diumenge, 26 d’agost de 2012

d'una setmana a Galicia (I). Excursió Costa da Morte

Una setmana a Galicia amb la reina del meu cor dona per molt. Per a descansar i per a descobrir nous paisatges. Per a visitar racons coneguts i per a migdiades quintomètriques. Per a converses vehements i atipaments de retina. I per suposat també petits atipaments de paladar. Com que ja entenc que les meves vacances personals tampoc és que siguin asssumpte d'interés nacional, us porto alguns apunts que tenen relació amb el món gastronòmic en alguna mesura. Post kilomètric, avui porto la primera meitat: Excursió per la Costa da Morte.


Teniem un guia magnífic i excepcional, una veritable vehemència amb potes i un pou de coneixements del món agrari i ramader gallec. El mestre, perdò que ha d'anar amb majúscules MESTRE, Esedidió.
Gallego, se que no te gustan las frases laudatorias, pero es lo que hay. Es mi blog y te admiro. Te jodes.
Una ruta per Costa da Morte que ens va portar per Buño, Praia de Niñons, Corme - Punta do Roncudo,
Ponteceso, Estuari del riu Anllons, Laxe (faro de Insua), Camariñas, Cabo Vilán i el seu impresionant far i finalment Muxía (Al santuari de Santa Maria da barca)


Per el camí vem aprendre moltíssimes coses a copia de vampiritzar coneixements del mestre. I la veritat, la vem fer petar moltes hores, va donar temps per a despellejar molta vaca sagrada, heh!

Sabíeu que és tradicional la utilització de les algues com a fertilitzant en la franja costanera?
De forma que per exemple, les prestigioses patates de Bergantiños (Coristanco és la població on fan bandera de la patata, fira anual i producte estrella) tenen una qualitat encara més apreciada quan el seu origen és de explotacions agràries enganxades al mar. El minifundisme intensiu que a copia d'abonar amb algues aconsegueixen unes patates espectaculars amb uns sabors que aporta el iode i les sals del mar que les fan úniques i diferents.


A la costa de Bergantiños, és molt habitual el cultiu fins a la vora del mar.
Espectacular en aquest sentit va ser la ruta entre Camariñas y Muxía, on tot passant per per el que els locals anomenen 'Playa del Lago' -perque per a ells, aquesta part de la Ría especialment resguardada i tranquila és 'el lago'- trobàvem cultius de millo (blat de moro) que naixien a 20 metres del mar i meravellosos hórreos a tocar pràcticament del mateix. La historia argumenta que els homes treballàven a les barques i les dones a cultivar la terra: economía de rendiment i esforç.
Un clàssic gallec.






Pel matí vem començar visitant el poble ceramista de Buño, on la familia hi térecords de joventut i on la ceràmica s'ha sofisticat en les darreres dècades. Vitrificant-se, acolorint-se i acomodant el seu aspecte al turista llaminer. Per el camí s'ha perdut certa part de la tradició, es clar. Vivint al costat de Barcelona podriem dir que aquest peatge em sona força.

Devant l'horror del meu vehement guia, vaig manifestar que la vidriació vermellosa d'algunes peces em semblava molt maca i tal. Està clar que jo soc, en essència, un turista. Negativo al canto, pero éche o que hai.


Parlem un instant de las Fabas de Bergantiños.
Les mongetes són plantes trepadores i el fet de cultivar-les simultàniament entremig el blat de moro permet estalviar-se la feina de instalar canyes o 'espalderas' on s'hi puguin enfilar? I afegidament i igualment important, com a leguminoses tenen uns bacteris simbiotics a les arrels que fixen el nitrogen mineral a les mateixes. De forma que un cop finalitzat el procés de recolecció de la planta, tenim un camp més ric en nitrogen que al començar la mateixa: una manera de millorar la terra i fer la sabia i tradicional rotació de cultius.


M'he portat cap a casa una varietat fantàstica de colors lil.liacis i malves anomenades 'fabas de catro anos' (mongetes de quatre anys). No he tingut explicació del nom per part de la mestressa que me les va vendre a la fira de Carballo però tant la pinta com el nom barrufen moltíssim.



De les tapes que vem tastar a un bar-restaurant just devant el port de Camariñas, millor no parlar-ne gaire. Un bar de cuyo nombre no quiero acordarme i on hi havia un cambrer de los de no-te-escucho en astillero, profesionalidad antigua y ticket corredor.
No en recordo el nom, sí se que té un cartell blau marí i que fa cantonada. Sincerament no vull donar classes de res a ningú però hi ha una part del sector turístic que s'hauria de posar les piles 'a la voz de ya'. Perque no pot ser una manca de professionalitat tan bèstia. I creieu-me, hi havia uns quants turistes, però no és precisament com passejar per Lloret.
No parlo del preu (el mateix per a tota la zona) ni tant sols del producte (ben correcte), però de vegades el cambrer sembla que parli un altre idioma i no em refereixo al Galego.

En definitiva, com ja saviem per endavant i es va confirmar durant la jornada, visitar Galicia amb un coneixedor del territori et regala a la bellesa del paisatge la bellesa del coneixement, la companyia de la conversa i la complicitat de plantejaments vitals que creen lligam entre persones.
Us ho he dit mai que el millor de Galicia són... els gallecs? :)))


Moltes gràcies mestre esedidió i Santi per aguantar-nos i regalar-nos la vostra jornada de companyia. Va ser un regal preciós per a les nostres vacances!!


8 comentaris:

Sara Maria ha dit...

No m'estranya que fes cara estranya amb el color vermell de la ceràmica... La bona ceràmica acostuma (amb algunes excepcions) fer servir minerals per donar color. Segons el tipus de cocció el mineral dona un color o altre. Així el ferro pot donar un color verd, amb els forns tradicionals i en un forn de rakú dona uns tons vermellosos meravellosos.
El vermell de la foto és tinc artificial de totes totes... M'encanta la ceràmica i tinc ganes de tornar-hi!

Cinta ha dit...

Jo vaig estar a aquests mateixos llocs al juliol i em va encantar. Jo també em portava guia gallec (la meva parella és d'allà) i sí, el millor de galícia són els gallecs!

Anònim ha dit...

1.- Aviso a navegantes. Se llama "Bar playa" y cuando lo llevaban los dueños anteriores (Faustino, alias O Escachado, y Mari Carme) se comían los mejores chipirones a la plancha del mundo mundial. A los actuales propietarios, en otros tiempos les hubiesen hecho desfilar por una tabla con tiburones debajo. Poco más o menos lo mismo que a los nuevos "ceramistas" de Buño. Y es que las buenas cotumbres se van perdiendo.....

2.- Lo mejor de Galicia son los percebes do Roncudo. Sin duda.

Gracies a vosaltres (ya sé que falta un acento o dos pero no te me pongas repunante)

Jose Padilla Rodriguez ha dit...

Solo conozco A Coruña y Santiago, pero me atrae Galicia, sobre todo su rica gastronomia. Una abraçada.

Dolça ha dit...

A mi em va encantar, això que hi vam anar l'any aquell dels incendis i vam haver de marxar abans d'hora.
La meva xiqueta el que recorda més és el dia que estavem per Finisterre i una gavina va cagar-se damunt la seva mare... deu meu, com vaig quedar!!

PTNTS
Dolça

Visc a la Cuina ha dit...

Abans de llegir tot el que expliques ja tenia ganes d'anar a Galícia, però després d'haver-ho llegit, t'asseguro que faré el possible per poder-hi anar quan torni a fer vacances!

starbase ha dit...

I espera, que tinc encara un parell de ressenyes per publicar. Estic espaiant una mica per no ser massa monotemàtic :)

Ruben ha dit...

Quines fotos més xules... i quina gràcia això de les mongetes i el nitrogen. Sense tanta tecnologia, els nostres avantpassats feien coses molt més beneficioses per a la terra que nosaltres amb els milions de gadgets. Som així de rucs!