d'aquella veu d'en Xesco...

És al voltant del fet d'alimentar-nos on moltes vegades estrenyem els nostres llaços i ens acostem els uns als altres. El menjar també és educació i és part de la forma que cada família té d'entendre el món.

Sovint podem trobar en el menjar i el seu voltant exemples on explicar a la canalla que estimar i compartir és bonic. Fins i tot diria que saludable.
De petit vaig tenir unes cintes de cassette que em van fer molta companyia. En aquell aparell d'àudio monoaural, amb angles rectes, cromats impossibles i botons que feien '¡CLOCK!' hi sonava tot sovint la veu d'en Xesco Boix.

En Xesco és un símbol d'un esperit social que va marxar, molt em temo que per a no tornar més.
Era una societat diferent, com no pot ser d'una altra manera. Una societat que sortia del blanc i negre i on el meu company de taula a classe veia el mar per primer cop als 11 anys, en una excursió escolar.
Ara cap nen ha d'esperar fins als 11 anys per veure el mar.

En aixó hem millorat. Però per el camí ens hi hem deixat algunes coses que jo considero importants.

La sopa de pedres és una fabula popular extesa per diverses cultures. Una fabula exemplar, tant com ho pugui ser El Zoo d'en Pitus. Una història on es defensen alguns dels valors que tot i ser formalment proclamats com a desitjables a la societat actual, han decaigut.

I ho fa al voltant del menjar, de la cuina i dels nens.

És el conte més maco que mai he escoltat i en Xesco l'explica de la forma més maca que mai he sentit. Val la pena seure deu minuts i gaudir.

Maaaaammy, there are stones inside?

Vet aquí un gos, vet aquí un gat. Vet aquí que el post...s'ha acabat.

d'opinions en tinc moltes, aquí en va una!

Fa temps em vaig inscriure a la pàgina de bloguzz, un métode de publicitat per a empreses. A canvi de valoracions blocaires dels seus productes t'envien a casa el producte per a que el puguis tastar.

Ells busquen publicitat i bones crítiques (tots deuen confiar en el seu producte, no?). Jo quan em vaig apuntar cercava 'coses gratis'.
Per a que ens hem d'enganyar, cercava 'coses gratis'.

I mira, congelats La Sirena m'ha enviat a casa un lot per a que en faci la meva particular avaluació i ho expliqui al bloc. Segons les normes puc i haig de dir la meva sincera opinió. Així ho farè.

El primer que vaig pensar va ser 'espero que m'enviin un parell de caixetes'. Per que la veritat, havía vist el producte als seus establiments i sospitava que la racció no donaría per a fer un 'tast a trois' amb la reina del meu cor i la meva xermaníssima.
the first in the front: Caixa ùnica.

Però per a compensar, m'han enviat també una fantàstica bossa de les que serveix per anar a comprar congelats. No en tenía i ara ja en tinc. 'Deuce'.

Sobre el sushi us confesso que tot i que m'agrada molt el concepte i la filosofía de la cuina japonesa no hi tinc gaire experiència. En Ferràn Adrià diu que nosaltres cuinem amb la tècnica i el cor i els japonesos cuinen afegint també l'ànima. 'Ara bé' (que vol dir 'moro') no ser expert no vol dir tenir opinió, oi?

La presentació externa m'ha agradat. El disseny de la caixa em resulta atractiu sense ser espectacular. Un cop la obres, dins et trobes els diferents 'sushis' i és fàcil que s'hagin escampat per la safata durant el transport. No queda maco però no tinc clar com podríem arreglar el problema.

Hi venen 10 unitats:

2 Nigiri de salmó
2 Nigiri de llagostins
1 Nigiri de tilapia
2 Ura Maki de salmó cuit
2 Maki de amanida de tonyina
1 Ura Maki de surimi

I també tres sobrets un amb salsa de soja, un amb wasabi (m'encanta el nom wasssssabbbbbi) i un amb Gari (gingebre encurtit)

La presència és correcte, tot i que congelat els colors són empal.lidits. Es pot deixar descongelar o posar al microones. Jo els vaig descongelar, que no tenía pressa. A la safata hi ha un 'forat' extra on posar la salsa de soja. Però jo no el vaig voler fer servir perque menjar sobre un plàstic va contra les meves creences.
Ho vaig passar a un platet i un petit bol per a la salsa.

Els diferents sushi tenen resultats desiguals, personalment al llagostí no li vaig trobar cap gust d'ídem (ni al salmó). La textura dels llagostins era gomosa, com plastificada. En canvi els Maki de tonyina i els Nigiri de Tilapia (per cert, un peix africà?) em van agradar més. El Maki de surimi també em va resultar agradable, tot i les meves reticències al surimi...

La salsa la vaig trobar correcte i el gingebre també.

El punt de l'arrós és el que vaig trobar més encertat. Amb aquesta textura enganxosa de l'arrós de sushi tan particular. Ben aconseguit. En realitat he disfrutat molt amb aquesta textura d'arròs!

La conclusió és la seguent: estem parlant d'un congelat pensat per a fer a casa i sense esforç un tastet japonés. En aquest sentit aconsegueix el seu objectiu dignament. M'ho vaig menjar ben a gust veient la final de la Champions (l'any que bé riurem molt amb en Mou al Madrid).

Llògicament si búsques un resultat proper a l'excel.lència t'ho has de currar més. I és que la vida és així, no existeixen duros a quatre pessetes. Qué hi farem!

PD afegida: Al fil del que comenta en Gurmet, he volgut mirar el preu del producte. Segóns el catàleg de compra directa que també m'han fet arribar cada caixa: 6,30 euros. Car.

descobrim el nou logo de la futura fundació El bulli...

En una nova demostració d'infinita potència desinformativa, decuina.net està en condicions de donar la primicia de l'any dins el món gastronòmic. Tenim accés al nou logo de la futura fundació en que es convertirà El Bulli!!

El projecte passa per fusionar TOTS els restaurants de Catalunya (MENYS UN, ehhhhhemmmmm Santiiiiiiii) amb l'objectiu d'estalviar mitjançant el model d'economía d'escala: reducció de despesa i millora de l'oferta.
Només queda tancar l'acord amb un grup de petits croquetaires de bar carajillero que recel.len i dubten: tenen por per la possibilitat que els facin canviar l'oli mil.lenari on fregeixen les croquetes.

Un cop tancat l'acord, la nova entitat nascuda del antic Bulli serà...

Molts espíes stagebecaris han hagut de fregar plats per a obtenir aquesta informació...

PD: En realitat he de dir que m'agrada molt el logotip de la fusió de caixes catalanes Unnim . Que deu la única cosa que m'agrada d'una caixa...m'ha inspirat i la resta és culpa de les meves circunstàncies atenuants habituals.

declaració de principis (escumosa)

Ara que el pèndol ha tornat a circular amb força per el cantó més conservador de la gastronomia, ara els que ens vem comprar un sifó ens hem quedat fora de tendència.
Out, demodés, kaputt.

Però no em preocupa, perque tard o d'hora, tots aquests que fan del papanatisme una forma de vida giraran segons torni a bufar el vent. I quan passi, el meu sifó model 2008 serà un vintage. Mola mazo.


Així que estic convençut que les tècniques no són ni bones ni dolentes per elles mateixes. I també de que ens estàn venent una burra coixa: la suposada guerra de la cuina de vanguardi respecte a la tradicional .
De bàndols només n'hi ha dos: els que cuinen bé i els que no cuinen bé.

Així que de tant en tant ens fem una escumeta per canviar la textura a alguna de les preparacions de tota la vida. Tampoc es que ho fem cada setmana, no tindria sentit, deixaria de ser un joc divertit i esdevindria rutina. Just el que volem evitar.

Ens volem divertir a la cuina, ostiesssss!!

Recepta:
Carxofes amb escuma de bacó.

Ingredients:

12 carxofes ben bufones.
250 ml d'oli de girasol.
sal i pebre.

Per a la escuma:

150 grs. de bacó de qualitat.
300 ml. de crema de llet (que ara en diuen nata líquida, pfffff)


Procediment:

Pelem les carxofes i ens quedem amb els cors. Els hi treurem els pelets del mig que són amargants. Les posem a confitar (totalment submergides) a foc lent amb l'oli de girasol. Fem servir aquest oli perque el d'oliva té un gust molt intens i no volem interferir entre la carxofa i l'escuma.
A foc molt suau sense que faci quasi bombolles fins que els cors estiguin tendres.
Els treiem a paper absorvent, salpebrem i reservem.

Per a l'escuma, infusionem el bacó tallat a daus dins la crema de llet, foc suau uns 15 mins. El greix absorveix el sabor i l'aroma d'una forma molt intensa. Colem i al sifó amb dues càrregues (per a que surti ben forta).


Per a muntar el platillo només hem de posar les carxofes amb l'escuma per sobre, ho podem decorar amb cibulet i a disfrutar!!

de trazo corto y trago largo.

de truquis (I)

Aquest cap de setmana ens vàrem trobar que havíem de netejar un munt de moixernons per a fer saltats a la planxa amb uns allets tendres. És conegut que els bolets no volen humitat per a la neteja ja que són molt esponjosos (absorveixen tot rastre d'humitat) i un cop a la planxa la deixen anar i en comptes d'un saltat et trobes amb una plasta de bolets bullits.

Els moixernons són petitons i per tant molt entretinguts de netejar amb un drapet humit. Molt!
Així que la meva super xermaneta va pensar que els podríem posar uns segons en aigua per a treure la terra i acte seguit passar-los per el centrifugador de l'enciam. 'Mano de santo'.
No van tenir temps d'absorbir aigua i tot l'exterior va quedar eixut.

Bons per saltar i excel.lents per menjar.



Moixernons de primavera

Ingredients:

200 grs. de moixernons
uns quinze alls tendres
Una copeta de ví ranci (opcional)
Farigola fresca
Oli d'oliva
Sal i pebre.

Procediment:

Netejem els moixernons per a que no tinguin terra. Si els moixernons són secs aleshores només els hem d'hidratar. Pero la gràcia d'aquests moixernons de primavera ha estat precisament que eren frescos. Els moixernons són potents així que s'equilibren bé amb l'all tendre.
Normalment els faig servir per als estofats i tal, però també es poden saltar. Es clar, per qué no?

Tallem els alls i els posem a la planxa amb l'oli. Uns 30 segons per a que aromatitzin el greix i aboquem els moixernons. Foc fort per a evaporar tota la humitat que deixen anar fins que s'estoven. Hi podem posar el ví ranci i evaporar i finalment una mica de farigola per perfumar.

Salpebrem i a taula.

Deixant petjada per la vida.

Sinceritat:
Aquesta crònica del dinar d'ahir sortirà desestructurada. En voldría fer vàries de cròniques. Una sentimental, una conyona, una gastronòmica i una emocionada. Però no es questió d'anar explicant quatre vegades la mateixa cosa. Jó no soc en Lawrence Durrel i vosaltres teniu altres ocupacions a la vida que llegir-me durant hores.
Així que segurament sortirà un mesclum, que d'altra banda és una mica com em surten a mi les coses: starbase revolutum.

Agraiment:Abans de res, la majoría els coneixeu i ja ho sabeu. Però és just que quedi digitalment escrit una vegada més: els vermells són d'aquestes ànimes que volten per el mon repartint bones vibracions i millorant el que els envolta. Ahir ens van millorar el dissabte, així com qui no vol la cosa.

I a la meva xermana xermaníssima i la reina del meu cor doncs que voleu que us digui, encara més agraiment. Vosaltres que m'aguanteu cada dia...

Riure:
De vegades em sembla que faig massa el pallasso. Potser ahir, però mentre vegi somriures al voltant no penso parar.

Felicitat:
¿Hasefaltadesirnadamas?

La crònica.

La Txell i el Kike se van presentar a casa amb un regal meravellós. La seva visita. I a sobre, ens van portar dues 'macetes' (vaaaale, en podeu dir 'tiestos' si sou gent normativa) plenes de plantes culinaries i rebosants de kireei.

Orenga, farigola, menta, julivert, romaní i curri.
Sí, sí, curri!!

Sembla ser que fa una flaire que tomba d'esquenes però la meva sinusitis perenne (ara empitjorada per la privamera) m'impideix d'apreciar quelcom més que 'una llunyana sensació aromàtica'. El Kike flipava: -Però no l'olores?.
I jo: -Doncs no, Kike.

Ens van explicar que tornant de les seves correríes amb dues plantes de curri al cotxe teníen la sensació d'ofegar-se en la intensitat de l'aroma... està clar que la natura m'ha donat una gran totxa però molt poc olfacte.

L'èxit d'un bon àpat sol basar-se en preparar una estructura adequada fins i tot abans de pensar en els plats que vols cuinar. Volíem un àpat informal, on poguèssim estar per els convidats i que tingués 'algun tóc' diferent i poc comú.

El trio calavera ens vem decidir per una estructura d'uns quants entrants + amanides,carns i verdures fetes amb un estri que em van regalar per l'aniversari: la Pierrade.

Per a després de les carns i verdures passades convenientment per la pedra volíem un pre-postre que ens preparès per al dolç: una cullera de gelat de gin-tonic que va ser tot un èxit.

I finalment les postres, café i conversa.


Avui se la juga el Barça, però nosaltres ens vem preparar ahir per a les emocions fortes:

Quan vem acabar de dinar, que ja no sé quina hora era peque vaig perdre TOTALMENT el sentit del temps vaig donar la tabarra explicant com es juga al Guitar Hero Metallica.
Us demano perdó desde aquí als afectats i per compensar ens vem cascar unes partidetes de wii-bitlles (on com sempre va guanyar la galega de la muñeca de oro) i unes de wii-puntería on la Txell va demostrar que si s'hi posa no deixa 'títere con cabeza' (ni patos, ni dianas, ni globos, ni platillos volantes, una màquina de disparar aquesta vermella!!)

Llògicament vem parlar de tot i ens va donar temps d'arreglar i tornar a espatllar el món diverses vegades.


També per a comentar com de vegades els hereus polítics disfressen estultícia sota consultes ciutadanes xapusseres i, ja arribant als temes importants, fer molts riures i una aferrissada defensa per part meva del denostat 'xandall' com a roba de diumenge.

Potser sigui una causa una mica mundana, es veritat. Però totes les causes poden ser justes encara que humils. Per sort vem arribar a un entente cordiale i sobretot vem condemnar el xandalero de tactel. Cutre, vulgar i 'lo pitjor del món xandalero'.

Vaig treure el meu per a que em confirmèssin que no era de tactel. Més val sortir de dubtes. No ho era (menos mal!!)....els catalans, que sóm uns pactistes.

Durant propers díes anirè penjat receptes, de moment us deixo amb el que per a mí és el triomfador personal del dinar, el sorbet de gin-tónic. I no perque sigui dificil de fer, sino perque tots vem coincidir que va entrar de meravella i ens va preparar el cos per a més marxa.

Sorbet de gin-tónic.

Ingredients:
Una part de ginebra (nosaltres vem posar Beefeater)
Tres parts de tònica (vem posar Scjhwwep....ehhh...la groga)
Ratlladura de pell de llimona o llima

Procediment:
Barrejem els líquids i els posem a la geladora.
Com que porta molt alcohol no en vem tenir prou amb una cubeta i vem haver de posar la segona per acabar d'aconseguir que es congelès.
També podeu posar-ho al congelador i un cop congelat picar-lo per a obtenir el sorbet. Servim en una cullera de degustació amb una mica de la ratlladura per sobre.

I als que heu arribat fins aquí, perdoneu per el totxo. No ho he sabut explicar en menys paraules.

de tant en tant la tele mola

Fa uns dies expressava en el blog les ganes i alhora la desconfiança sobre el reportatge '¿Sabemos lo que comemos?' dins del programa rec-reporteros Cuatro que dirigeix en Jon Sistiaga.
Avui l'he vist (gràcies a la reina del meu cor, que m'ha avisat perque amb el lio que porto anava camí de oblidar-ho). I bé, evidentment no soc cap autoritat. Però això no m'impedeix tenir una opinió :




Un reportatge de la Clara Sánchez-Castro ben treballat, on m'ha sorprés molt el productor de tomàquet d'Almeria (combatre les plagues amb insectes i la polinitzación natural ha estat tota una sorpresa) i on el factor proximitat com a punt important ha planat per tot el reportatge.
L'he disfrutat i he après força coses. Un balanç brutal, amb el que està caient per les nostres pantalles dia sí i dia tambè.




Si us l'heu perdut, el podeu veure online AQUÍ. Aquesta vegada, la tele sí que ha estat nutritiva.

des de quan?

Des de quan es comença a gaudir d'una estona de taula compartida?
En el moment en que seiem tots junts a la mateixa taula?
La nit abans?
En l'instant en que es concreta una data?
Desde que hom comença a desitjar compartir?

Ara és la nit abans, demà tenim convidats.
I creieu-me que ho estic gaudint a tope!!