Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amics. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de febrer del 2023

de Brigadeiros: llepolies brasileres

 

brigadeiros postre brasileño


Brigadeiros. Llepolies brasileres. Aquestes mossegades són la versió ultra dolça i fàcil de fer de les trufes. Amb llet condensada en comptes de nata i amb cacau en pols en comptes de fondant. Son la potlla. El nom honora al Brigadier Eduardo Gomes da Silva, candidat a president de Brasil als anys 40. La llegenda diu que Eduardo era guapot guapot i tenia un grup de seguidores femenines que per a guanyar-li vots en campanya, van aprofitar que la multinacional Nestlé estava introduint la llet condensada et altri productes a Brasil -ves per on, també sembla que hi havia escasedat de cacau malgrat el Brasil n'es gran productor- amb el que també es fa servir cacau en pols en comptes del clàssic cacao o xocolata fondant a la pedra. Total, que la historia té una mica de lideratge masculí i seguidisme de dones que ho fan desde la cuina, globalització primigenia de les multinacionals i... una mica de anticomunisme perque n'Eduardo va ser encarregat durant els anys 20 de sufocar una revolució d'esquerres comunistoides al país. Amb tots aquests precedents, què podria sortir malament? Res, perque la veritat és que aquestes boletes dolces i cremoses son tan bones que formen part del estàndar general brasiler en el moment de gaudir de mossegades dolces. Les de la foto les va preparar la Marisol, brasilera de Sao Paulo que ens dona llum i alegria als amics. Bravisima! :) Recepta de brigadeiros Ingredients: 400 g de llet condensada 40 g de cacao en pols 50 g de mantega Fideuets de xocolata Elaboració: Posa la llet condensada, el cacao i la mantega en un cassó. Posa a foc suau i cou durant 12 o 15 miuts fins que estigui integrat i al passar l'espàtula es separi fàcil de les parets i no torni. Passa a un altre recipient pintat amb mantega i deixa refredar. Forma boletes amb les mans i passa-les per fideus per arrebossar.

dissabte, 21 de març del 2020

de (video)recepta: Moqueca de camarão, cuina brasilera


Fa un parell de setmane -abans que el confinament ens fes la guitza- vem fer una xuntanza amb en Manuel Cocinillas i la Marisol. Bàsicament per a celebrar la vida i de pas, fer-ho cuinant plats brasilenys. 

El primer que us porto al blog d'aquella feliç trobada  és la moqueca de camarão o moqueca de llagostins. Dues raons són les que el fan la primera elecció: perquè és el primer plat brasiler que vaig aprendre a cuinar, i em barrufa molt. Li tinc carinyu.

En segon lloc, perque és tan senzill que pot servir perfectament per a aquestes setmanes de reclusió confinada: es tracta de sofregir verdura i al final acabar -com en els curris de la India- amb un bany de llet de coco i endavant les atxes. Només cal anar amb compte de no passar de cocció els llagostins, que no es tornin de goma i aprofitar aquest fons multicolor de verdura que anima retina, pituïtària i vida en general. Mireu la foto de més endavant, se me enamora el alma. Se me enamora.

És un plat típic amb història -el primer registre escrit de moqueca és del 1554- i quan es pot, convé fer-lo amb  dendé (oli de palma) que malgrat té mala premsa justificada, també és un element apreciable si l'utilitzem en el seu contexte cultural: quan fem cuina brasilera. Sobretot perque aquí no estem pas hidrogenant-lo, que és el que acostuma a fer la industria per a aconseguir que la brioxeria sigui flonja. Aquí el fem servir en el seu estat natural, i no diré que sigui tan sa com l'oli d'oliva verge extra. Però és un greix com tants altres, sense necessitat de ser demonitzat.
A la zona del Espiritu Santo, fan servir l'urucum, un altre greix d'origen amazònic que aquí costa molt d'aconseguir. En tot cas, sempre podeu fer servir oli d'oliva, es clar.




Amb la Marisol i en Manuel també vem cuina coxinhas, que vindran en una entrada pròpia. Però de moment aquí teniu la moqueca de llagostins, plat que es menja amb un bon arròs llarg (vem fer servir varietat gesamí) cuina al punt. Hi ha per sucar-hi, pa.

Recepta Moqueca de camarão

Ingredients:

600 g de llagostins
Un pebrot verd
Un pebrot vermell
Un tomaquet madur pelat i picat
Dues cebes
Tres grans d'all
Un bon grapat de coriandre fresc
3 cullerades de dendé

3 cullerades d'oli d'oliva verge300 ml de llet de coco
350 g d'arròs llarg ja cuit
Sal i pebre



Procediment:
Piquem totes les verdures i les posem en una cassola alta a sofregir amb el dendé i l'oli. Salpebrem i coem la verdura fins que estovi una mica, però que no es faci del tot perque no la volem desfeta.
Mentrestan pelem els llagostins i els treiem el fil intestinal. Els aboquem a la verdura i deixem cuinar un parell o tres de minuts.




Afegim la llet de coco i coem cinc minuts més, rectifiquem de sal i pebre i afegim al final el coriandre fresc picat. Servim a taula sobre l'arròs.

dimarts, 30 de maig del 2017

de la coca de pinya colada de Daniel Jordà.



Setmanes de feina fent prova rera prova per crear la millor coca de pinya colada possible demostra que la serendipia son los padres.


#aDiosrogando

#Santjoan&PanesCreativos

diumenge, 28 de maig del 2017

de taller d'arrossos avançat amb Xesco Bueno a Taller de Sabores


Que en Xesco Bueno és polifacètic cuiner, mestre i sobretot amic ja ho he explicat dúcies de vegades. Però no serà la darrera, és la gràcia i la desgràcia del blog personal: que és bastant me, myself and I i les meves coses.

Entre els especialitats del Xesco es troben els arrossos, de su libro molón hablaremos próximamente.


I al Taller de cocina Sabores  (quina paret més xula!) del barri de Gràcia fa un temps que condueix un taller d'arrossos que en aquesta temporada de primavera-estiu digievoluciona cap a un segón nivell: el Taller de arrossos avançat.

Vaig tenir el privilegi d'assistir a la primera sessió on gaudir d'aquest taller en que s'aprofundeix en diversos aspectes de la cuina arrossàire. L'objectiu -diria servidor, si és que l'he copsat bé- és sobretot despertar esperit crític i que un cop assolida una base per a afrontar els arrossos tradicionals amb certa confiança, l'alumne es qüestioni certes veritats i dogmes comunment acceptats.

Un arròs cremós ha de renunciar forçosament al socarrat?
Es pot cuinar un arròs en papillote?
Quin és l'extrem més extrem per a cuinar un arròs sec? Posar els grans en fila de a uno?


Tot això i dues hores més de coneixement i dades és el que vem viure i degustar (al final, es menja el que es cuina. Es bien).Les respostes a les preguntes anteriors són no, si i mire usté la foto superior. Heh :)

Els concepte del papillote per a l'arròs és delicat, cal tenir apamat el temps de cocció (que pot variar força segons la varietat gramínia), el nivell de liquid i hidratació dels elements que hi posem a dins...

  
La classe comença amb una lliçó sobre varietats d'arròs, un món sovint poc explorat...



En tot cas, el Xesco mestre és clarament un disfrutón.


En definitiva, que l'arròs és com la vida: preguntar i esbrinar els límits és una bona cosa si tenim ganes de gaudir-la. I val la pena aprofitar aquesta querència del Xesco per a compartir coneixements. O no?

dijous, 4 de maig del 2017

de les sardines, xerrada a la ràdio amb Xesco Bueno


Divendres passat en Xesco Bueno em va convidar a parlar de sardines al seu espai de jalamenta a BetevéFM dins el progrma La Tarda de Barcelona. Catorze minuts que em van passar volant, incloses algunes recomanacions d'on cruspir bones sardines a Barcelona :)

Podeu sentir l'audio de la secció en el següent enllaç de la web de Beteve:

http://beteve.cat/la-popularitat-de-les-sardines/

diumenge, 19 de febrer del 2017

de bizcocho de almendra sin nada de harina, by Toño


De vegades un dels tresors que et regalen els pares són els seus amics, que amb l'avenir del temps també es converteixen en els teus. La qualitat no coneix edats, es clar.

Així les coses, en Toño és professor retirat que entre altres coses ens va iniciar fa tres dècades en la fruició de la pastisseria i la xocolata fina. Mestre absolut dels pans de pessic, amb els anys ha anat provant i perfeccionant fòrmules pròpies fins a assolir un nivell sideral.

Al meu parer, el seu pa de pessic d'ametlla sense cap mena de farina és excepcional. Una etèria estructura bastida amb clara muntada, rovell muntat, ametlla i sucre. I res més, si li poses impulsor químic en Toño -amb raó!- et mira malament.

La recepta es senzilla i directa, gairebé sembla un souffle però no ja que no incorpora llet (imprescindible en els suflés dolços, beixamel en el salats). Es fon a la boca. Tre-men-do!!!

Gràcies per la recepta, la inspiració xocolatera històrica i el sopar Toño!! Llàstima que no vulguis sortir tú també a la foto!


Bizcocho de almendra sin harina a la manera de Toño.

Ingredientes:
6 huevos
6 cucharadas de azúcar
6 cucharadas de almendra molida (harina de almendra)

Elaboración:
Montar las claras a punto de nieve, muy fuertes. Mezclar con suavidad el azúcar con las claras montadas. 
Batir mucho muchísimo las yemas. Hasta que doblan volumen y blanquean.
Mezclar con suavidad para que no baje y añadir poco a poco la almendra.

Horno a 165ºC (sino se puede quemar por fuera). Ir mirando cada 15 minutos, pinchamos y cuando sale seco ya está listo.


diumenge, 27 de novembre del 2016

LaLópez Café. Tarragona, flat white i capipota



"El cap-i-pota, paraula acceptada per l'idioma gastronòmic espanyol, és un plat català per excel.lència basat en la utilització del cap i la pota de la vaca guisats a la catalana (la inevitable picada) o amb samfaina, fórmula igualment aborigen i per a mi preferible"
L'art de menjar a Catalunya de Manuel Vázquez Montalbán (1977)

LaLópez Café és el nou projecte restaurador dels amics Txaber i Ana (Ana i  Txaber).
És dificil de resumir ja que és un cafè però no només és un cafè. És un local amb pastissos però no només és un local amb pastissos i també hi pots fer un àpat complert però tampoc és un restaurant.

En canvi si t'ho mires per la part del producte el resum surt sòl i ràpid: bon cafè, bons pastissos, bon àpat i chimpúm. I amb un grijit descomunal, un capipota tan bó que secagalaperra.
Ho se perque ens van convidar a visitar-los la setmana passada i la reverberació neuronal de textures gelatinoses i sabors profunds encara em dura. Secagalaperra, it's my point.


Situat dins de la muralla tarragonina (literalment) el local és nu, gairebé despullat. Taules, cadires, la presencia imperial de la cafetera brunyent -curiosament a aquesta li veus el cul, un angle poc habitual per a les cafeteres professionals- i poca cosa més. Paret blanca i pedrosa, terrasseta xula i cafè d'impressió. Cafè amb gotet d'aigua: ets del que la beu abans del cafè per netejar el paladar o ets del que la pren després del cafè per netejar el paladar?


Em vaig demanar un flat white, combinació nascuda a les antípodes oceàniques amb una base de cafè espresso doble cobert amb capa densa de llet muntada amb vapor. Tremendo. Sobre l'origen del nom flat white hi ha diferents teories i explicacions, per cert.


Els pastissos són casolans. Vem tastar el brownie, pastís pla que gairebé no s'aixeca perque el seu propi pes en ingredients humits, greixos i cacao ho impedeixen. Un homenatge a la golafreria. El de la López Café és dens, humit i poderòs. Com ha de se un brownie digne d'anomenar-se'n.

I per al dinar, fan menú (entrant+plat calent+beguda) per 8,5 euros. Entre els primers destaca una burrata de qualitat excepcional (+1 euro de suplement) deliciosament liquida i làctica. Cor cremós que s'espatarra per el plat quan trenques la fina pell contenidora. Brutal.


Bona  ensaladilla, coronada per kalamata i amb cogombrets envinagrats tallats en menuda brunesa a l'interior. S'acompanya amb el que jo en dic 'regañás', però no soc gaire fan ni tampoc dels 'picos', em semblen pans secs i poc amables. La vaig menjar doncs amb el pa de molla alveolada i crosta bruna i cruixent (del Forn Sistaré, Reus)


Hummus molt suau i cremós. Franja de pebre vermell de La Vera per sobre, que sempre suma amb el seu fumat irredent.


Arribem al moll de l'òs quan a taula apareix la sensacional cassoleta de capipota. El mateix Txaber ens dona alguna de les claus per a l'èxit espatarrant:

"la papada al forn tres hores a 150 ºC. Les manetes tres hores bullint cobertes d'aigua amb pebre i llorer, desprès trossejo les papades i desosso les manetes. Faig un sofregit de ceba i all, afegeixo el Pimentón de La Vera i ràpidament cobreixo amb tomàquet ratllat. Quan està ben sofregit, incorporo les carns i un cigrons cuits i apa!" (és una evolució d'aquesta recepta: http://elcocinerofiel.com/2014/12/08/receta-capipota/ )
El resultat és suau, dens, melós i adictiu. Traca i mocador. La veritat, em va costar compartir amb els companys de taula, heh!


Altres plats de bona cuina i senzilla són el pollastre rostit (a la clàssica i a la catalana) servit sense els òssos:


O el pastís de carn picada o hackbraten és plat en format llesca de terrina, textura flonja i ou decoratiu tela de vintage. Li falta la blonda i ja tindriem el pack complert!


Preparacions ben resoltes, bon punt de cocció i sabors ben definits. Son 45 minuts d'autopista, un plis, així que ens hi tornaran a veure i ves per on igual m'hi acosto amb el tàper i aprofito per pillar capipota take-away. Heh!

Molta sort, Ana i Txaber!

(Foto de Martí Sans)



LaLópez Café
via Imperi Romà, 11

diumenge, 20 de novembre del 2016

de gratitud



Aquesta és una entrada urgent de matinada. Prego em disculpeu la compulsió.

Ahir per la tarda vaig tenir a les mans per primer cop Love is in the Bread, el nou llibre de Daniel Jordà, amic, forner i viceversa. Més d'un any de feina,  quarantena de receptes i moltes hores de meditació.

Fa aquest any i mesos que per a gran sorpresa i satisfacció sideral del yourstruly, en Daniel em va proposar participar en el projecte. Posar tecla als seus pensaments i reflexions és tasca d'alta responsabilitat doncs el forner de la barba pensa molt i a tota hora.

Que et diguin 'gordo' en el llibre en el que participes és de nota, oi? :D :D :D 

Durant mesos els divendres per la tarda van ser de conversa llarga.Xerrades al bar proper a l'obrador. Parlant d'idees i conceptes que van des de el simbolisme del pa com a regal, els limits de la creativitat aplicada al forn o la mateixa història personal d'aquest forner de barri que encara ho continua sent. Cada setmana un tema. Cada conversa pàgines d'anotacions per a destilar-ne la essència panarra.

No cal dir -però m'abelleix fer-ho- que la gratitud per formar part de la creació d'aquest llibre és enorme, inmensa. Un privilegi nascut de l'amistat -que yo lo sé- al que he intentat fer honor tant amb feina com amb gaudi. Lo que viene siendo una Itaca.


Al llibre hi trobareu no només les 40 receptes de pans creatius (fantásticas fotos a todo color y cinemascope, panes que flotan neng), també les reflexions, la poesia, alguns reptes i uns quants maridatges que he tingut el plaer de proposar.



Agraïment de canyella per al mestre Jordà. No somos dignos.
Et felicito per posar en el llibre les receptes despullades: Són les que fas servir a l'obrador sense escatimar cap dada. Ho sé perque moltes estan passades a net des de la llibreta tacada de farina i feina que guardes sobre aquest caòtic escriptori de batalla.

També agraeixo a l'Anabel, la Maria José i el Román per la seva complicitat i el seu talent. Treballar amb vosaltres és fàcil i plaent!

Love is in the bread
Editorial Juventud
ISBN 978-84-261-4394-5

divendres, 5 de setembre del 2014

de sopar al Hisop amb Zoukmagazine

Al loro, menú degustació per 66 euros en un estrella Michelin (Hisop) amb intro prèvia teòrica sobre els  fonaments  de la  cuina creativa, els sopar amb  maridatge de vins  i una tertulia/coloqui gastronòmic post sopar amb el  cuiner...

¿CÓMO TE QUEDAS?


Yomequedomuerta,

al HISOP he gaudit moltíssim. Tot i que 66 euros són diners, el preu és un caramelet (el menú amb  maridatge normal és de 90 euros). Ho organitza l'equip de Zoukmagazine amb la complicitat del  mateix xef Oriol Ivern, un putucrack. Jo ni punxo ni tallo mes enllà de  voler-ho difondre  per  simpatia i admiració.
I la data serà el proper 7 d'Octubre... ¿Te lo vas  a perder?

Tota la info i  les reserves aquí:
http://www.zoukmagazine.com/event/cenas-tematicas-con-zouk-magazine-desmontar-mitos-de-la-cocina-de-vanguardia-en-hisop/


dissabte, 21 de juny del 2014

del cicle de la Excelencia. Si quieres Gastromimix toma dos tazas


Quan en Pantxeta i la Julia ens va donar el disgustillo d'ampliar horitzons, desplegar ales i volar oceà enllà fins a la terra Colombiana ja tenia la forta convicció que el seu talent i la seva creativitat fèrtil els farien triomfar. Gràcies a ells i a la seva finestra privilegiada he pogut albirar una mica d'aquesta societat que els acull.

Ells han crescut també amb la experiència, es clar. A través dels missatges i comunicacions que escalfen una mica les milles nàutiques de l'Atlantic he anat veient com noves paraules, expresions i mirades es sumàven a la seva realitat. També s'ha notat en el seu blog original, Gastromimix, on amb el Xesco sovint dibuixen realitats amb paraules de cuiner amb els ous pelats de fogó i lectura. Que ha guanyat noves mirades.

I la bona noticia és que ara també tindran veu propia en un mitjà de Colombia, un mitjà important i poderós.

El Tiempo acull a partir d'ara també un Gastromimix Colombia Version, i el millor és que això no vol dir que el Original Gastromimix no continui exàctament igual amb el seu camí de tecles. En definitiva, que uns amics estan d'enhorabona, triomfant pas a pas en la seva aventura vital i que si querías Gastromimix ahora vas a tener dos tazas. Adelantes las atxas, licenciado i moltes felicitats :P






dijous, 1 de maig del 2014

dissabte, 11 de gener del 2014

de Restaurant Lautrec, gràcia en companyia :)

Visitem (amablement convidats) el Lautrec al barri de Gràcia. En un sopar d'aquells de complicitat amigatxa on la conversa amaneix la vetllada amb un punt d'alegria àcida i refrescant. El local, petit i recollit, ens queda com un guant per a deixar-nos anar amb les bromes i confidències.

Per al sopar, que al cap i a la fí suposo que és el que te relevància per a vosaltres, ens vem cruspir uns ous de corral amb boletus i foie caramelitzat. Colesterol molt fort i sabor encara més. Je.


Una cassoleta de faves i txipirons, combinació molt encertada de horta potent i mar


Tonyina, alvocat i tomàquet. Una combinacó canònica i clàssica per a un tartar resultón.


Tataki de salmó, amb sèsam envoltant les peces i una salsa dolçenca de soja i mel que personalment em va agradar molt. A mi lo dolçet acostuma a agradar-me per allò de ser encara una mica peterpanesc.


Per a les postres, molt bona la mousse de coco i pinya prèviament macerada en vainilla. La pinya i la vainilla són dels millors amants del món, s'estimen a besades :)


I per a acabar la nit, el meu primer còctel negroni (vermut negre, Campari i ginebra). Un còctel pontent dels que deixa petjada a la neurona del sabor (i el gaudi). Excel.lentment preparat per la Cris, que al començar la nit porta les regnes del local amb solvència i simpatia i al acabar oficia de barwoman on acumula molts anys de currículum i combinats.


Restaurant Lautrec C/ Tordera, 33. Barcelona. Tel. 93 611 00 16 o 674 079 424
Horari: De dilluns a dissabte. Menú migdia aprox. 12 €. Carta aprox 25 euros

dimecres, 17 d’abril del 2013

de Xesco Bueno. Homenaxe

De les virtuts d'aquest jove cuiner canalla us en podria fer una llista ben llarga. En col.laboració i nocturnitat alevosa amb el celtiña del Napalm por las mañanas (un dels tipus més apasionats i apasionants que m'he tirat mai a les retines) ens hem currat un petit homenatge al amic, blogger i cuiner Xesco Bueno. Com us dic, glosar-ne virtuts potser seria lo esperat.

Però com que soc molt egocèntric només us diré les coses bones que a mi m'ha regalat la seva amistat.
Generositat plena,
Compromís intens,
Inventiva non stop, no para el tio.
No existeixen els gurús,
Enantyum, esa droja,
Observar estorat una capacitat de treball inaudita,
Una jornada de verema autèntica pordiosss (els meus rinyons li tenen una mica de mania, también te lo digo),
Que al emplatar, tots els elements han de estar en contacte, res és una illa en el plat.
Antes, els cuiners tenien vida canalla, "todos tenemos un pasado, Oscar",
El "Guardar como" es una bona actitud vital,
Fer un arrós bó amb ingredients bons no vol implica automàticament saber fer arròssos,
Haver conegut també a la seva dona Maria, una dona atomic powered total,
Que tinguis pinta de sargento de hierro no vol dir que no siguis un blando entranyable amb els que t'estimes,
Que segons com, unes mongetes tendres poden agradar-te més que el foie que les acompanya,
i sobretot, saber que quan cuinem junts, intenta que no li surte la vena XEF, jurjur

"Oscar, ¿Ya están los bogavantes o qué? Hay que ponerlos YA! YA! en la cazuela!"


El galego còmplice ho explica molt bé:
Pero é que ademais, aínda que nunca visitei -e supoño que a este ritmo non visitarei- o seu templete, o que observo con estes olliños meus reconcíliame coa idea do que debe ser a cociña. Un oficio no que a protagonista debería ser a comida, no que os oficiadores deberían ser orgullosamente humildes -e non falsamente humildes- e no que a procura do sabor local podería ir acompañada de ter unha horta na que producir, unha adega na que fermentar -se é que se ten a sorte de contar cos medios- ou un perfecto coñecemento e relación cos fornecedores de proximidade, pero nunca, nunca, emporcallar ese concepto con gilipolleces ceroquilometristas.

Ja no se quants moments de felicitat he tingut a Ca l'Esteve i a la seva cuina aprenent i fent trastades gastronòmiques i no gastronòmiques. Deixo per a acabar i com a exemple, la que finalitza el video-homenatge perpetrat.
I amb la inestimable participació també de l'enyorat Pantxeta allende los mares:  el més polit i educat gamberro de tots els gamberros que conec. Nohasefaltadisirnadamás, el millor dels blocs són els blocaires.

FIRST WALTZ (veu Esedidió&Ekhiñe)


dilluns, 5 de març del 2012

de tempus fugit, carpe diem.

Hi ha dies de merda, dies feixucs que mai s'acaven. Dies pudents que semblen interminables, estirats com el Boomer però amb gust de salabror. Dies pesats com frases repetitives i escrites amb plom. No se si m'explico, dies de merda.


I aleshores arribes a casa, i sobre la taula de l'ordinador et trobes dos potets d'espècies que et va regalar per sorpresa un amic. I que voleu que us digui, recordes la raó per la que tens un blog i per la que t'agrada cuinar: per les persones.
I el dia acaba amb un somriure. Gràcies Lluis.

dimarts, 10 de gener del 2012

de oca a oca i un llibre de gastronomia porque me toca

Les ments dèbils van estar tot l'any passat donant la pallisa amb la suposada profecía Maya del final dels temps. Jo en combinacions còsmiques de planetes i eixos de la Via làctia no hi crec més enllà de la llei de Kepler (en temps iguals, el radio vector que uneix la Terra i el Sol escombra arees iguals en el seu desplaçament)


Hi crec perque les dades ho certifiquen i només i sempre que sigui per a explicar de forma irracional succesos positius. Com per exemple la atzarosa i rocambolesca combinació de succesos diguem-ne astrals que van conduir a que un exemplar del 1970 del històric llibre 'Historia de la Gastronomia Española' escrit (es veu que no precisament a quatre mans) amb el també important Joan Perucho.

Posem per exemple que volem estimar les probabilitats de que dos grans bibliòfils (siguem clars, lo d'aquest parell va més enllà del bibliofisme. Uns ionquis de la celulosa i el format arbol muerto). Dos bibliofils comentava, en una nit barcelonina impartint un curs en una fisna tenda de delicatessens a Passeig de Sant Joan.

Algú pica a la porta -ja tancada per lo intempestiu de la hora- i li dona al dependent ja a punt de marxar cap a casa un exemplar de Historia de la Gastronomía Española. L'ha trobat abandonat en un banc de la cantonada juntament amb altres llibres de novela i ha pensat que 'como vosotros teneis cocina, os puede interesar'.



Aquest dependent, en comptes de quedar-se el llibre...pica a la porta del cooking space interior per entregar aquest llibre a Monsieur Panxeta -el primer dels dos verbivers protagonistes-. Que veient la joia que li porta el dependent entre mans, pensa inmediatament que l'altre verbiver -en Xesco- li està gastant una broma. No serà el cas aquesta nit, que altres nits no es descarta pas coneixent el tarannà de la parella. Una mitja volta li permet comprovar com en Xesco continua donant la classe sense coneixer l'arribada de la joieta.




Un cop acabada la classe, la mateixa situació còmica però al revés: en Xesco incrèdul pensant que en Panxeta li pren el número. Però no, realment aquest llibre alliberat a dos cents metres ha aconseguit fer-ser arribar fins a les mans adeqüades. Tal vegada com si fós l'anell únic forjat per Sauron.



I ara arriba la carambola còsmica més bonica per a un servidor. Aquest parell, coleccionistes impenitents, intercanviadors de llibres amb altres enganxats de la seva condició... decideixen que el camí d'aquest exemplar acaba a la estanteria del meu menjador.
Clac! tot encaixa i un cop més l'univers em fa una clucada d'ull.

I sino, fixeu-vos el format en que em van fer entrega del llibre: embolicat en paper de plata i de diari imitant a un entrepà dels que gastàven els extingits obrers de la construcció!!



La meva conclusió és clara: ni mayas ni pebrots, el que has de fer es aconseguir rodejar-te de bones persones i és probable que això sí que acabi canviant el teu món.
I ja em disculpareu, espero, el totxo de entrada per a explicar-vos que tinc un nou llibre a la biblioteca personal. Però justament per a aquestes coses vaig començar a escriure aquí.
Tot i que el meu cap de departament de SEO i MÀRKETING diu que quan hi ha més de deu linies es perden lectors a mansalva... que collons sabrà ell de blogs!!

dilluns, 8 d’agost del 2011

de diumenge mestre al Maestrat.

Continuem amb la segona part de la crònica del cap de setmana per les terres de l'Ebre i el Maestrat. Quan vaig saber que visitariem el restaurant Alea Loft (primera part de la crònica aquí) de seguida em van asaltar els pensaments d'aprofitar i visitar Ca Massita a Vinarós.

Com molts sabeu, la familia Massita forma part de l'univers blocaire desde que el seu ambaixador a la Ciutat Comptal (Massitet d'Olleta de Verdures) va tenir l'encert d'organitzar una primera trobada de gastrobloggers per a coneixer la farinada de repassos. I tant que les vem coneixer! I alguns fins i tot les vem poder el.laborar!!


Però el que més valor va tenir d'aquella trobada va ser coneixer -si més no parcialment- com enfoca, viu  i treballa una familia cinquena generació de forners. Una familia que ens va mostrar les entranyes del seu obrador i amb total transparència ens va mostrar com fer a casa les farinades que ells produeixen.
Sense trampa ni cartró, les vem veure fer i les vem veure sortir cap al taulell de venda.

Es clar, alguna també la vem veure entrar a les nostres taules. Que sóm pixapins però no gilipolles!
Després van venir altres trobades i vivències com l'agermanament de cocs de Vinarós i coques de Mallorca que he anat relatant al bloc sempre amb un somriure entre cella i cella.

Amb aquesta 'brevíssima' introducció al que representa el clan Massita, em podeu entendre si de seguida em vaig atrevir a insinuar/suggerir/demanar la possibilitat de compartir amb ells una estona del cap de setmana.

Inicialment la previsió era passar dissabte al matí, que ells tenen el forn obert. Però problemes d'agenda (no se quina història de la reparació del màstil del Bribón i un ball de final de curs de la Infanta Leonor) ens van fer canviar els plans.
No va fer falta, perque són de la manera que són. Però si hagués fet falta els hi hagués enviat una petició formal de recepció per triplicat!! Els Massitos són part de l'univers blocaire però jo m'ho he fet més personal: són la canya, són tremendos i encomanen entuiasme. Aquest gent enganxa, són adictius.

Així doncs vem aprofitar el diumenge al matí per a fer una visita al Delta, ja que la reina del meu cor no el coneixía. I es clar, és una bona època  per poder veure els cultius d'arrós ja granats. Tot i que encara no estan a punt de collir com vem poder comprobar al tastar-los. 'Raw food' veritable.

 
Ara, que gilipolles no serem. Però els pixapins el que sí que fem són gilipollades.
Com per exemple condiur ilusionadament per tota la agulla del Delta, visionant personatges que semblen trets d'una película antiga dels Cohen (d'on surt tanta gent rara en aquells cinc kilometres de sorra?)... tot per arribar amb la il.lusió de veure les salines... que estan tancades.
I sospito que per pietat als beneits com jo tenen visible desde fora aquest únic i solitari cartell salinero:


Val a dir que no ens vem perdre al Delta tot i estar un parell d'hores voltant amb el cotxe. Estava clar que era el nostre dia de sort perque tot seguit ens vem encaminar cap a Vinarós per dinar amb la Salin -nom de guerra de la gran matriarca-, la Elena -Massita titular en actiu-, el Sergio -l'artista del forn, el que sua de matinada- i el seu fill Sebastià. I es clar, aquesta força de la natura blocaire que és en Josep Angel.

No us enganyaré, desde el moment en que ens van venir a buscar amb el cotxe -tot i que em vaig equivocar 300 metres de punt de trobada- la cosa va agafar dimensions de gaudiment en Cinemascope i Technicolor.

 
Només entrar a la casa, ens trobem la gran matriarca tot preparant la paella amb la recepta familiar. I a sobre amb la sort que no hi portava gaire o sigui que vem poder ser testimonis de la el.laboració de la Paella Massita en viu i en directe. Envejeta, no? Jo la tindria.




I sí, tinc la recepta de l'arrós. No podia deixar de preguntar-ne els detalls mentre dinàvem al porxet un 'molt típic dinar valencià', tal i com el van descriure aquesta familia meravellosa.
Ens van portar cocs, mítics cocs.
I a sobre es van preocupar de portar-ne de bacallà perque aquest jo no l'havia fet mai (ho saben perque quan en faig un de seguida ho penjo al blog). Deliciós tot solet i encara millor untadet "finííiiiiisimament" amb all-i-oli tal i com vem convenir amb el Sebastià: un nano eixerit que puja fort.
Hi ha cantera.




Cocs, musclos, bicicleta, amanida, paella i meló. Veieu les fotos, oi? Doncs no va ser pas el millor de la tarda. El millor va ser la conversa, la companyia. Ens van fer sentir com a casa aquests valencians!!

 
Vem aprofitar per preguntar a barra lliure sobre la situació de la zona, costums, canvis, sensacions... tot sota el constant bombardeig d'acudits i frases conyeres.
M'abelleix molt com són d'expansius i alegres aquest clan. Encara que parlin de temes seriosos del seu pais, sempre saben presentar-ho amb humor i alegria.

I per a rinxolar el rínxol, ens van treure unes xocolates de la zona -Xocolata Creo, de Tortosa- que tenen la particularitat de que un dels ingredients és la farina d'arrós. El resultat és una xocolata molt terrosa, però molt. Granulada, que a mi em va servir per a dir la estupidesa del dia:
Així haurien de ser les platges, amb una sorra així amb gust potent de xocolata!
Son tan amables que ni em van fotre fora de casa ni res. Quin aguante tenen...

Val a dir, que aquesta xocolata està pensada per a menjar cuita. El que passa és que així en crudité també està bona i és molt original :)


I així, tot xerrant i compartint. Tot rient i gaudint de la vida. Vem tenir el privilegi de compartir una jornada familiar amb els massitos. Un clan que fa cara d'extranyat quan algú els hi pregunta si no es millor que es guardin els secrets de l'obrador per a ells. Shhhhhhh! Es nuestro tesssssoro dirien altres.
I el cas és que és certament un tresor: el llegat que han rebut i que amb tanta dignitat estan no només mantenint sinó ampliant. Però sobretot el tresor el tenim els que els coneixem i aquells que gaudim del seu afecte i la seva generositat.
Gràcies per deixar-nos envair la vostra intimitat i compartir amb nosaltres aquest temps preciós!