divendres, 18 de maig de 2012

de primer any d'Ets el que menges. The party.

La setmana passada em va arribar una amable invitació per part de Nuria Coll, periodista, presentadora i directora de 'Ets el que menges'. El motiu era convidar-me a la festa de primer aniversari d'aquesta aventura online.
Si només us explico que hi havia una festa i ho passàvem bé s'acaba el post molt ràpid i sense substància. Així que també faré alguna petita reflexió -sempre alguna coseta a dir hehehe- i així  fem una mica de xup-xup.

No hi era pas sól, com a blocaire quicir, ja que també hi van assistir Mar Calpena, Silvia Soto i en Martí Sans. Com que jo em jugaria un pèsol que a alguns dels blocaires encara ens fa una mica de popó segons quines coses... vem quedar a la porta per entrar en grupet que sempre sembla que vagis amb els flancs més protegits.

La festa, en el Café Mitte del carrer Bailén 86 tenia tots els elements necessaris per a omplir la meva imaginació blogger sobre el particular:
Presència abundosa de formosos canapés i gotets (sanotes sanotes), presència abundosa de figures mediàtiques nostrades, xerrada entre xef, nutricionista i metge sobre com de malament mengem actualment en aquesta societat malalta.
I fins i tot una amabilíssima presentació per part de la Nuria Coll on va voler destacar la presència dels bloggers com a mitjans de comunicació.



Deia el cafre cabrón i mestre propagandista dels nazis que repetir una idea moltes vegades dona bon resultat, i era cabrón però no era idiota. Així doncs jo tornaré a repetir la meva idea per alló de picar pedra conceptual: els blogs tenen menys importància de la que sovint sel's atribueix desde la resta del món no blocaire.

Com a mínim jo considero que els blogs individuals en tenen molt poca de influència (ho sento, eh! que jo també en soc!! ), i una altra cosa seria ser capaços d'evaluar la capacitat d'influir del col.lectiu global si hi hagués una acció coordinada -cosa que no té gaire sentit, perque ser blogger és en essència una activitat ben individual-.En tot cas i al respecte d'aquest tema us enllaço aquest interessant article del blog Marketing Guerrilla.

Retorno al motiu de la trobada i em deixo de metabloggerisme autofel.latori. No és el tema principal.



Ets el que menges és una proposta clara i transparent en la que jo coincideixo en el plantejament global i on segurament tindria algunes discrepàncies obvies en alguns punts concrets: no practico la alimentació ultra-saludable que ells proposen i que a més a més proposen amb molta vehemència i passió .Com ha de ser.


Cap problema amb les discrepàncies, perque en realitat la seva aposta ferma els està portant per el bon camí: creixen, ja són més de vint persones al projecte i han obert linies d'assesorament de comunicació empresarial, càterings saludables i consultoríes dietètiques.


 
Obviament el seu model funciona i mostra una vitalitat exuberant. I també obviament coincideixo amb ells en que  les grans multinacionals alimentaries no tenen cap altra interés que satisfer la voracitat (pun intended) dels seus accionistes donant de menjar el que faci falta per engreixar (ejem) els seus comptes de resultats.

Probablement un debat que podria ser enriquidor està en la gran quantitat de tons intermitjos que hi ha entre la negror del capitalisme alimentari salvatge i la puresa d'alguns plantejaments alimentaris que fan feredat -i ara ja no estic parlant concretament d'Ets el que menjes, sino que tots sabem que hi ha pirats que són alimentariament talibans  insuportables-. És cert que hi ha molta alimentació excessiva i enfermetats associades a la mateixa, però també ho és que vivim més temps que cap altra generació previa d'homo sàpiens i l'alimentació én un factor que hi té a veure.



Però la ocasió no era pas un debat alimentari, sino una festa i una celebració d'aquesta aventura que des de un esperit festiu i modern redefineix vells paradigmes macrobiotics, ecològics i de sanitat alimentaria d'una forma molt desenfadada i moderna. Maybe someday en podrem parlar llargament.

Felicitats doncs Nuria per la part que et toca, felicitats a tot l'equip Ets el que menges per l'èxit aconseguit i també felicitats a la Mireia Anglada que com a responsable del càtering va triomfar com la Coca-Cola! Aix (nota: mirar de canviar l'exemple final. Heh!)

10 comentaris:

Ivana ha dit...

que bien te lo pasas!!!
besitos i bon cap de setmana!

Sara Maria ha dit...

Estic d'acord amb la teva visió del menjar ultrasaludable i els talibans que el defensen... M'ha agradat!

Marina ha dit...

Que els blocaires som mitjans de comunicació és... com dir que un pi pinyer ha de ser partimoni natural protegit... en fi, molt d'acord amb el que dius, Òscar. I que en l'alimentació també hi ha talibans... ben cert, i segur que tots en coneixem algun de prop. Sobre Ets el que menges, he de confessar que he passat de l'admiració a l'ascepticisme. Que tots els blocs que defensin una alimentació saludable ja està bé, eh? Però que això vagi a costa d'una promoció bestial i, probalbement, finançament institucional a compte d'articles no del tot rigorosos... ja no m'agrada tant... un visca per la Mireia Anglada, això sí! I per la teva croniqueta, també! Petons

starbase ha dit...

Marina, aprofito un break de tres minuts i faig una micro resposta. Ja m'extendré més endavant si fa falta :)

a) Van comentar explícitament que és tot finançament 100% privat.

b) Ja he volgut expressar al post que per a mi hi ha debat positiu pendent sobre les seves afirmacions, i que jo no soc practicant de les seves tèsis.
Del rigor: al ser una xerrada ràpida no s'aplica però per deformació científica m'agrada sempre que quan s'afirmen les coses es citin les fonts i estudis que ho avalen.
No era el cas perque com dic era tot ràpid i informal.

I acabaré dient que l'escepticisme és l'estat natural de la inteligència :)

Cuinetes ha dit...

Gran reflexió sobre el món blocaire i el poder que teòricament ens atribueixen. Tot i que no és el primer cas en que em diuen (ens diuen) que els blocs de gastronomia tenim molt poder d'influència... no ho sé potser n'hauríem de parlar un dia en calma. ;)

Pel que fa a la festa per mi va ser una experiència nova. Nova en molts sentits, sobre el món macrobiòtic, sobre l'alimentació que recomanaven ja des de ben petits, ... haig de confessar que en algun moment em vaig sentir malament i tot. En canvi també crec que l'alimentació pot ajudar a millorar el diagnòstic d'una malaltia. Com una mala alimentació pot contribuir a emmalaltir. Bé, em quedo amb tot el que vaig aprendre aquella nit i la bona companyia d'estar entre amics! ;)

Anònim ha dit...

Caro amico, se alghún día a túa santa tenta convercerche de que abandones a grande urbe para fuxir cara a belida terra do solpor atlántico, resiste como ghato na xaneira: aquí ías pasar o que chaman unha fame neghra, meu, que as paparotas de balde só as hai nos enterros e temos claro que os blogues só serven para ollar quen mexa máis lonxe. No que atinxe á filosofía do ELQM, conviría non pasar de esguello e meter o dente até o cerne. Alguén dos teus comentaristas penso que fixo un pleno, pero iso non é máis ca unha opinión e por outra banda non catei os canapeses, que sempre é cousa que muda as posturas máis túzaras.

Anònim ha dit...

Por outra parte, e xa postos, non podo entender cómo é posíbel que se despexen os temas a discutir en plan telegrama, ou como moito facendo referencia a que "conviría falármolo con máis calma". Se un blogue non é o espazo axeitado para debater con toda a calma e toda extensión que cómpra calquera tema distes, francamente non entendo nada. Para pasar a todahostia polos temas e adicarse ás mutuas lambidas de cú xa están os feisbuses e os tuísteres, dito sexa sen animus iniuriandi e co maior do respectos para o anfitrión.

starbase ha dit...

Anónimoejem, oxe vexo que os comentarios dan faena... je.

Logo me extiendo, pero a culpa de non profundizar solo teñe dos razones:
1) A intrínseca falta que un teña un para facelo.

2) Escribir un post cada dia e non vivir de ello (o sea, falta de tempo). Eu recoñezo que iso non e culpa do sufrido lector que queda con postus interruputus, pero vostede sabe que eu son recurrente e vou sacando os debates por prazos. Intento ir peinando os temas ainda que sea por tandas. Oxe por oxe, eche o que hai (pero con propósito de enmienda).

E desculpe as faltas, que estou improvisando a resposta sen más, animado por o debate :)

starbase ha dit...

donde pone oxe, ponga hoxe. Todas las veces. Graciasss :-P

Anònim ha dit...

Non fai falla que se me desculpe polo galego putapénico, que xa sabe que penso que a) O importante é o interese, b) Que peor fala o noso presidente e anda todo fachendoo pola vida, e c) que se eu fixera o mesmo e escribira catalá a cousa ía dar para moito cachondeo. Pero que conste que o de "oxe" foi o menos incorrecto de todo :-).
E agora: ao lío. Eu non discuto que cadaquén ten todo o dereito do mundo a enfocar o seu espazo como lle preste, uns en malvadas pildoriñas dunha carilla coma vostede e outros en tremendos ladrillos coma min. Até aí poderiamos chegar.
Pero o caso é que non se pode -mellor dito, pódese pero non se debe- andar á vez poñendo no escaparate temas tan sustanciosos como o tan manido das presuntas influenzas do blogues na realidade social ou, peor aínda, dos moitos movementos de comida sá, saudábel, xusta, ambientalmente respectuosa e ate sustentábel que pululan por aí ao abeiro da mala conciencia do respectábel e que agachan as máis das veces posturas tirando a pijas ou a interesadas, e non afondar nelas baixo a escusa de falla de tempo ou de "yo sólo pasaba por aquí a saludar".
Se vostede ten a esperanza vá de que eu aproveite o fío, tire de ladrillo, expoña a miña opinión na miña leira e debatamos alí, vai vostede de cráneo. Se non dou sacado tempo para o do pan, moito menos para as pallas.
Ou sexa, que, xa sabes, me, cada un apanda co que lle toca.