dissabte, 15 de juny de 2019

de en cap cap cap un cap com un cabàs


Mea culpa.
Fins fa un any mai havia menjat un cap animal. La mirada cuita de la bèstia sempre havia pogut més que la meva curiositat, la cultura mastegada del pais durant la segona meitat del segle XX no era pas favorable a les excursions amb cullera escurant per dins els cranis.

Tot va canviar fa un any. Estàvem entaulats amb la reina del meu cor a Granja Elena.
En Borja Sierra va aparèixer portant un cap de garrinet. Sense avisar, com es treu un esparadrap a les criatures, però en versió te voy a dar una carne que lo vas a flipar.
Era un cap menut, fregit i daurat. Un cap d'or cruixent.


Ens el va desfer devant la cara. I vaig mossegar una de les carns més tendres i saboroses que mai he disfrutat. I d'això, avui, fa un any.

A casa la mare ha menjat tota mena de caps tota la vida. Els conills, els xais... tots amb la mirada cuita, els ulls queden com plastificats, perden la lluentor del vidre. Li agrada escurar a la mare, les galtones són una delicia apustuflant.
Servidora fins fa un any els cervellets els havia menjat només camuflats dins la caricia tubular dels canelons. La ignorància sovint és poderosa.

Avui fa un any, i sense haver-ho planificat he tornat a menjar cap.
De xai. Rostit. Obert per la meitat a la accessible cullerada, com a una peli d'Indiana Jones.
Al Bar Iberia de la Zona Franca s'esmorza de meravella. I en Borja Sierra, amb el que  -joder cómo es la vida- esmorzava avui que ja fa un any, em diu:

"Suca el pa en la substància, esten l'all escalivat com si fos un paté. Afegeix unes patates rosses i a sobre posa-hi part del cervellet". Un pintxo de la hòstia. Una mossegada espatarrant. Tan bó com quan he menjat bon fetge-gras en sales fines d'alta volada. Igual de bó, untuós, impressionant. Però a preu rasant i sense tovalló de tela.



La vida mola, tant si és menjant cervellets com si és menjant fuá.

diumenge, 9 de juny de 2019

de Carmencita o la buena cocinera, som esclaus de la novetat.

Carmencita (Alcaraz) o la buena cocinera.

Carmencita o la buena cocinera és un llibre icònic de la casa. De casa meva, vull dir.
Sempre ha estat al prestatge, sempre present i sempre allà. Assequible. Durant un sopar gastrònomic il·lustrat (no per mi, però sí per la companyia), Carmen Alcaraz ens va obsequiar amb la lectura del seu pròleg.

Atenció als llibres de receptes escrits per dones quan les dones encara no fèien llibres de forma habitual. Segons ens va comentar, i si no recordo malament, el tercer volum més venut de la literatura en castellà -per darrera del Quijote i de la Biblia- és el de Simone Ortega 1080 receptes. Zas! en toda la boca.
Nota: em comenta la mateixa Carmen per linia interna que el de Carmencita o la buena cocinera és el més reeditat en castellà del tot el S. XX.

La mirada reivindicativa de la Carmen ens va llegir dolçament (i apassionada) un pròleg farcit de involuntàries -d'això estic gairebé segur- pinzellades sociològiques que l'autora ens transmet.
Un retrat dels temps, en que l'autora Eladia M sembla gairebè demanar perdò per atrevir-se a fer un llibre, cosa de savis, probablemente també cosa d'homes. Em va agradar molt aquest moment de sobretaula, per que de fet tinc el llibre des de sempre (un llibre fundacional el vaig anomenar a taula, en un massa habitual atac de pedanteria. Meh).



En aquest llibre extraordinari trobem receptes que procedeixen tant d'Espanya com de França o cuines del continent americà. Cuina fusió? com ens deia la Carmen.
El recull està pensat per a la filla, que deu ser que cuinar a casa també era cosa només de dones i en fi, una humilitat que honora l'autora però que ens fa sospitar que en part és producte del constructe social del moment. Vet aquí altre cop l'atac de pedanteria. Meh.Un llibre amb meravelles tan 'modernes' com el gelat de tomàquet, però escrit al 1.899!!
Més dades per línia interna: Es un llibre de transició entre una època en que no es posàven quantitats als receptaris i el de Simone Ortega que en porta a totes les receptes, ens comenta la Carmen. De fet és coetània de Farmie Farmer, autora del Boston Cooking-school Cook Book.

Tot això us ho explico en primer lloc per fer just homenatge a aquesta dona i a aquest llibre, però també per que em va assaltar un dubte personal:

Llegeixo tots els pròlegs dels llibres nous que arriben a la meva biblioteca gastro. Tots. Però aquest pròleg se m'havia escapat. Crec que això passa perque està sempre allà, sempre assequible... els donem per descomptat i pensem que formen part del paisatge. 

Una injusticia. Com la dels restaurants que porten fent bona feina durant tants anys que ja no reben l'atenció justa i necessària. Som esclaus de la novetat. Es clar que això, nosaltres, ho podem canviar.

dissabte, 1 de juny de 2019

de la ciorba de burta: la apustuflant sopa de tripa romanesa



 La ciorba de burta:
Què és comfort food, me preguntas? Comfort food eres tú.

Estem tan acostumats a menjar la tripa de vedella assaonada amb pebre vermell i acompanyada de la testa o pota bovina que ens és dificil imaginar altres possibilitats per a un dels menuts per excelència.

De tots els menuts que es fan i es defan, la tripa és una de les que millor ha resistit l'apisonadora realitat de la vida/cuina moderna. Fetge encebat no, però callos, capipotes, capitripa i demés variants de la tendresa menuda sempre han sigut fàcils de trobar a Barcelona.



Aquesta setmana he tingut la sort de tastar (convidat, sense compromís de res i menys encara d'aquestes lletres, és aixins) el Restaurant Transilvania. Nom vampiric que inevitablement associem al nosferatisme cinematogràfic:  No ajuda a transmetre al public català la singularitat i valor d'una proposta que és una passejada sense concessions per la cuina popular (ben rural, val a dir-ho) de Rumania.
I és que la Crina i en Doru, són de Transilvània així que les raons del fred naming marquetinià son inútils davant l'amor i passió que professen per la seva terra. Dècada i mitja acostant el seu país al nostre cel del paladar així que el compte de resultats haurà d'aguantar la nomenclatura. D'aquesta aventura en mi ha nascut un amor cullerat. És el que hi ha.

Busco Ciorba al Larousse Gastronòmic i ni rastre d'aquesta paraula romanesa que significa sopa. Es clar, França és el melic del món i de fet tampoc no ho esperava trobar. Però aquesta Ciorba de burta, aquesta sopa de tripa, carregadíssima  d'all -i acompanyada per una font de posi-vost-la-nata-agre a discreció- és una de les delicies a cullerada que més m'han agradat en els darrers ... posem-hi cent anys-. 



Ja hem comentat que a Rumania la cuina tradicional és rural, ruralíssima. I aquest plat és un compendi de sabors potents allunyats de la sobria acadèmia i la refinor intelectual. Una delicia, l'acadèmia m'esborrona i la refinor em fa patir.

Rumio intentant recordar alguna sopa nostrada que porti tripa, però les neurones surten a patinar. Careta i peus sí (les escudelles de festa de Gelida o Bigues, per exemple), alguna amb orella i morros (com la de Sort),... però per callos o tripa no me viene nada. Ja veieu, la neurona em continua patinant, però el record de menjar-me Rumania a cullerades em costarà d'oblidar: Mergeți cu ancii.



http://www.restaurant-transilvania.es/
Provença, 99 (Barcelona)

dilluns, 6 de maig de 2019

de recepta: torrija de pebrot escalivat

torrija de pimiento asado

Fa tot just unes setmanes que juntament amb el Manuel cocinillasonline vem voler aprofitar un matí de dissabte per a cuinar a quatre mans. La veritat és que ser convidats barrufa, però cuinar amb l'amfitrió barrufa encara més. Coses dels blocaires, coses dels amics.

Vem cuinar unes galtes que tindran el seu propi espai, però ara vull deixar constància de les torrijas o torrades de Santa Teresa de pebrot escalivat, que van servir d'entrant sucós i golafre a l'àpat. La idea és simple: rostir al forn uns pebrots vermells i aprofitar el seu suc per a barrejar-lo amb ou i que sigui aquesta essència la que xopi el pa.

Després simplement cal fregir com si fòssin 'torrijas' de tota la vida, dolces, i endavant les atxes. Si us fixeu una mica en la foto, veureu que el pa té olives negres al centre. La Marisol havia fet aquest pa de motllo la vesprada anterior i ens va venir de fàbula per ser atapeit i d'estructura consistent.



Torrijas de pebrot escalivat

Ingredients:
6 pebrots vermells ben carnosos
Un ou i un rovell
Sal, pebre i oli
Pa del dia anterior

Procediment:

Rostim al forn els pebrots salpebrats i ruixats amb oli, deixem refredar i pelem la carn. Recuperem tots els sucs i els colem per a que no tinguin cap llavor.

Mesclem l'ou i rovell amb el suc de pebrot i banyem les llesques fins que quedin xopes.


Les posem a fregir fins que estan daurades per les dues cares. Acabem amb la carn de pebrot tallada en tires posada per sobre. Millor si les mengem tebiones.

Torrija pebrot rostit escalivat

dissabte, 20 d’abril de 2019

de recepta: pollastre amb okra i cacahuet. Taller de cuina de Mali a la Boqueria


De La Boqueria es diuen i es poden dir moltes coses.

El debat sobre la seva autenticitat ja cansa i fa una mica de bola. Està tot dit. En mans dels paradistes està aconseguir o no que continui sent un Mercat, que al cap i a la fi serà el que determini la seva mateixa supervivència. Jo tinc esperança. Atresora un nucli dur de parades top i espectaculars.


Han renovat la seva aula gastronòmica, fent-la força més càlida i atractiva.
On abans semblava haver-hi una instalació que visualment donava una sensació de càtering amb públic (aquella segona taula de treball al fons, inaccessible a la mirada), ara trobem un espai únic amb taula enorme. Una taula blanca gegant que convida als assistens a recolzar i gaudir la cuina en primerissim pla. Great!

Vem tenir la sort d'assistir a un taller de cuina malinesa que ens va impartir en Keita Mady (A Instagram, @hortalafrica), ferm pagès del Baix Llobregat arribat de l'Àfrica fa uns 18 anys i amb parada a la zona de pagesos de La Boqueria. En Keita és un crack i si ja li haviem comprat hortalisses, ara ens ha fidelitzat.

La recepta principal va ser un pollastre amb okra i cacahuet.
L'okra és un vegetal consumit tant a l'Àfrica (d'on és originaria) com a Amèrica (la cuina criolla dels Estats Units, a Brasil,... en general on l'esclavitud africana va tenir presència nombrosa, allà trobem okra al plat). Per l'aparença sembla un pebrotet, però el seu sabor és més suau i a mi em recorda a la mongeta tendra amb un punt de carbassó. La textura no és per a tots els públics: deixa anar una baba mucosa que els brasilers combaten amb llimona, per exemple.


La recepta: Pollastre amb okra i cacahuet

Ingredients:

Un pollastre
500 g de cacachuets torrats
1 kg d'okra
Mig got de sofregit de tomàquet
Aigua
Brou de pollastre
Oli de girasol
Sal
Dues cebes
Un all
Arròs

Procediment:

Tallem la ceba i els alls i els possem en una cassola amb oli. Quan estan tous però sense agafar color, afegim el pollastre tallat a vuitens i daurem tot una mica. Salpebrem i afegim brou de pollastre. Coem durant uns 15 minuts i afegim el sofregit de tomàquet.
Mentrestant, netegem i tallem les okres, que afegirem a la cassola per coure uns altres 15 minuts més.



Amb un minipímer o thermomix, triturem bé els cacahuets amb una mica d'oli de girasol fins que formin una pasta fina i homogènia. No patiu al principi sembla impossible però els mateixos olis del cacahuet ajuden a que al final sigui un puré, sempre podeu afegir una mica més d'oli de girasol si us cal.

Aboquem  la pasta de cacahuet a la cassola i coem deu minuts més rememenant sovint per a que no s'enganxi el fons. El cacahuet espessa molt el brou i queda com una salsa densa. Treiem el pollastre i els desossem.


Mentrestant hem de coure arròs blanc que colarem per a que quedi ben eixut.
Servim finalment una base d'arròs amb el pollastre dessossat i desfilat i la salsa de okra amb cacahuet.

diumenge, 7 d’abril de 2019

de Celler Cal Marino: una altra Barcelona és possible.


A cinc minuts de la sortida del teatre, Celler Cal Marino està ple d'una parroquia mescla de visitants i public local. Quatre notes improvisades, per capturar la mossegada i el disfrutar.


Posat el colze en la barra, hem tingut sort: vint minuts espectaculars en un raconet privilegiat abocat a la cuina i l'espai on l'Edu regala somriures. Te una descomunal habilitat per combinar el dispatching eficaç amb l'amabilitat personal.
Sobre el nostre cap pengen copes i un pollastre de plàstic. Tal qual.

A la paret la carta amb cinc croquetes per triar. Triar és de cobardes, una de cada i endavant. No son fetes al moment (impossible!) però la de botifarró amb poma és de les que fa tornar.

Per la barra surten una darrera l'altra papas canaries amb salsa de mojo i almogrote (amb formatge, tosca i medieval, al Sent Soví ja es parla d'una preparació similar). Aquesta capa de sal externa ha de ser fantàstica per a fer anar amb ritme els barrils del local.


I demanem cecina. LA CECINA. Les hem tastat per diversos locals de Barcelona i com aquesta..poques o cap. Que ningú s'enfadi, tampoc les coneixem totes, es clar. Una cecina tallada amb la mida justa perque la cecina no és pernil, i el tall no pot ser igual. D'un sabor espectacular, umami en diem ara els atontats. Adictiva. Em pregunto si és tan dificil que a Barcelona hi hagi locals com el Celler de Cal Marino. On els turistes i els locals trobem productes d'altíssima qualitat, una proverbial capacitat de crear complicitat i en fi, llocs on et sap greu haver trigat tant en tornar.

Celler Cal Marino funciona, i estava ple, i vem xalar. La demostració que una altra Barcelona és posible. El que passa és que cal pencar.


diumenge, 17 de març de 2019

de llibres: Història de la cuina catalana i occitana, de Vicent Marqués.


Saps quan notes que tens una joia a les mans? Doncs això em passa amb aquest llibre descomunal de vicent Marqués, una obra enciclopèdica (de fet, és el primer volum del que espero sigui una llarga i profunda serie) on l'autor repassa les arrels històriques dels plats que formen el nostre bagatge culinari.
Ho fa amb una visió que -a mi- em resulta novedosa i sorprenent, formant una unitat cultural en tota la zona occitano-catalana. Es a dir, més enllà del que anomenem Catalunya Nord, s'inclou una zona on la llengua llemosina va ser la pròpia i en una curiosa introducció històrica i gens culinària s'explora la possibilitat de que el català sigui un dialecte d'aquesta llengua d'Oc original.

Tornant a la cuina, l'autor fa un exercici brutal de repàs històric sobre cada un dels plats, i a més a més, en proposa una recepta. Les anotacions del llibre (les de cada recepta o les introduccions temàtiques) estan trufades de referències literaries cultes i històriques. Un festival de coneixement que estic gaudint pàgina a pàgina.

En definitiva, un volum colossal que hauria d'estar al màxim de biblioteques del país que sigui possible. Aquest llibre s'ho val!


Història de la cuina catalana i occitana
Autor: Vicent Marqués
Editorial Sidillà
Any: 2018
ISBN: 978-84-94-947484-8-6

diumenge, 10 de març de 2019

de llibres: Arroces contemporáneos de Quique Dacosta


El manual definitiu per als que vulguin -volem- conèixer al màxim el món de l'arròs. Amb una visió contemporània que no manlleva al lector les bases de la tradició. Una visió molt mediterrània (la seva, es clar!) de l'arròs amb especial atenció a les varietats més típiques de la costa valenciana. Estris, coccions, ph, utensilis, temps de cocció,...i receptes del restaurant tri-estrellat de Quique Dacosta per als que tingueu ganes de emular a casa la meravella


Al llibre trobem també espai per a la ciencia culinària de l'arròs:

"tradicionalmente, se creyera que el arroz se cuece antes si está acompañado de tomate y cebolla, es decir, en un medio ácido. En realidad, lo que ocurre es que ,antes de estar en su punto, el arroz ya adopta una textura pastosa, lo cual se presta a equívoco. Debido a la retrogradación de jugos que expulsa la cebolla o el agua que suelta el tomate, es preciso prolongar el tiepmo de cocción al fuego para evaporar esos líquidos expulsados (que, por error, no se suelen tener en cuenta. Eso explica por qué en un medio ácido el resultado puede acabar siendo un arroz pasado de cocción. Pero insisto, no por acelerar o recortar el tiempo sino por cambiar la textura y darle más liquido que evaporar"

ARROCES CONTEMPORÁNEOS
Autor: Quique Dacosta
Editorial: Montagud Editores
ISBN: 978-84-7212-114-0

diumenge, 3 de març de 2019

de llibres: El Thyssen en el plato


Qui pensa que la cuina (professional) és un art o pot arribar a ser-ho? Not me.

Un ofici extraordinari, sí. Una activitat creativa, sense cap dubte i pot arribar a ser d'un nivell extrem en aquest aspecte. Una artesania d'alta volada? en molts casos. Un art? Not me.


I malgrat això, aquest llibre és una joia, la interpretació mengívola de grans cuiners han fet d'obres d'art exposades el museu Thyssen.

25 cuineres i cuiners com Quique Dacosta, Sacha Hormaechea, Carme Ruscalleda, Ángel León, Albert Raurich,... i Lucía Freitas. A través d'aquesta cuinera gallega que ens te a casa enamorats vem descobrir el llibre (gracias Lucía!).

És un plaer llegir amb pausa com uns cuiners s'inspiren en la relació de color-ingredient per proposar un plat, mentre altres potser fan servir la memòria emocional que un cert quadre els evoca per a recuperar una mossegada que els va acompanyar en cert moment de la vida.

O fins i tot com Martín Berasategui han escollit una pintura paisatgistica i evocadora perque 'La cocina vasca es una cocina de producto (...) En el País Vasco somos unos privilegiados por contar con productos muy diversos y de gran calidad. En cuanto vi la Pintura de Jacob Philipp Hackert Paisaje con el palacio de Caserta y el Vesubio me sentí sumergido en los montes del País Vasco con las ovejas pastando, el sabor de nuestro cordero, y no tuve duda a la hora de elegir este plato. La Chuleta de cordero de leche con suero de parmesano, buñuelo y trigueros".
És només un exemple. Y así todo, hoyga.




dimarts, 26 de febrer de 2019

de radio: parlant de Bardeni al Deixa'm Tastar


Aquest dissabte vaig tenir el plaer de compartir una estona amb el Marc i la Xènia en el seu programa Deixa'm Tastar, cada cap de setmana a SER Catalunya. Em van convidar a parlar d'un restaurant que m'agradi i -la vida és triar- vaig escollir Bardeni. Un local diferent a tots els altres locals que tenim a Barcelona i que acumula un grapat gran de virtuts càrnies. Us deixo la secció, per si voleu repassar/conèixer millor la casa de Dani Lechuga :)
 

dimecres, 13 de febrer de 2019

de llibres: Revolution de Pepe Barrena

LIBRO REVOLUCIÓN DE PEPE BARRENA

A aquestes alçades, tothom està d'acord que la generació de la revolució culinaria hispànica és ja cosa del passat. Amb Adrià al capdavant es van capgirar molts paradigmes i com passa amb totes les vanguardies, alguna cosa deixa pòsit i una altra part marxa per l'aigüera del temps. És la vida.

A la meva llibreria preferida quan viatjo a Galicia (Follas Novas, Santiago) vaig trobar aquest llibre que repassa més visualment que en profunditat cent plats o elaboracions icòniques d'aquesta generació. A cada pàgina un plat, a cada plat una foto i a cada foto un petit (potser massa?) text explicatiu.


Él llibre és en definitiva, una interessant recopilació d'alguns dels plats -alguns dels moments- que han marcat una època, ben interessant per als que -ai las- estiguin interessats en conèixer una cuina que ho va saccejar tot. Si a cada plat hi aparegués l'any en que es va crear, seria la repanotxa!

REVOLUTION
Autor: Pepe Barrena
Editorial: Planeta Gastro
ISBN: 978-84-08-1732-4

diumenge, 27 de gener de 2019

de Comer es una historia, llibre d'Oscar Caballero


Vaig comprar aquest llibre durant les vacances de Cap d'any, encuriosit per el titol juganer i la lectura ràpida de quatre planes a peu d'estanteria. Ja aposentat al sofà, vaig arrufar el nas davant el que -equivocadament, ara ho veig clar- em va semblar un exercici de cofoisme fregant el grau de xovinisme que sovint atribuim als nostres veins del nord:
Una de les tesi principals del llibre és la importància capdal i definitiva de la història espanyola en la configuració actual de la cuina a nivell mundial.

Llegit el llibre, els arguments a favor d'aquesta tesi agosarada son racionals i solvents, i sobretot es basen en bona part en el domini musulmà de la península durant gairebé 800 anys: els aliments que ens van aportar (alberginia, arròs, taronjes,... una munió descomunal) i el domini de l'aigua que va ser un avenç tecnològic definitiu que ens va marcar.

Així doncs, a les pàgines brillantment escrites per Oscar Caballero trobem literatura gastronòmica amb un punt barroc -qui soc jo per criticar-ho, acostumat a l'adjectivació excessiva i redundant- i molta substància. Divertits capitols breus, perles de coneixement amb el gust dolç del que apren sense gaire esforç i disfrutant.

En voleu una mostra? Aquí la teniu, es clar:

"Habíamos dejado a los cruzados en tierras d einfieles. Pero no hay que olvidar el oriente de Europa. En 1225 los cruzados alemanes irrumpen en Polonia -los teutones repetirían est ejercicio periódicamente, hasta 1940- y obligan a los polacos a una conversión por partida doble: al catolicismo -y vaya si se convertirán los polacos- y al consumo de bacalao, ya en la época inherente al credo y a sus limitaciones. Que no se limitaban a la carne.
El veganismo forzado d ela Cuaresma desconcertó por ejemplo a las gallinas, animalitos de Dios que carecen de un termostato que les impida fabricar huevos durante cuarenta días. Así nacieron los huevos de Pascua, originalmente huevos duros con inscripciones alusivas. Y las crepes o las tortillas fueron recursos para liquidar el exceso, esos huevos conservados entre paja.
Pero lo más fuerte del imperio vaticano sobre ambas carnes, la de la lujuria y la de gula, fue sin duda la explosión del consumo de bacalao en salazón
"
(Cap. 17, De la gallina desconcertada a la liga Hanseática).
Comer es una historia
Oscar Caballero
Ed. Planeta Gastro

ISBN: 978-84-08-18471-3

diumenge, 13 de gener de 2019

de la 'cocina furtiva' de Edorta Lamo: Arrea! Kanpezu


Mil habitantes tiene el pueblo donde Edorta Lamo (gran hacedor de pintxos de altura en A Fuego Lento en Donosti) arranca una aventura personal (Arrea!) que le ha de permitir guisar con chup-chup la cocina de la tierra donde creció. La montaña alavesa es fiera y dura, durante años reino de furtivos que sacaban provecho y sustento donde para los urbanitas sólo había monte y negación. Y lo hacían furtivamente, porque era la única manera.

"Cuidando el entorno, porque al fin y al cabo no se podían permitir perder lo único que tenían. Pero furtivamente. Y así durante una generación o dos, se escondió esta realidad porque los hijos fuimos a la capital y nos avergonzó lo que habían hecho nuestros padres y abuelos"

Lo cuenta Edorta en sala, un espacio de alta calidez con la bodega al fondo y una magnífica sala de fermentados que da gusto verla. De diez.


En la mesa pasan cordero, paloma, perdiz, trucha y jabalí. Con abundancia de elementos locales para el aderezo: endrinas, berrobuite (madroño),... una cocina de alto paladar con preparaciones tan suculentas como esa mezcla entre foie y sesos de cordero. "Si tienen características organolépticas parecidas...¿Porqué uno está tan cotizado y el otro se ve relegado a la casquería sin glamour?" Nos lo pregunta el cocinero a pie de mesa, y no sabemos qué responderle. Probablemente porque formamos entre todos, un colectivo snob y papanatas.


Bombón de castaña (es sólo la crujiente capa exterior) relleno de paloma. Explosivo bocado de delicadeza sublime. Uno de los grandes momentos de la noche.


La secuencia completa de la paloma con el bombón anterior, un descomunal consomé de paloma y una rillete hecha con la carne desfilada de la misma y las vísceras del bicho. De una potencia infinita.


Corazón de jabalí marinado con chorizero. Si los peruanos tienen el anticucho...¿Porque nosotros no podemos tener también nuestro corazón? Ensartado en la costilla, para más señas.


Uno de los aperitivos, la gilda hecha con el filet mignon de la paloma curada en sal y aceite de anchoa a modo de ídem. Sensacional.


La manzana osmotizada es el acompañamiento para el tiernísimo jarrete de jabalí. Ñam.


La patita de perdiz deshuesada y escabechada. El bosque en el plato.


En sala aparece una patata, cúpula finísima y crujente que revienta descubriendo un interior de cremoso puré (algunos le llamarán parmentier) con trufa y yema. Suculento y lo siguiente.


La espectacular mezcla de sesitos de cordero con foie y gelatina de pacharán.


La trucha de proximidad en dos fasses. En primer plano un tártar de trucha adulta con espirulina. En segundo plano una trucha en alevín frita -nos recordó a las frituras andaluzas- para comer de un bocado (literal, cabeza incluida) con mayonesa de jamón.


Uno de lospostres, en general poco dulces y  en los que nos hubiera gustado pillar más cacho de textura tierna y cremosa. En este caso, evocación de la nata superficial de la cocción de la leche tomada con miel.

Platazos, bocados exquisitos y sorpresa a través de una cocina que recupera desde la excelencia la tradición local. Una maravilla, oiga!