despertant un dilluns, art simbòlic de Christoph Niemann

Dilluns...un somriure i un cafè!

Obra de Christoph Niemann, un artista que aprofita la cotidianitat per a crear divertides ilustracions.

Via twistedsifter

de revisita per l'obra d'Andy Warhol: sopa nua i gelatinitzada

Warhol Soup naked & unlabeled és un projecte a kickstarter de la fotòrafa Lindsey Wohlman, que ha afegit gelatina a les 32 llaunes de sopa de la famosa marca que va inmortalitzar Andy Warhol i les ha fotografiat en porno mode: nues i erectes.

La idea és sensacional, tot i que estèticament m'agrada més l'original a banda del valor que la obra va tenir com a icona  de l'inici del  pop art a la costa  oest americana. M'encanta com  es mantenen les línies del dibuix ondulat de la llauna com ha aconseguit que els ingredients estiguin en suspensió per tota la  sopa.
Ara a vendre posters, Lindsey!!! :)

Podeu veure  detalls i  alguns  comentaris  respecte a  la simbologia (relacionada amb el combat contra l'excés de la importància que li donem a la marca) en aquest link:

http://www.distilledartdesign.com/projects/photo/warhol-cans

Una mica de l'obra original:

dels horrors de la guerra, PAM! a Ronald McDonald

Grans clàssics com Francisco de Goya, Rubens o Bruhegel el Viejo han pintat amb ma de mestres i ànima corpresa els horrors i desastres de la guerra. A la actualitat, la cultura de la icona permet que els artistes com Jake i Dinos Chapman aprofitin les seves obres per a ampliar una mica la profunditat de camp. I mentre critiquen la barbarie de la guerra també hi posen cullerada contra la barbarie del capitalisme desfermat. En aquest cas, ho fan amb la nostra icona alimentaria capitalista pim-pam-pum preferida (juntament amb la Coca-Cola): El payaso Ronald McDonald.

He escrit més d'una vegada que la utilització de la marca de hamburgueses comença a ser una metàfora massa comú i trilladeta per a que em resulti estimulant quan observo una proposta artistica. Però suposo que aquesta és la condemna de les icones: per a bó i per a dolent són el que són i s'han convertit en un standard. El problema és que acabes barrejant els nazis amb una empresa que té moltes coses criticables però fins ara mai he vist als seus menús apologia de la guerra o el genocidi. Diria que hi ha un salt conceptual massa gran entre les dues coses. Però l'art és lliure i alhora requereix jugar amb els limits i els conceptes.

Deixant a banda sensacions personals i per tant discutibles, aquestes obres de gran format (diversos diorames amb milers de figuretes esculpides i pintades a ma) impresionen i alhora captiven definitivament la mirada. Com a mínim la meva.

http://www.jakeanddinoschapman.com/

del pa a taula i taula al pa. Art panarra conceptual.

Les baguete-tables són obra de Gosia and Tomek Rygalik del Studio Rygalik
Són escultures que volen denunciar el malbaratament d'aliments (ho fa tot malbaratant aliments, que potser la contradicció intínseca és un bonus artistic o potser no). En tot  cas, serien ideals per a fer  un picnic al arc Güell, les trobo "gaudinianes".

No se que pensarà el forner més boig i artista que conec, però en tot cas, mentre pensava sobre aquesta escultura i aquesta entrada vaig decidir que li dedicaria la entrada. Daniel! #patí :D

Idea loca num 57

LIMPIAR MUY FUERTE LA MESA-DE-PAN CON UNOS TOMATES PARTIDOS POR LA MITAD.  Restregando.
#VANDALISMO #ARTEEFÍMERO #MONSERGA

Via designboom

de bodegó ultrarealista

Probablement aquest és el bodegó més realista que mai us trobareu a la vida.
A mi personalment veure'l em fa venir ganes d'aprofitar el temps
que em quedi a la guardiola dels batecs del cor.

Me l'ha fet arribar l'admirat Martí (gràcies).

de Pans&Potes. Art i gastronomia...heh!

Un cop més hi ha col.lisió entre el món de l'art i el gastronòmic. Si des de la cuina massa sovint s'ha abusat d'una aproximació artística al fet de la cuina de restauració, posant en segon terme menudeses com el sabor, l'aroma i la ergonomia del plat... des de l'art també es perpetren algunes performances que deu n'hi do.

Aquí en tenim una que em costa de classificar, el "Dough Portrait" del suec Søren Dahlgaard 
Retrats amb cara de pa, o millor dit, amb cap de pa.

La intenció declarada del Soren és que no ens distraiem amb les jetes del personal retratat i ens fixem en la posició dels braços, el vestuari, el fons...que sapiguem gaudir del conjunt de la fotografia.

Però a veure.. ànima de cantir, si es tractava d'això...Jo només hi veig un enorme bola de massa amb cos en aquestes fotografies!!  

Via Publico Portugal

de Jeffrey T. Larson i els seus quadres mengívols

L'art i la cuina, deliciosa combinació que ens porta des de la música fins a la literatura per camins saborosos que van des de el sublim fins a la monserga gastro-artística. Aquest ampli ventall forma part de la diversió.

Avui el pintor Jeffrey T. Larson i els seus quadres de pintura realista, torrada i mengívola.

No se quan vaig sentir per primera vegada el terrible títol de 'Natura morta' (en castellà encara em sembla més esgarrifòs, naturaleza muerta). Deu ser que a mi em sembla justament el contrari: que la cuina i els aliments són vida i color! I per això mai he entés que al putu bodegó li diguin Natura morta. Incomprensible.

En tot cas, en Jeffrey i té la ma trencada, i si no feu un cop d'ull a les sardines fumades de mes abaix i m'ho discutiu. Natura fumada, textura i color. A aquest artista hi vaig arribar de la ma de Cook me tender. Moltes gràcies!! :))

Podeu consultar l'obra de l'artista a la seva pàgina web: Jeffrey T Larson

de bellesa per combatre la mediocritat: 'Can man'

Rodejats de merda que cau a raig des de la cúspide de la piràmide social, mentre l'home de los hilillos de plastelina ens puja l'IVA de los chuches, podem refugiar-nos uns instants en la bellesa de l'art.

Dog shighs és un artista de carrer, amb una serie preciosa d'obres realitzades amb llaunes d'alimentació buides. Llaunes que transforma i a les que atorga una nova vida un cop han perdut la utilitat original.
Bellesa en vena i retina per tapar una mica la pudor d'un sistema podrit.

Cada nou èsser creat desde la llauna inert és alliberat al carrer, per a que 'visqui' la seva nova vida. No veig per enlloc les paraules subasta, Sotheby's o negoci. I vosaltres?
Si estiguèssin per la meva ciutat, sujuro que aniria moltes hores cercant al meu voltant a la caçera d'aquests èssers màgics i bonics.

Les coses boniques normalment viatgen d'abaix cap a dalt.


La web de l'artista: http://www.mydogsighs.co.uk/
La seva galeria a facebook: Aquí
Via Modernmet

de gominolas horror show

Com que la setmana vinent estic convidat a un taller on les protagonistes seran les gominoles (tot un misteri, oi? Ja tinc ganes de gaudir de la proposta) he recordat aquesta serie de retrats inquietants fets per el fotograf Ashkan Honarvar.

No es pas que siguin macos, al contrari. Però aquesta mena de look zombie aconseguit només amb gominoles em va quedar al subconscient i ja sabem que diuen que hi ha coses que millor treure-les per a fer net el caparró.
Així que socialitzo una mica aquests 'petits horrors' que no deixen de ser divertits i certament inquietants. I espero que com a minim ens arrenquin un mig somriure de bon matí :)

Quines cosetes que tenen els artistes...
Via laughinsquid

de Global City: la cuina més global del món mundial...

La cuina millor decorada del món? Doncs no ho sé perque, es clar, això no existeix per definició: tot són gustos. Però el que està clar és que aquesta cuina ha de ser una de les més exclusives del planeta amb aquest ultramural. Dibuixat a mà amb rotuladors negres per l'artista Deck Two.
Una ciutat amb els edificis més famosos i característics de diferents ciutats del món (alerta amb la representació nostrada: la Sagrada Familia, es clar). I també una feinada com podeu veure al video del final.
I jo pregunto: on està la campana en aquesta cuina? Perque no podem permetre que s'omplin de greix les portes dels armaris!

Global City making of from Thomas Dartigues on Vimeo.

del director/productor de la ley de Murphy...

Del director de 'La ley de Murphy' ahora llega...

la Ley de Kennedy.

"Toda tostada que nos caiga por accidente lo hará por el lado de la bala."

Sempre em fa gràcia trobar obres artístiques on apareixen elements d'alimentació o cuina. I en aquest cas m'ha agradat la barreja icònica del assasinat contemporani més 'pop' amb una certa truculència atractiva.
És original de l'artista Tibi Tibi Neuspiel, que entre altres coses realitza escultures i pintures en format sandwich com podeu veure a la seva web. 

Bonus track, aquesta visionaria i al.legòrica. Es podria titular 'Europa vista per Moodys i PriceWaterhouse. Nyam!'?

de 'One Third' de Klaus Pichler. Art, menjar i denúncia.

La bellesa del podrit com a mitjà de denúcia. Obra del fotògraf Australià Klaus Pichler: una tercera part dels aliments que produim es perden. Es malbaraten podrint-se i condemnant per tant a moltes persones a passar gana. Per això ha creat aquesta sèrie titulada 'One Third'.
La podeu baixar clicant Aquí

Art, missatge i menjar. Bona combinació.

Via laughing squid

de Antonio Gómez García, artista visual.

Pan para todos. Antonio Gómez

Antonio Gómez García es un artista visual nascut a Cuenca i afincat a Extremadura desde ja fa molts anys. I afegiria que de caminar pausat i pensament ràpid.
El conec a través del meu pare i tinc la gran sort de tenir obra seva original a casa. Entre moltes altres coses, és capaç d'associar objectes i materials diversos per a obrir interrogants a la mirada del observador. En aquest cas amb una barra de pa acoplada a la carcassa d'una bomba.

Podeu coneixer més obra seva a través d'aquest enllaç:
http://boek861.blog.com.es/2009/01/25/antonio-gomez-poeta-visual-5444311/

de Alison Knowles, l'art, les amanides i estic sec per dintre

Sabeu.... de tant en tant me n'adono que en realitat estic mort per dins, soc un fustot sense sensibilitat artística. Erm, eixut, sec.

I ho se per exemple quan em trobo amb magnes elements artistics que no aconsegueixo copsar.-si es fa a la Tata Modern Gallery ha de ser art de nivell no???-
Com aquesta performance on foten una amanida gegant en un plàstic de merda, a terra. No tinc clar si la vinagreta la van fer amb un cubell i una fregona.
I es que si no està feta la mel per a la boca de l'ase, no està fet l'art (art no, ART. En majúscules) per als cervells de suro. Mea culpa.

Performance artist Alison Knowles will make a giant art salad on New York City’s High Line park on April 22, 2012 between 10 AM and 1 PM for Earth Day. The event is free and the audience is welcome to participate by eating the salad. The piece is called Make a Salad and her first salad piece was created in 1962.

Alison Knowles artista de la performance, farà una amanida ARTÍSTICA gegant al parc High Line de Nova York, 22 abr 2012 entre 10 AM i 1 pm per al Dia de la Terra. L'esdeveniment és gratis i el públic està convidat a participar pel consum de l'amanida. La peça es diu 'fer una amanida' i la primera peça que en va crear d'aquesta obra va ser al 1962.

Ara bé, que quedi clar que a partir d'avui quan  em trobi amb un cuiner que fot paelles per a tres-cents li penso demanar si és més de l'escola cubista o post-deconstuccionista. I que em firmi el plat per anar a Sotheby's quan es mori.
Perque si això no és una monserga del tamany d'un Big Ben aleshores me la tallo i em faig monja.

Via laughing squid

de Don Carnal contra doña Cuaresma - Arcipreste de HIta

Just avui que comença la quaresma, és del tot escaient portar l'inici de la batalla entre don Carnal i la vella salaor de la penitència: la quaresma.
El quadre que ho ilustra és de Pieter Brueghel el Viejo, de l'any  1559 i justament representa la batalla entre el carnestoltes (el gordo sobre la bota a la part esquerra) i la quaresma (la vellota resseca sobre la cadira a la dreta)

I el texte, un extracte de la Batalla de Don Carnal contra Doña Cuaresma del 'Libro del Buen Amor - escrit per l'Arcipreste de Hita.

Pusso en la delantera muchos buenos peones:

Gallynas é perdiçes, conejos e capones,

Anades é navancos é gordos anssarones:

Fazían su alarido çerca de los tysones.

Estos trayan lanças de peón delantero;

Espetos muy cumplidos de fierro é de madero,

Escudávanse todos con el grand'tajadero:

En la buena llantar questos vienen primero.

...

Las puestas de la vaca, lechones é cabritos

Ally andan saltando é dando grandes gritos.

Luego los escuderos: muchos quesuelos fritos,

que dan de las espuelas é los vinos byen tintos.

I la guerra que li dona la quaresma...pobre carnestoltes!

El primero de todos, que ferió a don Carnal,

Fue el puerro cuelloalvo e feriólo muy mal:

Fízole escupir flema, esto fue grand'señal:

Tovo doña Cuaresma que suyo era'l real.

Vino luego en ayuda la salada sardina:

Ferió muy reçiamente la gruesa gallyna,

Atravesós'l en el pyco e afogóla ayna,

Después de don Carnal falsó la capllyna.

....

Andava y el atún como un bravo león:

Fallós con don Toçino, díxol'mucho baldón;

Sy non por la Ceçina, que l'desvió el pendón,

Diérale a don Lardo por medio del coraçón.

De parte de Bayona venían muchos caçones:

Mataron las perdizes, castraron los capones,

Del rio de Henares venían los camarones;

Fasta en Guadalquivir ponen sus tendejones.

Si algú vol llegir molt més que aquests versos AQUÍ TÉ UN PDF més extens
Sembla que don Carnal ho té fotut... però ja veurem perque igual tenim final tipus

deliciosa caricatura (Xavier Nogués)

Deliciosa caricatura noucentista de Xavier Nogués. Home amb copa a la ma.

Pintura al tremp de cola sobre plafó. Nogués va rebre el 1915 l'encàrrec del galerista Santiago Segura per decorar les parets del bar-celler de les Galeries Laietanes, una de les sales d'exposició més important de la Barcelona de l'època. Les seves dimensions són 105 x 69,5 cm i avui es troba al MNAC, a Barcelona.

Via Artsdidactica

de petit repte/joc: Què són aquestes imatges?

Un repte, un 'concurs', una pregunta... hi vols participar i dir la teva?

A qué corresponen aquestes imatges? (no val dir que són dibuixos de senyors a cavall)
(la resposta aquí, en el post seguent)

Qué es veu en aquestes imatges? És una pregunta literal, no es cap joc de paraules.
Vaaaaa, animeu-vos a especular.  Jo tampoc he encertat el que és fins que m'ho han dit.

Pista relativament poc valuosa: com no pot ser de cap altra manera, tenen relació amb la alimentació i la gastronomía...pero també amb l'art.

de full metal jacket mortadela

Si una única cosa ens va ensenyar Stanley Kubrick... segurament va ser que el pilot d'alerta de reserva de la gasolina pensa, i pensa molt. Potser massa.

O potser que les naus a l'espai són silencioses, perque a l'espai hi ha el buit. I en el buit el só no es pot transmetre.

O que Beethoven també és punky.


Que Jack Nickolson està boig. Bé, això ja ho sabiem d'abans, Stanley.


I que l'èsser humà està intrínsecament ple de contradiccions i dualitats.


Per això si ahir portàvem l'aristocràtic Parmegiano-Reggiano, avui portem la proletaria mortadel.la.
L'artista Emily Berezin va fer aquest curiós gravat en uns talls de mortadel.la mitjançant un làser.

L'objectiu és fer reflexionar sobre la transformació que ha sofert desde el seu origen animal fins a ser mortadel.la.
No seré jo qui defensi la salubritat de la mortadel.la (de la que particularment m'estimo més la varietat amb olives, de perdidos al rio). Però tampoc seré jo qui defensi que dibuixar un pollastre i un porc a una mortadela és ART amb majúscules.

Però no em diràs que no deixa de ser divertit, Stanley.

de este plato no comeré

Al món sempre hi ha il.luminats. I la veritat, de vegades ells són els veritables trenca-gels del progrés. Per cada il.luminat que obre camí n'hi ha cent que inventen bajanades, però es que per cada idea bona del mateix il.luminat probablement n'ha parit cent dolentes.

Quan a través de Yorokubu vaig arribar a la web de Nils Ferber, em vaig entretindre a donar una volta per els diferents invents que aquest dissenyador alemany ha proposat com a coneceptes innovadors.
El paio és enginyòs, no cal dubtar-ho. Altra cosa és si els seus invents realment són alguna altra cosa que un preciós exercici de palla mental. Més relacionada amb agradar-se i marcar múscul creatiu que no pas amb inventar quelcom realment pràctic.
No passaria res, jo mateix tinc moltes entrades al bloc que són gens pràctiques i són més aviat una palla mental.

Ara, que si el que el inventor es proposa és fer art i no pas inventar estris amb un sentit també pràctic... convé que m'ho diguin.

Hem de tenir en compte però, que en Nils és un dissenyador, figura que va regnar a la Barcelona pre i post olímpica. Van posar de moda la cueta i el anar de traje blau marí amb samarreta gris marengo. Pantalons amb pinça, plisssss.
Ets dissenyador? Aleshores et disculpem Nils!!

Tot i que del que estem segurs és de que mai podràs trobar una feina a IKEA: allà necessiten que els dissenys/invents serveixin per a alguna cosa.
Entre les perles n'hi ha una sensacional, que dona peu a aquesta entrada de blog gastroloquesigui:

El plat amb medidor de radioactivitat.
En Nils, en un atac de manca de sensibilitat l'ha anomenat 'Fukushima'. Home Nils....però vaja, són coses d'artista.


La idea del plat en questió és ideal per a paranoics: incorporar un detector -suposo que un petit comptador geiger- capaç d'activar uns cèrcols que s'il.luminen consecutivament a mesura que detecten més radiació. Fins a arribar al bonic color rosa (Per qué rosa i no vermell, Nils?) quan s'arriba a nivells de radiació perillosos.

En Nils, en una estratègia comunicativa que a mi m'ha semblat una mica cabrona publica els exemples a la seva web i el que surt contaminat és... el sushi. Home Nils!... però vaja, són coses d'artista.
Desconeixem a hores d'ara la opinió del consulat del pais del sól naixent.


Per sort, com us comentava al principi del post, ens trovem més aviat devant d'un exercici de narcisisme creatiu (allò que sovint podem anomenar art, amb totes les coses bones que comporta) i no pas amb una idea industrial vertadera.
Encara que estic segur que a més d'una taula del món hi ha d'haver alguna cosa similar. Els poderosos no poden correr riscos. Potser sense el detector de color rosa, això si.

Voleu més proves de que en Nils és una ment lliure que no necessita crear objectes realment funcionals?
Aquí teniu la moto accionada per dos mini-taladros (fixeu-vos bé a la foto) que permet viatjar amb la cara a l'alçada dels tubs d'escapament... o dels culs de les garotes d'Ipanema si volem veure-ho per la vessant positiva.


O el traje amb bactèries que literalment t'escalfen els ous (les zones grises tenen unes bactèries que produeixen caloreta).

En fí, esperem que mai arribi el moment en que sigui necessari de debó que els nostres plats tinguin el comptador de radioactivitat per a protegir la nostra salut. I si arriba el dia, el meu que el dissenyi en Nils, que com a mínim segur que serà ben bonic!