del formatge para descalabrar a un gigante

Font: Museo del Prado

Llegint sobre formatges, trobo aquesta joia..

"En España forzoso es decir que al queso se le tuvo en el Siglo de Oro como vulgar: 'Aquel pedazo de queso duro como para descalabrar a un gigante' que llevaba el bueno de Sancho Panza en el zurrón, junto con algunas ásperas bellotas o las mezquinas cortezas de queso del Lazarillo de Tormes"
Néstor Luján
Como piñones mondados, Editorial Folio. 1994

Para descalabrar a un gigante, en alguna ocasió n'he tingut algun d'aquests a la nevera! :D

del cafè exprès vist per Nèstor Luján. Un ZASCA dels que fan impressió.

Espectacular entrada sobre el cafè del Diccionari Luján de Gastronomia Catalana (llibre imprescindible en la meva opinió).

En la mateixa es dedica a esquarterar i esbudellar a conciència el cafè exprés. I això que l'insigne escriptor no va conèixer la etapa de les càpsules monodosi. Personalment soc dels depravats als que agrada l'exprés, això sí, reconec que també són notables altres formes de preparar i prendre el cafè.

M'agrada especialment la llesca que li dona al tema de l'escuma abundosa...
Hey George¿Qué hay de lo tuyo? :D

"França i Itàlia tenien unes colònies on es produïa un cafè sense gràcia ni gaire perfum, i ben aviat els italians es van adonar que l'horrible, infecta i amarga poció que s'obtenia amb el cafè dolent i les màquines era prou sorprenent com per engalipar els babaus. Lamento molt dir que que un dels primers que va cantar les glòries del cafè "espresso reccomandato" -com se l'anomenava- fou el nostre Josep Pla, que creia en les delícies hedonístiques d'Itàlia, des del cafè fins a aquells vinets blancs agres i baratíssims que tant li agradaven. 
(...)
el mal havia estat perpetrat gràcies a la pedanteria alegre i pocasolta que tenien els italians a l'època del feixisme. I el cafè exprès s'estengué a tot Europa. I admetent que els venecians, amb  els turcs, van ser els que van ensenyar a prendre cafè a tot el continent, és un fet realment trist que, després , els italians hagin depravat fins a la seva impotabilitat les quatre condicions que ja apareixien a Goldoni sobre el cafè, es a dir: havia de ser dolç com l'amor, puríssim com un àngel, negre com el dimoni i calent com l'infern.
(...)
el públic està totalment depravat, pervertit, amanerat i il.lusionat i exigeix aquella tinta d'una escuma perversa que els donen i que creuen que és el bon cafè, i rebutgen el cafè llarg, fort si cal, perfumat, abundós. El cafè com a infusió s'ha acabat irremisiblement."
Diccionari Luján de Gastronomia Catalana. Edicions La Campana (1990)

de oca a oca i un llibre de gastronomia porque me toca

Les ments dèbils van estar tot l'any passat donant la pallisa amb la suposada profecía Maya del final dels temps. Jo en combinacions còsmiques de planetes i eixos de la Via làctia no hi crec més enllà de la llei de Kepler (en temps iguals, el radio vector que uneix la Terra i el Sol escombra arees iguals en el seu desplaçament)

Hi crec perque les dades ho certifiquen i només i sempre que sigui per a explicar de forma irracional succesos positius. Com per exemple la atzarosa i rocambolesca combinació de succesos diguem-ne astrals que van conduir a que un exemplar del 1970 del històric llibre 'Historia de la Gastronomia Española' escrit (es veu que no precisament a quatre mans) amb el també important Joan Perucho.

Posem per exemple que volem estimar les probabilitats de que dos grans bibliòfils (siguem clars, lo d'aquest parell va més enllà del bibliofisme. Uns ionquis de la celulosa i el format arbol muerto). Dos bibliofils comentava, en una nit barcelonina impartint un curs en una fisna tenda de delicatessens a Passeig de Sant Joan.

Algú pica a la porta -ja tancada per lo intempestiu de la hora- i li dona al dependent ja a punt de marxar cap a casa un exemplar de Historia de la Gastronomía Española. L'ha trobat abandonat en un banc de la cantonada juntament amb altres llibres de novela i ha pensat que 'como vosotros teneis cocina, os puede interesar'.

Aquest dependent, en comptes de quedar-se el llibre...pica a la porta del cooking space interior per entregar aquest llibre a Monsieur Panxeta -el primer dels dos verbivers protagonistes-. Que veient la joia que li porta el dependent entre mans, pensa inmediatament que l'altre verbiver -en Xesco- li està gastant una broma. No serà el cas aquesta nit, que altres nits no es descarta pas coneixent el tarannà de la parella. Una mitja volta li permet comprovar com en Xesco continua donant la classe sense coneixer l'arribada de la joieta.

Un cop acabada la classe, la mateixa situació còmica però al revés: en Xesco incrèdul pensant que en Panxeta li pren el número. Però no, realment aquest llibre alliberat a dos cents metres ha aconseguit fer-ser arribar fins a les mans adeqüades. Tal vegada com si fós l'anell únic forjat per Sauron.

I ara arriba la carambola còsmica més bonica per a un servidor. Aquest parell, coleccionistes impenitents, intercanviadors de llibres amb altres enganxats de la seva condició... decideixen que el camí d'aquest exemplar acaba a la estanteria del meu menjador.
Clac! tot encaixa i un cop més l'univers em fa una clucada d'ull.

I sino, fixeu-vos el format en que em van fer entrega del llibre: embolicat en paper de plata i de diari imitant a un entrepà dels que gastàven els extingits obrers de la construcció!!

La meva conclusió és clara: ni mayas ni pebrots, el que has de fer es aconseguir rodejar-te de bones persones i és probable que això sí que acabi canviant el teu món.
I ja em disculpareu, espero, el totxo de entrada per a explicar-vos que tinc un nou llibre a la biblioteca personal. Però justament per a aquestes coses vaig començar a escriure aquí.
Tot i que el meu cap de departament de SEO i MÀRKETING diu que quan hi ha més de deu linies es perden lectors a mansalva... que collons sabrà ell de blogs!!