dijous, 3 maig de 2012

d'esparta, el caldo negro i les retallades

Els diumenges normalment tenim una mica més de temps per seure, llegir posts i entrades i fer-ho amb el puntet de calma que la setmana laboral acostuma a robar-nos a tots plegats. En general vaja, que també vaig tenir les meves temporades de treball en diumenge i no tots els oficis -començem per els cuiners- tenen aquest biorritme.

En tot cas, avui us porto una petita història espartana i negra. Perque la primera sopa històricament documentada és el 'brou negre' o 'caldo negro' dels espartans. Diguem que el nom s'ajusta força a la imatge de rigor i austeritat que ens ha arribat sobre aquesta ciutat-estat  hel.lènica, però no sempre va ser així.
De fet, en el segle VII abans de Crist Esparta era un centre cultural de primera magnitud (com ho seria Atnes en el segle IV A.C. o Corint en el II A.C.).

El caliu del ciutadà espartà era d'alló més hospitalari, la ciutat era visitada per joglars, músics i artistes i s'hi celebraben molts banquets exhuberants. I es clar, amb tant de luxe sel's hi van estovar les txitxes i la determinació. Van decaure.  Algú amb ganes de fer paralelismes podria dir que van viure per sobre de les seves possibilitats i necessitaven retallades.

Però sempre n'hi ha que volen salvar el poble encara que aquest no vulgui, és una constant a la història del món. I va sorgir la figura de Licurgo, un dràstic legislador que devant l'excés va decretar la austeritat. La grandesa havia de tornar a base de fer-se ben magre. Retallades, neng.


I es clar, a banda de ordenar, quadrar i militaritzar el cotarro, va legislar el plat únic en la dieta espartana. Ja veieu, la cosa de cuinar va esdevenir realment simple: un únic plat, una única recepta ben reglamentada per llei i menjadors i cuines municipals.
Els ciutadans aportaven a principi de mes els ingredients de la terra (sobretot farina i vi) i tenien dret a menjar comunitariament a les taules on es servia el 'brou negre' del que no s'ha conservat la recepta exacta però sí que va trascendir a la literatura grega i ens ha arribat com un dels productes més tètrics de la gastronomia.


Anatole France, autor francés de cognom autoreferent, esgrimia que la valenta determinació dels guerrers lacedemonis en la batalla era degut a que tot els hi semblava bé -fins i tot morir- amb tal de no tornar a sopar el terrible beuratge.



És una llàstima que la recepta exacta s'hagi perdut, se sap que en les marmites comunals es feia bullir carns i vegetals juntament amb la sang dels animals i especies. La gran presència de sang és la que li confería aquest color negre final al beuratge. Es clar que aquesta manca d'informació de la recepta no va aturar a Mdme Dazier, que en el segle XVIII va voler reproduir el negre bodrio per als amics que van sortir de casa seva creient morir i doblegats per les cantonades.

Val a dir que el lúgubre i castrense Licurgo, el legislador, va ser expulsat finalment a cops de pedra i roc per els ciutadans lacedemonis. Ara que Deu m'en guardi de fer més paralelismes, que per a ser diumenge ja n'he fet uns quants.

8 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Gran, Starbase, gran!

Sara Maria ha dit...

Gran Starbase, gran

las recetas de ella y el abanico ha dit...

Si s'ha d'estalviar, menjarem només pa. Perquè si menjar aquest brou negre representa haver de tenir vòmits i malestar... jo passo!!!!!
A més, la sang dels animals no m'agrada!!!!!
I pensar que Esparta havia estat un model d'educació, perquè a part dels exercicis físics i l'atletisme, els joves també eren instruits en la música,la dansa, la lectura i l'escriptura!!!
Petons

MaryLou ha dit...

o sigui que lo del plat únic ve d'aquí!!! ja li diré al meu cunyat que creu que menjar plat únic és menjar dos plats del mateix!!!!
Petonets

josep ha dit...

Deu n'hi do per ser festiu!.
La veritable història d'Esparta, no la que ens han venut els atenencs (que de demòcrates tenien ben poc) hauria de ser més coneguda, encara que no imitada, eh!.

Teresa ha dit...

No se pas si aquest brou negre a dia d'avui triomfaria!! Eren una mica bestiotes, no?? encara que potser tot arribarà!!

Gemma ha dit...

Jo prefereixo estar a pa i aigua abans de menjar-me aquest brou negre, encara que als éssers humans quan se'n busca el límit.... pot passar de tot. Temps al temps!
Gràcies per aquest bocí del vostre festiu!

surfzone ha dit...

Doncs les coses amb sang ben bones que són... o no us agraden la botifarra negra o el bull negre, per exemple? Tot això es fa amb sang (ara, d'aquí a menjar-me sang fregida o similar, com fan cap a Andalusia, faria falta que passés força gana...).