cliché de la dona sexual i odalisca com el de la femella superior matxuca-gònades masculines: "these interactive sculptures embody the two polar stereotypes of female power: the idealized, sexualized nude female form; and the too-powerful, nut-busting überwoman"

El que jo deia: una Rahola.
Clavadeta.

Fotos de Andrew Ryan Shepherd preses Dallas ContemporaryVia Liquid Squid

d'estiu fent l'Agost: Gastromimix a la radio.

Avui dimecres 21.30h Zulú tenim nova entrega de Gastromimix al programa Fem l'Agost (Onda Cero Catalunya). Yours truly és buenista militant.

Buenista, però no del de la ceja que aixecava el puny mentre caminava somrient i satisfet cap a l'inevitable llibre de receptes neoliberal (JA!) .
Soc buenista i en conseqüència faig la cunya. Atenció, la faig per molt més que militancia i amistat. Sobretot per el gaudi serè que proporciona sentir perletes com la següent. Tot parlant dels plats standard, repetitius i plastes que trobem repetitts al 90% dels restaurants dia sí i dia també...en Xesco li pregunta al presentador del programa:

-Vas prendre un Carpaccio? Ah! i que tal... abundant la racció, oi?

¡Jugón!