divendres, 21 d’octubre de 2011

de Big Mac Index: el cost de la vida amb patates

Fa molt de temps, en una galaxia molt llunyana els èssers humans tenien el costum d'abonyegar les neurones de les amistats tot preparant eternes sessions de diapositives per ensenyar com els hi quedàven de bé els salacots.

Ara son temps de flickrs, facebooks i altres parets digitals que han substituit la pantalla blanca (aquella parella s'havia comprat la pantalla blanca, no s'ensenyen les diapositives de qualsevol manera) i per tant alguns ens estalviem la lluita contra el sopor del menjador en la penombra de diumenge.

Però també hem perdut aquell moment de conversa que -com el dia de la marmota- ens permetia afirmar que prendre un café a París és carissísim de la muerte, però en canvi dinar en un restaurant gastronòmic a Bulgaria és un regal de nou ric.

Es a dir, hem perdut els referents del cost de la vida en format turista-fiate-de-lo-que-te-digo.
El que passa és que com quasi tot a la vida, tenim altres solucions i una de elles ben gastronòmica (ualaaaa lo que ha dicho, gastronòmica).

L'Index Big-Mac és un mesurador del cost de la vida entre els diferents paisos aprofitant dues coses: la primera que McDonald's està present en un centenar llarg de paisos amb aquest producte standaritzat i la segona que precisament al ser un producte standard a nivell mundial podem fer servir les diferències de preu entre els diferents paisos per a el.laborar un ranking de cost de la vida.

La clau aquí és que en teoria un BigMac a Brasil és igual que un de Texas o Beijin. Per tant la diferència de preu  entre un i l'altre reflecteix en certa manera la diferència de cost de producció total del mateix.


Oi que és fantàstic, un index econòmic basat en el BigMac i atenció que no és pas cap xorrada: aquest index el publica The Economist i és comunment utilitzat per els economistes en els seus estudis.

Tot i que és un index que no deixa de presentar també alguns problemes que el relativitzen: entre altres coses els preus de la hamburguesa  és estable durant l'any mentre que les paritats de les monedes es modifiquen cada dia.
Per tant les posicions en la llista poden canviar dia a dia mentre que el cost real de la vida que preten reflectir es manté constant en cada pais referenciat. A part que per molt standard que sigui el producte cada pais té diferents costos de transport i altres consideracions que li són pròpies (no es igual un estat que sigui un arxipèlag d'illes que un on tot siguin planures on pasturen les vaques, per exemple).

És per tant més un index qualitatiu que quantitatiu. Però no deixa de ser curiós aquesta forma de 'mesurar' el cost de la vida. I es que, hi deu haver poques maneres millors de fer-ho que mesurant el que ens costa menjar, no creieu?

Nota: Tal i com comenta la Gemma en la responsta, afegeixo el video de TV3 on el de les americanes llempants ho explica:


I com a metàfora no està pas malament, al final als pobres els hi tocarà menjar-se la crisi (i el que calgui) amb patates.


5 comentaris:

Marina ha dit...

Molt interessant, sí senyor. El BigMac omnipotent... he he. M'hi falta l'equivalència espanyola, que aquí encara n'hi ha que se'ls gasten al McDonald's...! Gràcies per tenir-nos al dia! Una abraçada.

Gemma ha dit...

Què són els salacots? Ei, que nosaltres encara fem passi de fotos per ensenyar les vacances als amics, je je je....
Fora bromes, l'índex Big Mac és un índex seriós, eh? I si no, mira aquest vídeo de "Els matins" de TV3on en Xavier Sala Martin ho explica molt bé:
http://www.tv3.cat/videos/3689830

La Taula d'en Bernat ha dit...

Òstres, no veig Espanya per enlloc. És que la crisi no ens permet ni sortir a la llista de Big Mac's o què?!

Petons!
Anna

Miquel ha dit...

Desde luego mas claro que lo dice el Sala Martin imposible curioso este index Big Mac
bon cap de setmana

starbase ha dit...

Marina, està la zona Euro es clar que la zona Euro no és res més que Alemanya i França... vaja diria jo... XD

Gemma, ja he posat el video.

Anna, com li he dit a la Marina Espanya està dins la zona Euro de la llista de The Economist.

Miquel, mira que me da un poco de repelús el tio... pero comunica extraordinariamente bien :)