del cicle de la Excelencia. Si quieres Gastromimix toma dos tazas

Quan en Pantxeta i la Julia ens va donar el disgustillo d'ampliar horitzons, desplegar ales i volar oceà enllà fins a la terra Colombiana ja tenia la forta convicció que el seu talent i la seva creativitat fèrtil els farien triomfar. Gràcies a ells i a la seva finestra privilegiada he pogut albirar una mica d'aquesta societat que els acull.

Ells han crescut també amb la experiència, es clar. A través dels missatges i comunicacions que escalfen una mica les milles nàutiques de l'Atlantic he anat veient com noves paraules, expresions i mirades es sumàven a la seva realitat. També s'ha notat en el seu blog original, Gastromimix, on amb el Xesco sovint dibuixen realitats amb paraules de cuiner amb els ous pelats de fogó i lectura. Que ha guanyat noves mirades.

I la bona noticia és que ara també tindran veu propia en un mitjà de Colombia, un mitjà important i poderós.

El Tiempo acull a partir d'ara també un Gastromimix Colombia Version, i el millor és que això no vol dir que el Original Gastromimix no continui exàctament igual amb el seu camí de tecles. En definitiva, que uns amics estan d'enhorabona, triomfant pas a pas en la seva aventura vital i que si querías Gastromimix ahora vas a tener dos tazas. Adelantes las atxas, licenciado i moltes felicitats :P

http://blogs.eltiempo.com/gastromimix/2014/06/20/el-ciclo-de-la-excelencia/

d'estiu fent l'Agost: Gastromimix a la radio.

Avui dimecres 21.30h Zulú tenim nova entrega de Gastromimix al programa Fem l'Agost (Onda Cero Catalunya). Yours truly és buenista militant.

Buenista, però no del de la ceja que aixecava el puny mentre caminava somrient i satisfet cap a l'inevitable llibre de receptes neoliberal (JA!) .
Soc buenista i en conseqüència faig la cunya. Atenció, la faig per molt més que militancia i amistat. Sobretot per el gaudi serè que proporciona sentir perletes com la següent. Tot parlant dels plats standard, repetitius i plastes que trobem repetitts al 90% dels restaurants dia sí i dia també...en Xesco li pregunta al presentador del programa:

-Vas prendre un Carpaccio? Ah! i que tal... abundant la racció, oi?

¡Jugón!

d'esmorzarfilldeputa, themovie. Homenatge a Gaspar Rey

Avui a Ca l'Esteve he compartit alegria de viure, plat i taula amb en Dani i en Xesco (i amb Júlia, Maria i la reina del meu cor). Com que hi ha vegades que costa d'escriure sense quedar cursi, i costa resumir els festivals... millor us deixo amb la movie-resum particular del matí.

Presentación de diapositivas: esmorzarfilldeputa - Diapositivas

Un record per al Gastrònom Gaspar Rey -sobre la seva figura en poden parlar molt millor els mestres de gastromimix que un servidor- i un 'Guardar como' a la meva memòria vital particular. Sense catalogar, sense classificar, sense filtre. Guardar como i punto: como más mejor.
Gràcies Dani i Xesco per compartir-ho.

Com que a la presentació no se m'han guardat, us deixo aquestes imatges que m'ha cedit en Pantxeta. Les botifarres de bou en frugal llit de mongeta del ganxet, el vi 'Som vuit' que han gaudit els que en prenen i unes favetes que venien directament de l'hort que hem pres en el més pur estil 'Raw food'.
Com deia el Xesco: són aigua!!

de oca a oca i un llibre de gastronomia porque me toca

Les ments dèbils van estar tot l'any passat donant la pallisa amb la suposada profecía Maya del final dels temps. Jo en combinacions còsmiques de planetes i eixos de la Via làctia no hi crec més enllà de la llei de Kepler (en temps iguals, el radio vector que uneix la Terra i el Sol escombra arees iguals en el seu desplaçament)

Hi crec perque les dades ho certifiquen i només i sempre que sigui per a explicar de forma irracional succesos positius. Com per exemple la atzarosa i rocambolesca combinació de succesos diguem-ne astrals que van conduir a que un exemplar del 1970 del històric llibre 'Historia de la Gastronomia Española' escrit (es veu que no precisament a quatre mans) amb el també important Joan Perucho.

Posem per exemple que volem estimar les probabilitats de que dos grans bibliòfils (siguem clars, lo d'aquest parell va més enllà del bibliofisme. Uns ionquis de la celulosa i el format arbol muerto). Dos bibliofils comentava, en una nit barcelonina impartint un curs en una fisna tenda de delicatessens a Passeig de Sant Joan.

Algú pica a la porta -ja tancada per lo intempestiu de la hora- i li dona al dependent ja a punt de marxar cap a casa un exemplar de Historia de la Gastronomía Española. L'ha trobat abandonat en un banc de la cantonada juntament amb altres llibres de novela i ha pensat que 'como vosotros teneis cocina, os puede interesar'.

Aquest dependent, en comptes de quedar-se el llibre...pica a la porta del cooking space interior per entregar aquest llibre a Monsieur Panxeta -el primer dels dos verbivers protagonistes-. Que veient la joia que li porta el dependent entre mans, pensa inmediatament que l'altre verbiver -en Xesco- li està gastant una broma. No serà el cas aquesta nit, que altres nits no es descarta pas coneixent el tarannà de la parella. Una mitja volta li permet comprovar com en Xesco continua donant la classe sense coneixer l'arribada de la joieta.

Un cop acabada la classe, la mateixa situació còmica però al revés: en Xesco incrèdul pensant que en Panxeta li pren el número. Però no, realment aquest llibre alliberat a dos cents metres ha aconseguit fer-ser arribar fins a les mans adeqüades. Tal vegada com si fós l'anell únic forjat per Sauron.

I ara arriba la carambola còsmica més bonica per a un servidor. Aquest parell, coleccionistes impenitents, intercanviadors de llibres amb altres enganxats de la seva condició... decideixen que el camí d'aquest exemplar acaba a la estanteria del meu menjador.
Clac! tot encaixa i un cop més l'univers em fa una clucada d'ull.

I sino, fixeu-vos el format en que em van fer entrega del llibre: embolicat en paper de plata i de diari imitant a un entrepà dels que gastàven els extingits obrers de la construcció!!

La meva conclusió és clara: ni mayas ni pebrots, el que has de fer es aconseguir rodejar-te de bones persones i és probable que això sí que acabi canviant el teu món.
I ja em disculpareu, espero, el totxo de entrada per a explicar-vos que tinc un nou llibre a la biblioteca personal. Però justament per a aquestes coses vaig començar a escriure aquí.
Tot i que el meu cap de departament de SEO i MÀRKETING diu que quan hi ha més de deu linies es perden lectors a mansalva... que collons sabrà ell de blogs!!

de celebració brutalérrima, i amb motius.

Quan tens coses per celebrar, doncs el millor és celebrar-les. O no?

I avui hem fet una celebració tremenda amb la Júlia, en Dani i en Xesco a Ca l'Esteve. En Xesco rai, que sempre hi és. Per alguna cosa és el capità de la cuina. La Júlia, en Dani i un servidor hi esmorzem de tant en tant perque la vida és complicada, de vegades muy perra i sempre val la pena compartir plaer i taula amb amics.



El que passa és que el mestre (i parlo literalment) s'ha passat i ens ha muntat un festival de llum i colors tremendo.

Uns petits sandwichos de pasta de full farcits de foie micuit amb poma.
Les olivetes gordal farcides de tomàquet deshidratat ... ese pequeño detalle.

Uns seitons (boquerones) enrolltats sobre compota de pinya molt bons, però encara millors estàven els seitons que en segona onada veníen amb poma i melmelada de pebrot vermell - m'informa en Xesco que la melmelada és un regal de Francesc Chicón & Serjo Magicien- (no foto, sorry).

Com qui no vol la cosa, un truiteta de patata, carbassó i una mica de tòfona d'estiu per allò del glamour i toque chic. Ample i sucosa, com a mi personalment m'agraden.

I aleshores l'arròs que li vem encarregar ahir: arrós de peus de ministre al que hi ha afegit unes múrgules (colmenillas) que li donen aquest gust tremendo i aquesta textura que encara em fa salivar.

Ah, per acabar han aparegut unes coques de pinyons, unes de ametlla i uns geladets de dulce de leche que han fet que costi molt no anomenar dinar a les 11h del matí a aquest esmorzar de cullera. Un és partidari dels excesos, però es que les coses tenen un nom: dinar tempranero.

El motiu de la celebració podria tenir a veure amb la inminència de l'aniversari de Dani Panxeta I el grande, però no.
El motiu és que en Dani i la Júlia, la Júlia i en Dani començen una nova etapa professional/vital que els portarà a gaudir dels aires renovats, purs, lleugerament pijos i pirenaics. Es posaran al timó d'un restaurant i ara estan muntant tot el projecte (que inclou el restaurant com a tal i un altre local més informal on menjar raccions i pintxos!!).


Deixeu-me pensar en quantes vegades he pogut a la meva vida assistir a una sessió on tres cuiners parlen sobre com muntar una carta, escandalls, perfils de client, técnicques de cuina, productors, productes, organització de la cuina, piqueros, sala i tot el demés...
errr, sí, crec que m'havia passat una o ninguna vegada.

Jo, que ja sabeu que tendeixo a parlar massa, en aquells minuts no he dit ni mú. Modo esponja activado.
Ja us ho podeu imaginar, en aquella taula hi havia tres cuiners que han tocat tots els pals, desde xiringuitos fins a cuines com les de Subijana i Arzak!!













Algún dia haurè de donar les gràcies a algú per tenir aquestes oportunitats de posar el cap per la finestra dins aquest món que tant respecto i que requereix tants sacrificis.
Esmorzar tant bé com avui, mentre sents parlar de com muntar una carta... no té res a veure amb el veritable i gran esforç que comporta aquest ofici.
És simplement, una celebració que la vida i sobretot els amics, li regalen al menda.

Així que content com un gíngol .
No tant per mí (que també) sino SOBRETOT PER LA IL.LUSIÓ QUE TRANSMET LA PARELLA i per veure oficiar a un tipus com el Xesco en aquestes qüestions és una mica com veure Napoleón parlant de grans batalles: se las sabe casi todas.

I un petit truc de propina que m'he endut cap a casa.
Com podem netejar les vinagreres i 'aceiteras' de coll estret? Perque jo en tinc dues i mai se com netejar-les per dintre.
Doncs posant la closca d'un ou o dos, un rajolí d'aigua i a menear amb força. Com diria en Júlio Iglésias: un puro estropajo natural!!

de cabrón con suerte.

Sóc un cabrón con suerte.

Avui diumenge a l'esmorzar a Ca l'Esteve amb en Xesco, en Dani i la Júlia m'han regalat un llibre preciós. Ple de fotografies meravelloses de Patxi Úriz i amb receptes d'Angelita Alfaro.

No puc parar de fullejar-lo una vegada i una altra, i com a extra té una edició a l'alçada de continguts: cosit en plecs (muerte muerte muerte a la encuadernació americana) i amb un llom de tela molt 'mitjans de segle XX'.





Aquest llibre et fa salivar per les retines!!
MOLTES GRÀCIES. Una sorpresa meravellosa.

I a sobre, durant l'esmorzar de forquilla, mireu quina idea tan interessant que ens ha portat el Xesco a la taula (preguntat per la gènesi de la idea ha citat a l'Astrid de miblogdepintxos i uns calamars negres del Comerç24).
Uns calçots passats de foc? NOOOOOOO!! Són calçots en tempura negra (tempura amb tinta de calamar)!!


I en clara demostració que aquí yours truly és un èsser de gustos senzills i saborosos... el plat que més he gaudit avui. Bunyols de bacallà (ja ha de ser curiòs per al xef Xesco escoltar-m'ho dir. Haha. I més quan hi havia aquests grans calçots, els pessolets de l'hort amb les gambetes, la truita de mongetes del ganxet...).

Jo els he gaudit quillonèssimament.


No em direu que el diumenge no ha sigut profitòs.
O sigui. Conversa, complicitat, riures, plats, sorpreses i a sobre... em regalen un llibre meravellós.

Sí, avui he estat 'un cabrón con suerte' :D

de Practicon Angel Muro

Descobríem fa dies al blog de capçalera gastromimix aquesta deliciosa entrada amb l'audio d'un disc de vinil (al dir-ho em sento juràssic). En el mateix, una gravació de la recepta de 'huevos fritos' que apareix al Practicón d'Angel Muro.

La llegenda explica que San Adrià es sabia de memòria aquest llibre quan va entrar com a cuiner d'stage mensual al Bulli durant les vacances del servei militar (recomanat per Fermí Puig, amic de la mili).

Sigui veritat o no la llegenda, aquest disc -que yo he venido a hablar de mi (su) disco- és una joia.

Un fragment d'història tant per el format vinil, com per la forma de locucionar(locutar?) la recepta, com sobretot, per la forma de redactar-la i concebre-la.

I només poso un exemple: els rovells cuits i cuallats? En un ou ferrat? Ara seria impensable!!
"La clara blanca, limpia y transluciente cubre con una telilla blanca la yema esférica y perfectamente cuajada"

Aquesta és una recepta del 1.894. I ens demostra que fins i tot la forma de concebre un simple ou ferrat perfecte canvia amb el temps. Digievoluciona. Us convido doncs a gaudir d'aquest bocí d'història.




Les dades sobre quí és Angel Muro i una aproximació seriosa al contexte de la recepta les trovareu al post dels gastromimix. Imprescindible.

I sí, els hi he preguntat abans si podia fer de repetidor sobre aquest document que ells mateixos han pujat a la xarxa.
I el parell de generosos m'han dit el que sempre em contesten quan els demano alguna cosa similar: que ja se que sí per endavant i que no vagi preguntant xorrades.
Però jo, us penso preguntar cada vegada, estimats.