dijous, 28 de febrer de 2013

d'arròs Parellada. Historia d'un arròs senyoritu i mandrós

Que a la nostra ciutat els dijous és dia de paella és una obvietat, no fa falta fer-ne un post. Que l'origen d'aquesta costum s'atribueix a que era el dijous el dia de festa del servei domèstic i per això bars i restaurants van començar a oferir aquest plat per atraure a tots aquests comensals que del dijous en feien un diumenge també és força conegut. Tampoc faria falta fer-ne un post.

Ara que si en comptes d'un matat del servei tens la sort de ser un senyoritu i també et vols apalancar un arrosset sempre pots obviar les closques, ossos i espines i pillar en un dijous com avui un arrós Parellada. Net i pelat, arrós de dropo, arrós del que remena les cireres.

Foto Arròs Parellada tal com es prepara actualment al 7 Portes (font wikipedia)

La història d'aquest arrós és ben curiosa, ja que neix a finals del segle XIX fruit a parts iguals del senyoritisme sibarita, la voluntat de servei al client i la comunicació entre cuina i sala del restaurant Suizo (establiment desaparegut el 1949 i situat a la Rambla barcelonina a l'alçada de la Plaça Reial). En aquest local, hi assistia tot sovint el senyor Julio Parellada, un dandy de cartera poderosa (segons el gran Nestor Luján propietari entre altres del edifici que actualment és la seu de l'Ateneu Barceloní. Segons la wikipedia només habitant del mateix edifici. Yo, siempre, lo que diga Luján)

En Julio era un gastrònom mandrós, o si més no, va tenir alguna temporada de molicie i poques ganes de treballar amb els coberts. I en una ocasió va decidir demanar-li al cambrer -Jaume Carabellido- que li preparés un arrós lliure d'entrebancs on tot anés directament a la boca. Sense closques, sense espines, sense òssos i sense res que no hagués de ser directament mastegat i ingerit.

A còpia de repetir visita i demanar el mateix plat,el cuiner va anar depurant i millorant la recepta. Cada cop que el senyoritu ho demanàva, el cambrer encarregava a la cuina 'un Parellada'. I de tantes vegades sentida la expresió per cuiners i altres clients habituals del local, va esdevenir fet alló de que l'home és animal de costums: l'arròs Parellada va entrar a la carta del restaurant Suizo. I de la carta del Suizo a la carta de molts altres restaurants de Barcelona.

Il.lustració del dibuixant Occiso dels passejants Barcelonins de la època.

Jo reconec que l'arrós sense entrebancs és un dels meus preferits, paradoxalment l'altre gran arrós que em fa perdre del tot el senderi és l'arròs del llamàntol cuirassat, tot el contrari respecte a la feina que porta un cop posat a taula. Avui, malauradament no dinaré ni paella ni arròs Parellada, però no em direu que no us barrufaria seure a dinar-los mentre veieu la vida de la ciutat passar per davant les vostres retines.
Quien fuera senyoritu, tú.


PD, ja que hi sóm, podem fer un cop d'ull també a aquest dibuix de la revista Cu-Cut que té més de 100 anys. Parla de com els poderosos trinxen el pressupost per a assegurar-se queixalada. Los tiempos cambian una barbaridad...

 Font: Cartoones

11 comentaris:

MaryLou ha dit...

Molt bo el post d'avui!!! a mi m'agrada trobar els entrebancs, però entenc que a molta gent l'agrada trobar-ho tot net i polit!! La vinyeta no te desperdici... a través dels temps sempre és igual...
Petonets

Francesc ha dit...

Ha ha ha ha!!! Boníssim!!! Els temps no han canviat gens!!! Per cert, al País Valencià, d'un arròs així en diem "del senyoret", pel mateix motiu que el senyor Parellada. Així tenim "paella del senyoret", "arròs a banda del senyoret", "arròs al forn del senyoret"... i molt de "senyoret" i "senyoreta" amb les mans ben untades de Gürtels i escàndols diversos.
Per cert, "Yo me pago mis trajes, y los bolsos de LuísPutón son un regalo habitual entre políticos"...

Anònim ha dit...

El arroz como sea, en toda ocasión,
incluido el "blanco de enfermo";
si acaso, coronado con varios huevos
bien fritos (fácil de hacer, aunque
no conseguido por todo quisqui).
Y la paella, siempre; pero si está
sin "tropezones" aunque bien surtida,
entonces, sicalíptico.
Berebundo de Atalante

Teresa ha dit...

Què bo!!! a casa estarien encantats si els hi fes així! a mi no m'importa xupar-me els dits!!!

Ricard Sampere ha dit...

Jo com sempre "a la contra"...:))

A veure... Soc admirador de tot el q envolta la saga Parellada en totes les seves extensions, però les 3 ocasions en q he tastat aquest plat en aquest lloc, en cap d'elles m'ha vingut al cap posar-lo al meu top-five d'arrossos made in BCN/Tarragona, q és el meu habitat gastronòmic...

Això no vol dir pas q ara mateix acceptaria una ració ben de gust..

Salut...!!

Albert ha dit...

Jo penso el mateix....però quina pinta, nano !

starbase ha dit...

Un breu apunt: Aquest Parellada no té res a veure amb la nissaga Parellada de la Fonda Europa. Vaja, a part de compartir cognoms :)

etxeoquehai ha dit...

Pues yo siempre me hago el arroz así, separando las puñeteras conchas y los puñeteros huesos. Sólo que yo no soy un gastrónomo. Yo soy un tragaldabas.

LA COCINERA DE BETULO ha dit...

Ostres, avui he menjat arròs sense adonar-me que era dijous. Sense entrebancas així es com l'agrada al meu fill, va per "senyoritu", ho te clar!
Petons.

Gemma ha dit...

Jo pensava que el costum de fer arròs el dijous era per fer net de nevera, je je je... almenys a casa molts cops ho fem així! ;)
A mi m'agraden tots els arrossos, els que porten feina i els que no!

Ricard Sampere ha dit...

Ostres... doncs em pensava que hi havia una relació tot i que llunyana. Sorry.. :)