destapem la raó per la que el sushi pot brillar en la foscor

Mentre la nova entrada es daura al forn de les programacions automàtiques... la solució a la pregunta de perqué el sushi pot brillar a la foscor que plantejàvem en el post anterior (aquí)


La resposta és natural, simple i gens relacionada amb centrals nuclears de mala reputació: la bioluminiscència.

Alguns animals marins desenvolupen la capacitat de generar llum a partir de reaccions químiques.
De forma que aquesta llum és utilitzada en zones profundes dels oceans on la llum del sòl no arriba. Utilitzada per advertir, per lligar, per caçar,...

Si animals que la tenen són peixos caçadors i carnivors que atreuen a les seves preses amb llumetes de colors en la negra foscor... és el que els científics anomenen efecte 'Las Vegas, Nevada' i funciona molt bé també fora dels oceans...

Però la gran majoria d'animals luminiscents són invertebrats com petits crustacis i sobretot meduses. I no tant extranyament com ens podem pensar, algun fragment de medusa luminiscent és capturat a alta mar amb les gambes o llagostins, congelat al vaixell de forma ràpida i ens arriba ben conservat fins a la nevera de casa.

Per això, ens podem trobar que el nostre sushi brilla. Alguna pota o fragment de medusa ha fet un llarg viatge.
En canvi, si els sobmetem a cocció -per exemple per a fer un suquet o un arrós- el foc destruirà els compostos luminiscents i mai ens n'adonarem.

Com a Bonus track de les curiositats del món abisal, un video amb un peix que viu també en la foscor i que ha desenvolupat un cap transparent.
Sí, sí, un cap completament transparent. El peix pot girar els seus ulls internament per a poder veure als costats i endarrere a traves del seu propi cap. Al.lucinant.

de shining shushi (el sushi que brilla)

Aquest és un sushi del tipus maki... que brilla en la foscor.
La cosa és prou inquietant com per a pensar en fer servir el plat detector de radiació del que vem parlar en aquesta entrada. Si ets amic de les conspiranoies t'hi pots divertir una estona i fins i tot podries arribar a trobar la veritable explicació del fenòmen...

Posem la explicació? De moment no. A veure qui s'anima a proposar-ne a veure si 'entre tots' ho resolem!!

Actualització: donat que molts comenteu el tema de Fukushima... no te a veure amb això ja que ens podria passar tant amb productes del japó com d'altres mars i oceans del món. I Martí, ja t'aclareixo que de leds electrònics rien de rien, 'capullu'!! :DDDD

Via microsiervos

de full metal jacket mortadela

Si una única cosa ens va ensenyar Stanley Kubrick... segurament va ser que el pilot d'alerta de reserva de la gasolina pensa, i pensa molt. Potser massa.

O potser que les naus a l'espai són silencioses, perque a l'espai hi ha el buit. I en el buit el só no es pot transmetre.

O que Beethoven també és punky.


Que Jack Nickolson està boig. Bé, això ja ho sabiem d'abans, Stanley.


I que l'èsser humà està intrínsecament ple de contradiccions i dualitats.


Per això si ahir portàvem l'aristocràtic Parmegiano-Reggiano, avui portem la proletaria mortadel.la.
L'artista Emily Berezin va fer aquest curiós gravat en uns talls de mortadel.la mitjançant un làser.

L'objectiu és fer reflexionar sobre la transformació que ha sofert desde el seu origen animal fins a ser mortadel.la.
No seré jo qui defensi la salubritat de la mortadel.la (de la que particularment m'estimo més la varietat amb olives, de perdidos al rio). Però tampoc seré jo qui defensi que dibuixar un pollastre i un porc a una mortadela és ART amb majúscules.

Però no em diràs que no deixa de ser divertit, Stanley.

deliciosament parmigianament blocairement

El Parmigiano-Reggiano és una mena de Rolls-Royce dels formatges, com un Iniesta de la gastronomia. És posar-hi unes escates al plat i automàticament la teva recepta puja de status social i la qualitat del conjunt es multiplica.

Per a cuinar és un formatge fantàstic, la veritat. És un tópic, però també és veritat que el seu aroma a fruits secs és deliciós i la seva cremositat sorprenent en un formatge que a primera vista es veu 'sec'. Com pot esperar el sentit comú cremositat d'un formatge que es talla a escates amb una espàtula?
Misteris de la gastronomia i de l'abundancia de greixos.

Per això quan em van convidar amablement a la presentació d'un receptari internacional Cooking with Parmegiano-Reggiano no m'ho vaig pensar. Count me in, please!
L'event es va desenvolupar al restaurant Inmortales de Barcelona, a prop de la plaça Francesc Macià i vaig tenir la sort de coincidir amb tres cracks del bloc gastronòmic (Mar, Roger, Francesc) amb els que la tarda va ser més rodona que el mateix peasso de Parmegiano-Reggiano que presidia la taula.

Tots hem estat testimonis, i de vegades actors involucrats, en tastets i presentacions en fires i mercats de diversos productes. Presentacions on la lluita per guanyar la posició és digne de comparar amb la dels pivots dels Lakers i els Spurs a les finals de la Conferéncia Oeste de la NBA.

No va ser el cas.
El restaurant Inmortales era prou ampli com per a que ens hi sentíssim còmodes i alhora prou 'petit' com per a transmentre aquesta sensació d'èxit que donen els locals plens.
I es que de deliciós material fungible n'hi havia tant com volguèssis.


A les taules, imponents troços de formatge disposats a rebre les embestides de tot aquell que en tingués ganes. Un goig per a la vista i per a la panxeta que a aquella hora de la tarda ja tenia alguna que altra necessitat.

Però no només es tractava de menjar el formatge 'a pèl' sino que la idea era presentar aquest receptari promogut per Forma Libera. On el Parmigiano-Reggiano col.labora amb ingredients i el.laboracions internacionals.
Gaspatxos, plum-cakes, strudels, blinies, tatins... mapamundi gastronòmic.

Si cliqueu a la fotografia del llibre anterior o a aquest link podreu visitar el receptari complert:
http://www.parmigianoreggiano.com/digital_book/cooking_with_parmigiano_reggiano.aspx

Ens van oferir cinc de les receptes del llibre, en concret cinc receptes corresponents a Espanya, Italia, Vietnam, Egipte i Caribe.
Totes bones, encara que la que més em va agradar va ser el risotto (es que la cosa és sensacional quan et posen un arrós ben fet, ben arrissotat i amb uns espàrrecs) i no em va acabar de convencer el postre (no pas perque no estigués bó sino perque no vaig aconseguir trobar el gust del Parmigiano-Reggiano al daiquiri).

Figues, pernil ibèric, P-R i Rioja.

Una bona combinació per començar, presentada en unes tartaletes en aquesta ocasió, tot i que a la recepta del llibre es serveix directament sobre la figa oberta. Per a mi una millor alternativa.

Risotto de P-R amb calamars i espàrrecs

Brutal, no us poso el quinze adjectius corresponents perque us aburriria. El millor de la nit per al meu paladar. El tema dels calamars fregidets no em mata, però els espàrrecs... buffff. I l'arròs estava cuit al punt just i ultra-cremós.

Gambes amb salsa de coco, curry i Parmegiano-Regiano.

Molt bones, cuites al punt de deixar-les sucoses, amb aquest embolicat de fideus d'arròs que les fan cruixents i amb una salsa sorprenent per lo bé que lliga!!


Kebab amb sopa de P-R

Aquí tenim una combinació molt clàssica, ja que les broquetes són clàssiques a tope i la sopa no deixa de ser una deliciosa salsa de formatge. Molt i molt plaent.


Daiquiri de melò i P-R

La idea sembla/és molt bona, però per alguna raó el que jo em vaig prendre no tenia gust de formatge. Comentant-ho amb la Mar a ella li passava el mateix.
Va ser un bon postre, perque estava molt bó, però per a mi el més fluix al no aconseguir transmetre el que es volia: que amb el P-R també es poden fer postres frescos i refrescants.


I finalment...

No em queda més que ser educat, agrair als amfitrions la seva invitació. Dir-los que em va agradar molt i que penso que va ser un èxit.
També i a banda, esperar que en altres ocasions coincideixi amb la Mar, el Roger i en Francesc perque m'ho fan passar molt bé.
I també agrair la bona feina del restaurant Inmortales, al propietari del qual em va fer gràcia trobar justament la nit del dissabte passat al Karakia del Canal 33 en el programa dedicat a la cuina dels argentins que viuen a casa nostra. El mundo és un panyuelu.

Ja sabeu, si teniu ganes de fer alguna recepta de les moltes que hi apareixen (i per suposat estan les que nosaltres vem tastar al restaurant), teniu el receptari online amb una gran quantitat de propostes de tots els continents. Feu-li una ullada!!

Salut!!

de mercadona non-stop summer festival music

De les proceloses aigües del chonisme i a través de la magníficament polièdrica Mar de Baixagastronomia ens arriba... el hit definitiu. 'Mercadona choni progressive remis'.

O la versió 'lating-lating i no la sueltu'.

S'està portant mortíssim i es balla a totes les pistes de totes les carpes de la costa..

Gràcies Mar :)))

de sobte obres el diari i et cagues en tot.

El Gobierno ocultó siete años un estudio de los tóxicos en el pescado
La justicia destapa el dictamen confidencial de 2003 que halló niveles excesivos de mercurio en el emperador - Medio Ambiente alega que era un texto interno

Tots hem vist la típica película on l'intrèpid periodista Holywoodià descobreix un secret que les malvades autoritats federals no volen que la gent conegui. El coneixement tindria consqüències desastroses que poden trencar el delicat equilibri del funcionament social... i econòmic.

Sempre podem pensar que aquestes fàbules de 90 minuts cada cop més tristes, més 3D, més estúpides i més digitals que ens fabriquen a Los Angeles són ... simplement fàbules.

Aleshores, un dia, obres el diari i et trobes amb un artícle on s'explica que el govern d'on vius, tenia un informe sobre l'excès de metalls pesats trobat analitzant grans túnids.
TROBEN QUE ELS GRANS TÚNIDS FRESCOS I CONGELATS QUE MENJEM EXCEDEIXEN LA NORMATIVA SANITARIA en presència dels perillosos METALLS PESANTS.


Un informe oficial de diciembre de 2003, elaborado por el Instituto Español de Oceanografía (IEO), halló una concentración muy superior a la permitida en muestras de las tres especies recogidas en el Atlántico y el Índico. Sin embargo, el informe fue calificado como confidencial y todos los Ejecutivos desde entonces se han negado a hacerlo público. La organización ecologista Oceana, tras un litigio de más de tres años, ha logrado que la Audiencia Nacional le diera acceso al texto. Medio Ambiente sostiene que el informe era considerado interno.

Article complert aquí del periodista Rafael Mendez per al diari El País.

La resposta -no us la perdeu, per favor- és ràpida i es basa en que encara que tinguin MES QUANTITAT DE MERDA PERILLOSA DEL QUE LA NORMATIVA PERMET... no passa res. Perque en general la gent no em menjem gaire quantitat d'aquests peixos.

Es clar que si ets un enamorat de la tonyina vermella i en menjes quantitats ingents pensant que les autoritats fan la seva feina de control... doncs que et donin per el cul.
No es pot ser tan innocent, home.

Article explicatiu de les raons del govern i la indústria aquí. D'Aurora Muñoz i també al diari El País.

El problema no està en si es pot afinar més o menys aquest límit. No tinc coneixements per a jutjar-ho.
El problema està en que SUPERA EL LÍMIT LEGAL de la normativa sanitaria. Vaya, que nimiedad.
I el govern del país on visc ho considera confidencial i oculta la informació als seus ciutadans.

Ocultar un informe com aquest no és un delicte contra la salut pública? Segur que no!
Manllevar la informació sobre salut als consumidors (dic jo que serà per preservar una cadena comercial o algo així) és èticament justificable? Segur que sí!

Qué pasa, que vivim en la puta película de Erin Brockovich versió Atún rojo o qué?

No, el que passa és que les fàbules són fàbules i alguns dels que ens manen son uns fabulosos fills de puta.

de culo y cabeza abajo

Vet aquí un nou exemple on la realitat supera la visionaria imaginació dels artistes.
A les nostres antípodes (afortunadament, em permeto afegir), a Nova Zelanda, en un gastro-pub anomenat Green Man, s'han decidit a vendre com a novetat... xupitos de sèmen de cavall a 2 dollars la peça!!

Ouhyea, my friend!! i amb gust de poma per a augmentar un xic xica pellerica el surrealisme de tot plegat.


Font: http://www.metro.co.uk/weird/867726-new-zealand-pub-serves-apple-flavoured-horse-semen

The gastro-pub serves the drink chilled fresh from a Christchurch stallion farm and each shot contains about 300 million individual horse sperm cells.

Green Man pub co-owner Steven Drummond is to blame for the grimace-inducing drink, which he explained is knocked back by both male and female customers.

He advises his customers to shoot the sticky horse semen back in one gulp rather than attempt to sip the bizarre concoction.

He came up with the idea when trying to invent a new drink to spice-up a local food challenge.

El gastro-pub serveix la beguda 'fresca' d'una granja de sementals propera i cada 'disparu' conté al voltant de 300 milions de cèl lules individuals d'esperma de cavall.
Aconsella als seus clients beure d'un glop el xupito. En puc sospitar les raons.

Com veieu una proposta 'gastronòmica' amb criteri i fonament. Ja sabem que el menjar és un fet cultural i el que a uns encanta als altres els repugna.
Però justament per això, perque és un fet cultural quan inventes quelcom només sota la premisa de que és nou i no s'havia fet fins al moment t'exposes a que et diguin gilipolles.

En fi, ni el gran Quino es podria imaginar com d'encertada pot arribar a ser aquesta vinyeta en alguns casos. Cliqueu per a engrandir-la.

de Semproniana Chronicle

Trobar-te a la vida amb l'Ada Parellada és una mica com trobar-te a Momo quan ja ha crescut. Vull dir, recordeu aquell personatge de la novel.la de Michael Ende, que s'enfrontava tota soleta amb l'ajut de la tortuga Casiopea contra els implacables homes de gris lladres del temps?


Enmig d'aquella bogeria de pressa, grisor, fredor i al.lienació vital, Momo rescatava el color i l'alegria de viure. Momo donava molta canya als homenots lladres del temps.

Doncs l'Ada me la recorda una mica. Ella i el seu restaurant, el Semproniana, tan ple de color que per instants podries pensar que estas en algun local digne de la vitalitat del tròpic. Aquesta venada tropical és una pinzellada que passa depressa, perque en realitat tota la decoració està plena del que podriem anomenar estil 'no ens cal ser moderns, però cuidem tots els detalls' o 'no hi trobaràs carrincloneria però hi tenim un toc català' o... que se jo.

Un lloc amb aquell terra del que Josep Lluis Nuñez anomenaria 'llambordins' de vius colors (concretament el terra de la zona de la recepció és preciós) ...

... aquell passadís de fusta encorvada, aquell sostre alt de volta vista, quadres per tot arreu i un moble llibreria amb uns volums... que per la pinta d'antiguitat farien salivar a més de un que jo em se.
I el color, que no se m'oblidi parlar del color.

I enmig de tot, la Momo/Ada o Ada/Momo. Permanent lluita contra el temps per arribar a fer més i millor. Hores afegides a les hores i per a no parar sobre campana una altra hora més.
El resum és...

Ens va explicar com havia estat per el matí fen un taller de cuina per a nens de tres anys. Tres anys? Nos hemos vuelto locos o qué?
Doncs deu ser, perque li han ofert la possibilitat de fer tallers de cuina per a nens de 0 a 3 anys. Cursos per a nens de 9 mesos?Absurd oi? No se si es plantejarà el repte, ara que ahir a tots ens va semblar ciencia ficció o alguna cosa encara més allunyada de la realitat.

Arribem tard al Semproniana, per culpa d'un retard de més de 4 hores en el vol de Vueling entre A Coruña i Barcelona. Ens disculpem amb la jefa i ens caguem en els morts de Vueling.
L'Ada es preocupa de canviar-nos l'espelma de la taula per una que faci més llum. Detalls, detalls. I cada cop els problemes queden més lluny, al carrer, enllà de la porta.

Deixem que ens faci de cicerone per la seva proposta cul.linaria, menjarem el que ens diguis Ada.

I la Momo ens proposa una cremeta de coliflor amb quicos, un zapping (recull de 6 dels seus plats emblematics en versió miniatura), un suquet d'esturió dels Pirineus i una galta de vedella cuinada amb garnacha. I uns postres, es clar.

Petarem, està claríssim. I galta? Sí, ens comfessa que li agrada proposar de tant en tant plats fora de la seva temporada natural. Acceptem el joc, veiem la galta i subimos veinte pavos las apuestas.

A continuació el meu petit resum dels plats. Ja sabeu que jo de crític gastronòmic rien de rien així que simplement us explico la sensació que vaig tenir amb cadascún d'ells.

Entrants.

Per començar, uns allets encurtits que deuen estar blanquejats (deducció meva) perque mantenen part de l'aroma però no estàn forts ni repeteixen. Potser el mateix encurtit ja ho provoca, però a mi m'agrada imaginar que s'han blanquejat primer...


Una cremeta suau amb un punt cruixent, coliflor en crema. Blanc inmaculat que adoro desde fa temps i que fins i tot he arribat a emprar com a salsa. Molt bona.


Zapping.

L'Ada ens recomana menjar primer les tres miniatures més properes al comensal, que són les calentes. Jo sóc obedient (algú podria dir mansoi) de mena.
Però un cop tastat l'arròs Venere amb sobrassada i parmesà decideixo deixar-lo per al final. Sempre em deixo per al final el que més m'agrada. Brutalèrrim.


El canelò amb salsa de cep està boníssim, la salsa és potent i profunda. I el farcellet de dàtil i brie també m'agrada tot i que dels tres calents és el que menys em convenç. Algún havia de ser per força, no? (és el principi de Dirichlet(aquí), si no ho esmento... revento)

L'arengada amb taronja i mascarpone és d'impresió. Tot junt a la boca un mos dels que recordes per anys. Una passada. I aquesta la puc fer a casa! muha-muha-muhahahaha.

Els xips són de pastanaga i de remolatxa, en aquest plat res és el que sembla: la trufa és de foie. I el pulpo a feira, tot en una mossegada: cachelo, polvo, allioli i pebre vermell. Una delícia.

La meva naturalesa em dona peu a la primera relliscada de la nit: he comfós el platet de pissarra que tenim cadascú amb un 'posavasos'.
Mitg sopar amb l'ampolla d'aigua a sobre del platet del pa!! No us ho creieu? Mireu, mireu la foto del zapping.

Com a excusa argumento la meva condició de ciutadà d'extraradi on mai hem pensat en posar un platet de pissarra per al pa de cada comensal. Miro a l'Ada mentre li explico, riu i no se si cola, però per si de cas ja no trec el pa del seu lloc. sóc lent però... ho he entés.


Suquet d'esturió.

Acte seguit apareix en escena l'esturió del Pirineu. L'esturió és un peix que va venir de fora però ara viu i treballa a Catalunya... li donem el carnet o no? hehehe.


Sembla ser que comercialitzar només el caviar no acaba de ser rentable amb els set anys que necessites per a que una femella sigui productiva. Així que també en comercialitzen la carn, que és gustosa i potent.
Tot i no ser pas el mateix, a mi em recorda el gust del peix que de petit a casa en deien 'cazón' però amb una textura molt més suau i deliciosament similar a la del bacallà: es desfà a 'làmines'.

I un suquet, aixxxxxxxxxx, un suquet que a mode de poció màgica em dona el valor per a atrevir-me a fer un suggeriment a algú com l'Ada.
'Al que li demani el suquet se li ha d'oferir el pa a doble o triple preu'
Segur que el compra!! Val la pena!! S'ha de sucar aquest suquet!! És la llei oferta-demanda, paguen segur!!

Ho dec haver dit amb un gest massa greu, perque l'Ada interpreta que em queixo de que falta pa. Mecachis! Ara que m'havia llençat a fer una broma i em prenen en serio!! Normalment em passa al revés.


Galta.

Arriba la galta de vedella. Que és fora de temporada però no pas d'outlet (broma semi-privada). És tan tendre (però taaaaaaaaant) i tant concentrada la salsa que li pregunto si està feta a baixa temperatura. L'Ada em diu que no -i segurament pensa, mira, un altre panoli que es creu que per coure bé només es pot fer a baixa temperatura-. Juer, acabaré amb el pleno al quince.

La garnatxa li queda molt bé, i jo normalment he menjat sempre galta de porc. La de vedella té un gust més ... boví? Es que no se com definir-ho. Molt i molt bona, mossegades de tradició melosa es com ho puc definir.

Imaginava els òssos al forn, daurant-se i les hores de cocció per a fer el fons de carn. Oh, dios-mi-o.

Postres.

En aquest moment l'Ada es demana una Moritz 0,0 i seu a la taula amb nosaltres per xerrar i comentar.
Se la veu cansada i ens explica el perqué: molta feina i moltes coses en paralel. Aquí neix la meva asociació amb la heroina infantil que lluita contra els homes grisos. Et parla de projectes, feines, col.laboracions i li acaba sortint la familia, els seus i les ganes que la gent en general menjem millor. La Ada tira al monte.

Mola coneixer quina ha estat la única vegada que s'ha permés contestar a un client... en 18 anys de Semproniana.
O com han arribat a tenir 5 restaurants funcionant alhora (ara en tenen tres, que ja té tela) i també mola molt sentir com desgrana estratègies i esforços per mantenir l'equilibri en un horari esbojarrat.
Comentar el progressiu augment de personal vingut de fora en els restaurants de casa nostra: que passa que nosaltres no volem treballar nits i caps de setmana? Molt probablement.
Estiro els minuts, gaudint del privilegi de la conversa.

No podia faltar el moment de comentar el seu llibre 'Com fet a casa' i dir que ens esmorzem els diumenges amb les ensaimades farcides de plàtan i xocolata. YumYum!!


Al final de la nit, ja a quarts d'una de la matinada, marxo amb la convicció d'haver-la retingut massa estona fora del seu temps de descans.
I també amb la recança de no haver tingut el senderi de saludar o com a mínim proposar-ho al Joan, Xef de la cuina Semproniana. Bé es mereix que li reconeguin l'esforç i la dedicació no? Amb la oportunita de coneixer xefs que m'ha donat la vida el darrer any, he aprés que als bons la inspiració sempre els agafa treballant.

Al final, mentre ens dirigim al cotxe... una darrera pinzellada: Momo passa en la seva scooter per el nostre costat i ens saluda braç en alt mentre es perd muntaner enllà.

Porque el tiempo es vida. Y la vida reside en el corazón.

Y nadie lo sabe tan bien, precisamente, como los hombres

grises. Nadie sabía apreciar tan bien el valor de una hora,

de un minuto, de un segundo de vida, incluso, como ellos.

Claro que lo apreciaban a su manera, como las sanguijuelas

aprecian la sangre, y así actuaban.

Momo - Michael Ende.

Sabeu que sóc? Un cabrón con suerte.

de doble o nada enrovellats

29 ous de doble rovell en una caixa de 30... tela.

Hi ha clarament explicacions raonables al tema, perque està clar que les probabilitats són ínfinitessimals... si trobar-ne un fa festa, trobar-ne 29 d'una tacada és una orgia rovellística, no?